dimecres, 27 de febrer de 2008

Les coses comencen a rodar



Hui he començat a col·laborar -terme eufemístic per referir-se al treball no remunerat- a un despatx d’advocats. L’advocat titular no m’agrada gens: és prepotent, masclista, li agrada el futbol (volia que parlara amb ell de Rainieri!!), i ni tan sols és guapo.

Té incontinència verbal: xarra, xarra, xarra i no diu res. Tot són frases inconnexes i destrellatades. Vaja, he vist persones mudes que s’expressen amb major claredat que ell. Es refereix a la secretària del despatx, Mònica, com “la xiqueta”, i fins i tot ho fa en la seua presència.

Malgrat tot, i ja que estic borratxo d’energia positiva, espere aprendre molt i traure alguna cosa de profit.

*

D’altra banda, ahir vaig acompanyar el meu nóvio núm. 1 a adoptar una gosseta. És un cadellet de podenc increïble. El nóvio núm. 1 li ha posat de nom "Lladra", i això que l’animalet és excessivament tímid. Ha conegut ja la meua Maia i sembla que seran bones amigues.

El meu nóvio núm. 2 agonitza al llit: està malalt des de fa dies, i no sé per què, el trobe a faltar.

*

Febrer 2005

Diumenges avorrits


La meua idea per a passar la nit de dissabte era sopar a casa tranquil·lament i visionar el devedé de la pel·li Io non ho paura. Uns amics m’havien preguntat si volia anar al concert de Tatchenko, però vaig rebutjar la invitació per diferents motius: el primer, és que estava tan desfetet de la nit de divendres que sols de pensar-ho em cansava encara més; el segon és en estos moments estic aturat i he de contenir la despesa per no entrar en números rojos; el tercer motiu és que sols he escoltat una cançó del grup en qüestió, tot i que això mai és un inconvenient.

Just en el moment en què em disposava a prémer el botó de play del comandament a distància vaig rebre una telefonada. Es tractava de V, un xic que vaig conéixer fa uns dies. Em preguntà quins plans tenia per a passar la nit i si volia fer-me una copa amb ell cap a mitjanit.

Em va semblar perfecte. Vam quedar a les dotze i mitja i ens vam fer un parell de cerveses. Després, quan em portava a casa li vaig preguntar si volia pujar al pis i la seua resposta fou la millor que podia donar-me en eixe moment: Sí, clar.

Vam follar durant molta estona. Cap a les cinc tancàvem els ulls i dormíem. A les 8 passades m’ha despertat d’una manera encantadora i molt viciosa. Hem tornat a cardar i després hem dormit una estoneta més.

Cap a les onze hem eixit del llit i mentre ell es pegava una dutxa he preparat el desdejuni. Hem pres cafè, unes torrades i galetes. Després hem tornat a enganxar-nos i hem practicat sexe oral, drets, al bell mig del meu menjador.

Qui havia dit que els diumenges eren avorrits?

*

Febrer 2005

dimarts, 26 de febrer de 2008

Sense feina



Las Provincias, 25 de gener de 2005
La alcaldesa rompe con la izquierda y forma gobierno con el PP

Unió Valenciana y PP conforman desde ayer el nuevo gobierno en el Ayuntamiento. La alcaldesa (UV), decretó ayer el cese de sus delegaciones a PSPV, Bloc y EU, a la vez que dio entrada en el gobierno a los diez concejales del PP.

En efecte, només posar un peu a l’aeroport de Belfast em van comunicar que m’havia quedat sense feina:

- Tio, que s’ha acabat. Que ens han fet fora -em va telefonar la regidora del partit per al qual treballava i em va donar la notícia.

Però jo només vaig ser capaç de dir:

- Serà puta!

*

No pense abandonar ma casa. Porte un any vivint sol a un pis meravellós i ara, encara que no tinc feina, no pense deixar-lo i tornar a casa dels meus pares.

El pis m’encanta. Hi he dipositat molta pasta i moltes hores de dedicació. Té una terrassa grandíssima orientada al sud i en estiu és una delícia. El pis té llum tot el dia, i en hivern el sol entra fins el llit de l’habitació.

Des que visc sol folle en un llit en condicions i me marque tranquil·lament els horaris. M’he fet més responsable i he aprés com funciona una rentadora i com cuinar un pollastre. No puc tornar a casa dels meus pares.

Però, sobretot, no puc tornar perquè quan vaig marxar els meus pares van convertir la meua habitació en un vestidor fabulós, i ara ja no tinc on tornar.

Notícies i instruccions d'A.

“Hola xaval!

Com va tot? Ja ho tens tot arreglat per al viatge? Jo ahir vaig anar a vore els horaris del bus i del tren per a anar a Dublín. Amb el tren val 33 lliures (51 euros) i amb el bus 17 (25 euros si fa no fa). Amb el bus tardes uns 50 minuts més. Ja en parlarem.

Ahir vaig rebre una carta de l’agència de la Seguretat Social citant-me per a una entrevista per a obtindre el meu número de la seguretat social. A la carta posava que portara tots els documents que tinc per a provar que no sóc un immigrant il·legal i que duraria una hora i mitja. La tinc a les onze i quart... i no està lluny de ma casa, però em resultarà impossible anar a per tu a l’aeroport.

Així que t’explicaré el que has de fer per arribar al centre:

- Quan estigues a l’eixida de l’aeroport voràs dues portes, una al teu davant i una altra a la dreta. Has d’eixir per la porta de la dreta perquè tens la parada del bus a uns 10 metres. Voràs que posa ULSTERBUS. Els autobusos passen cada mitja hora... has de comprar un bitllet d’anada i tornada, que et costarà 9 lliures. Has de dir: ‘A return ticket to Belfast city’.

- Una vegada dins del bus, voràs que farà diverses parades. Has de baixar a l’estació d`autobusos que s’anomena EUROPA. Primer pararà a l`estació Lagan. El conductor dirà els noms de les estacions, però recorda que la teua és EUROPA.

-Una vegada estigues a l’estació EUROPA, fes-me una perduda... seu per on pugues i jo aniré a buscar-te quan acabe amb la puta entrevista esta, ok?

Si tens alguna pregunta més... ja saps!

Ja xarrem abans!
Fins prompte!
A.

dilluns, 25 de febrer de 2008

Pròxima parada: Irlanda


En efecte, en un parell de dies prendré un avió per viatjar per primera vegada a les illes Britàniques. En el mateix viatge, i sense eixir de la mateixa illa, visitaré dos estats: la catòlica República d’Irlanda i l’anglicà Regne Unit. He decidit deixar-me a casa tots els meus prejudicis envers una civilització tan inefable i gaudir del viatge. No sé si serà possible.

*
Coses que s’han de fer abans d’anar a Belfast: canviar euros per eixa estúpida moneda que tenen els britànics. No entenc com pots pagar en euros a tot Amèrica del Sud i no a Belfast.
Cada lliura em costa un euro i mig i com ho he deixat per a última hora només he aconseguit 150 lliures per a sobreviure una setmana. Déu proveirà.

*
Gener 2005

Una qüestió ètica

Esta setmana vindran a sopar els dos nóvios que tinc ara mateix. Demà vindrà J i divendres P. J, 26 anys, enginyer, és de la Ribera, i la veritat és que és un poc perdre el temps. P, 28 anys, artista, és de la Vall d’Albaida i té una miqueta més de trellat. Però vull a tots dos igual.

Esta espiral de promiscuïtat em posa en una situació complicada: què els faig per a sopar? A la cuina em sé moure mínimament i els plats que sóc capaç de fer amb un mínim de decència es poden contar amb els dits d’una sola mà.

Crec que J no beurà vi, però P segur que sí, i això encara complica una miqueta més la cosa, ja que cal anar amb molt de compte: massa vi pot deixar fora de joc el convidat. I això és jutament el que no volem.

Un truc a l’hora de preparar el menú és incloure sempre un poc de pasta com a comodí per si de cas la cosa no va massa bé. Hi ha una recepta de pasta, que segurament serà la que li faré a P, que porta gambeta, salmó, ceba i un poc de pollastre. El vi que li va és un blanc, encara que es pot sopar amb cava (tot per l’aire).

M’agrada preparar sempre una ensalada abans, encara que de vegades la substituïsc per verdura a la planxa: bolets, espàrrecs, albergínia, carabasseta... Esta setmana, però, passe de la verdura i prepararé dos ensalades. Per a J amb ruca i per P amb créixens. També tinc la mania de posar-hi formatge i remolatxa.

Quan fa més caloreta prepare una ensalada amb pasta freda i tot el puga pillar a la nevera, però ara no li va massa al temps (fa un fred), així que eixa idea també queda descartada.

No vull posar-me a fer un plat massa complicat i que siga molt pesat de digerir. Un arròs em fa no sé què. Ais... què els faig?

*

Gener de 2005

El voladoret


Ja fa un any que visc sol. Tinc tots els mobles, els llums, les plantes per a casa i per a la terrassa, els quadres per a les parets... però encara em faltava una cosa fonamental: un voladoret per al balcó. I és que qualsevol marieta amb un mínim de trellat n’ha de tindre un: és una mostra evident del que el visitant es pot trobar a dintre.

El vaig comprar en Ale-hop, al carrer de la Pau, i abans d’instal·lar-lo li’l vaig mostrar a la meua iaia. Ella em va ensenyar la paraula voladoret, perquè per a mi era senzillament un molinet de vent.



Em va contar que quan ella era jove, hi havia un home que anava pels pobles i canviava voladorets per una peça de fruita, per un plat d’arròs o per un tros de pa.

Li he intentat explicar que això hui seria inacceptable, perquè la permuta va en contra de l’economia de mercat i faria perillar tota l’estabilitat dels sistemes financers, però ella no ho ha volgut entendre.

Coses de iaies.

Gener 2005

diumenge, 24 de febrer de 2008

Nou temps, nous nóvios


Dilluns vaig reprendre les meues classes d’italià. Novetat: ja tenim data per a l’examen i se suposa que hem d’estudiar. Angelo, il professore, li ha dit a Petri (una dona que s’avorria a casa i no tenia res millor a fer que vindre a emprenyar) que no cal que el faça, que haurà de repetir curs perquè encara no sap ni pronunciar les lletres. Angelo m’encanta.

D’altra banda, esta vesprada he quedat amb l’esperit d’un xic que va morir la nit de Cap d’Any. Serà a l’eixida de la classe d’italià. No hi ha cap possibilitat de reconciliació, perquè com em va dir una vegada la meua amigueta Sònia: no hi ha vida després de la mort. Sònia no es referia a mi, és clar, sinó a un altre.

No sé si hauria de prendre’m un café amb A, però sóc bona persona i no m’agrada deixar les coses tan malament. A més, per molt que m’esforce, no aconseguisc tindre un mal record del xic i, sobretot, vull que em veja amb la nova jaqueta de pell que m’he comprat a les rebaixes.

He decidit donar un nou rumb a la meua vida emotivosexual i és que a partir d’ara pense tindre molts nóvios. I a més, pense referir-me a ells així, com a “nóvio”. L’últim nóvio que em vaig trobar és, com no podia ser d'una altra forma, perdre el temps i ara en vull més.

Ja li he dit que no serà l’únic nóvio que tinga alhora i m’ha dit que no em preocupe, que ell també en té més.

Estem bons.

Gener 2005

James Turrell

Ahir de vesprada la meua amiga Nathalie, la seua nebodeta Sandra, de 12 anys, i un servidor vam passar la vesprada junts. Érem com una d'aquelles famílies supermodernes que critica l’Església i que l’Església critica.

Vam anar a l’IVAM i vam recórrer tres sales (de la col·lecció permanent passem mil). La primera era una instal·lació de James Turrell, que jugava amb la llum i els colors. El paio havia dividit la sala més gran de l’IVAM i havia establert diferents nivells de lluminositat. A l’entrada ens van donar un fullet amb recomanacions i uns peücs d`hospital per no tacar el pis. Em va encantar.
En acabant vam visitar una exposició patrocinada pel Ministerio de Cultura, titulada "31 Bolsos". El contingut de la mateixa vos el podeu imaginar: 31 bolsos.

Després de visitar eixa expo, vaig entendre perfectament l'expressió "eres més tonto que un bolso".

Finalment, vam recórrer una última exposició de fotografia de la basca Ariane López-Huici. A l’entrada un cartell recomanava que els menors de 18 anys s’abstingueren de visitar-la, però Nath i jo som uns pares moderns i vam permetre que la nebodeta de 12 anys entrara amb nosaltres. Horror. Els ullets de Sandreta anaven de foto en foto obrint-se com a plats. 

El mal ja està fet.

Després vam sopar i jo me'n vaig anar al cine amb un nóvio nou que m’he trobat. Un divendres perfecte.

Gener 2005

Un holocaust particular

A la meua amiga Nathalie i a mi ens passen coses molt estranyes. Una de les més tristes és que sempre se’ns moren els nóvios. Tenim molt mala sort.

Les morts dels nóvios tenen diferents causes: en alguns casos es tracta de morts misterioses; en altres, en canvi, són accidents fortuïts provocats per l’atzar; de tant en tant es dóna algun cas de suïcidi; i, per últim, també ens hem trobat alguns casos d’homicidi (sempre imprudents, clar).

Hem observat també que en determinades circumstàncies es produeix el que Nath i jo anomenem una resurrecció. En estos casos, el que ocorre és que aquell que es donava per desaparegut o mort torna a la vida. No obstant això, les coses han de fer-se bé, i els ressuscitats normalment tornen ben prompte a la caixa. Sol ser una última oportunitat que els déus atorguen al nóvio en qüestió perquè esmene allò que ha fet en vida. Poques vegades es dóna una resurrecció més o menys llarga perquè els nóvios acostumen a perdre l’oportunitat. Eixir amb un ex és necrofília.

Els morts de l’any passat

M, 19 anys i ni ofici ni benefici conegut, es va suïcidar. Portàvem setmanes eixint i de sobte un dia, després de tindre la cita més avorrida del món, es va penjar. Segons ens va dir la policia, va gastar un cinturó de color blanc que tenia i se’l va passar pel coll. Vaig aprendre moltes coses amb ell, entre altres, què és la bola de neu.

P, 27 anys i periodista, era un xic complicat, sobretot perquè tenia tendència a l’alcoholisme patològic. A este el vaig matar jo mateix amb les meues pròpies mans. De tant en tant em trobe amb el seu fantasma i sempre em toca repetir-li que jo no parle amb els morts, que no sóc el xiquet de “El sexto sentido”.

S, 28 anys, mestre d’universitat i anglés, va morir la setmana passada després de sopar a ma casa i de quedar-se a dormir (i de follar, clar). Mentre estenia els llençols al matí següent em van comunicar que el seu cotxe havia caigut al riu Túria i que havia mort ofegat. S era el típic britànic que et pot posar a parir amb les seues històries sobre el fet diferencial anglés i sobre els conflictes entre UK i l’Europa continental (i com la responsable és sempre, clar, esta última).

E, 23 anys i estudiant, va quedar en coma un dia mentre passejava amb el seu nóvio. Un cotxe se’ls va emportar per davant en saltar-se un semàfor en roig. El seu nóvio va morir en l’acte, però ell, de manera miraculosa, es va salvar i encara avui el mantenen amb vida a l’hospital. El pronòstic, però, no obri cap porta a l’esperança.

J, 25 anys i periodista, també tingué un final tràgic. La última vegada que el vaig veure amb vida em va dir que ja no era homosexual. Pel que sembla s’havia reconvertit en un ésser humà respectable i presentable en societat. Llàstima que esvarara amb l’arròs que els convidats d’una feliç boda heterosexual havien llençat a la porta de la Basílica un diumenge de matí.

A, últim nóvio que he tingut enguany i amb el qual he perdut el temps de manera estúpida. La mateixa nit de Cap d’any mentre passejava pel carrer Colom de València li va caure al damunt tota la decoració nadalenca d’El Corte Inglés. Una mort molt dura i tràgica, però no va patir gaire. Malauradament.

Gener 2005

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails