dijous, 29 de juliol del 2010

El rèdit

Gràcies al nou perfil d'Internet que em vaig obrir la setmana passada el meu messenger ha reviscolat una miqueta: l’oferta de productes frescos ha augmentat exponencialment, però ja que el meu objectiu era trobar un marit ideal, em centraré en això (almenys mentre puga controlar les hormones, la qual cosa resulta cada dia més difícil, per culpa de la calor).

I és que he conegut dos xics que em fan gràcia, cadascú amb el seu estil, els seus defectes i el seu atractiu, de forma que hui per hui sóc incapaç de preferir-ne un sobre l’altre. Per això, cal que fixe un calendari i seguir les pautes correctes per procedir al descart d’un candidat.

Però, sense cap mena de dubte, el millor missatge que m’ha arribat al perfil ha estat el que reproduïsc a continuació, ja que si Suècia se’n fot de la inviolabilitat de la correspondència, jo no en puc ser menys:

No ens coneixem però des del despatx on treballo a Barcelona, la meva companya de feina i jo seguim fidelment des de fa uns quants mesos les actualitzacions del teu fotolog. Jo no tinc fotolog perquè sempre m'ha fet mandra i de fet ja veus la deixadesa del meu perfil que per no tenir no té ni foto, però ara que te n'has fet un, és la ocasió perfecta per felicitar-te.

Així que, no deixis d'escriure que ens animes els matinets laborables.

Salutacions des de Barcelona!


Quin detall, no?

2008

divendres, 23 de juliol del 2010

Cita frustrada

La cita de divendres fou un autèntic desori: els elements previs i el desenvolupament de la mateixa farien que qualsevol observador objectiu apostara per una nit de sexe fàcil, però la realitat fou molt més frustrant.

El missatger i jo vam xarrar durant dos hores i ens vam fotre tres copes cadascú. La nit transcorria a la perfecció i em moria de ganes per fotre un clau ja que l’arribada de la canícula m’ha disparat les hormones i estic tan caxondo com una gossa en zel, fins que vaig escoltar les paraules prohibides:

- No folle mai en la primera cita.

Vaig deixar que la paraula ‘mai’ retronara al meu cap, i després de rematar el tercer vodka, vaig amollar:

- Ho sent, però demà he matinar: serà millor que marxes ja.

No m’agrada perdre el temps.

I per això esta nit tinc una altra cita: no pense parar.

2008

dijous, 22 de juliol del 2010

Paquet a domicili

Per encetar el cap de setmana no hi ha res millor que una cita. Es tracta d’un xic que vaig conéixer fa un parell de setmanes i tot i que no és especialment atractiu ni interessant, ni té massa actitud, ni es convertirà mai en el marit ideal, té un punt positiu: el xic treballa, ni més ni menys, a una empresa de missatgeria, la qual cosa em permetrà interpretar una de les frases més famoses del cine porno: ¿tienes un paquete para mí?

I només espere que sí, i que siga ben gran.


2008

dimecres, 21 de juliol del 2010

La clienta

Dilluns em va telefonar una clienta que vaig atendre l’any passat durant una guàrdia de violència domèstica.

Volia que un servidor assumira la defensa jurídica d’uns quants assumptes que tenia pendents, alguns a Múrcia i uns altres a Barcelona. Li vaig dir que això no era cap inconvenient, entre altres coses perquè així podria comprovar de primera mà si els advocats catalans eren pitjors que els valencians, ja que done per descomptat que no pot haver res pitjor al món que un advocat murcià.

La clienta es plantà al despatx amb quatre arxivadors plens de documentació i expedients de tota mena: denúncies per violència domèstica, un cas de divorci que havia arribat al Suprem, reclamacions de pensions i aliments, reconeixements de paternitat, faltes d’injúries, un expedient sobre la pèrdua de la custòdia d’una xiqueta...

La meua clienta, amb menys de 35 anys, ja ha tingut tres filles, cadascuna d’un pare diferent, la custòdia de dos de les quals ha perdut per culpa d’haver abusat de les drogues durant una bona temporada.

Òbric parèntesi. I és que tots els que abusem de les drogues però encara tenim una miqueta de trellat sabem que els xiquets i la ressaca són incompatibles. Tanque parèntesi.

- ¿Y qué relación tienes con los padres de tus hijas?
- Pues con el primero no tengo ninguna relación, porque estaba casado cuando nos conocimos y...
- Muy bien...
- ... con el segundo fatal: llevamos más de 70 denuncias cruzadas y hace cuatro años que no me deja ver a mi hija porque dice que soy una mala madre.
- Estupendo.
- Pero con el tercero muy bien: quiere que volvamos a vivir juntos...
- Espera un segundo... ¿el tercero no es el que te pegaba?
- Sí, pero de eso hace muchos meses...
- Ah, claro...

Vaig barallar la possibilitat de dir-li que no podia fer-me càrrec dels seus assumptes, ja que el que ella necessitava no era un advocat, sinó algú que posara ordre en la seua vida i eixa persona, òbviament, no podia ser jo.

Però quan em preguntà si seria capaç de solucionar-li els problemes, després de prendre aire, només vaig poder dir:

- Pero con una condición: no demandes a nadie más, cielo.


2008

dimarts, 20 de juliol del 2010

Evidentment


Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
-
Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.



divendres, 9 de juliol del 2010

Gandy per a un diumenge



Diumenge vaig passar més d’una hora cara l’espill comprovant els efectes d’un cap de setmana de destrucció gairebé suïcida: era impossible esborrar el rastre de dos nits de massa alcohol, massa tabac i massa hores de festa. I, sobretot, de massa euros deixats a moltes barres i a les mans d’algun camell.

Els valencians teníem una cita a Mislata, que celebrava una nova edició del Mimed, amb The Pipettes i La Casa Azul en el paper de caps de cartell. Les primeres, que actuaren el divendres, em van decebre una mica en directe, però el segon em va sorprendre: l’esperava molt pitjor.

En acabar els concerts començàvem un periple que divendres em va portar, per exemple, a acabar a un after de mala mort jugant al futbolí amb uns desconeguts.

Tot això rememorava diumenge cara l’espill, amb la sensació de precipitar-me a la temuda i depressiva ressaca dominical, quan vaig tindre un flaix i vaig recordar una imatge que havia vist a El País Semanal quan arribava a casa i que de ben segur podria evitar-me la depressió de diumenge: les fotos del model David Gandy, a càrrec de Manuel Outumuro.

El britànic Gandy, a qui tots hauríem de recordar per la campanya que protagonitzà l’estiu passat d’un perfum de Dolce&Gabanna, s’ha convertit en el model fetitxe* dels dissenyadors italians i sembla representar una nova tendència en moda masculina: el retorn a les formes i a la voluptuositat.

Benvingut siga ja que, de moment, a mi ja m’ha salvat un diumenge.



La paraula 'fetitxe' ha arribat a la nostra llengua des del castellà fetiche, però és que abans ja havia recorregut mitja Europa: del portugués dialectal africà feitiço passà a l’italià (feticcio), i en acabant al francés (fétiche), d’on el van adaptar els castellans.

Un mot viatger, doncs.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Cambio perro conflictivo por perro que no muerda

Si no tenia prou amb haver okupat el sofà, amb robar-me el sopar de tant en tant, amb apujar al llit cada dos per tres, amb tacar els vidres de casa amb el morro i amb fer olor a gos, la setmana passada Matt va fer una passa més enllà en el salvatgisme que cultiva tan rebé: em va tirar a terra al mig del parc.

Ens vam trobar amb Jacky, l’únic amic que té.

Òbric parèntesi. Matt no té més amics perquè als gossos intenta mossegar-los i perquè a les gosses intenta muntar-les. Tanque parèntesi.

Com deia, ens vam trobar amb Jacky i Matt començà a estirar de la corretja i no vaig poder amb ell: la sola de les bambes esvarà amb la gespa del parc, no em vaig poder falcar i vaig caure de cara, les ulleres van eixir volant i em vaig repelar els genolls i el colze.

La caiguda fou tan espectacular que mig parc vingué a ajudar-me, tret de Matt, que continuà jugant amb Jacky fins que es cansà i em vaig fer amb ell.

Per si fóra poc, en arribar a casa dels meus pares els vaig contar l’accident i vaig carregar amb tota la culpa:

- Si tingueres una nóvia i no un gos segur que no cauries a terra -em recriminà la iaia.
- Si no estigueres tan flac i no fores tan fluix hauries pogut amb ell -m’amollà mon pare mentre jugava amb Matt.

I la pitjor, ma mare:

- Mami, em convides a sopar?
- Fill no tinc res per a tu, però a Matt li he fet un plat d’arròs.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails