dimarts, 22 de febrer de 2011

Metabloc


La setmana passada vaig fotre un d'aquells claus que només poden passar-me a mi.

L'altra part implicada es un xic que vaig conéixer abans d'estiu i pel qual em sentia -i em sent- interessat, ja que el xic té moltes qualitats. Malauradament, la seua feina l'ha portat uns quants centenars de quilòmetres de València i ara estem en un moment de pausa.

Al poc de temps de conéixer-nos i per curar-me en salut li vaig confessar que este espai
on line existia, perquè, malgrat tot, algunes vegades aprenc la lliçó.

El que no podia imaginar-me era que el meu acompanyant pretenia fer una
lectura dramatitzada d'alguns extractes del que he escrit en este espai virtual durant estos últims mesos i aconseguir un comentari de l'autor.

Estàvem estesos al llit i el xic començà a llegir.

- Açò és cert? -va preguntar en acabar el primer paràgraf.
- Clar que sí -vaig contestar.

Llegí un segon paràgraf i em preguntà:

- I açò, és cert?
- Clar que no -vaig contestar.

Va entendre que no pensava contestar les seues preguntes i va riure.

- Fem una cosa, - vaig intervindre- tu continua llegint i jo aniré tocant-te mentre ho fas.

Intentà reprendre la lectura dels extractes, però abans d'acabar el primer full ja estàvem per feina.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Dark room (i II)

 
- Oye, perdona. ¿Sabes qué tal está este sitio?

No podia donar crèdit. Davant meu tenia un home d’uns quaranta anys que em parlava amb un accent tan
repijo com la seua indumentària: una camisa ratllada, uns pantalons de pinces, uns nàutics i, la joia de la corona: el jersei als muscles a l’estil madrileny o valencià de la Gran Via. Semblava, tot plegat, el regidor del PP de qualsevol poble del Nord de Madrid.

- No tengo ni idea... -vaig començar- es que es la primera vez que vengo a este sitio y... bueno, en realidad es la primera vez que vengo a un sitio de
estos, así que no te puedo ayudar.

El
pijo em va mirar i m’amollà:

- ¿Pero es que no trabajas aquí?

Òbric parèntesi. No només el
pijo no em va creure, sinó que totes les persones que coneixen esta història han posat en dubte que realment fóra el primer cop que un servidor xafava una cambra fosca. Eixa és la reputació que m’he guanyat després de tant anys. Tanque parèntesi.
 
Un cop dins, vam anar a la cerca de la cambra fosca propiamente dicha, que es trobava a una mena de soterrani ple de corredors, d’escales i d’habitacions il·luminades a dures penes per unes pantalles que emetien porno.

L’ambient general era de penombra i què feia cadascú i amb qui ho feia s’endevinava perfectament, tret d’una zona on la foscor era total i on havies d’orientar-te pels gemecs i els brams que emetien els participants d’allò que estigueren fent en aquell moment (i es feia de tot, que conste).

A esta zona més fosca era on estava realment l’acció i una llum tèrbola llançava de tant en tant una lleugera claror sobre el grup de cossos que s’amuntegava al final de la sala.

Romandre massa minuts a estes sales tenia un risc (i un interés afegit), i és que als pocs segons d’entrar-hi notaves, indefectiblement, com una mà començava a palpar-te l’entrecuix i t’accelerava el ritme cardíac.

Abans que la cosa se n’anara de les mans, ja que la meua intenció era mantindre els pantalons al seu lloc, em limitava a despatxar el meu palpador de torn amb un
nain (no en català) correcte i educat i tots els usuaris dels serveis de la dark room es mostraren respectuosos amb la meua voluntat, però en destacaré dos casos:

- Nain! -vaig dir a un que estava passant-se de la lleugera ratlla que m’havia fixat.
- ¿Qué? ¿Perdona?
- Hòstia! Si és la marica madrilenya!

I la madrilenya va fugir: imagine que tornà a l’hotel on s’allotjava amb la seua dona i els seus fills.

El segon cas fou una mica més surrealista: un palpador no atenia els meus
nains! i em vaig veure obligat a preguntar a un amic que es trobava a prop meu:

- Com collons es diu
deixa’m en pau en alemany?

Però abans d’obtindre la resposta del meu amic, el palpador hi intervingué:

- ¿Y cómo se dice eso mismo en español?

I jo vaig empassar saliva. Però el palpador tornà a la càrrega:

- I com es diu en català?

I només vaig poder grunyir:

- Es diu... es diu igual.

Era com estar a casa.

2008

divendres, 11 de febrer de 2011

Dark room (I)



La millor de les nits que vaig passar a Berlín, que també resultà ser la nit de la qual tinc més records, fou la del dissabte.

Havíem tornat a un local que divendres ens agradà molt i que es trobava al costat del pis on ens quedàvem (una mena de
zulo que m’havia deixat un ecs! de fa mil milions d’anys) i on la música de divendres havia resultat més que digna.

Dissabte, però, i no entenc ben bé la raó, la disco organitzà una festa
madònica: una mena d’homenatge a aquella dona vella que fa aeròbic a l’escenari i que es traduí en un allau de cançons de la rossa i en una imatge del seu cul enfundat en lycra.

- No hi ha res millor per ací prop, perquè açò és una puta merda!? -em vaig queixar a un català que portava uns mesos vivint a Berlín i que havíem conegut eixa mateixa nit.

- Home, està el Connection... tot i que és
una mica més fort...

- Què vol dir
una mica més fort? -vaig preguntar.

I sembla que
una mica més fort en català de Berlín significa un local on la música és infernal, però que compta amb un al·licient: té una cambra fosca.

Òbric parèntesi per a heterosexuals i despistats en general. Una cambra fosca -o
dark room- és un establiment obert al públic i que ofereix un espai més reservat on la llum és gairebé inexistent i al qual toques, et toquen, folles i et follen sense saber massa bé ni què estàs tocant ni a qui t’estàs follant. Sexe, llibertinatge i perversió en estat pur, doncs. Tanque parèntesi per a heterosexuals i despistats en general.

- Hem d’anar -vaig dir i, per si no havia quedat clar, vaig repetir: Hem d’anar ja.

Un passeig en metro i 7 euros d’entrada després ja érem a l’interior de Connection i mentre deixàvem les jaquetes al guarda-roba una veu em va inquirir a l’esquena:

- Oye, perdona. ¿Sabes...

Continuarà...


divendres, 4 de febrer de 2011

Berlín i Colònia: una aproximació


Després d’uns dies de platja, vaig marxar a Alemanya en companyia del meu amic A.: l’objectiu d’esta primera incursió en la bàrbara Germània era gaudir de les ciutats de Berlín i de Colònia, sense estrés i sense presses, ja que aprendre alemany no forma part de cap llista d’objectius vitals de qui ací escriu.

De la visita a les dues ciutats es poden extreure una sèrie de conclusions sobre el caràcter alemany gairebé tan absurda com insubstancial.

Primerament, caldria desmentir un tòpic: sí que hi ha alemanys atractius, però en són minoria, ja que la immensa majoria dels joves tenen cara de Hans (nom genèric amb el qual em vaig referir al 80% dels alemanys que em creuava pel carrer) i tots els vells tenen cara de tindre segrestada una filla al soterrani de sa casa i de violar-la sistemàticament.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que Josef Fritzl era austríac, però què voleu que us diga, jo crec que en la idea pangermànica de món ideal. Tanque parèntesi.

Una altra qualitat dels alemanys és que tenen un gust exquisit per a combinar. Per a combinar les xancletes amb qualsevol cosa: amb l’abric, amb el polar, amb el paraigües, amb l’impermeable... i tot això sense perdre l’elegància natural de la raça ària.

Per últim, no sé si serà per la pluja, pel fred o per haver perdut la Segona Guerra Mundial, però els alemanys tenen un caràcter sobri, tímid i retret, en el sentit de poc comunicatiu, que els converteix en una mena de porta blindada.

Un exemple: a una discoteca de Berlín, el meu amic A. féu un intent d’aproximació a un jove ari que ballava sol a la pista, i per fer-ho optà per la clàssica pregunta: Disculpa, saps a quina hora tanca esta discoteca?

I el jove Hans, més Hans que mai, contestà:

- Tanca a les set, així que et queden tres hores si vols pillar alguna cosa esta nit.

Andreu no em deixà, perquè és home de pau, però a mi m’entraren ganes de matar al puto Hans.

O millor: de tancar-lo a un soterrani i de violar-lo sistemàticament.


2008


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails