dimarts, 31 de març de 2009

De promoció: la coberta


La il·lustració de la coberta de Busca qui t'ha pegat és una obra original de Tom Walker i el disseny de coberta és obra i gràcia de Mariana.

Per a aquells que heu preguntat on podeu trobar el llibre, tindreu tota la informació al web de l'editorial Labreu i a este mateix blog en pocs dies. Molts pocs dies.

diumenge, 29 de març de 2009

De promoció



Ester, responsable del procés editorial de Busca qui t'ha pegat, m'ha fet arribar fa una estona les imatges del procés de maquetació i les galerades del llibre que recull els principals textos d'este blog dels anys 2005, 2006 i 2007.

Per això faré un breu parèntesi en l'actualització dels textos que eixiran publicats i dedicaré les properes setmanes a explicar el procés de publicació i de promoció del llibre o, en unes altres paraules, com hòsties m'he vist immers en este projecte tan apassionant.

Les primer imatges, obra i gràcia de la mateixa Ester, corresponen a les galerades del llibre abans d'entrar a impremta divendres passat.

Mil gràcies!

diumenge, 22 de març de 2009

La masturbazione

Un dels reptes d’este curs d’italià és aconseguir un bon domini oral de l’idioma i aprofundir en la cultura italiana. Per això, el mestre ens encarrega preparar-nos temes per a exposar a classe. Des que vam començar el curs hem parlat de la màfia, del rock italià, del canvi climàtic, del neorealisme, de les drogues, dels aliments transgènics, de les càmeres de videovigilància i, ahir, per fi, del sexe.


Jo, que no sóc precisament una persona de ment tancada, no he pogut evitar escandalitzar-me quan Angelo, il caro professore, li ha preguntat a Amparo, una funcionària de la Conselleria d’Obres Públiques d’uns cinquanta anys: E tu, Amparo, che ne pensi de la masturbazione?


2007

dimarts, 17 de març de 2009

La perruquera

Ahir va ser un dia profitós: vaig anar a tallar-me els cabells, a l’Fnac a per les entrades del Summercase i a comprar els números de juny de la Vanidad, la Neo2 i Tendencias i, per si fóra poc, tenia classe d’italià.


A la perruqueria em va atendre una xica nova, amb els cabells color safanòria i la cara plena de piguetes. Va començar retallant-me els cabells dels costats i de la zona posterior de la testa i abans d’endinsar-se en la part superior del cap va amollar, mirant-me als ulls i sense el menor rastre de titubeig:


- Vale, Martí, ya hemos cortado la zona de los ‘paletales’ i de los ‘orcipitales’. Ahora nos meteremos de lleno en la zona superior.


En escoltar que la perruquera feia ús de les les paraules ‘paletales’ i ‘orcipitales’ per fer referència als ossos parietals i occipital vaig donar gràcies al cel i a l’infern: almenys només estava tallant-me els cabells, i no sotmetent-me a un intervenció de neurocirurgia.


2007

dimecres, 11 de març de 2009

Coca al despatx

Al despatx on treballe portem uns dies de ritme frenètic: esta setmana acaben els terminis d’infinitat d’impostos trimestrals i de resums anuals i hi ha qui sempre ho deixa tot per última hora. Eixe és el cas, com és fàcil de suposar, del cap del despatx.


Jo, per principis, no faig impostos d’altres persones: els diners aliens són una qüestió massa seriosa com per a gestionar-la. Una cosa ben diferent és la llibertat, els drets o el matrimoni de terceres persones: jugar i tractar amb això m’encanta.


Divendres passat vaig arribar el primer al despatx i el vaig trobar més desordenat que de costum: el cap s’havia quedat la nit de dijous per avançar impostos i s’havia deixat un regalet sobre la taula: una tarjeta i les restes d’una -o més- ratlles de cocaïna*.


Jo ja sabia que el cap del despatx consumia coca: sempre està nerviós, aprensiu i amb canvis d’humor injustificats i insuportables i, sobretot, perquè de tant en tant visita el despatx un client que és, alhora, un camell local de poca categoria.


Servidor no censura res, això salta a la vista, però sé reconéixer quan una cosa se’n va de les mans. I és que fer-se coca entre setmana per poder acabar uns impostos -en lloc de prendre un café ben carregat- és un bon indicatiu de que alguna cosa no funciona bé.


Vull dir, no és el mateix fer-se un ratlla al carrer Impertinències de València just abans d’entrar a la Bounty -només és un exemple- que per enfrontar-se al model 180 de l’IRPF.


* cocaïna, de coca i -ina; coca, del quítxua 'kuka'; -ina, del llatí '-inus', '-ina', que significa "procedent de".

2007
Imatge de Drago

dimarts, 10 de març de 2009

Un te? No, gràcies

El País de hui es fa ressò d’una notícia una mica freak: "La leche anula las virtudes del té" ja que "Los efectos cardiosaludables de la infusión desaparecen debido a la caseína láctea". Millor.


I és que servidor sempre ha estat un retractor declarat del te. Prendre te*, i no un bon café**, em sembla snob i una mica ridícul: no és comparable ni el gust ni els efectes -sobretot els nocius- d'un bon café amb els d'una gotada d'aigua amb sabor a herba.


Els defensors del te fumen porros, escolten música instrumental i solen revestir-se d’un misticisme vegetarià, que acompanyen de varetes d’encens i ciris amb olor a coco o xirimoia.


He patit molt amb esta classe d’addictes al te: vaig tindre un amant que només volia follar amb ciris i varetes aromàtiques i escoltant l'Enya cantant als arbres d’un bosc màgic. I no, ene o: jo folle escoltant la Najwa o el Jens Lekman.


Tot i això, l’etimologia del te i del café són dignes d’esmentar:


* te, del xinès dialectal t'e, i d’ací passà al malai i probablement a Europa per mitjà del neerlandès.

** café, de l'italià caffè o el francés café, manlleu del turc kahvé, pres, al seu torn, de l'àrab qáhwa, aplicat alhora al cafè i al vi.


Dues begudes viatgeres.


2007
Imatge de Visualpanic

Frozen Vodka

Este cap de setmana ha estat una barreja perfecta d’altes i de baixes temperatures: si al carrer la sensació tèrmica era pròpia de l’estepa russa, a ma casa el termòmetre marcava la mateixa temperatura que fa a la sabana africana en el mes d’agost.


Per combatre el fred al carrer el millor és enganyar el cos amb una bona dosi d’alcohol. A casa, però, una funda nòrdica i un xiquet barceloní d’ullets vius i cabell negre fan el mateix paper.


Després d’un cap de setmana de vodka, de Làtex i de Bounty, de bars salseros impossibles i de claus al llit torna a fer fred.


I plou.


2007

dissabte, 7 de març de 2009

Jo flipe


Tinc un divorci entre mans la mar d’interessant: es tracta d’una parella molt freak la qual, després de 8 mesos de matrimoni (!), ha decidit que ja n’hi ha prou i que vol divorciar-se.


Que un matrimoni no arribe a l’any és la cosa més normal del món, sobretot si tenim en compte el trellat d’esta parella: es van plantar al despatx amb un preacord de separació escrit per tots dos i per un inventari d’allò que volien repartir.


Així, Vane (de Vanessa) es quedarà amb “la tele pequeña, el DVD, la cámara de fotos y la cámara de video y la PSP”. En canvi, Javi (de Javier) es quedarà amb: “los juegos de la Playstation, la tele grande, el ordenador y los accesorios, las películas y las figuritas”. No sé quines figuretes seran... però jo estava espantat.


El pitjor, però, és el que ve a continuació (perdoneu la sintaxi, però faig còpia literal):


“Martes, delante de un abogado, se le dará a Javi un cheque por valor de 11.800 euros y quedará en acuerdo en no denunciar por ambas partes. Tanto por Vane por sustraer un dinero en el cual no estaba autorizada en la cartilla y por parte de Javi por malos tratos por parte de él hacia ella en varias ocasiones.”


És a dir: en només 8 mesos de matrimoni ella havia robat vora dos milions d’un compte que no era seu i ell havia maltractat la seua dona en diferents ocasions. Tot i això, decideixen d’acord mutu i de forma civilitzada repartir els regals de la boda.

Quin poc trellat.


2007

dimecres, 4 de març de 2009

Tragèdia al parc

Ahir fou un dia tràgic: Jana, un cadell de pastor alemany va mossegar Maia mentre jugaven al parc i la va ferir en un costat.


Jo em pensava que no era res greu, perquè Maia no es queixà gaire, però la veterinària, aquella boja que em recomanava que la portara al psicoperro, va decidir que havia d’intervenir-la i cosir-la.


- La herida es demasiado profunda y demasiado grande -em va dir- y no se cerrará sola, así que tenemos que raparle medio lomo y cortar y coser.


Jo no sé quina cara d’espant vaig posar, però imagine que sumada als ulls humits que posava, van obligar la vet a tranquil·litzar-me: “Martí, que no es nada. Que todos los días cosemos tres o cuatro perros con heridas peores que las de Maia”.


I la meua reacció fou de xiquet “Ya lo sé, pero es que… es que… ¡esos perros no son Maia!”


No obstant, això, Maia ja està estupenda i feliç. Bé, molt feliç no, perquè li toca portar la pantalla aquella que es diu isabelina per evitar que es llepe la ferida.


Jo tenia una gossa i ara tinc un moble de decoració. I no, no m’agrada.



dilluns, 2 de març de 2009

19 de gener

El País de hui porta dos titulars sobre els quals caldria aturar-se un moment i meditar-ne al respecte: El primer diu que "La actitud del PP sobre terrorismo le pasa factura electoral" i el segon que "Britney Spears vomita sobre su nuevo novio".

Pel que fa a la segona notícia, el titular és tan expeditiu que poc més es pot afegir: Britney s’emborratxa i tira la pota sobre el nóvio davant la premsa. Poc més es pot dir al respecte.


La primera notícia, però, té una mica més de substància i és que, segons sembla, el Pulsómetro de la Cadena Ser afirma que el PSOE torna a estar a sis punts del PP en intenció de vot. El PSOE, doncs, hauria recuperat la distància que el separava del Partit Popular abans de l’atemptat de Barajas que posà fi a l’alto el foc permanent (ara son tan cínic!) decretat per ETA.


Esta recuperació del PSOE no seria conseqüència de la gestió del trencament de l'alto el foc, la qual ha resultat ser gairebé inexistent, sinó del desgavell i comportament patològic del Partit Popular.


A falta de noves enquestes que puguen confirmar esta tendència, podem afirmar que ZP torna a salvar els mobles de forma absolutament infame: a costa de la misèria política dels dirigents del PP i de la caverna mediàtica, que han arribat a uns extrems que produeixen vergonya aliena i que s’endinsen i redefineixen el concepte d'esperpent.


Llarga vida a la misèria política, doncs.


2007

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails