dilluns, 25 de gener de 2010

Cap/pac


Dimecres vaig patir una de les pitjors guàrdies que recorde: robatori, bulling, violència de gènere, simulació de delicte... però també vaig viure una situació força còmica.

A mitjan vesprada aparegué al despatx un client (o
ecs!client) molt problemàtic, una mica begut i amb ganes de gresca.

Este client i el cap del despatx han protagonitzat alguns incidents desagradables davant la secretària i davant meu estes últimes setmanes, però el que passà dimecres supera qualsevol situació vergonyosa que haja presenciat mai. I això que n’he presenciat i n'he protagonitzat massa.

-¿Dónde está ese hijoputa? -fou la benvinguda que em dóna en obrir la porta.
- Manolo, tranquilízate -vaig provar a posar pau mentre tornava a la meua taula i continuava amb el conveni de separació que em portava entre mans.
- ¡Aquí no eres bienvenido! -cridà el cap del despatx massa dramatitzat, segons el meu parer.

A continuació els dos titans van creuar acusacions, insults i improperis mentre Anna, la secretària, i jo teníem la sensació de ser invisibles, fins que...

- ¡Chiquito, chiquita! -ens cridà l’energumen- quiero deciros que vosotros sois buenas personas. No como este hijoputa.
- Gracias, Manolo -vaig dir sense apartar la mirada de la pantalla.
- Y quiero que veáis esto... -continuà mentre sostenia un ninotet de Winnie the Pooh, del qual penjava un mòbil- ... porque en este móvil tengo grabado a vuestro jefe metiéndose rayas el sábado con sus amigos.

I el despatx es va quedar en silenci durant massa segons (només s’escoltava respirar el fax i la impressora) al mateix temps que Anna es portava les mans a la cara, jo em quedava blanc com un ratlla i el cap del despatx nivi com un gram sencer.

- ¡Eso es mentira! -cridà el cap del despatx massa tard si volia resultar creïble.
- Lo tengo aquí, por si lo queréis ver -amenaçà novament Manolo, i jo vaig dir massa prompte:

- ¡Yo sí!
- Martí!! -cridaren alhora Anna i el cap del despatx.

Finalment, però, la sang no arribà enlloc i van marxar tots dos del despatx: el cap i Manolo.

- Anna, tu li contes a algú el que passa en este despatx? -vaig preguntar quan ens vam quedar sols.
- No, Martí, em fa vergonya dir que treballe ací. I tu?

I jo la vaig mirar, vaig respirar i vaig amollar:

- No, jo tampoc.

I vaig continuar amb el conveni de separació.
2008

divendres, 22 de gener de 2010

Mòbil (I)

Durant la guàrdia del Torn d’Ofici d’ahir vaig haver de fer front a un dels pitjors casos que he tingut mai.

- Letrado, tenemos un menor de edad detenido. Venga inmediatamente -m’ordenà un agent sense desitjar-me ni bon dia i afegí: Departamento de Policía Judicial.

En escoltar ‘Policía Judicial’ em vaig posar a tremolar, ja que este departament sol tractar els temes més complexos i delicats: agressions sexuals, estafes, grans operacions de drogues, els assumptes de menors…

Però després de comprovar quin cas havia caigut en les meues mans, puc assegurar sense por a equivocar-me, que haguera preferit tindre de client un violador o un narcotraficant abans que el xiquet obés de 16 anys que tenia al costat.

- Martí, a tu cliente se le imputa un delito contra la integridad moral y física de otro menor de edad -m’anuncià l’agent de la Benemèrita.
- ¿Se puede saber qué ha hecho? -vaig preguntar, mentre repassava mentalment el Codi Penal.
- Claro, pero será mejor que
lo veas mientras le toman las huellas y le hacen las fotos para la ficha policial.
- ¿Que
lo vea?
- Sí, y también quiero que
lo vea su hermana -que havia estat present en tot moment, ja que la Llei del Menor així ho preveu.

Mentre l’agent buscava un fitxer al portàtil, ens advertí del que se’ns venia a sobre:

- Él y seis
valientes más acorralaron a otro chico, le insultaron, le humillaron, le dieron una paliza, lo grabaron todo con un móvil y se dedicaron a distribuir el vídeo por el instituto.

La germana del xiquet obés i jo ens vam mirar espantats.

- Aquí está -digué l’agent i afegí: os digo lo mismo que se dice en la tele: las imágenes son duras.

I tan dures que van fer que la germana plorara durant els cinc minuts que durava el vídeo i que en acabar jo tinguera ganes de vomitar.

2008

dijous, 21 de gener de 2010

La ciutat de la Injustícia

L'edifici de la Ciutat de la Injustícia de València, obra de l'arquitecte Alfredo Batuecas, no passarà a la història de l'Arquitectura (amb a majúscula), però té moltes virtuts innegables: és un edifici funcional i correcte i transmet una sensació imponent a qui el visita per primer cop.

A més, el gran repte de l'edifici era aplegar a un únic recinte tots els jutjats de la ciutat, que abans es trobaven repartits i escampats i facilitar així les coses als professionals i als ciutadans, de forma que ara, per exemple, el Jutjat d'Instrucció número 7 es troba, lògicament, entre el número 6 i el número 8.

L'element més característic de l'edifici és la façana Nord, que s'aboca a la Ciutat de les Arts i que omple de llum tota la planta baixa. Esta façana i els materials predominants (l'acer, el formigó i el vidre) atorguen a l'edifici un aire modern i ordenat que contrasta amb la veritable essència de la justícia.

I si no, que algú m'explique quina mena de retòrica es gasta el Fiscal d'un cas que porte i que no ha dubtat a l'hora de definir la conducta del meu client de la següent forma, i cite textualment:

'El acusado, (…), con el vil propósito de obtener un ilícito beneficio a costa de la depredación del patrimonio ajeno, se dirigió a la víctima, quien a la sazón contaba con 17 años de edad e iba caminando por la calle, le cogió por detrás, exigiendo que le entregase cuanto de valor tuviera.

Al observar que la víctima portaba al cuello colgada una cadena con una cruz de oro, se la arrebató de un fuerte tirón, rompiéndosela y huyendo a continuación con su botín'.

Busca qui t'ha pegat.



dimecres, 20 de gener de 2010

Blau Klein

Totes les fonts consultades -i totes igual de poc fiables- asseguren que el color de la temporada -ignorem si per temporada cal entendre una setmana o tres mesos- serà el blau Klein.

Esta tonalitat de blau, igual que ocorre amb el roig i Valentino, déu el seu nom al creador francés Yves Klein, el qual, després d’haver experimentat amb diferents colors, va decidir que este blau era el millor per realitzar les seues obres més característiques, la sèrie Antropometria.

El blau, qualsevol blau, no és ni de lluny el meu color favorit, però vaig pensar que no podia passar un dia més (i molt menys un cap de setmana) sense una peça de roba en blau Klein.

Però de poc em va valdre l'estrena, perquè dissabte, amb jersei blau Klein i tot, vaig vomitar entre dos cotxes com un adolescent.

Ara ja sé que dos botelles de vi és massa per a dos persones.


2008

divendres, 15 de gener de 2010

David i les espurnes

Ahir, en tornar de la piscina i mentre al cap barallava un dubte metafísic -per què els heteros triguen tant a posar-se els pantalons al vestuari- vaig passar per RasoirHouse i vaig trobar els obrers treballant. Feia una setmana que estaven desapareguts i jo ja tenia la mosca darrere l’orella.

Però l’espera pagà la pena, perquè entre els ferrers que estaven acabant de soldar l’estructura hi havia un xic nou: David.

- Vaja, pensava que ja no vos voria el pèl... -però en veure el nou
prole vaig canviar la frase i vaig preguntar: i tu qui eres?

Ja havia perdut tota esperança: pensava que en començar una obra tan important segur que hi hauria algun paó-paleta-manobre per fer realitat el somni de qualsevol gai burgés i acomodat -violar un obrer, clar- però amb el pas de les setmanes eixa idea s’evaporà del meu cap davant la cruel i crua realitat.

David, però, m’ha tornat la fe en la classe assalariada i vaig decidir passar la resta de la vesprada amb els ferrers, però a una distància prudencial: em fan por les espurnes.


2008

dijous, 14 de gener de 2010

London City Three

Mentre Natalie ens comprava unes cerveses, l’esperit de /katelovedme va fer acte de presència: un munt d’anglesos de pell blanca passejaven sense complexos eixe pentinat tan horrorós que Pelayito pretén posar de moda entre els més moderns de Barcelona i que qualsevol dia lluirà el cada dia més insuls i fastigosament modern Quim Gutiérrez.

Estar davant un exèrcit de clons em va obligar a plantejar-me un dubte existencial: Pelayito causa tendència de veritat o només copia?

La boja de Nathalie tornà amb les copes, i amb el
bolso fet un crist després d’haver-lo refregat per la barra del local. Ens donà les copes i marxà amb un gai de color (de color negre) no sé ben bé on.

Quan tornà al local, el bolso havia perdut una ansa i ens informà que portava cocaïna (cosa òbvia) i a més, que estudiava disseny a l’escola St Martins, just on Pelayito se suposa que passa el temps quan no està fent el tòtil.

- Tia, tu has de conéixer Pelayo, perquè estudia a la St Martins!
- Pelayo? Qui hòstia és eixe?
- Sí, nenah, porta el mateix pentinat rídicul que eixe marica d’ahí -i vaig senyalar un hòbbit de pell blanca- i que aquell altre -i vaig fer el mateix- i que...
- Honey, totes les mariques de la St Martins porten eixe pentinat de ionqui.

Em va caure el món al terra: posats a menysprear, esperava fer-ho almenys per alguna cosa original.


dimarts, 12 de gener de 2010

London City Two

La nit de divendres començà amb unes cerveses a Chinatown i un passeig pel Soho, on vam trobar un local que ja no cobrava per entrar i vam decidir aprofitar l’ocasió.

Malauradament, a la una ja estàvem a la porta del pub, maleint els horaris britànics i, sobretot, l’esnobisme londinenc.

En eixe moment, gràcies a Fortuna o, millor, a Bacus, se’ns apropà una vaca-burra per demanar-nos foc, tot i que no portava tabac.

Mentre rebuscava com una boja a un
bolso que semblava tan gran com un armari (hi portava fins i tot unes sabatilles ronyoses) es va carregar la cremallera. Primera lesió.


Finalment, li vam oferir un cigarret, se li amollà la llengua i ens contà perquè lluïa un bony al front: a un altre local li havien pegat amb una sabata al cap. O havia caigut per les escales, tant fa una cosa com l’altra.

Li vam explicar que buscàvem on continuar la nit i es va oferir per acompanyar-nos a un lloc, no recorde si a East End o a West End, però que estava a l'end del món, d’això estic convençut.

Necessitàvem un taxi, i la cèntrica Tottenham Court Road era un bon lloc per a trobar-lo, sobretot si no tens por de la mort. I Natalie no és de les que té por de res.

Finalment vam poder pujar a un taxi els cinc, però jo no vaig aconseguir tancar bé la porta i la nostra heroïna va decidir ajudar-me. En eixe moment es va produir un xicotet incident amb un anglés que pensava que el taxi estava buit i Natalie li va dedicar un gest obscé i un
fuck you en la puta cara que va provocar que un servidor començara a amollar ploma alhora que posava cara de flipat.

La resta del viatge transcorregué entre despropòsits i bogeries de Natalie, com quan es va entretindre mostrant dos dits a tots els vianants alhora que els demanava a crits
kiss me! i un xic, ben templat i innocent, es va apropar per fer-li un petonet a la vaca-burra aprofitant un semàfor en roig i ella li passà la llengua per mitja cara.

Divuit
pounds més tard el taxi ens deixava a la porta d’un local de l’extraradi londinenc i el taxista ens advertia, per si algú no se n’havia adonat, que la nostra acompanyant estava borratxíssima.


divendres, 8 de gener de 2010

London City One

En els plans d’este tercer (!) viatge a Londres no entrava desfasar massa, per molts motius: perquè volia desintoxicar-me de dos caps de setmana de vici, perquè hi havia moltes coses que volia visitar, perquè tot i que l'euro està molt fort la lliura encara ho està més i perquè entre el grup d'amics que ens aventuràvem a la capital anglesa es trobava el meu germà, que és qualsevol cosa tret d’un al·licient a festejar res.

Anava a Londres amb una exposició entre cella i cella: la retrospectiva que la Tate li dedicava a l’artista madrileny Juan Muñoz.

Fa anys que conec la seua obra, però mai havia tingut l'oportunitat de veure-la en directe i de gaudir de les sensacions que les figures de Muñoz transmeten a l’espectador: desassossec i intranquil·litat.

A més del preu de l’entrada (les exposicions temporals es paguen) no vaig poder evitar fer-me amb el catàleg de la retrospectiva per un bon grapat de
pounds.

El mateix em va passar diumenge de matí a la National Portrait Gallery (NPG) amb una exposició de retrats de la revista
Vanity Fair, el catàleg de la qual ja fa companyia al que vaig comprar fa un parell d'anys de l'exposició Face of Fashion, també a la NPG.

A més d’art, però, Londres ofereix la típica gastronomia britànica (els sandvitxs* del Tesco, bàsicament) i justament per això ens vam delectar amb menjar xinés, thai i japonés, tot i la por que els tinc als asiàtics.

La nit més divertida, però, tingué lloc al Soho, quan vam conéixer un anglesa que…
Bé, això ho deixe per demà.

***

* sandvitx és un epònim ben britànic, ja que deriva de l'anglés sandwich, del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual ideà esta mena de menjar simple perquè el comte no hagués de deixar la taula de joc.



dijous, 7 de gener de 2010

Bad dog

Arribar a casa després de quatre dies de ritme frenètic a Londres i comprovar que el judici que tinc en una estona continua en peu, que quan han expulsat Massiel de Fama el seu company ha cridat ¡Arriba Cuba! i no el correcte ¡Viva Cuba!, que El País de diumenge venia acompanyat d’un Extra Belleza i que Zapatero no ha comptat per al nou executiu amb Narbona, però manté als inefables Moratinos i Magdalena Álvarez i incorpora al loser de Miguel Sebastián per a Indústria i a un fum de nous ministres que encara no conec m’ha deixat gelat.

Això sí, quan mon pare m’ha dit que Matt s’escapà de casa dissabte nit i que no aparegué fins el migdia de diumenge un poc més i m’entra un atac de pànic.

No vull saber què haurà fet el perdut de Matt durant tota una nit sol i desorientat i no he volgut ni preguntar-li-ho, però en veurem ha abaixat el cap i m’ha dit que no ho tornarà a fer mai més.

Perro malo.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails