dimecres, 28 de gener de 2009

Converses nadalenques


Primera part: El Nadal, bé o en família?
I

- Martí, vols tastar este vi? És de l’any 56! -em pregunta mon pare.
- No, papà, em sembla obscé beure un vi que té més anys que jo.
- Clar. Vols dir que no és per la ressaca que portes? -apunta ma mare.
- Sí, en realitat una mica també és per això, però fica’m una copa.
II

- Papà Noel els ha portat una guitarra elèctrica a cada xiquet! -em diu ma mare deixant-me als genolls un xiquet.
- Ja ho veig, mamà -dic mentre deixe el xiquet al terra- i em sembla obscé regalar a xiquets del primer món un joguet fabricat per xiquets del tercer món.

III

- ¿Habéis visto mi nuevo móvil? Es el modelo de D&G para Motorola -diu la meua cosina mentre trau un aparell de color or i afegeix: Victoria Beckham lo tiene igual.
- Amb eixa brillantor resulta inevitable veure’l, Begoña. I em sembla obscé gastar-se eixos diners i comparar-se amb la Beckham: almenys ella està flaca.

Segona part: “Navidad, blanca Navidad”

I
Diumenge, al carrer, 3.30 h, aprox.

Ferran: Martí, em deus set euros i mig.
Martí (escandalitzat pel preu d’una ratlla): Set euros i mig? Però si jo només en vull una.
Ferran (irònic): Una? Segur que després en vols més.
Silenci.

Martí (resolutiu): També tens raó.

II
Dissabte, Carretera de Barcelona, hora desconeguda i transcripció aproximada

Agent de la Benemèrita (oferint l’aparell a Ramon): A ver, joven, sople aquí.
Ramon: Claro, agente.
Agent de la Benemèrita (indignat): Joven, es mejor que colabore y que no tire el aire por la nariz.
Ferran (borratxo): Ramon, tio, no la lies.
Juanjo (amb trellat): Ferran, calla; Ramon, bufa.

III
Divendres, Bounty, 4.30 hores aprox.

Martí (borratxo): Mira, xixi, el que has de fer es deixar-te de ximpleries i buscar una bona polla…
Lesbiana: Pero si yo soy…
Martí: ¿Lesbiana? Si salta a la vista, cariño. Y eso no me gusta nada.

IV

Dissabte, Piccadilly, 4.30 hores aprox.

Martí: Xixi, qué haces aquí tan sola y en esa postura tan yóguica (de ioga, s’entén).
Xica Rara: Es que no me gusta este sitio.
Martí: A nadie le gusta Piccadilly, honey, pero con esa actitud tan victoriana no ligarás.
Xica Rara: Tienes razón. Y esta noche y con este frío no me apetece nada dormir sola... ¿qué me dices?
Martí (estupefacte): Que me voy con mis amigos.

V
Diumenge, Bounty, 5.30 hores aprox.

Joanet: Tio, i tots estos són heteros?
Martí (amb resignació cristiana): Els meus amics són tots heteros. Todos, toditos, todos.
Joanet (sospirant): Ai… però hi ha un que em provoca dubtes…
Martí (amb actitud tomateril): Qui, qui, qui... a veure si és el que jo em pense!

VI

Divendres, Bounty, 3.30 hores aprox.

Desconegut: Des que t’he vist entrar m’has donat un morbo que te cagas.
Martí (incrèdul): Calla, calla, que segur que això li ho dius a tots.
Desconegut: Que no, tio, que tens un no sé què pervertit que me posa molt.
Martí (resignat): Ale.. Busca qui t'ha pegat!

Desembre 2006

dilluns, 26 de gener de 2009

Rabosa


Al web www.generalisimofranco.com he pogut llegir açò:

“Queman un Belén en la Iglesia de San Ginés de Guadalajara”.

Unos desconocidos han quemado la madrugada del día 22 de diciembre un Belén en la Iglesia de San Ginés, en Guadalajara. En plena polémica sobre la ofensiva laicista en España, los vándalos han quemado el Nacimiento de una céntrica iglesia. Don Santiago, el párroco de la iglesia, está “destrozado anímicamente”, porque “al Niño Jesús no le dejan su casa”, “antes de nacer ya no tiene portal”. Este hecho se suma a los numerosos actos laicistas que se están repitiendo, como la eliminación de los festivales navideños de algún colegio, o tirar el Belén a la basura en otro.
- - -

Em considere incapaç de resumir què he fet en estos tres dies. Massa de tot. Eixir tres dies per festejar l'incendi de betlems ha acabat amb les dos neurones que em quedaven vives, amb els pocs euros de què disposava i amb el poc trellat que encara tenia. No obstant això, espere amb ànsia el cap d'any barceloní que se'ns ve a sobre, perquè les expectatives no poden ser millors.

No recorde exactament quin dia del cap de setmana era, però mentre esperava el tren -ja de dia- per tornar a casa, i per evitar adormir-me i passar-me d'estació, vaig decidir apropar-me al quiosc i comprar alguna revista.

I vaig fer un troballa que no té preu. Millor dit, un preu ridícul: un euro. Sí, perquè només un euro em vaig emportar una revista que pesa almenys tres o quatre quilos: la Citizen K.

Són 316 pàgines dedicades en exclusiva a moda, moda i més moda i la meua vida ha recobrat el sentit en llegir que la peça estrella de la temporada és un bolso de pell de rabosa/guineu de Prada, que només val 2.185 euros i del qual s'afirma: "La Marca del zorro: un bolso tan seductor como el justiciero enmascarado".

L'obscenitat és tal que el bolso no està ni tractat: a l'animalet li han llevat les potes i el cap i li han posat un ansa de cuir.

Només espere que almenys l'hagen folrat per dins.

Desembre 2006
A la imatge la rabosa abans de convertir-se en complement de moda.

dijous, 22 de gener de 2009

La2


Ahir em vaig empassar la programació nocturna de La 2. El programa Enfoque comptava amb la presència, entre altres, de Gaspar Llamazares i del diputat del PP José María Lassalle, del qual em declare fans absolut.

El debat girava al voltant de la pregunta "¿Existe una verdadera separación entre Iglesia y Estado?" i la millor intervenció fou la d'un fatxorro del grup Hazteoir.org que afirmà que en els últims temps estem assistint a la implantació d'una nova religió estatal: la d'allò políticament correcte, que suposa, entre altres coses "la exaltación del homosexualismo frente a lo que es natural".

M'encanta, perquè és cert, ja que a continuació vaig presenciar el programa D-Calle, presentat per una flaca Cayetana Guillem Cuervo, amb la col·laboració de la Terremoto i amb música de capçalera d'Amparanoia i ambientació de Pauline en la Playa.

Al programa, doncs, es respira un ambient rollo-bollo que fa por. El millor fou l'entrevista a una estupenda Julieta Venegas: "El amor siempre está ahí; a veces lo perseguimos; a veces nos persigue; a veces nos jode; pero siempre está ahí".

desembre 2006



dilluns, 19 de gener de 2009

Lo que me alimenta, me mata


És un tòpic molt repetit que els advocats vivim de les desgràcies, dels errors o de l'infortuni dels altres. I és veritat, clar. El fet que la gent siga tan burra, tan inconscient o que, simplement, tinga mala sort és el que em permet malgastar els diners en roba, alcohol, llibres i, també, menjar tots els dies. Gràcies a tots, doncs.

Açò ho dic perquè els dos últims casos que m'han entrat són com de conya, però no. El primer tingué lloc ahir: vaig haver de fer un judici ràpid per una alcoholèmia. Una jove havia decidit estavellar el cotxe contra una nau industrial, passada de copes i de cocaïna, i causant uns danys per més de 2.000 euros.

No obstant la poca simpatia que em professava la molt cabrona, li vaig aconseguir la millor de les condemnes, açò és, la mínima: 8 mesos sense carnet i 720 euros de multa, a pagar en còmodes quotes de 100 mensuals.

L'altre cas m'ha arribat este matí: un xic al qual la dona ha abandonat de sobte, amb una única explicació: no quiero verte nunca más, porque ya no te quiero. Sembla el títol d'una cançó de La Casa Azul, però no, és real.

No m'importa en absolut que el meu client estiga afonat, que haja demanat la baixa per depressió o que tinga el corasón partío, ja que estes coses no tenen cap transcendència legal i, com resulta fàcil entendre, no pense empatitzar amb tots els clients.

- Mira, Juan, todo esto que me cuentas no me sirve de nada. La Ley no sólo permite a la zorra de tu ex que te deje, sino que además, como parece ser tu caso, que te haya dejado por otro.
- ¿Crees que hay otro? -em va preguntar amb els ulls rojos.
- Joder, Juan, que tu caso es de manual... además, seguro que es alguien del trabajo.

Silenci al despatx.

- ¡Vamos a por ella! -em va dir ple d'ira.
- Esta actitud me gusta más, Juanito.

Desembre 2006

divendres, 16 de gener de 2009

Motel


Hi ha moltes coses que me la posen dura: els barbarismes (o manlleus), els heteros que aprofiten un estat etílic per refregar-se a les discoteques, l'ús de les preposicions en italià, preparar una demanda de divorci, un bon moble, les samarretes interiors de tirants, el color roig sang o els presentadors de Cuatroº.

A tota esta sèrie de perversions he de sumar-ne una de nova: els acrònims.

Tot sabem, o hauríem de saber, que un acrònim és qualsevol abreviació formada amb lletres o segments inicials o finals extrets dels mots que componen una frase, que és pronunciable com un mot ordinari.

El acrònims més coneguts, sobretot per aquells que heu estudiat carreres amb numerets o fòrmules, són làser i radar.

Làser: acrònim format amb les inicials de l'expressió anglesa Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation. En cristià: amplificació de llum per emissió estimulada de radiació, dispositiu creat als Estats Units, el 1960, per T. H. Maiman.

Radar: acrònim format amb els mots anglesos RAdio Direction And Ranging. Açò és: determinació de la direcció i la distància per ràdio.

Ahir, però, vaig descobrir un nou acrònim -o pormanteau per als anglesos- que em provocà una erecció que encara em dura: el mot motel.

I és que motel és un mot anglés nord-americà, compost de l'anglés "mo(tor)", abreviació de "motor car" 'automòbil', i "(hot)el", del francés "hôtel"; el mot fou creat per l’arquitecte Arthur Heineman el 1925 per a una cadena hotelera de Califòrnia.

He trobat a l'etimologia una font de plaer realment perversa.

Desembre 2006

dimarts, 13 de gener de 2009

Curt



Divendres vaig assistir al passe d'uns curts a un centre cultural, amb un col·loqui posterior amb els directors i alguns actors. Cultureta de palo, doncs.

La primera sorpresa arribà amb el primer curt: la protagonista d'una peça inefable havia coincit amb mi a Pilates. Era un curt de dubtós gust, d'una factura dolenta i amb unes interpretacions tan indignes que al seu costat les de la minisèrie Lo que surja mereixerien tres o quatre premis europeus.

La resta dels curts no eren molt millor i l'únic que pagava la pena era el perrazo protagonista de La conversió de Pau, absent entre el reduït i inefable públic.

Durant el col·loqui vaig preguntar a un dels directors quin paper jugava un dels intèrprets al seu curt, la presència del qual m'havia resultat massa forçada i certament incomprensible.

- Sempre em fan eixa pregunta -em va respondre una mica arrogant- i sempre dic que la interpretació depén de cada espectador. El personatge pot representar moltes coses.

O siga, que no tens ni puta idea, vaig pensar.

- Ja, però tu eres el guionista. Puc saber en què pensaves quan vas crear el personatge? -vaig insistir.

Em va mirar i va respondre:

- No ho sé.

Vaig marxar i en arribar a casa vaig posar Cuatroº, la televisió que no puc deixar de veure, per gaudir d'un nou capítol de Queer as folk, ja que si he de veure fem, almenys espere que siga al sofà de ma casa i en companyia de Maia.

Desembre 2006

dilluns, 12 de gener de 2009

Retorn a la normalitat

He de deixar de pensar en Barcelona i centrar-me en la meua meravellosa vida a València, ciutat fabulosa que és capaç de regalar-nos dies tan increïbles com els de hui: frescos i ben assolellats.

En castellà es diu que "un clavo saca otro clavo" i l'equivalència lliure-libèrrima al valencià seria una cosa així: per treure un clau, n’has de fotre un altre. En cristiano: per oblidar un polvo, pega'n un altre.

I jo, que sóc molt assenyadet, he fet justament això. Anit vaig convidar a sopar-follar un xic que vaig conéixer fa unes quantes setmanes. Un jove de 20 anyets (!), estudiant de filologia i art dramàtic (!) i que arribava precedit d'una fama inqüestionable:

- És un calent i un porc -em van advertir.
- M'encanta -vaig resoldre.

El sopar consistí a una bresaola al pesto, una amanida de créixens amb alvocat, formatges i salmó i pollastre al pimentó, tot regadet amb un vi negre de l'interior del país i per una conversa sobre epònims, verbs idiomàtics i lingüística aplicada.

El sopar fou lleuger, però el clau posterior una mica heavy, ja que el xiquet resultà ser d'aquells hipersensibles, que només amb tocar-los es posen com una burra en zel: sospiren, criden, es posen una mica violents, exigeixen "més, més i més" i que llepen tot el cos, amb una llengua aspra d'efecte exfoliant, deixant al seu pas una pel·lícula de bava/saliva.

Després de canviar de posició més de quatre vegades, vam donar per finalitzat el primer assalt; o això em pensava jo, ja que a les tres del matí m'ha despertat fent el porc sota la funda nòrdica.

- Què hòstia fas? -tinc mal despertar- i quina puta hora és?
- Mamar-la, clar -va respondre amb la boca plena- i són les tres.
- Redéu amb la joventut!

Este matí a la cafeteria, abans d'entrar a la feina, he renunciat al café de costum i m'he demanat un café amb llet i unes torrades amb oli i sal.

- Hoy tenemos hambre, ¿eh? -m'ha dit Leo, el cambrer argentí.
- Sí, xixi, hui he de recuperar les forces, que estic desfetet.

Desembre 2006

dissabte, 10 de gener de 2009

Cròniques barcelonines: l'epíleg


A l’endemà, quan tornava en l’Euromed cap a València vaig llegir a una entrevista que una actriu afirmava que “los trios son muy dolorosos, porque siempre hay alguien que mira por el rabillo del ojo”.

Jo m’alegre molt d’haver-ho fet, i més d’haver-ho fet amb ells: amb P, el xic turmentat que sempre serà perdre el temps; i amb V, el xic més guapo, amb més possibles, més llest i més interessant de Barcelona.

I a més a més, ho confesse, si algú mirava de reüll, eixe era jo.

Desembre 2006

Cròniques barcelonines (i III, mai millor dit)

Dissabte em vaig llevar sol al llit. Tenia una ressaca increïble i un refredat incipient. Al sofà del menjador P es feia el dormit. Vaig tornar al llit i al minut va sortir del bany V (Barcelona Connection), vestit i amb ganes de marxar.


Com feia fred em vaig tornar a alçar i vaig arrossegar P al llit:


- Què feies anit entrant i eixint de l’habitació? -vaig preguntar mentre me l’abraçava amb força i li besava el coll.

- No res -va dir- tenia el pijama ací. El que no sé és per què entrava R.

- R també entrà? -vaig preguntar de forma retòrica. No el vaig veure.

- Ah, doncs ell a vosaltres sí.


Vam fer el porc al llit i en acabar li vaig preguntar:


- I per què no t’hi apuntares?

- No ho sé.


Després de sopar vam quedar amb la parella N i E a Glaciar, a plaça Reial. Més tard arribà V amb una parella heterosexual, per a variar una miqueta, més que res.


A Glaciar em vaig fotre quatre vodkes, però no aconseguia recuperar-me del cansament neuronal i de l’esgotament físic. De Glaciar vam fer quatre passes i vam entrar a Sidecar, que sempre és una aposta segura.


La parella formada per N i E va marxar i vam restar al Sidecar P, V i jo, mirant-nos les cares i allargant un moment del tot innecessari.


- M’acabe la birra i marxem a casa? -vaig dir a tots dos.


Vaig fer un glop només i vam fugir a agafar un taxi a les rambles, el qual, després de xafar un gat (“Tranquilos, le quedan seis vidas” va dir el taxista en veure les nostres cares espantades) ens va deixar al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.


I en un minut érem a casa, sense saber molt bé què havia de passar.


- Què farem? -em preguntà P, aprofitant que V era al bany.

- Mira, P, jo no pense dir res. Qui vulga follar només ha de dir-ho.


Així va ser: quan V va sortir del bany el vaig prendre de la mà i vam entrar a l’habitació. Ens vam treure la roba i començàrem a jugar. Al minut i mig feia la seua aparició P, tímid i amb la mirada a terra:

- Que no em fareu un lloc, xics? -va preguntar mentre es despullava.


No va fer falta que ni V ni jo diguérem res, perquè tots sabíem què passaria.


El trio es va desenvolupar amb harmonia, malgrat la manca d’espai, i hi hagué joc i lloc per a tots. No obstant això, i sobretot la poca perícia de P, vam gaudir, vam suar, vam riure i ens ho vam passar de conya.


Desembre 2006

Cròniques barcelonines (II)

La nit de divendres fou un atemptat absolut a la decència, a la mesura, a l’ordre públic i al meu sistema econòmic i neuronal. Després d’unes primeres copes a la plaça del Sol, vam travessar la ciutat i ens vam deixar caure a la plaça Reial, on el consum d’alcohol continuà el seu curs amb total normalitat. Allí vam replegar la resta de l'expedició valenciana, la parella N i E, que ens van acompanyar durant una copa i mitja.


Després vam entrar al ravaler Moog en un estat encara digne, però hi vam eixir desfetets i amb milers de neurones deixades a la pista de ball.


- I com és el Moog? -vaig preguntar abans d'entrar

- És com la meua habitació -va contestar R, el jove de modernor insultant.


La cocaïna, el vodka i un dj absolutament inefable ens van portar a viure uns excessos encantadors: sembla mentida que una sala de només vint metres quadrats puga donar tant i tan bo.

- Tinc totes les dents adormides -digué R.

- Jo també, però m'encanta la teua habitació, R -vaig dir.


Quan ens van fer fora del Moog i ja era hora de plegar, cap dels 4 tenia ganes de deixar la nit tal com estava i vam decidir continuar-la a casa.


Per qui no ho recorde, P i jo ens allotjàvem a casa de J, un valencianet encisador que de forma totalment desinteressada ens havia deixat sa casa, amb els seus companys de pis inclosos com a elements decoratius.


Reprenent la nit… vam arribar a casa R (el jove de modernor insultant), P (València Connection i antic Xic P·E·T), V (Barcelona Connection) i un servidor i vam apurar la coca sobre un plat d’Habitat de color verd, tot just quan feia entrada un dels companys de pis de J, el vertader amfitrió-absent.


T, el company de pis, ens havia delectat la vesprada amb la seua mariliendre particular, que li recomanava perfils del gaydar i censurava fotos dels seus contactes amb una normalitat que resultava encisadora i terrorífica al mateix temps.


No vam tindre cap idea millor que posar al portàtil una porno de teens polonesos que vam trobar a l'habitació de J, la qual resultà molt decebedora, ja que no arribà a escalfar gaire un ambient que estava a punt de prendre foc.


Finalment, eufòric i desbordat per la situació i per la combinació de substàncies, em vaig emportar al llit el xiquet barceloní -aquell molt guapo, amb possibles i llest- mentre la resta meditava la conveniència d’apuntar-se a una festa, a la qual estaven convidats.


Si el primer polvo amb V (Barcelona Connection) havia resultat tendre i etílic setmanes enrere, el segon fou eufòric i porc, interromput per les mirades furtives -o no- de dos valencianets acovardits i dubitatius.


Però la por sempre es perd, i un d'ells no trigà gaire a perdre-la del tot.


Desembre 2006



Cròniques barcelonines (I)

Este pont a València no hi quedaven ni moderns ni gais, perquè tots érem/eren a Barcelona: no era cap viatge organitzat i a cadascú ens portava una cosa diferent a la ciutat comtal, però, misteris de la vida, allí ens van trobar tots.


R fou el primer a arribar. El motiu de la seua escapada, com gairebé tot a la vida d’un jove de 19 anys, era pur plaer i entrega a l’hedonisme. N i E, incipient parelleta moderna de València, havien decidit donar-li un toc més romàtic a la seua particular escapada. P i un servidor teníem ganes de fugir, però el viatge tenia els seus arrels mesos enrere, quan el xic P·E·T (Perdre el Temps) i jo dormíem junts.


R s’allotjava a casa de la seua germana; N i E havien llogat una habitació romanticoravalera; i P i jo ens allotjàvem al pis d’una altre valencià que estava passant el pont a Londres. Els ingredients d’aquest còctel eren de primeríssima qualitat i només calia afegir una cosa: un amfitrió barceloní.


El meu viatge particular començà la nit de dijous, amb un sopar al Born, amb molt bona companyia, molt bona conversa i un, també, molt bon vi negre. Era la meua particular retrobada amb aquell noiet que vaig conéixer fa un parell de setmanes: un xic molt guapo, amb possibles i llest. La meua Barcelona Connection, en definitiva.


Després vam replegar la resta de l’expedició valenciana (P -l’antic xic P·E·T- i R, el jove de modernor insultant) i vam prendre unes copes a llocs inefables de Gràcia, que ha esdevingut el meu barri favorit de Barcelona, per culpa de locals com la Joily, on la propietària, senyora estrafolària, es dedicava a arrancar la paret a pedaços i els clients més agosarats interpretaven nadales al piano, a ritme de mojitos i margarides.


La nit de dijous fou, doncs, una nit tranquil·la, de retrobada, de descobriment i de sexe lleuger, portat des de València, com qui porta un cabasset de taronges o un grapat de xufes d’Alboraia.


Desembre 2006


divendres, 9 de gener de 2009

L'actualitat mana

La desaparició física de Pinochet no és una bona notícia per se. La mort d'un genocida al seu propi país, envoltat de la seua família i de dòlars corruptes no ajuda en res els milers de víctimes d'una de les dictadures més cruels de Llatinoamèrica.


Els morts, els desapareguts i els torturats per l'exèrcit xilé de Pinochet no podran provar mai la satisfacció d'una sentència que condemne el dictador pels crims comesos.


La seua mort només fa que este món siga un poc millor, perquè no l'hem de compartir amb ell i, tal com hui diu la vinyeta d’El Roto: pels qui creuen en l'existència de l'infern, deuria existir la possibilitat que hi anaren.


La mort política de Pinochet començà amb l'arribada al Govern xilé de Michelle Bachelet -la Ségolène del Coño Sur-, candidata del partit socialista, filla d'un militar assassinat i víctima ella mateixa de les tortures de la DINA (la policia política de Pinochet).


Hui Bachelet, com a Presidenta, ha negat honors a Pinochet, no assistirà al soterrar i les banderes de Xile onegen pletòriques, més lliures que ahir, al sol de l'estiu austral.


Desembre 2006

Divorci artístic

Ahir vaig rebre la visita d'una nova clienta, un senyora fabulosa i estupenda que ha pres la sàvia decisió de divorciar-se de l'home. Portava un pentinat correcte, el maquillatge precís i unes bambes de color taronja amb strass.


- Mire, mi marido y.. -va començar i de seguida va interrompre l'explicació i es va encendre un cigarret king size. Mira, si no te importa te voy a tutear, porque se te ve tan joven que me da no sé qué.

- Por supuesto, de tú -vaig confirmar mentre acceptava el Marlboro gegant que m'oferia.

- Con cigarros como éstos morimos antes, y eso me consuela- va dir.


Jo estava a punt de banyar els calçotets, perquè tenia davant meu una tia absolutament torrada. De les que m’agraden a mi.


- Como te decía -va continuar- mi marido y yo llevamos separados 18 años, pero ahora me apetece divorciarme. Te he traído los dnis, la sentencia y el convenio de separación. ¿Te hará falta algo más? -em va dir mentre em passava la documentació.


Vaig fer unes quantes preguntes més i vaig preguntar si volia demanar pensió compensatòria o d'aliments per als fills i què feiem de la casa, perquè era propietat de tots dos.


- Vamos a pedir X euros de alimentos para el niño; yo no quiero pensión, pero me quedo con la casa. Y además, él está de acuerdo con todo. Lo haremos de mutuo acuerdo.


Mentre em parlava, jo em dedicava a repassar la documentació i em vaig trobar amb el dni del marit. Si encara no havia banyat els calçotets, amb la visió de la foto del perrazo ho vaig fer. La foto del carnet m'oferia un home prim, atractiu, amb uns trets facials simètrics i marcats, amb els cabells negres i amb un aire a David Delfín, però sense la mirada de ximple que té el dissenyador.

- ¿Y a qué se dedica... Luis? -vaig preguntar amb el dni a la mà i amb la mirada perduda.

- Es pintor. Artista, vaya.

- ¡Oh! Me encanta... el arte.


I vaig alçar el cap i li vaig dir que no em feia falta saber res més, que amb això en tenia prou, però que necessitava parlar amb Luis, perquè si el divorci era d'acord mutu hauria de repassar amb ell el conveni, perquè havia de portar-lo signat al jutjat. La senyora boja em va dir que no hi hauria problema i li vaig donar cita per a la setmana que ve.


Només isqué per la porta vaig buscar a Google -que tot ho sap- referències del meu nou artista favorit i els resultats van ser molt satisfactoris. Ha guanyat mil premis, ha exposat a dos mil galeries i, per si fóra poc, la seua obra m'encanta.


Encara no li he dit a la senyora boja què li costarà el divorci, però estic segur que amb Luis podré arribar a algun acord.


Novembre 2006
Imatge d'una obra de Cy Twombly

dimecres, 7 de gener de 2009

Violència

Ahir tenia un judici a última hora del matí a la Ciutat de la Injustícia, i ja que estava a València vaig decidir quedar amb un amic per dinar i posar-nos al dia. Vam dedicar hores a xarrar de la més baixa política i molts pocs segons a parlar-ne de la més alta. Les coses són així en este país de pandereta.


Després vam passar a temes més personals i el meu amic em va contar que feia unes setmanes havia conegut un xic guapo i atractiu, simpàtic i interessant, i que després d'un lleuger festeig -d'una sola nit- van anar al llit. I que el meu amic acabà plorant.


- A vore, explica'm això ara mateix -li vaig demanar.

- Molt senzill. Ell al principi es feia el difícil, però quan vam anar a sa casa començà a posar-se molt caxondo i...

- i..?

- I una mica violent, la veritat -va dir baixant la mirada.

- Violent!? Quiero más.

- Doncs... començà a mossegar-me i jo creia que m'arrencava la carn, em feia mal pel cos i als mugrons -em va dir avergonyit.

- Xixi, però si jo recorde que quan follàvem em demanaves que et pessigara els mugrons! -vaig retreure.
- En efecte, perquè m'agrada -va dir, resolutiu- però ell els mossegava molt i molt fort. Em feia mal i em vaig espantar.

- I què vas fer?

- Doncs... em vaig alçar del llit i li vaig dir que parara.

- I vas plorar?

- Clar, és que em feia molt de mal!


Amb els ulls com a plats, em vaig posar a riure com un boig, i quan vaig recuperar la respiració li vaig dir al meu amic de conya "Vols que el denunciem per agressió sexual?" Ell em va dir que no, perquè després d'eixe episodi tan lamentable havia tornat a quedar amb el psicòpata.


¡Mátame, masoca-emocional!


Òbric parèntesi. El mot masoquisme és un epònim interessantíssim: deriva del nom de Leopold Ritter von Sacher-Masoch, novel·lista austríac del XIX, escriptor d'alguns personatges amb un comportament sexual peculiar. Tanque parèntesi.


El relat del meu amic em va recordar un polvo que vaig pegar fa temps: el meu partenaire em va demanar si podíem simular una violació, perquè la idea li feia goig.


I jo mai he sabut dir que no.


Novembre 2006



dilluns, 5 de gener de 2009

La forense

Hui he tingut la primera visita a la forense del Jutjat, i ha resultat una senyora encantadora.


La doctora ha de fer un informe sobre la imputabilitat (capacitat d'una persona perquè li siga atribuïda la responsabilitat per la comissió d'un delicte) d'un client meu, acusat de violència domèstica i amb un alcoholisme crònic.


La primera pregunta, però, que la forense ha fet al meu client ha sigut: ¿Está usted loco?


Novembre 2006

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails