dimarts, 30 de juny de 2009

Cròniques toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio

La resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi Vernaccia -que ens beurem esta nit a casa- i a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo, vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di Damasceno Monteiro de Tabucchi.

A la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio, de Carlo Collodi.

- Pretens aprendre italià amb Pinocchio? -li vaig preguntar.
- Que va. Es para una amiga, por su cumpleaños -em va contestar.

De Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig trobar distant i una mica apagat.

- Et passa alguna cosa? -vaig preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un poc… no sé… raro.
- No, no pasa nada. Anda, vamos a cenar.

De camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al tema i optar per un plat de gnocchi al pesto.

El sopar fou horrorós: el trobava pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però, i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: No soy una puta.

- ¿Qué coño significa eso? -vaig preguntar quan aconseguí reaccionar.
- Eso mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me apetecía follar antes de cenar.

Em va deixar molt descol·locat.

- ¿Y por qué coño no lo has dicho? -vaig preguntar provant de mantenir la calma.
- No lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.

Em vaig quedar mort.

- Mira, cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque, por fin, me has dicho que te gusto.
- Tú todavía no me has dicho nada… -em va dir dibuixant un somriure bord a la boca.

I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l’estòmac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu. I és que era el llibre de Pinocchio que l’argentí havia comprat a Siena.

2007

dilluns, 29 de juny de 2009

Cròniques Toscanes (II): la síndrome d’Stendhal

La síndrome d’Stendhal eleva el ritme cardíac, provoca vertigen, confusió i al·lucinacions en el subjecte davant l’exposició a una gran bellesa artística.

Esta malaltia psicosomàtica fou descrita pel mateix escriptor francés durant la seua primera visita a la capital de la Toscana, i hui encara molts turistes afirmen sentir-se sobrepassats per la bellesa de la ciutat.

Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.

Donat que vam arribar de bon de matí -el sol encara no havia eixit- vam visitar la ciutat gairebé sols i sense les masses de turistes que envaeixen la ciutat diàriament.

Tot un luxe que compensà l’inici del viatge.


2007

dimecres, 24 de juny de 2009

Cròniques toscanes (I): l’infern del low cost

El xic argentí i jo vam començar el viatge de la pitjor manera possible: vam perdre l’avió que ens havia de deixar a Pisa.

Per un puto minut, només per un minut, la perra de Ryanair ens va denegar els bitllets:

- Però si ni tan sols anem a facturar l’equipatge! -vaig implorar.

Després de barallar les opcions de què disposàvem vam decidir volar a Roma i des d’allà prendre el primer tren cap a la Toscana.

- El problema, chicos, es que el avión llega a Roma a medianoche y no sé yo si…-provà a dir la perra de Ryanair.

- Tú saca dos billetes para Roma. Ya -intervingué l’argentí i, dirigint-se a la meua persona, afegí: tú y yo esta noche dormimos en Italia.

Una vegada superat el primer contratemps del viatge, ens vam enlairar cap a Roma, amb un canvi de plans molt il·lusionant i amb els ànims renovats: canviaríem una nit d’hotel a Pisa per una nit fabulosa a la città eterna: deixaríem les maletes a l’estació de Termini i visitaríem la Fontana de Trevi, el Panteó, il Colosseo...

Però -sí, un altre però- en arribar a l’estació de Termini, ens vam trobar amb el dipòsit d’equipatges tancat. Amb doble clau.

- Il deposito bagagli è chiuso fino le 6 della mattina, ragazzi -ens digué una encarregada de l’estació.

Li vam explicar quina era la nostra situació i ens va informar que un tren nocturn, d’aquells amb compartiments i llits, passava a les tres del matí per Roma-Tiburtina i que ens deixaria a Florència a les sis.

Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan suggerent que no podíem rebutjar l’oferta.

Però -sí, el tercer però del primer dia del viatge- la cosa es complicà encara més: en arribar el tren vam poder comprovar en primera persona les diferències entre el Nord i el Sud d’Itàlia.

- Pero si esto es un puto tren borreguero -vaig protestar només obrir la porta del vagó i rebre a la cara una ràfega de pudor a suor.

I és que el tren estava ple de terroni calabresos i napolitans que es dirigien al Nord i omplien no només tots els llits, compartiments i seients, sinó que dormien escampats pel corredor, entre les maletes i les caixes de la resta dels viatgers.

Vam buscar un vagó on deixar-se caure i, finalment, en vam trobar un on, almenys, teníem lloc al terra del corredor, entre dos vells que dormisquejaven descalços.

Quan ja portàvem una hora i mitja hora de viatge, vaig esclatar:

- ¡Mecagoendiosyensuputamadre! ¡Esto es una mierda!

- Martí, tranquilo, que ya no queda nada -provà a tranquil·litzar-me l’argentí.

- Mira: hace más de doce horas que empezó este puto calvario, hemos perdido el avión, la consigna de la estación estaba cerrada, hemos pagado por un tren de mierda, hace frío, aquí huele fatal, y estoy seguro de que alguien ha subido gallinas y ovejas en este puto vagón y…

En eixe moment, una dona calba i vestida amb una bata de flors, amb les sabates a una mà i un paquet de mocadors de paper a l’altra, em tocava un muscle amb la punta d’una de les sandàlies i em demanava: permesso!

Em vaig alçar i vaig deixar pas a la dona calba que es dirigia, descalça, al bany del vagó.

- Esto es una puta mierda.


2007

dimarts, 23 de juny de 2009

Boludo

Abans d’estiu vaig conéixer un xic argentí realment encisador i he passat el mes d’agost amb cites genials i fantàstiques que han fet que tots els tòpics i prejudicis que tenia i mantenia envers els habitants del Coño Sud hagen desaparegut:

- No podries estar més estereotipat… enamorat d’un argentí -em va tirar en cara un amic.

- Perdona, però és que és argentí, però no ho sembla.

Siga com siga, i independentment de l’hòstia que em pegaré -perquè ho veig vindre- la setmana que ve marxem a la Toscana de viatge.


2007

divendres, 19 de juny de 2009

Dimarts amb Kant

Este estiu caigué en les meus mans un article d’Ètica que sota el títol ¿Qué son intrínsecamente malos, los actos o las intenciones? posava de relleu l’aportació de Kant a esta branca de la Filosofia.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que la imatge d’un advocat parlant d’Ètica pot resultar pertorbadora. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, ja sé que la imatge d’un servidor parlant d’Ètica encara pot resultar més pertorbadora. Retanque parèntesi.

L’article explicava que les tesis clàssiques entenien que hi havia coses que per la seua pròpia natura eren intrínsecament bones o dolentes. És a dir, que ho eren per la seua pròpia condició i que no hi havia res a fer. Una cosa que era bona ho era i punt. I allò que era dolent era perquè era així. I no es podia fer res al respecte.

En canvi, les ètiques no naturalistes neguen este extrem de forma absoluta: no hi ha a res que siga bo o dolent per se. El màxim exponent d’estes teories és Kant que formulà una nova teoria a l’estil més racionalista possible: “no hi ha res al món, ni tampoc fora d’ell, que siga susceptible de ser considerat bo sense restricció, tret de la bona voluntat”.

Així, Kant considera que el que defineix la moralitat d’un acte és la voluntat i la raó, però no l’objecte per ell mateix. És a dir: el caràcter bo o dolent d’una acció vindrà determinat per la intenció amb què el subjecte actue.

La intencionalitat, doncs, esdevé el factor determinant per jutjar la moralitat o ètica d’un acte i la importància d’esta nova teoria és assumida per la majoria dels ordenaments jurídics moderns.

L’aportació de Kant, però, trasllada el problema de l’acte a la intencionalitat, ja que caldrà determinar quan una intenció és bona i quan és dolenta per determinar si un acte s’ajusta o no a la moral/ètica.

El nostre Immanuel també ens dóna la solució a este problema i afirma que quan una intenció siga ‘universalitzable’, en el sentit que pot ser aplicada a tots els éssers humans, aleshores ens trobarem amb una intenció bona, i l’acte realitzat amb eixa intenció podrà ser considerat bo i correcte.

Quin dimarts, marededéusinyor!


2007

dimecres, 17 de juny de 2009

Straight lifestyle o com reivindicar l’estereotip gai

És cert que fa anys que totes les persones -independentment de amb qui follem- som més lliures en el sentit que no ens trobem tan limitats a l’hora de determinar el nostre iter vitae.

És cert, doncs, que hui resulta molt més fàcil fugir de determinades convencions socials que han regit les nostres vides i que en molts casos han torturat moltes persones que no han pogut defugir-les.

Esta nova llibertat és més fàcil de percebre sobretot en els heteros, la majoria dels quals hui ja no es troba preocupat per trobar parella, per casar-se, per tindre fills i per fer tot allò que se suposa que hauria de fer.

Els homes i les dones heterosexuals han assumit, per dir-ho d’alguna manera, un way of life que els gais hem reivindicat sempre, fins i tot de manera inconscient: la relaxació de les costums, fugir de la monogàmia, entendre la parella d’una manera més oberta, multiplicar els contactes, gaudir hedonísticament de qualsevol cosa, entregar-nos sense mirament a l’oci i, sobretot, pensar en nosaltres mateix.

Molts gais, en canvi i malauradament, han optat per fer el camí invers: tornar a cercar allò que mai ens havia interessant, com el matrimoni, la fidelitat mal entesa, l’avorriment i l’obsessió per la parella i per portar una vida ‘normal’, típica i prototípica i infestada dels maldecaps que abans preocupaven els antics heteros.

- On vaig amb 30 anys sense parella? -em preguntà ahir un amic que encara no ha fet els 29.

- Tots els teus amics tenen parella? I els gais? -vaig preguntar.

- Tots en tenen. I els pitjors són els gais: un es casa l’any que ve amb el seu nóvio.

- Quin horror. Només hi ha una cosa pitjor que una boda hetera

- Una boda gai?

- Exacte.


2007

divendres, 12 de juny de 2009

Gerontofília o com l'arruga és (b/v)ella

La gerontofília és una parafília que consisteix a la cerca d’una parella sexual més major per part d’un individu més jove.

Etimològicament, el mot està comport de ‘geron’ (vell, ancià) i ‘philie’ (amor, inclinació). Quan el/la jove cerca un iaio, se’n diu alfamegàmia; però si l’objecte de desig és una iaia, aleshores es parla de matronolàgnia. La gerontofília vindria a ser, en poques paraules, l’antònim de la pedofília.

Però, així com la pedofília sembla estar més definida i és fàcilment identificable (de fet, fins i tot el Codi Penal castiga les relacions sexuals amb menors de 13 anys encara que siguen consentides), resulta més complicat enquadrar la gerontofília per la quantitat de zones grises que l’envolten.

Òbric parèntesi: quan parle de ‘zones grises’ no faig referència als cabells blancs que a partir de determinada edat comencen a florir per les zones púbiques de les persones majors. No: parle d’aquelles fronteres difuses del coneixement humà. Tanque parèntesi.

Si fem una anàlisi freudiana d’anar per casa, podríem dir que la gerontofília ve motivada per la influència dels respectius progenitors en la vida del gerontofílic: un pare distant i fred podria ser la causa de l’amor d’un gai envers els homes de 50 anys (efecte substitutiu); o una mare carinyosa i protectora podria justificar l’obsessió de determinats heteros envers allò que anomenen ‘las mamás’ de quaranta-pocs (efecte complementari).

Però tots sabem que els estudis freudians, igual que la frenologia, han esdevingut amb el pas del temps unes teories absolutament absurdes i que hui estan totalment superades.

Per això, i perquè sóc un ferm defensor del mètode empíric de coneixement, la setmana passada vaig fer dos incursions en el món del homes de quaranta, i estes són les conclusions:

Després de les dos incursions en el món de les Persones Majors de la setmana passada ni tan sols vaig estar capaç d’aclarir el concepte de gerontofília i molt menys de posar-hi límits.

Els dos subjectes de l’estudi eren A i B, tots dos de 40 anys. Al subjecte A el conec des de fa anys, i es va oferir per vindre a passar la nit, amb un pot de gelat; al subjecte B, en canvi, el conec només fa uns mesos, i quan ve a casa sempre porta fruita. Això és així perquè les Persones Majors saben que mai s’ha d’anar a casa d’un altre amb les mans buides.

Sembla, doncs, que el primer tret positiu de follar amb persones que tenen més de deu anys que tu és que coneixen a la perfecció les regles i les convencions socials, i jo, que sóc un fanàtic del protocol, no puc més que agrair-ho de la millor manera.

Les Persones Majors, però, també saben follar molt bé: l’experiència és un grau i poques persones arriben amb vida als 40 sense saber com fer una bona fel·lació, per exemple. És una qüestió de supervivència.

Als homes de 40, a més a més, cal pressuposar-los una gran capacitat de conversa, una maduresa emocional que no s’aconsegueix -en el millor dels casos- fins els 35 i una claredat d’objectius vitals que rarament apareix en els menors de 30. 
 
Per tot això sóc un ferm defensor de la gerontofília com a parafília sexual. Per això i perquè enguany faré 28 anys i ja em veig amb l’aigua al coll.

2007

dimarts, 9 de juny de 2009

Autocompassió

Moltes vegades els clients solen recórrer a l’autocompassió i a l’autolamentació per diferents motius: perquè pensen que si em fan llàstima els defendré millor, perquè consideren que una imatge penosa els beneficiarà davant el jutge, perquè creuen que seré més benevolent i els rebaixaré -encara més- els honoraris... etc.

Este exercici de teatre de l’absurd, mentider i fals, em posa particularment nerviós, sobretot quan un client s’encabota a explicar-me les seues misèries (judicials o no), tal com va ocórrer divendres amb un client inefable. En un moment donat ja estava tan fart d’escoltar queixes i plors que el vaig interrompre:

- Mira, Carlos, nadie puede solucionar tus problemas, excepto tú mismo.

Ell va callar, em va mirar i contestà:

- Entonces, abogado, tu trabajo es inútil.

Això serà.


2007

Mika



Comprometre’s amb algú pot ser molt arriscat. Sovint dipositem la confiança en persones a les quals creus conéixer de veritat. I te la juguen.

Tots hem estat traïts en alguna ocasió, tots hem provat el sabor de la decepció, tots ens hem sentit enfonsats després de veure com aquells a qui estimàvem ens deixaven tirats.

Ahir em va passar a mi. De nou. Eixia de la Filmoteca, després de gaudir durant dos hores d’un film de Fellini, quan, de camí a casa vaig rebre un sms.

Em vaig quedar quiet, paralitzat. No donava crèdit.

A casa vaig voler comprovar que el que havia llegit a la pantalla del mòbil amb lletres picselades era de veritat.

I sí que ho era: Mika cancel·lava els seues concerts del Summercase.


Juliol 2007

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails