dilluns, 19 d’abril de 2010

Ink!

Dimarts se’m va trencar un bolígraf just quan començava el matí i em vaig tacar les mans de tinta. En lloc d’enviar-lo a fer la mà, el vaig guardar a la bandolera, ja que tinc molt interioritzat un discurs de la iaia que ha esdevingut indeleble, com la tinta: de tirar ningú es fa ric.

El boli ha viscut a la bandolera sense causar cap desastre. Fins ahir, dijous, i en el pitjor moment.

Em trobava al despatx del fiscal que m’han assignat per al judici d’este matí, provant a aconseguir una rebaixa en la pena sol·licitada a través d’una conformitat.

Òbric parèntesi: ja he comentat moltes vegades que la majoria del judicis penals es resolen abans d’entrar a Sala amb una negociació amb el fiscal. Sí, com al Gran Basar. Tanque parèntesi.

Pels tres robatoris que s’imputaven al meu client, la petició inicial sobrepassava els 10 anys i mig de presó, però després d’una forta negociació i d’implorar com un xiquet, alhora que barrejava arguments tan convincents i contradictoris com 'pero, venga, si a mi cliente le espera otra condena por homicidio: no le castiguemos en exceso, que es buen chico', la condemna final quedà en
només 7 anys de presó.

El fiscal, que resultà ser molt amable, em digué:

- Venga, Martí, voy a apuntarte la pena para cada delito, así no te liarás.

Però el seu montblanc no funcionava i em demanà un boli.

I com és fàcil imaginar, vaig traure justament el boli amb el qual m'havia tacat les mans el dimarts i li'l vaig allargar al fiscal.

En destapar-lo, una bola immensa de tinta negra caigué sobre la taula, sobre els papers i sobre la mànega esquerra de la camisa del fiscal. El seu rostre canvià immediatament.

Em vaig quedar mort i després de disculpar-me mil vegades em vaig alçar per marxar, però des de la porta encara em vaig atrevir a preguntar:

- Señor fiscal, esto no afectará a mi cliente, ¿verdad?

I ell em digué:

- No, letrado: no sería justo que pagara el acusado por su culpa.


2008

dijous, 15 d’abril de 2010

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (i II)

- En primer lloc, cal tindre ben clar que el dolor que provoca una ruptura no és etern i que no cal dramatitzar en excés. Sé que ara mateix no és cap consol, però és cert.
- Tens raó, no és cap consol. Què més?

- M’ho imaginava. Anem al gra: una de les coses que he aprés després d’haver-me empassat la primera temporada de
Tell me you love me i de In treatment és que el moment de la ruptura és un dels més importants d’una relació: cal anar amb molta cura i provar a deixar les coses clares i resoltes per evitar els fantasmes i no tancar la relació en fals.
- Això m’ho podies haver dit quan ho vaig deixar i no ara. Què més?

- En segon lloc, després de deixar ben clares les coses,
cal guardar i, sobretot, respectar el dol. Ja saps que els ecs! moren i...
- Sí, que cal mantindre la distància i evitar el contacte durant una temporada, això ja ho sé.

- Molt bé, doncs.
- Però què faig si me’l trobe de casualitat, com em va passar dissabte.

- Ací tenim el tercer punt clau que cal tindre present en el moment de la ruptura: dividir-se la ciutat com persones civilitzades, de forma que us garantiu no coincidir fins que supereu el dol.
- Estàs de conya, no?

- Clar que no. És fonamental per evitar situacions desagradables sense estar preparat, com
el primer reencuentro.
- Però tu ho has fet alguna vegada, això de dividir-te la ciutat?

- Mira, jo no sé ser raonable en les ruptures, ni sóc massa bo per guardar el dol, ni tampoc m’he dividit mai la ciutat, però una cosa tinc clara.
- A vore...

- Que no vull trobar-me amb cap ecs! a la Bounty.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails