dimecres, 31 de març de 2010

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (I)

Ahir em va telefonar un amic per comentar-me un incident que havia tingut durant el cap de setmana.

- Estic un poc avergonyit, així que no faces sang, per favor.
- No t’ho puc prometre, però ho intentaré -vaig fer broma.

En poques paraules, este cap de setmana passat el meu amic havia coincidit a la mateixa discoteca amb el seu ex, amb el qual no havia mantingut cap contacte des de la ruptura, que resultà ser força dramàtica.

- El
reencuentro... M’interessa el tema, només espere que et comportares com una autèntica princesa de gel.
- Pitjor...
- Pitjor?! No em digues que et vas posar a plorar i que li vas demanar una segona oportunitat!
- No
tan pitjor, home.

S’amagà. S’amagà i fugí de la discoteca. No fou, òbviament, l’opció més digna, però tampoc una catàstrofe.

- Martí, què opines?
- Mira, estimat, si no estaves preparat per fer front a la situació, em sembla perfecte -vaig resoldre, tot i que he de reconéixer que em sembla que en este diagnòstic em projectava una mica.
- De veres?
- Clar, home. Però te’n diré més: hi ha tres coses sobre les ruptures sentimentals que no pots oblidar.
- I quines són?
- T’ho diré demà.


2008

dilluns, 29 de març de 2010

El carro




M’havien telefonat des del Departament d’Investigació per assistir un detingut: el gitano més guapo que he vist mai.

- ¿Y qué ha hecho este chico, agente? -vaig preguntar al meu agent favorit mentre un altre li llegia els drets al detingut.
- Ha sido de pura casualidad: tenemos un caso bastante serio entre manos que afecta a varias chatarrerías de la zona y a este chico le hemos sorprendido con siete carros de Mercadona en la furgoneta.
- Vaya... ¿y Mercadona ha presentado denuncia?
- Sí: parece ser que estos carritos valen una pasta: casi 300 euros cada uno. Y el sargento ha decidido que pase la noche en los calabozos.

En escoltar estes paraules del meu agent favorit, el gitano es posà a pregar:

- Por favor, abogao, sáqueme de aquí. No he hecho ná malo: los carros me los encuentro por la calle.

En aquell moment vaig tindre un dubte ètic i deontològic: contrariava el meu agent favorit o lluitava per evitar una nit de presó a un pobre xic que era víctima de la política repressiva d’un supermercat?

Però el dubte durà dos segons:

- Agente, no lo veo nada claro. Voy a tener que hablar con el sargento ahora mismo.

I després d’una conversa de pocs minuts amb el sergent, durant la qual vaig fer ostentació del meu magnetisme i encant personal i, sobretot, d’una amenaça d’
habeas corpus, un recurs especial per evitar les detencions il·legals, el meu gitano i jo érem al carrer.

Per al judici del gitano pense fer ús d’una prova que m’ha subministrat Youtube: els primers 10 segons del vídeo demostren la versió del meu client:


Definitivament, el meu gitano és innocent.

dimecres, 24 de març de 2010

De bous i vaques

Este cap de setmana, que per la meua part ha estat de socialització extrema, ens hem topetat amb la foto que Juan Gatti li ha fet a Alaska per denunciar el maltractament dels bous a les corregudes en la última campanya de PETA.

Si no teníem prou amb el blog que la del pèl roig i l’esperpent del seu marit ens regalaven a la cavernícola Libertad Digital, ara els nostres ulls havien de patir amb la visió d’Alaska en una foto a l’estil més Testino possible i susceptible de provocar epilèpsia en l’espectador, com els Pokémon.

Siga com siga, crec que ningú se sorprendrà si dic que no m’agrada la tauromàquia: des d’un punt de vista estrictament legal, la festa és una excepció: si algú fa a un gos o a un gat o a una iguana, per exemple, la meitat de les coses que es fan a un bou durant una correguda, la Llei resultarà implacable: a més de les penes de presó que preveu el Codi Penal, existeix tota una sèrie de penes accessòries: la inhabilitació especial per a realitzar un ofici relacionat amb animals o per a comerciar amb ells.

Però, com dic, la tauromàquia és una excepció i la imatge d’Alaska no ajuda a argumentar que es tracta d’una tradició rància i casposa, violenta i salvatge, vergonyosament subvencionada amb diners públics i, gràcies al cel i a l’infern, condemnada a una ràpida i inexorable desaparició.

No és massa complicat trobar arguments raonables per posar en evidència que la tauromàquia no és més que un negoci cruel, més mitològic que no pas real, i per riure’s de la teoria que afirma que es tracta d’un
art o d’una lluita entre iguals.

Però Alaska no ajuda a denunciar això, i molt menys si comparem la seua foto amb les que Peter Lindbergh li feu al
matador José María Manzanares per a Vogue Homme.

Les comparacions resultarien ridícules, així que m’he de rendir a l’evidència i cridar:

Olé per Manzanares.
I olé per Lindbergh.




2008

dimarts, 23 de març de 2010

Parlar de diners és obscé

L’acumulació de feina, els canvis extrems d’oratge, l’absència absoluta de sexe i el canvi de dies de piscina m’han fet dubtar tota la setmana del dia en què em trobava.

Per sort, a la feina tot ha anat bé: gairebé no he vist al cap del despatx durant tota la setmana i m’han entrat casos nous: dos divorcis, tres italomarroquins templats i d’ulls negres acusats de robar un Renault 5, que el perit ha valorat en 500 euros, i un cas immobiliari que vaig resoldre amb una telefonada a l’Ajuntament de València.

- Moltíssimes gràcies, Martí -em digué la clienta quan la vaig citar per informar-li que ja estava tot resolt i afegí: Què et dec de tot açò?
- De
tot açò? -i vaig callar i comencí a pensar.
- Martí? Què et dec? -insistí.

El
Llibre d’honoraris, que estableix les remuneracions dels advocats, fixa el preu d’una consulta en 60 euros i si es fa una gestió, per nímia que puga resultar, el preu és de 120, però em semblava excessiu cobrar 120 euros per una telefonada.

- Sí, perdona... ummm... cinquanta euros? -vaig contestar/preguntar.
- Val, perfecte.

Mai he sabut valorar econòmicament la meua feina i, clar, després em trobe amb sorpreses:

- Pren, els cinquanta euros... i cinc euros més, que eres molt simpàtic.

I només vaig dir:

- Gràcies.

I en eixe moment em vaig sentir estúpid, però després vaig pensar:
cony, amb els cinc euros em compre dos paquets de Lucky.

I després em vaig sentir com una ballarina d’striptease. Però sense tanga.


2008

dimecres, 10 de març de 2010

Una cita és una cita

En la vida ens trobem amb persones que apareixen i desapareixen i ens deixen, o no, una empremta més o menys forta.

El cas és que sempre agraïm una telefonada per sorpresa de qui pensàvem que havia desaparegut i, en este cas, qui em telefonà era un xic amb el qual vaig
tractar fa més o menys un any.

Puc recordar que era atractiu, lleugerament més jove que jo i amb una mirada força
canalla, i em va demanar un cita per a esta setmana.

Hem quedat per a divendres.

El problema és que la cita tindrà lloc a la sala de comunicacions del centre penitenciari on es troba intern, acusat d’un homicidi en grau de temptativa i de tres robatoris a tres entitats bancàries.

Però, caram, ningú és perfecte.

I una cita és una cita.



2008

dimecres, 3 de març de 2010

Acidus, acida, acidum

Fa temps que vinc notant clars símptomes que evidencien que m’estic fent major.

El primer el vaig descobrir fa setmanes, quan vaig determinar que el meu cos només pot suportar un dia de
farra durant el cap de setmana. I amb prou feines.

Però la meua presència a la festa Nasti que tenia lloc a l’
antic LeClub de l’Albereda, ara rebatejat amb el nom de Barberbirborbur!, em confirmà uns quants símptomes més. El principal: que ja no puc amb determinades actituds.

Sí, és cert que la
modernor buida mai ha estat del meu gust, però és que divendres no em vaig poder controlar, i no hi havia res que m’agradara.

Ni tan sols el fet d’estar a la llista de convidats -obra i gràcia de Paquito&Lula- em va compensar: és cert que no vaig pagar entrada, però vaig beure tant i tant (i tant!) que la invitació no m’isqué a compte.

No m’agrada no reconéixer la música que sona durant tota la nit, no m’agrada sentir-me antiquat perquè porte unes
converse, per exemple, i no unes sabates blanques de xarol*, no m’agrada que em presenten com ‘Rasoir’ i no com ‘Martí’, no m’agrada que una festa incloga un espectacle de l’abominable ball Tecktonic, no m’agrada la mirada altiva d’adolescents que no sabrien fer la o amb un canut, no m’agrada coincidir al bany amb una moderna que es recol·loca una lent de contacte de color verd...

Però el pitjor de tot, el que no puc suportar, és no haver lligat.

I que conste que, almenys, un parell de xics interessants sí que hi havia.

Per sort, dissabte em vaig treure una espineta...

* * *

*Xarol, del portugués charâo 'laca', i aquest, del xinès txat-liao, compost de txat 'vernís' i liao 'tinta; tintura d'oli'.


2008

dimarts, 2 de març de 2010

Supermodelo 2008 (II)

De la nova edició de Supermodelo2008 em quede amb dos factors claus: el primer és la nul·la capacitat neuronal dels concursants que exemplificaré amb el diàleg que es va viure durant els càstings entre una professora i una concursanta:

- Tienes los dientes fatal. Hay que arreglarlos.
- Ya lo zé. Me quize poner los alambritos con el dinero de la beca, pero al final me dio miedo.

Òbric parèntesi. Esta conversa, d’altra banda, em fa qüestionar seriosament el sistema de beques que aplica la Junta de Andalucía, però eixe és un altre tema. Tanque parèntesi.

L’altre factor clau del programa és el mestre d’estilisme, l’inefable Jousi, que es passa tot el temps qüestionant el gust dels concursants i fent-los veure que estan completament
out, amb expressions com: ¿Una camiseta de Mickey Mouse? Esto es tan 1998... ¡estás atrapada! o Me encanta tu trenza asimétrica de verano de 2006 mentre posa cara de fàstic, o quan començà: 2001, 2003, 2002... y el horror.. mentre assenyala penjolls i arracades de les concursantes.

El que Jousi vol trobar, i mai trobarà a
Supermodelo2008, són les tendències de 2010, perquè recordeu, estimats, que les que de 2009 ja han desfilat a les passarel·les internacionals.

Siga com siga, porte tota la setmana comportant-me com Jousi i assenyalant, de forma completament arbitrària, tot allò que em sembla
démodé: Nena, los dramas sentimentales son tan primavera-verano de 2007 o ¿Que pretendes ligar con tu físico? Xixi, ¿te quedaste en los 90?

Gràcies al cel i a l’infern, la meua iaia (amb la qual dine tots els dies) em va baixar els fums:

- Vols que demà dinem fideus? -em va proposar.
- Fideus? Però és que vivim en 1983, iaia?

La iaia em va mirar amb cara d’indiferència i amollà:

- Jo no sé en quin any estem, fillet -i segur que no ho sap- però estic segura que has menjat fideus totes les setmanes des de 1983.

I la iaia té raó.



dilluns, 1 de març de 2010

La temptació matrimonial

Només he anat a dues bodes que em feren goig. A dues bodes que no foren per compromís, volia dir.

El primer a casar-se fou un amic ben jove, que caigué víctima d’una victoriana ortodoxa, la qual en menys d’un any ja havia aconseguit quedar-se prenyada i que el meu amic semblara 10 anys més vell del que realment és.

La segona boda fou la d’un company de facultat, del qual vaig parlar l’altre dia. El seu matrimoni és talment com la seua relació abans de la boda: ella mana.

Tot i que les dues bodes foren ben diferents -la cerimònia de la primera fou religiosa, el menú era com una broma de mal gust (pesat i sense gràcia) i els nuvis semblaven de cera, mentre que la segona boda tingué gust, fou una cerimònia civil al Castell de Xàtiva i els nuvis es van comportar amb una gran naturalitat-, sí que hi ha una cosa que els meus amics casats tenen en comú: el matrimoni els ha canviat.

Esta tesi, sobre la qual no cal incidir, quedà confirmada amb la declaració d’un client acusat de violència de gènere que vaig
patir ahir a última hora del matí:

- ¿Tiene usted familia o amigos? -preguntà la jutgessa per si algú podia fer-se càrrec de la filla menuda del matrimoni.
- Mis amigos están todos casados y ya no es como antes... ¿sabe usté?
- Señoría, el acusado tiene una hermana... -vaig interrompre mentre llançava una mirada assassina al meu client.
- Un segundo, letrado -em tallà la jutgessa i preguntà al meu client: ¿Qué quiere decir con eso?
- Ya sabe: que no es como antes, cuando
eran solteros.

La jutgessa va bufar i amollà:

- Mire, le recuerdo que usted está aquí porque
su mujer está en el hospital. Le repito: su mujer.
- Tiene razón, señoría: a veces olvido que yo también estoy casado.

I és que, citant a Jerry Lee Lewis, existeixen moltes raons per al divorci, però la principal és i serà el matrimoni.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails