divendres, 30 d’octubre de 2009

La caverna veu la llum a Madrí

La dreta espanyola sembla més salvatge que mai, sobretot a la Villa y Corte.

Sembla mentida que una ciutadania com la madrilenya, considerada ideològicament progressista, haja de patir el desgovern d’una dreta tan cavernícola com la que encapçala Esperanza Aguirre.

En efecte, l’equip de govern de la Comunidá de Madrí, condicionat per sectes com l’Opus i els Legionarios de su puta madre i la mateixa Conferència Episcopal, està disposat a revisar tot allò que siga susceptible de ser revisat i durant les últimes setmanes s’ha parlat, sobretot, de la persecució de les clíniques que practiquen la interrupció de l’embaràs (avortaments, vaja) i de la dels metges de l’hospital de Leganés expedientats per aplicar tractaments pal·liatius del dolor (allò que es coneix com el dret a morir dignament).

A este revival cristià, o autèntica caça de bruixes, cal sumar la magnífica acollida que els periodistes més destrellatats de la caverna han tingut a la televisió pública madrilenya i a les noves cadenes concedides per Aguirre: Losantos, Curry Valenzuela, Dragó, César Vidal i Miguel Ángel Rodríguez viuen sota la protecció d’uns poders públics tan reaccionaris com omnipotents.

I és que Madrí i València mai havien estat tan a prop.


2008

dijous, 29 d’octubre de 2009

Poesia del cap de setmana

Vaig començar el cap de setmana amb un sopar benèfic organitzat per a recolzar no sé quin programa d’ajuda a Madagascar, però això semblava el que menys importava, ja que els gairebé 700 convidats es limitaven, bàsicament, a deixar-se veure.

El sopar pretenia, doncs, conscienciar sobre la fam al món, i no hi havia millor mètode que fer passar els convidats per un sopar llarg i avorrit, que arribà al moment màxim de degradació moral quan començà un sorteig de regals, donats per empreses col·laboradores.

Vaig aprofitar eixe moment per escapar al bany, on vaig coincidir als urinaris amb un home d’uns cinquanta anys, que semblava haver pres una copeta de vi més de les necessàries per suportar el sopar.

L’home em saludà, es mirà el que tenia entre mans en eixe moment i amollà:

- Jo sempre dic: Senyor, ja que m’has llevat la força, almenys lleva’m també les ganes!

I jo vaig pixar de riure. Literalment.

Però la vertadera poesia del cap de setmana tingué lloc la nit de dissabte, i els responsables foren el grup Deneuve, que presentaven a València El codazo de Tassotti.

Deneuve és un dels meus grups favorits i em moria de ganes per veure’ls en directe (l'última vegada fou un breu concertet a la Fnac fa un parell d’anys) i, sobretot, per escoltar una cançó que durant moltes setmanes no m’he tret del cap i que, a força de repetir-la, s’ha convertit en la banda sonara del mes de gener.

Lamentablement, esta cançó no entrava en el concert i, per això, quan em vaig trobar els membres de Deneuve a la porta del local els ho vaig tirar en cara:

- Enhorabuena por el concierto, chicos, pero me he quedado con ganas de escuchar Berlín. Y hoy lo necesitaba.

Siempre creí
que era imposible estar vivo sin ti
y en parte es cierto
cierto

pero ya ves
sobreviví
y sin rencor
puedo decir
que no te quiero
ya no te quiero.

Berlín, Deneuve


2008



La vedella

Dilluns, encara emocionat per la vesprada/nit de dissabte, durant la qual vaig recuperar la libido i vaig deixar enrere la impotència i el comportament lesbiànic que venia arrossegant des de feia quaranta dies (!), vaig acceptar la proposta que em feia un ecs!amant a través del mòbil a poqueta nit:

- Martí, acabe de comprar a la carnisseria del poble una vedella tan tendra que crec que encara batega. Vols que em deixe caure per ta casa i sopem junts?

Qui mostrava este menyspreu per la vida animal no era un altre que un xic que vaig conéixer fa anys i que de tant en tant es deixava caure per casa.

Vaig acceptar la seua oferta i vaig comprar uns bolets i un Ribera del Duero per a acompanyar la vedella que, efectivament, semblava encara viva.

- Com és que hui t’ha pegat per fer-me una visita? -vaig preguntar amb la copa a la mà, mentre es cuinaven els bolets.
- Home, m’haguera agradat vindre abans, però des que sóc regidor tinc molt poc de temps lliure.
- Vaja...

No sé si fou per l’eròtica del poder, per les proteïnes de la vedella o pels efectes del Ribera del Duero, però després d’haver follat fins que les cames em van dir prou, ara la impotència i l’absència de libido han quedat només com un malson.

I aviat no seran ni tan sol això.

2008




dimarts, 27 d’octubre de 2009

Cap de setmana complet

Este cap de setmana ha estat perfecte. He fet tot allò que tenia pensat fer -sopar amb un regidor i el seu marit, dedicar-me a Matt, llegir, veure el primer capítol de la quarta temporada de Lost, descansar i desintoxicar-me, esmorzar amb Mari Tere...- i, a més a més, m’he emportat una sorpresa molt grata que no entrava dins dels plans: la vesprada/nit de dissabte.

El dissabte el resumiré només amb una frase: ja no sóc ni impotent, ni asexual, ni lesbiana. M’he curat de tot i del tot.

I dues vegades.

Però anem per parts: Mari Tere venia diumenge a l’Albufera per comprovar l’estat d’unes obres del Programa Agua, del Ministeri de Medi Ambient, i oferia un esmorzar per a uns quants convidats.

L’arribada a l’Albufera ja fou com de pel·lícula: cinc agents de seguretat ben armats, ben afaitats, amb jaqueta i ulleres de sol tancaven el pas:

- ¿Buenos días, está usted en la lista?

Una vegada inspeccionades les obres, es va servir l’esmorzar, al mig de l’Albufera, amb Marina Alta ben fresquet i pernil i formatge, mentre Mari Tere i altres alts càrrecs feien una passejada en barca.

- Vine, Martí, que vull presentar-te a Maria Teresa -em proposà un càrrec socialista quan Mari Tere tornà del passeig.

- Ara no, tio, que porte tres copes de vi -vaig protestar mentre em servia la quarta copa.

Durant la conversa amb Mari Tere em vaig comportar (no tant quan vaig xarrar amb Carmen Alborch i Ciprià Ciscar), fins que no vaig poder evitar-ho i em vaig convertir per moments en un Francesco Thyssen qualsevol:

- Maria Teresa, t’importa si em faig una foto amb tu?

- Claro que no, Martí. ¿Tienes cámara?

He obert la caixa dels trons. Ja no podré parar...


dilluns, 26 d’octubre de 2009

Mari Tere

Este cap de setmana pense portar-me bé i no beure, ni gastar-me diners, ni drogar-me, ni arribar al diumenge fet pols.

Este cap de setmana pense portar-me bé. Però no del tot.

I no del tot perquè, tot i haver deixat el partit en el qual militava, este cap de setmana entre en campanya, però el tipus de campanya electoral que a mi m’agrada: la del sarao.

Així, si esta nit sope a casa d’un regidor i del seu marit només per a conspirar, per a diumenge m’he fet amb una invitació per esmorzar amb Mari Tere.

- Iaia, sap amb qui esmorzaré diumenge? -vaig preguntar ple d’emoció.

- No ho sé, però no menges massa, que després no dinaràs.

- Val, iaia, però sap amb qui esmorzaré? -repreguntí amb una mica menys d’emoció.

- Amb qui, fillet?

- Amb María Teresa Fernández de la Vega! -en pronunciar el seu nom vaig recuperar tota l’emoció.

Però la iaia no alçà ni la mirada del perol:

- I qui és eixa?

- Iaia, per favor! És la Vicepresidenta!

- Qui?

- Xe, iaia! La que entrevistà l’altre dia Ana Rosa mentre dinàvem!

- Ah, la que té cara de periquito? -amollà la iaia.

- Iaia, per favor, que és la número dos del Govern espanyol...

- La que té cara de periquito? -insistí la iaia.

- Sí, iaia, la que té cara de periquito...

Després d’uns segons de silenci indiferent, la iaia preguntà:

- I paga ella?

- Iaia!

2008

divendres, 23 d’octubre de 2009

Adéu a la política


Ahir va ser un dia molt especial: d'una banda vaig decidir deixar el partit en el qual militava des de feia massa temps. La crisi interna que pateix el meu ecs!partit, que es podria considerar un clar exercici de canibalisme polític i d'autodestrucció, s'ha fet insuportable.

Vaig comunicar la decisió a través d’un correu electrònic: la manera més elegant possible, donades les circumstàncies.

D’altra banda, abans de dinar vaig rebre una bona notícia: el cap del despatx on treballe arribà mig borratxo d’un esmorzar i, després d’abraçar-me, em va anunciar que les coses no marxen bé del tot i que no descartava ‘prescindir d’algú’, al mateix temps que em comunicava que barallava la possibilitat d’obrir un concessionari de cotxes de segona mà (!).

- Però vull que sàpies que l’últim del que vull prescindir eres tu -em digué.

- No, home, que a mi tant me fa -vaig dir sense disimular certa emoció.

Emoció? Sí, i no perquè em negue a treballar a un concessionari de cotxes, sinó perquè fa mesos que vull deixar este despatx de bojos i establir-me pel meu compte.

Noves perspectives, doncs, per a un cap de setmana que començà anit amb un soparet i que ja veurem com acaba!

2008



dimecres, 21 d’octubre de 2009

Més o menys

L’altre dia, imbuït per un ànim força destructiu, vaig provar a trencar una parella que no fóra meua. Tenia davant meu un amic i el seu nóvio i els vaig fer una d’aquelles preguntes que no es pot formular mai:

- Qui dels dos estima més l’altre?

- Perdona? -m’amollà el meu amic, amb una mirada d’odi als ulls.

- Sí, ja saps què vull dir: qui estima més l’altre: tu a ell o ell a tu?

Després de tres o quatre segons de silenci el nóvio digué:

- La qüestió no és qui estima més l’altre, sinó que tots ens estimem molt, i això és el que importa.

- Exacte, això no es pot mesurar -intervingué el meu amic per confirmar les paraules del seu estimat.

La resta del dinar transcorregué sense cap altre incident, però quan ens vam acomiadar la mirada de tots dos reflectia el mateix dubte: m’estima tant com jo a ell?

De la mateixa forma que no existeix el bilingüisme perfecte, és impossible que es done una relació de parella en la qual els dos membres s’estimen de la mateixa forma i amb la mateixa intensitat. En unes altres paraules: sempre hi haurà algú que estime l’altre més del que ell és estimat.

Esta realitat és dura i, per això, tendim a amagar-la i a no pensar-hi, però una vegada la donem per feta i la podem assumir amb normalitat, la qüestió és: què és preferible, estimar més o ser més estimat?

En realitat, no es tracta d’una lliure elecció del tipus ‘preferisc els homes amb ulls verds’, perquè en este cas es tracta d’un fet que ve donat per la mateixa vida i les seues maleïdes circumstàncies.

Des del meu punt de vista, però, resulta obvi que és molt millor ser més estimat que no pas estimar més del que ens estimen, però és discutible, com tot en esta vida.

Estimar més del que ens estimen pot fer-te sentir més viu i, alhora, viure amb més intensitat una relació, però ningú et pot assegurar que això mateix no signifique la garantia d’un patiment més gran o d’un sacrifici que no sempre es veurà recompensat.

Ser més estimat per algú al qual no estimem tant, en canvi, i a més a més, ser-ne conscient, pot llençar a perdre una relació, frustrar els sentiments i servir per a qüestionar tot allò que fem i sentim, perquè només hi ha una pregunta pitjor que m’estima prou? i no és una altra que l’estime prou?


2008

dimarts, 20 d’octubre de 2009

La catifa

Quan vaig portar Matt a casa dels meus pares se'ls va caure el món a sobre. Els va vindre al cap la mort de Maia: una mort llarga i agònica, com es mor quan ets enverinat.

Em van dir moltes coses, entre altres que ‘ells no es mereixien això’. I jo els vaig entendre, perquè Maia morí als braços de mon pare, i si haguera mort als meus no sé què haguera fet.

La qüestió és que de la mort de Maia no se n’ha parlat mai a ma casa, perquè estem acostumats a amagar-ho tot a sota de la catifa i, encara no sé com, vaig ser jo l’encarregat de desempolsegar-la.

- Vols tornar a passar pel mateix? -em preguntà mon pare, sense gosar a nomenar Maia.

- Clar que no, papà, -vaig contestar- però malgrat tot, malgrat la mort de Maia, -vaig pronunciar les paraules prohibides- el fet d’haver-la tingut em va compensar.

- Que et va compensar? -repreguntà mon pare amb cara d’incredulitat.

- I tant! Creus que no vaig gaudir cada moment que vaig passar amb ella? Que no em va fer companyia? Creus que preferiria no haver-la tingut? De veritat creus que Maia no em va compensar?

Mon pare em va mirar sense dir res i jo vaig continuar:

- T’ho diré jo: Maia em compensà, malgrat tot, i t’assegure que Matt també em compensarà.

Podia haver afegit que la sensació d’abandó no ens la produeix qui ha mort, perquè sempre ens quedaran els records, sinó qui ens ha abandonat en vida, però això haguera estat un clar exemple de projecció personal i no estic segur que mon pare vulga escoltar eixes coses.

* * *

La vida de Matt: Matt menja i engreixa, Matt dorm i somia, Matt ja juga i llepa els altres gossos, Matt ja salta i corre.

I no sé si estic boig o què, però em sembla que Matt ja somriu.


2008

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Converses del cap de setmana

El cap de setmana ha estat completet. Vaig començar dijous, amb un sopar en companyia d’unes amigues a casa per presentar Matt en societat. El gos estigué a l’alçada de les circumstàncies i es portà com l’adult que és, però no una de les convidades:

- Si voy a la cena se creerá que voy sólo por él y seguro que piensa que soy una pesada, así que antes de aceptar tengo que saber si él va y si no va, pues entonces sí que iré.

- Cariño, eres tonta de remate. Y cómete la ensalada, anda.

Divendres vaig passar el matí als jutjats i em vaig declarar fan incondicional de la nova jutgessa del número 3:

- Que sepa que esto no va a quedar así, que pienso ir a la tele a contar todo lo que me han hecho -es queixà l’acusat, el qual, gràcies a la providència, no era el meu client, sinó el contrari.

- Me parece estupendo, -li contestà la jutgessa- pero avíseme cuando vengan los de la tele para que me compre un vestido nuevo.

Dissabte vaig estar de guàrdia i em tocà un nou cas (o millor: no-cas) de violència domèstica: una adolescent denuncià la seua parella perquè li digué ‘puta y guarra’.

- I perquè et digué això? -preguntí durant la declaració.

- Porque le he dejado y quiero quedarme con el piso.

La vaig mirar espantat i em vaig mossegar la llengua, perquè estiguí a punt d’amollar: és que motius no li falten, nena.

- Ah, y también quiero una orden de protección de las que anuncian en la tele.

- ¿Crees que puede hacerte algo? –preguntà l’agent de la guàrdia civil.

- Que va, si no tiene ni media hostia, pero la orden es gratis, ¿no?

De la comissaria vaig volar al centre, i vaig sopar amb el meu amic Andreuet i el seu ex, un catòlic irlandés independentista que treballa per a la BBC (busca qui t’ha pegat!) i vam fer una incursió al sempre inefable ambient de València.

- Vols coca -em proposà un senyor major amb les mans molt llargues.

- Molt amable, però no.

- Crec que te conec, podria ser? -insistí el senyor major.

- Estic segur que no i, per favor senyor, no em toque.


2008

divendres, 16 d’octubre de 2009

Canvis amb resignació

La primera setmana de gener tancà el bar on em prenia el café i fullejava el diari tots els dies i en les pròximes setmanes muntaran un banc, una agència d’assegurances o alguna cosa encara pitjor, per la qual cosa he hagut de canviar de marca de café, de diari i, el que més em dol, de cambrer perquè al nou bar no hi ha cambrer, sinó cambrera: té uns vint-i-pocs, cara d’estar emprenyada tot el dia i un corrector dental a la boca i, el pitjor de tot, no sap fer un café respectable.


Però per si tot això fóra poc, ahir vaig descobrir que és lesbiana.

Si sóc sincer, comencí a sospitar perquè mai es maquilla -ni tan sols mínimament-, perquè quan s’avorreix es dedica a imitar un boxejador darrere de la barra, perquè cada dia els seus bíceps són més grans i em posen més caxondo i pel poc gust que té per a triar calcer.

La confirmació de les meues sospites, però, arribà ahir, quan la vaig veure a primera hora, acabada de dutxar i en companyia d’una altra paia molt semblant a ella, muntades totes dues a una moto d’aquelles grans.

Al nou bar el café és més dolent, el diari sempre està tacat d’oli i la cambrera es una lesbiana que no sap fer un puto tallat.

Trobe tant a faltar l’antic cambrer, Leo: les seues samarretes negres, els seus avantbraços peluts, el seu somriure sense corrector dental i les puntetes del cabell decolorades...

Ai, Leo...

* * *

La vida de Matt:

El gosset ja està més o menys integrat: menja, passeja i engreixa a poc a poc (hui per hui sembla una perxa). Ja em reconeix i em mira amb cara de llàstima.

Ara, però, estem en procés d’integració lingüística, perquè el pobre no ha sentit mai parlar valencià -és xurret, l’animalet- i el vine!, l’au! i l’anem! encara no els controla massa bé.



dimecres, 14 d’octubre de 2009

Conversa aèria

A l’avió que havia de portar-me a Santiago vaig presenciar un incident entre dues boges. I jo em vaig trobar al mig, com no podia ser d’una altra forma.

A meitat del vol, quan segons el capità ens trobàvem a 10.000 metres i l’avió portava una velocitat de 950 quilòmetres per hora, una pija que tenia el costat va connectar el mòbil i començà a jugar amb el teclat.

Quan una altra xica, que es trobava a l’altra banda del corredor, se n’adonà de la situació, s’alçà i es dirigí a la del mòbil amb les següents paraules: Oye, apaga eso. Estás poniendo en riesgo la vida de todos los que vamos en este avión.

La del mòbil, davant tant de dramatisme, ni s’immutà i amollà: He puesto el móvil en ‘modo avión’, así que siéntate y no te preocupes.

La que es preocupava per la seguretat de l’avió em mirà, cercant un suport al seu excés de zel, i em preguntà: ¿tú qué opinas?

Jo em vaig limitar a tancar el llibre i a amollar: Hoy me siento bastante destructivo, así que me da igual si el avión se estrella y nos morimos todos.

Les dues em van mirar espantades i la del mòbil decidí desconnectar-lo i entretindre’s la resta del viatge amb les instruccions de seguretat en cas d’accident.

***

Hui, però, no em sent pas destructiu perquè un mascle ha entrat en la meua vida: té quatre potes i la pell tigrada.

I està primet. Molt primet.


2008

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Trigger

Si no he follat durant el cap de setmana llarg que he passat a Santiago ha estat, entre altres coses, perquè ja no puc fer-ho. Mai més.

M’explique: divendres, just abans de marxar a Galícia, vaig convidar un vell amic a prendre una birra i a fotre un clau a casa.

En teoria es tractava de posar en pràctica la dita que ha regit la meua vida des que vaig perdre la raó, ja fa molts anys: que en qualsevol circumstància, un clau trau un altre clau (en sentit metafòric i en sentit estrictament literal).

Tot hauria d’haver resultat perfecte: el xic és atractiu i m’agrada, tinc confiança amb ell i em sent còmode i no era la primera vegada que el convidava a casa (l’última vegada, de fet, fou abans d’estiu), però no vaig poder fer-ho: no vaig ser capaç de concentrar-me, i al cap només em venien flaixos i imatges que no sóc capaç d’oblidar i el record d’un passat recent. Potser massa recent.

I em vaig desinflar com un globus, com si tota la sang necessària per mantindre una erecció encara es trobara al cor, bategant.

Vaig tindre molta sort, perquè el meu company de llit ho entengué a la perfecció, i l’escarni públic que se’n pot derivar d’una situació així quedà en un no res.

Tot i això no puc oblidar l’incident, i ara, a l’absència de libido, he de sumar-hi un nou problema: la impotència funcional.

Sóc impotent: que me maten.

2008

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Paul

La setmana passada em vaig posar al llit per primera vegada amb Paul Auster. Havia sentit parlar tan bé d’ell que em semblava que no podia retardar més el moment.

Per a la primera cita vaig optar per El cuaderno rojo, un recull de relats breus (alguns brevíssims) sobre la casualitat i l’atzar, amb un meravellós pròleg de Justo Navarro, que vaig interioritzar tant com un tret a l'estómac:

Supónte que escribes en una hoja de papel cuanto ves y piensas. Si escribes en una hoja de papel cuanto ves y piensas, poco a poco la vida parece no transcurrir en el presente: la vas escribiendo, y es como si la vieras ya pasada, muerta, como si vieras en la cara de un niño la cara que tendrá cuando viejo.

Escribes la vida, y la vida parece una vida ya vivida. Y, cuando más te acercas a las cosas para escribirlas mejor, para traducirlas mejor a tu propia lengua, para entenderlas mejor, cuanto más te acercas a las cosas, parece que te alejas más de las cosas, más se te escapan las cosas.

Entonces te agarras a lo que tienes más cerca: hablas de ti mismo, empiezas a verte como si fueras otro, te tratas como si fueras otro: te alejas de ti mismo mientras te acercas a ti mismo.

Escribir es un caso de impersonation, de suplantación de personalidad: escribir es hacerse pasar por otro.

Ai.



dilluns, 5 d’octubre de 2009

La ferida

Ahir, quan em disposava a inserir la clau al pany de casa, em vaig adonar que tenia una ferida al dit.

Era un simple repeló, de només uns mil·límetres, i tot i ser recent, no vaig ser capaç de saber quan me l’havia feta perquè no havia sentit el dolor.

En aquell moment em vaig preguntar si quan una ferida no ens fa mal ens podem considerar realment ferits, però -i encara no sé com- mentre tancava la porta, el cor, vull dir: el dit, començà a fer-me mal.


2008

divendres, 2 d’octubre de 2009

Des/assossec

Per reprendre la feina després del llarguíssim cap de setmana barceloní vaig haver de abusar del café: ahir estava de guàrdia i, per si fóra poc, tenia un judici a mig matí. A les onze ja no podia més: vaig comprar El País, vaig seure a una tauleta del bar, al costat de la Ciutat de la Injustícia, i vaig demanar el tercer café del dia.

Mentre passava les pàgines del diari i llegia per damunt els titulars, em vaig topetar amb la foto d’un xiquet mort a Palestina com a conseqüència de les lluites internes entre Hamàs i Al-Fatah.

El xiquet, de només 14 anys, tenia els ulls tancats i els llavis morats i el seu cos descansava sobre una llitera, mig cobert per un tros de tela blanca, tot tacat de sang.

La imatge del xiquet mort em va traslladar una inquietant sensació de serenitat i de calma, just el contrari que les imatges que arriben de Kènia, amb esglésies convertides en cambres d’incineració de dones i xiquets, o la dels atemptats d’ahir a Baquba, Bagdad i Argèlia.

Quin món més estrany.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails