dilluns, 28 de juny de 2010

Coses que mai haurien de passar a un vestidor

Dimecres vaig canviar l'horari de natació. Estava fart de coincidir amb els xiquets que van als cursets i em vaig apropar a la piscina abans de sopar.

Però el resultat fou encara pitjor: justament a eixa hora la piscina oferia un curs per a dones obeses, postmenopàusiques i enfundades en banyadors negres tan grans com una lona de circ.
En realitat no sé si és necessari complir amb els tres requisits esmentats o si, per exemple, és possible enfundar-se un banyador roig, però el que és ben cert és que totes les assistents al curset responien al perfil descrit.

La imatge de les dones des de sota l'aigua, a banda de recordar-me una foto prou coneguda d'Olivier Blaise d'una elefanta índia nadant al mig de l'oceà, transmetia pau i assossec i, per què no dir-ho, també aconseguí fer desaparéixer el poc instint sexual que em queda.

En acabar els meus trenta llargs, em vaig dirigir als vestidors pesarós i convençut que mai obtindria res de profit de la piscina, a banda, és clar, de l'escultural cos que estic cultivant.

Però no podia estar més equivocat, ja que just darrere meu entrà al vestidor un nadador que no havia fitxat encara: era un xic d'uns trenta anys i responia al perfil
übersexual: masculí, amb pèl i lleugerament musculat.

La providència divina ordenà que la meua taquilla i la seua estigueren una al costat de l'altra i que no hi haguera ningú més al vestidor.

Em va saludar, obrí la seua taquilla i em donà l'esquena mentre es treia el minúscul banyador que portava. Jo em vaig quedar quiet, contenint la respiració, encara amb el meu banyador posat, i gaudint de l'espectacle amb l'excitació d'un autèntic pervertit.

A continuació es va girar, completament nu, i em va mirar directament als ulls. Instintivament vaig apartar la mirada i la vaig fixar al fons de la taquilla, fins que vaig escoltar que em deia:

- Hui l'aigua de la piscina estava molt freda, no creus?

Jo volia dir que sí, perquè en realitat ho estava, però tenia la boca tan seca que només vaig poder fer un gruny.

- Ara pareix que ja estiga entrant en calor. Mira.

Vaig traure el cap de la taquilla a poc a poc, molt a poc a poc, fins que em vaig trobar amb el paio, que continuava mirant-me amb un somriure porc a la cara mentre es palpava el piu, que començava a acumular sang i a guanyar llargària i consistència.

Em vaig quedar quiet, gaudint del cos del nadador i sense poder articular paraula. Però que jo no diguera res no importava massa, ja que ell parlava per tots dos:

- Després de nadar el millor que pots fer és pegar-te una bona dutxa, saps?

Vaig mirar al meu voltant: no hi havia ningú i només s'escoltaven les rialles de les elefantes que continuaven al curset i la idea de compartir una dutxa m'excitava de mala manera.

Vaig dubtar un segon, durant el qual només podia pensar en el cos del nadador i en el morb de muntar-m'ho amb ell, i finalment vaig prendre una determinació: Martí, has de fer-ho.

Però just quan estava a punt d'amollar el
sí, quiero, es va escoltar com algú obria la porta del vestidor al meu darrere. Em vaig girar i en eixe moment vaig comprovar com la possibilitat de muntar-m'ho amb el nadador desconegut s'esfumava: quatre vells d'uns cinquanta anys entraven per la porta i s'acomodaven als bancs del vestidor amb tota la parsimònia del món.

Em vaig girar de nou per veure com podíem continuar amb l'encontre, però el meu nadador ja havia fugit a les dutxes i m'havia deixat sol.

Sol amb mig d’un vestidor i amb una erecció.

Busca qui t'ha pegat.



dimarts, 15 de juny de 2010

Yo para ser feliz quiero un camión


Les imatges de la màfia dels transportistes tallant carreteres en protesta per l’augment del preu dels carburants m’han emprenyat de mala manera, i això que fins ahir encara no m’havia afectat directament.

Òbric parèntesi. L’únic punt positiu d’esta crisi tan global és que posa en evidència les misèries del sistema capitalista i del lliure comerç: ens encanta el lliure mercat fins que les coses van malament i és aleshores quan demanem a l’Estat que intervinga i estableixca, per exemple, un preu mínim per al gasoil/gasoli. Tanque parèntesi.

I m’emprenye per moltes raons: perquè la violència prostitueix el dret de vaga dels treballadors, perquè les protestes estan mal plantejades i són absolutament insolidàries, perquè les principals reivindicacions són il·legals i contràries al Dret de Unió Europea, perquè afecten tota la població i no només qui porta un camió, perquè ha generat una psicosi terrible entre els consumidors, els quals han deixat buits, entre altres, el supermercat de baix de ma casa i perquè afectarà greument la malmesa economia espanyola.

Però m’emprenya especialment perquè justament ahir vaig comprar una cadira italiana per internet, i amb la puta vaga dels transportistes no sé quan la tindré a casa, i no puc esperar.

Sóc una víctima de la crisi.

Mátame camión.

2008


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails