dimarts, 29 de desembre de 2009

Paüra

Quan vaig anar a comprar el diari ahir i el marit de Cati, la meua quiosquera, em va mostrar el braç embenat i li vaig preguntar què li havia passat, imaginava que es tractava només d’una contractura o d’un esquinç.

Però no:

- Anit em tocà anar a urgències perquè tallant pernil per a sopar em vaig emportar per davant una bona molla de carn i tres tendons de la mà -em digué amb tota la naturalitat del món alhora que em donava la guia de París d’
El País.

En imaginar com la fulla del ganivet s’obria camí a través de la carn i tallava sense pietat els tendons de la mà del marit del Cati se’m van eriçar tots els pèls del cos, perquè en contra del que puga semblar, no només tinc por als vestidors públics de la piscina.

En realitat, com a bon xic aprensiu que sóc, tinc por a moltes altres coses: a caure per un precipici, a un veí oligofrènic que em mira molt malament, als pàrquings dels centres comercials, a la platja de nit, als asiàtics, a que em retrenquen el cor... però, sobretot, em fan por els ganivets.

Autèntica paüra.


2008


dijous, 24 de desembre de 2009

Crisi? Quina crisi?

Hi ha dos temes de l'actualitat informativa que em tenen totalment captivat, i tots dos es podrien definir amb una paraula: crisi.

En primer lloc, estic enganxat a la informació que es publica sobre les últimes decisions de Marianico i quines són les repercussions que tenen al si del Partit Popular: la desaparició de Zaplana i el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu al Congrés, la marginació d'Aguirre i del tecnòcrata Pizarro del nou equip, la més que possible defenestració d'Acebes i de la resta de la vella guàrdia i, sobretot, els moviments subterranis que es produiran fins que es resolga el congrés de juny i que se celebrarà a València, sota la benedicció del Beat Camps.

L’altre assumpte que em resulta exageradament addictiu és la recessió econòmica que estem patint i especialment les conseqüències que té sobre el sector immobiliari: la caiguda de la venda de pisos, la paralització dels grans projectes especulatius, com afectarà la indústria auxiliar i el nivell d'ocupació…

Podria sonar una mica frívol, però tinc ganes de comprovar com de lluny pot arribar esta crisi, fins a quin extrem l'economia pot caure i, sobretot, si el nou govern socialista serà capaç de solucionar la situació o ZP es limitarà a posar un somriure i esperar que tot passe.

Perquè segur que passarà.
Com tot.

2008

dimarts, 22 de desembre de 2009

Fama



El secret per gaudir d’un programa com Fama consisteix a no prendre-se’l seriosament.

Esta és la única forma sense suïcidar-se que té l’espectador crític (o no integrat) per a apropar-se a un format que, igual que Supermodelo, es limita a mostrar joves lleugerets de roba.

Fama, malgrat tot, ha confirmat dues coses que tots teníem clares: primera, que Paula Vázquez no és la mateixa persona que presentava El juego del Euromillón, ni tan sols físicament, ja que les operacions de pòmuls, nas i mentó l’han convertida en una altra persona; i, segona, que els programes de telerealitat de Cuatro passaran a la història per perpetuar la imatge del gai professional i per mancar absolutament de regles fixes.

De fet, si Fama es caracteritza per alguna cosa és justament per tindre un reglament de funcionament més flexible que les cames de Jacob, el meu concursant favorit.

Així, si no teníem prou amb intentar entendre un format que inclou nominacions, expulsions i reptes entre concursants i que es traduïa en una incessant entrada i eixida de ballarins i de canvis de parella, ara la direcció del programa s’ha tirat la figa al llom i ha decidit practicar la repesca entre els concursants que ja han estat eliminats.

I és que les eleccions de qualsevol república africana són més transparents que este programa.

2008

dilluns, 21 de desembre de 2009

A nadar

Una de les coses que més m'intimida d'anar a la piscina són els vestuaris perquè, encara que algú no s'ho vulga creure, qui escriu és una persona tímida i amb un gran pudor.

Òbric parèntesi. No confondre
el pudor amb la pudor, per favor: pudor, en el sentit de reserva, timidesa i vergonya deriva del llatí pudor, mentre la pudor, de mala olor, deriva de putor. La diferència és substancial. Tanque parèntesi.

Este pudor, sense dubte, és la conseqüència de l’educació ultracatòlica que vaig rebre de menut, a la qual cal sumar l’homosexualitat postadolescent que tan bé cultive i que, estic ben segur, té alguna cosa a veure.

Com deia, el moment de despullar-me als vestuaris se’m fa etern: no sé ni on fixar la vista i em sent observat. També influeix el fet que siguen massa xicotets i que la zona de pas és tan estreta que sembla que en qualsevol moment vas a fregar-te amb un penis estrany.

De tot açò vaig parlar el cap de setmana passat amb un
hetero addicte al gimnàs que de tant en tant no és tan hetero com sembla, sobretot entre els meus llençols.

- Martí, és molt fàcil. Has d’actuar amb normalitat...
- Això és just el que faig! -el vaig interrompre.
- ... i has de mirar cada piu que passe per davant teu.

Vaig deixar la cervesa a la taula.

- Què?!
- Que sí, home! Els heteros ens mirem el piu mútuament i sempre fem conyes al respecte. Sobretot al gimnàs.
- Però això...
- És normal, Martí. Els meus amics coneixen tan bé la meua polla que serien capaços de reconéixer-la entre més de cent.
- Què?!
- És més: segur que la coneixen millor que la meua nóvia.

Realment no sabia què dir i només vaig poder amollar:

- Però els teus amics són tan
heteros com tu... o encara més?



divendres, 18 de desembre de 2009

O sea, yo qué sé

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

Ressaca

La meua idea per a este cap de setmana llarg que hem gaudit els valencians era eixir només una nit i aprofitar la resta dels dies per posar ordre i fer coses de trellat, però només vaig complir la primera part: només he eixit la nit de dissabte.

El problema és que vaig eixir tant i amb tanta intensitat que diumenge vaig saltar del llit quan el rellotge ja marcava les huit de la nit.

La primera idea que em vingué al cap fou: este matí he acabat esmorzant caragols i truita i jugant amb cavalls a l’Albufera o només ho he somiat?

Però les deixalles de la samarreta que portava em van resoldre el dubte: caragols, truita i pèl de cavall.


2008

dijous, 17 de desembre de 2009

Superfuerte vs megafuerte

Ahir al supermercat, quan passava pel corredor dels xampús, condicionadors, gomines, laques, ceres i un llarg etcètera, hi havia un xic una mica confós amb dos productes fixadors a la mà i me'l vaig quedar mirant, perquè el cabró era molt guapo.

Just quan estava al seu costat, alçà la vista i preguntà:

- Qué será más fuerte: ¿el extrafuerte o el megafuerte?

I jo, sense dubtar, vaig contestar:

- Diria que el
megafuerte, tot i que el millor que pots fer és provar tots dos.

El paio em mirà i em digué 'gracias, pero se lo preguntaba a mi mujer', que es trobava tot just darrere meu.

I jo vaig escapar a la secció de fruites, a suïcidar-me amb un coco.



dimecres, 16 de desembre de 2009

No, no eres gai

Després d'una nit de marxa acostume a lamentar-me per haver begut tant i per haver fet i dit coses que no hauria d'haver fet ni d'haver dit.

Però este no és exactament el cas de la nit de dissabte passat: lamente haver begut tant perquè no sóc capaç de recordar què passà exactament ni com se succeïren els esdeveniments.

I això ho dic perquè encara no sé com vaig acabar la nit de dissabte enrotllant-me a una discoteca
poligonera amb l'amic d'una amiga, al qual calia pressuposar una heterosexualitat indiscutible.

Puc recordar que em preguntà si era gai i que jo em vaig negar a contestar:

- Xic, t'he conegut només fa una estona. No creus que és un poc prompte per a intimar d'esta manera?

Però ell no es donà per vençut i insistí unes quantes vegades més. I el següent flaix que recorde és que estàvem enrotllant-nos just al costat de la barra, després d'haver perdut a la resta dels amics, i que m’amollà:

- Crec que no sóc gai.

I jo, incapaç de resoldre un enigma tan seriós, només vaig poder afegir:

- Jo crec que tampoc ho eres.


2008
Imatge de gais a una campanya de D&G


dimarts, 15 de desembre de 2009

Pasqua

Durant estes vacances de Pasqua he tingut temps de fer tot el que volia i més encara: dimarts vaig començar a nadar a la piscina, he avançat en el meu pla de trobar un marit ideal i divendres vaig tindre una cita amb un candidat, m'he emborratxat fins a dir prou, m'he enganxat a Fama, he pres el sol i l'aire i m'he banyat els peus a la mar amb Matt, he vist com a un amic li partien la cara uns bakales la nit de dissabte i a un altre intentaven robar-li la bandolera, m'he enamorat i desenamorat en la mateixa nit i he estat de guàrdia amb el jutge més cínic del món.

- Veo que este chico ha sido detenido en 35 ocasiones en los últimos 4 años... Martí, su cliente lleva una carrera meteórica -em digué alhora que acompanyava la frase amb un gest de la mà que simulava descriure la trajectòria d’un meteorit.
- Lo sé, Señoría.
- Bueno, tranquilo, no le falta mucho para probar las mieles de la cárcel.

Finalment, però, el jutge considerà que no era massa correcte enviar algú a presó el dissabte de Pasqua i el deixà en llibertat, això sí, amb l’obligació de presentar-se al jutjat el dia 1 i 15 de cada mes. Només per si de cas.


2008

dilluns, 14 de desembre de 2009

El marit ideal

La setmana passada, després de tres intents, vaig aconseguir apuntar-me a la piscina. Em demanaven tanta documentació que semblava que no em volien, però ara ja estic dins.

La intenció no és només posar-me en forma, sinó que forma part d’un pla molt més ambiciós: trobar un marit.

Òbric parèntesi. He de deixar ben clar que no vull trobar nóvio o marit a la piscina ni tampoc follar als vestuaris: seria incapaç de fer-ho amb unes xancles posades. Tanque parèntesi.

Com deia, he decidit que vull un marit i ha començat la campanya Busque Marit. Ho tinc tot pensat: em posaré en forma a la piscina, deixaré de fumar, faré un porga soviètica al
messenger per eliminar les males influències i em centraré en l'objectiu més imminent: el marit ideal.

Vull que siga atractiu, interessant, simpàtic, cult, sense prejudicis, amb més de 30 anys (negociable) i que tinga una solvència econòmica evident, perquè m'agraden els regals.

Encara és prompte per parlar de candidats, però puc avançar que en tinc dos.

Marxe a passar uns dies a la platja: el relax, prendre el sol i sotmetre’m a un procés de desintoxicació em vindran molt bé i la lectura d’
Un marit ideal, de Wilde, m’ajudarà a definir les prioritats.

2008

divendres, 11 de desembre de 2009

La caputxa

Dissabte vaig festejar amb els amics l'arribada de les falles, obviant per complet que diumenge entrava de guàrdia a les nou del matí, fins les nou de hui dilluns.

Si fóra una mica més responsable, només una miqueta, no haguera abusat tant del vodka i no haguera anat diumenge de matí al jutjat de guàrdia completament borratxo, amb la roba de la nit anterior i mig col·locat.

I la jutgessa de guàrdia no m'haguera dit: letrado, entiendo que es domingo, pero haga el favor de quitarse la capucha mientras tomamos declaración a su cliente.

I jo només vaig poder dir: Sí, señoría.


2008
imatge d'Arhgon, a Flickr

dijous, 10 de desembre de 2009

Violoncel

Divendres em vaig fer amb una entrada per a un concert a dos violoncels que tenia lloc a un museu de l’arquitecte José María Lozano, amb motiu del primer aniversari de l’edifici.

En acabar el concert es va servir un cava per als vint-i-pocs assistents convidats i em vaig dedicar a socialitzar. O almenys eixa era la meua intenció, ja que no vaig trobar cap conversa on integrar-me.

- Lo que han hecho con el
allegro alla militare de Boccherini no tiene nombre -protestà un home amb els cabells oliosos.
- Y la interpretación del
adagio de las Bodas de Fígaro no estaba muy justificada, para ser sincera -apuntà una vella amb un abric de pell, malgrat els vora 30 graus que patíem a l’interior del museu.
- La gran sorpresa ha sido Offenbach... creo que desde 1876 no lo escuchaba -apuntà una vella marieta.

I tots van riure. Excepte jo, que no vaig entendre la gràcia.

- Doncs a mi m'ha agradat -vaig dir tímidament-, tot i que sóc un autèntic profà en este camp.

I vaig pegar glop a la copa.

- ¿De verdad te ha gustado? -em preguntà la marieta vella.

I vaig acabar la copa i vaig amollar:

- Sí, i per si fóra poc era gratis.


2008
Imatge d'André Pantoja

Porca


L'altre dia, mentre passejava amb Matt pel nostre parc, se'ns va apropar una dona que no coneixíem:

- Quina cosa més bonica! -començà a cridar alhora que palpava el pobre Matt i ell posava el nas dins de la bossa de plàstic de Consum de la dona.
- Gràcies -vaig contestar i al xixo: Matt, saluda a la senyora.
- Jo tinc moltes ganes de traure la meua Linda a passejar, però he d’esperar a les vacunes, perquè només té dos mesos -em digué.
- Ah, molt bé, i de quina raça és? -vaig preguntar per cortesia.
- Espera, que porte una foto seua al mòbil.

I mentre la dona deixava les bosses al terra i treia el mòbil del bolso, jo pensava si era molt normal que una desconeguda et mostrara les fotos del seu mòbil com si res.

- Mira, ací està Linda amb la meua filla -em digué finalment mentre em posava el mòbil a la cara.
- Hòstia! Si Linda és un...

Sí, vaig blasfemar davant la visió del que la dona m’havia mostrat, ja que Linda era un porc vietnamita, d’aquells menuts i peluts.

- Sí, és una porqueta vietnamita. George Clooney en té un igual -confirmà.
- I penses baixar-la al carrer? -vaig preguntar mentre imaginava Matt mossegant la porca peluda de Linda.
- Sí, clar: ja tinc la corretja i el collaret i en un parell de setmanes Linda i el teu gosset seran amics.

Matt i jo ens vam mirar de reüll i estic convençut que van tindre el mateix pensament: eixa porca té el dies comptats.

2008


dilluns, 7 de desembre de 2009

Arquilokura

L'arquiloka responsable de RasoirHouse -la meua futura casa, vaja- em va convocar dimarts per mostrar-me uns dissenys de l'escala:

- Hemos pensado en descentrar el eje de la escalera y en insertar los peldaños en la pared para ganar estabilidad -m'explicà alhora que em mostrava unes seccions de la l’escala.
- M’agrada, la veritat –vaig reconéixer i vaig afegir: em recorda molt a les cases de Porto d’Eduardo Souto de Moura.
- Bueno, Martí, es que tu casa es muy Souto… la verdad es que me inspiré mucho en sus proyectos para diseñarla.
- Lo sé, y además salta a la vista. Lo único que espero es que no se note demasiado -vaig dir mig en broma.
- Bueno, te lo digo porque si preguntan tendremos que citar a Souto como una clara influencia…
- ¿Si preguntan?¿Y quién va a preguntar, honey?
- ¿Quién va a ser, Martí? ¡Pues los de las revistas de arquitectura cuando vengan a hacer fotos!

Busca qui t’ha pegat.

* * *

A la imatge, la Casa do cinema Manuel de Oliveira, obra i gràcia de Souto de Moura: no té res a vore amb RasoirHouse, per descomptat.

2008



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails