La
conversa més inefable d’un cap de setmana durant el qual he
combinat a parts iguals el temps relaxat i el destrellat més
estupefaent tingué lloc divendres nit, a la barra d’un bar, com no
podia ser d’una altra forma:
- ¿Qué tal? -vaig iniciar la conversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà (almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir al mercat la pitjor droga de València.
- ¡Hoooombre! ¡Cuánto tiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava la mà.
Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’home gras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:
- Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl, ¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- pero eso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pues hemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que dar servicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigos tuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferència mentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban un poco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Me han dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.
Vaig apurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordava dels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:
- Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...
I després d’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la única pregunta que tocava fer:
- Oooye, ¿y tienes algo para mí?
Després d’una transacció que durà mig segon, em vaig reunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres de distància:
- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc, refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un puto camell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que el coneixies i nosaltres hem donat referències.
- ¿Qué tal? -vaig iniciar la conversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà (almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir al mercat la pitjor droga de València.
- ¡Hoooombre! ¡Cuánto tiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava la mà.
Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’home gras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:
- Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl, ¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- pero eso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pues hemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que dar servicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigos tuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferència mentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban un poco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Me han dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.
Vaig apurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordava dels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:
- Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...
I després d’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la única pregunta que tocava fer:
- Oooye, ¿y tienes algo para mí?
Després d’una transacció que durà mig segon, em vaig reunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres de distància:
- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc, refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un puto camell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que el coneixies i nosaltres hem donat referències.