Busca qui t'ha pegat

La munyica (i II)

2011-12-26T09:07:00.000-08:00

Anit,abans de sopar, vaig rebre la telefonada del meu nou metgeparticular, amb el qual vaig follar la setmana passada:

- Empreguntava com anava la munyica-em digué amb un to de veu descarat.
- Encara em fa una miquetade mal, doctor -vaig continuar amb el joc que el metge havia iniciat,i vaig afegir: però diga’m: es pren tantes molèsties amb tots elspacients?

Va riure i continuà:

- No amb tots, peròés que este cas em té molt intrigat; és una munyicamolt interessant que necessita un seguiment continu.

Quan ensvam cansar de fer l’idiota per telèfon vam acordar una segona citaper a després de sopar: cerveses i llit. Molt de llit, amb elTigermilkde Belle and Sebastian sonant al lector de cedés.

Passada launa de la matinada, i mentre buscàvem la roba que havia quedatescampada pel dormitori li vaig dir:

- Saps què és el pitjorde tot? Que encara em fa mal la munyica!

Deixàcaure la samarreta que portava a la mà, m’agafà el braç i elmirà detingudament:

- Què passa? -vaig preguntar inquiet.
-Tio, no és la munyica;és el colze, que el tens fora del lloc -diagnosticà mentrem’amollava el braç i jo el replegava espantat.
- Com que eltinc foradel lloc?-vaig preguntar incrèdul, però vaig afegir a continuació convertiten un creient resignat: I ara què faig?
- No és res, Martí.Portael braç i t’ho explique.

Li vaig allargar el braç, l’agafàpel colze i per la munyicai no sé què feu, però me’l girà ràpidament i només vaigescoltar un craci el colze tornà al seu lloc.
-Què collons has fet, tio?!
- Només t’he col·locat el colze alseu lloc, que era el que havia inflamat la munyicaamb el seu desplaçament.

Quan vaig aconseguir deixar deflipar per culpa del rotllo quiropràctic del metge, li vaigpreguntar si li devia alguna cosa per haver-me fet cracal braç, però ell em digué que s’acontentava amb una altracervesa.

- I de veritat que no saps com t’has fet això alcolze? -em preguntà abans de pegar-li un altre glop a la cervesa
-No, la veritat és que no. No tinc ni puta idea.

I és que hiha coses que és millor que no consten a l’historial clínic.

2008

Referències

2011-11-18T03:38:00.001-08:00

Laconversa més inefable d’un cap de setmana durant el qual hecombinat a parts iguals el temps relaxat i el destrellat mésestupefaent tingué lloc divendres nit, a la barra d’un bar, com nopodia ser d’una altra forma:

- ¿Qué tal? -vaig iniciar laconversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà(almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir almercat la pitjor droga de València.

- ¡Hoooombre! ¡Cuántotiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava lamà.

Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’homegras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:

-Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl,¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- peroeso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pueshemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que darservicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigostuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferènciamentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban unpoco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Mehan dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.

Vaigapurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordavadels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:

-Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...

I desprésd’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la únicapregunta que tocava fer:

- Oooye, ¿y tienes algo paramí?

Després d’una transacció que durà mig segon, em vaigreunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres dedistància:

- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc,refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un putocamell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que elconeixies i nosaltres hem donat referències.

La munyica

2011-10-27T03:52:00.000-07:00

Porte uns quants dies amb dolor a la munyica, allò que en estàndard seria el canell. Al principi el dolor era només incòmode, però ahir em feia realment mal tota la mà esquerra i vaig decidir consultar el meu metge a hora de dinar:

- Papà, em fa mal la munyica -em vaig queixar.
- Eres més fluix... -apuntà la iaia mentre pelava una poma.
- Porta, a vore -em digué mon pare i afegí després de girar-me l’articulació tres cops: sí, la tens inflamada. T’has pegat algun colp?

I jo vaig fer com als dibuixos animats: vaig mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre diumenge i com, en un moment determinat que no cal concretar, vaig caure a terra sobre la mà esquerra.

- Sí, crec que diumenge vaig caure...
- I has fet algun altre moviment brusc? -repreguntà el doctor.

I jo vaig tornar a mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre dimecres i com la meua mà quedà empresonada entre el llit i el cos del meu convidat en una postura gens còmoda durant massa estona.

- Algun moviment... sí, podríem dir-ho així...
- Bé, no forces la mà i en un parell de dies no notaràs res -prescrigué mon pare.

Decebut per un diagnòstic que no incloïa la prescripció d’analgèsics o de morfina, a poqueta nit vaig decidir consultar una segona opinió, la d’un metge que conec fa un parell de setmanes i que viu a prop de casa.

- Ei, sóc jo. Em preguntava si fas visites a domicili -vaig proposar a través del mòbil.
- Home, no acostume a fer-ne, però... digues: es tracta d’una urgència?

Vaig riure i:

- Jo diria que sí: em fa mal la munyica i el metge de la Seguretat Social no m’ha fet ni puto cas.
- Vaja, pensava que ton pare el teu metge -em contestà una mica estranyat.
- Efectivament. I justament per això necessite una segona opinió.

I hui la mà em fa un mal de por.

2008

Free

2011-10-26T09:29:00.000-07:00

Ahir vaig poder dur a terme el somni de gran part de la humanitat: deixar la meua feina.

En efecte, ahir a migdia li vaig dir al cap del despatx on he vingut prostituint-me durant massa temps que he pres la determinació de deixar el lloc de treball i encetar el meu camí.

El detonant ha estat l’actitud erràtica i insuportable del cap del despatx des que ha tornat de vacances -fa només dos setmanes- i que ha acabat amb la meua paciència. També hi ha tingut prou a veure, clar, la seua falta de professionalitat i de preparació i el fet que la situació econòmica del despatx és tan precària que no garanteix la viabilitat del projecte durant massa temps.

Siga com siga, i tal com hem acordat el cap i un servidor, l’1 d’octubre deixaré d’anar al despatx a treballar, però podré continuar fent ús de la infraestructura de l’empresa: la sala de reunions per tractar amb els meus clients, l’ordinador, el telèfon, el fax... fins que tinga el meu propi despatx, que serà ben aviat.

Fa mesos que volia fer-ho, que volia deixar enrere esta etapa professional per encetar-ne una de nova, pel meu compte.

De moment, però, i fins que tinga el meu despatx, em dedicaré a portar els meus casos i a continuar amb les guàrdies i el torn d’ofici.

L’1 d’octubre seré un home lliure.

2008

Pekín Express

2011-09-20T10:00:00.000-07:00

Mentre diumenge la Sexta posava en evidència el nivell d’inutilitat dels adolescents espanyols amb De patitas en la calle, Cuatro estrenava Pekín Express, el programa que m’ha fet tornar a creure en el humiliant gènere del reality televisiu.

El programa té un ritme frenètic, entre altres coses perquè cada emissió ha de resumir etapes de mil quilòmetres, durant les quals els participants -organitzats per parelles- hauran de travessar Rússia, Mongòlia i la Xina, fins arribar a Pequín. I clar, contenir mil quilòmetres en menys de dos hores és força complicat.

Justament és eixe l’objectiu del programa: els participants hauran de recórrer el trajecte que separa la frontera russa amb Europa i la capital xinesa en deu etapes de 48 hores i comptaran per a fer-ho amb només un euro diari, de forma que el transport, l’allotjament i l’alimentació seran aspectes que els participant hauran de solucionar per ells mateix, amb l’ajuda que la població russa, mongola i xinesa els puguen o no brindar.

Per si este (genial) plantejament no era suficient, un dels aspectes més terribles del programa ha estat la selecció del càsting, els responsables del qual haurien de ser elevats als altars, ja que entre les parelles de participants trobem dos gogós de discoteca de polígon industrial, un fill i una mare que no se suporten, un mestre de religió i un alumne (del qual supose que estarà enamorat) i una parella de draggs sevillanes que ens delectaren amb una frase que em posà els pèls de punta: ¡No puedes ir solo ni a cagá, maricón!

La representació valenciana, com no podia ser menys en qualsevol reality, és digna d’una menció a banda, ja que es tracta d’un jove-benestant-amb-palestina-al-coll-i-ulleres-de-pasta (així, amb guionets) que ha triat d’acompanyant la seua assistenta particular, una negra de nom Martha (amb h), que no dubtà en quina havia de ser la seua funció en Pekín Express quan afirmà: “Bueno, si a Javier le limpio la ropa y le hago la comida en Valencia, me imagino que aquí también tendré que hacerlo”.

No és terrible?

2008

Polvo in extremis

2011-06-23T04:30:00.000-07:00

Per arrodonir un cap de setmana ben complet i de socialització extrema que ha inclòs, entre altres coses, un sopar a casa amb unes amigues (primera ressaca), un allipebre a l’Albufera (segona ressaca) i un concert i una nit de modernor desaforada (tercera ressaca) no hi ha res millor que rebre la telefonada d’un antic polvo per acomiadar el diumenge com déu mana:

- Tio, són les nou de la nit i estic desfetet -vaig contestar a la seua proposta de fotre un clau per apurar el cap de setmana, el que vindria a ser un ‘polvo in extremis’.

- Va, que en un quart d’hora puc estar a ta casa -va insistir.

Vaig dubtar deu segons i finalment vaig amollar:

- Dóna’m mitja hora.

I és que sóc tan fàcil de convéncer.

And the winner is...

2011-06-20T09:33:00.000-07:00

Anit vaig decidir encetar la llarga nit electoral nord-americana oferint un café a un jove que conec fa algunes setmanes, però amb el qual encara no havia tingut l’oportunitat de compartir llençols.

- Vols el café tallat? -vaig oferir.
- El que vull es menjar-te tot el...

Per poc vaig deixar caure la cafetera en escoltar l’obscenitat que el meu convidat acabava d’amollar-me, però em vaig poder refer:

- Fes el favor, L, que ets regidor del PP al teu poble: parla bé.

I és que sembla que la victòria d’Obama, que vaig presenciar en directe des del sofà, anuncia vertaders vents de canvi: hem arribat a un moment en el qual no ens hem de sorprendre quan un regidor conservador no només t’amolla porcades al saló, sinó que és capaç de portar-les a terme en una de les sessions de sexe més indecents que he tingut mai.

- Per cert, tu qui vols que guanye: Obama o McCain? -vaig preguntar aprofitant un moment que el meu convidat es quedà amb la boca lliure.
- A mi em té igual -va contestar, i afegí: i pega’t la volta, que en vull més.

Vents de canvi, sí senyor.

Menorca: el jaleo

2011-04-06T03:15:00.000-07:00

Quatre dies a Menorca donen per a molt: per a llogar un cotxe sense frens i recórrer mitja illa, per a perdre’s per Ciutadella i per Alaior, per a visitar la pedrera de S’Hostal i la Naveta dels Tudons, per a dinar a Fornells, a la costa Nord, i per a flipar a Benibèquer, a Binisafúller i al Cap d’Artrutx, al Sud.
I per a passar hores al sol de les cales d’En Brut i d’En Pudent, que en contra del que els seus noms indiquen, ni són brutes ni pudentes, sinó tot el contrari, i per a nadar entre peixets de colors i a saltar des de les pedres a unes aigües tan netes i tan blaves que semblaven de mentida.

I per a fer robats als turistes italians que jugaven entre les pedres i lluïen bronzejat i tors.

Però no tot ha estat sol, platja, gastronomia, paisatge i voyeurisme, ja que les festes de Gràcia de Maó i l’abús de la pomada em van convertir en protagonista d’una d’aquelles coses que només em poden passar a mi.
A mi o a Rasoir, no ho sé ben bé.

Tot va començar la nit de la festa grossa de Maó, durant la qual la gent ompli el centre de la ciutat gaudint amb l’art del jaleo, que és una mena d’exhibició de doma de cavalls menorquins, que aixequen les potes i la gent hi passa per sota. Hi participen més de 100 cavalls i la gent s’amuntega per estar com més prop millor.

Al mateix temps que este espectacle té lloc, rius de pomada -una beguda a base de ginebra i llima- ompli el cos dels assistents a la festa i com que un servidor no podia ser menys, vaig començar a beure gots de pomada, un darrere l’altre i sense cap mena de mesura, talment com un autèntic maoista, gentilici amb el qual em vaig referir a tots els habitants de Maó que vaig conéixer aquella nit.

Els records de la nit, però, s’esborren de matinada fins... fins la una del migdia següent, hora en la qual vaig despertar per culpa d’un sol que em cremava la cara a un banc públic a prop d’una ermita, just a dalt d’una muntanya.

Abans de preguntar-me com collons havia arribat allà dalt i emprendre el camí de tornada a la civilització, la qual cosa em costà més d’una hora a peu, vaig fer una primera valoració dels danys, que resultà ser mínima: no havia perdut res, ni la cartera ni el mòbil. Només la poca dignitat que em quedava.

La meua amigueta Anna m’esperava al cotxe, que era on havíem de dormir en un principi, i quan vaig aconseguir trobar-la, vam decidir passar la resta de la vesprada a la cala des Rafalet, que es trobava ben amagada al Sud de l’illa.

Ja recuperats després d’una migdiada, vam decidir tornar al Nord, que era on ens allotjàvem, amb tan mala sort que vam caure víctimes d’un control d’alcoholèmia de la Guàrdia Civil de Trànsit.

- ¿Ha realizado el control alguna vez? -em preguntà un agent amb corrector dental a la boca.

Vaig barallar la possibilitat d’explicar-li a l’agent de la Benemèrita que mai havia estat subjecte passiu de cap multa de trànsit, ja que, de veritat, sempre he estat un conductor prudent, però en lloc d’això em vaig limitar a amollar un lacònic:

- No, agente, es mi primera vez.

Vaig prendre aire i vaig bufar.

- Vaya, es positivo, por poco, pero positivo -anuncià l’agent.

Vaig estar temptat d’explicar-li a l’agent que feia més de deu hores que no tastava una gota d’alcohol, que havia estat a la platja i que havia passejat per la muntanya, que era impossible que donara positiu després de tanta estona i que ja ni tan sols tenia ressaca, però només vaig maleir la meua nul·la capacitat per sintetitzar l’alcohol i vaig demanar:

- Bueno, lo siento. Dígame qué tengo que hacer.

I ara he de fer moltes coses.

2008

Metabloc

2011-02-22T02:37:00.000-08:00

La setmana passada vaig fotre un d'aquells claus que només poden passar-me a mi.

L'altra part implicada es un xic que vaig conéixer abans d'estiu i pel qual em sentia -i em sent- interessat, ja que el xic té moltes qualitats. Malauradament, la seua feina l'ha portat uns quants centenars de quilòmetres de València i ara estem en un moment de pausa.

Al poc de temps de conéixer-nos i per curar-me en salut li vaig confessar que este espai on line existia, perquè, malgrat tot, algunes vegades aprenc la lliçó.

El que no podia imaginar-me era que el meu acompanyant pretenia fer una lectura dramatitzada d'alguns extractes del que he escrit en este espai virtual durant estos últims mesos i aconseguir un comentari de l'autor.

Estàvem estesos al llit i el xic començà a llegir.

- Açò és cert? -va preguntar en acabar el primer paràgraf.
- Clar que sí -vaig contestar.

Llegí un segon paràgraf i em preguntà:

- I açò, és cert?
- Clar que no -vaig contestar.

Va entendre que no pensava contestar les seues preguntes i va riure.

- Fem una cosa, - vaig intervindre- tu continua llegint i jo aniré tocant-te mentre ho fas.

Intentà reprendre la lectura dels extractes, però abans d'acabar el primer full ja estàvem per feina.

Dark room (i II)

2011-02-15T08:55:00.000-08:00

- Oye, perdona. ¿Sabes qué tal está este sitio?

No podia donar crèdit. Davant meu tenia un home d’uns quaranta anys que em parlava amb un accent tan repijo com la seua indumentària: una camisa ratllada, uns pantalons de pinces, uns nàutics i, la joia de la corona: el jersei als muscles a l’estil madrileny o valencià de la Gran Via. Semblava, tot plegat, el regidor del PP de qualsevol poble del Nord de Madrid.

- No tengo ni idea... -vaig començar- es que es la primera vez que vengo a este sitio y... bueno, en realidad es la primera vez que vengo a un sitio de estos, así que no te puedo ayudar.

El pijo em va mirar i m’amollà:

- ¿Pero es que no trabajas aquí?

Òbric parèntesi. No només el pijo no em va creure, sinó que totes les persones que coneixen esta història han posat en dubte que realment fóra el primer cop que un servidor xafava una cambra fosca. Eixa és la reputació que m’he guanyat després de tant anys. Tanque parèntesi.

Un cop dins, vam anar a la cerca de la cambra fosca propiamente dicha, que es trobava a una mena de soterrani ple de corredors, d’escales i d’habitacions il·luminades a dures penes per unes pantalles que emetien porno.

L’ambient general era de penombra i què feia cadascú i amb qui ho feia s’endevinava perfectament, tret d’una zona on la foscor era total i on havies d’orientar-te pels gemecs i els brams que emetien els participants d’allò que estigueren fent en aquell moment (i es feia de tot, que conste).

A esta zona més fosca era on estava realment l’acció i una llum tèrbola llançava de tant en tant una lleugera claror sobre el grup de cossos que s’amuntegava al final de la sala.

Romandre massa minuts a estes sales tenia un risc (i un interés afegit), i és que als pocs segons d’entrar-hi notaves, indefectiblement, com una mà començava a palpar-te l’entrecuix i t’accelerava el ritme cardíac.

Abans que la cosa se n’anara de les mans, ja que la meua intenció era mantindre els pantalons al seu lloc, em limitava a despatxar el meu palpador de torn amb un nain (no en català) correcte i educat i tots els usuaris dels serveis de la dark room es mostraren respectuosos amb la meua voluntat, però en destacaré dos casos:

- Nain! -vaig dir a un que estava passant-se de la lleugera ratlla que m’havia fixat.
- ¿Qué? ¿Perdona?
- Hòstia! Si és la marica madrilenya!

I la madrilenya va fugir: imagine que tornà a l’hotel on s’allotjava amb la seua dona i els seus fills.

El segon cas fou una mica més surrealista: un palpador no atenia els meus nains! i em vaig veure obligat a preguntar a un amic que es trobava a prop meu:

- Com collons es diu deixa’m en pau en alemany?

Però abans d’obtindre la resposta del meu amic, el palpador hi intervingué:

- ¿Y cómo se dice eso mismo en español?

I jo vaig empassar saliva. Però el palpador tornà a la càrrega:

- I com es diu en català?

I només vaig poder grunyir:

- Es diu... es diu igual.

Era com estar a casa.

2008

Dark room (I)

2011-02-11T01:43:00.000-08:00

La millor de les nits que vaig passar a Berlín, que també resultà ser la nit de la qual tinc més records, fou la del dissabte.

Havíem tornat a un local que divendres ens agradà molt i que es trobava al costat del pis on ens quedàvem (una mena de zulo que m’havia deixat un ecs! de fa mil milions d’anys) i on la música de divendres havia resultat més que digna.

Dissabte, però, i no entenc ben bé la raó, la disco organitzà una festa madònica: una mena d’homenatge a aquella dona vella que fa aeròbic a l’escenari i que es traduí en un allau de cançons de la rossa i en una imatge del seu cul enfundat en lycra.

- No hi ha res millor per ací prop, perquè açò és una puta merda!? -em vaig queixar a un català que portava uns mesos vivint a Berlín i que havíem conegut eixa mateixa nit.

- Home, està el Connection... tot i que és una mica més fort...

- Què vol dir una mica més fort? -vaig preguntar.

I sembla que una mica més fort en català de Berlín significa un local on la música és infernal, però que compta amb un al·licient: té una cambra fosca.

Òbric parèntesi per a heterosexuals i despistats en general. Una cambra fosca -o dark room- és un establiment obert al públic i que ofereix un espai més reservat on la llum és gairebé inexistent i al qual toques, et toquen, folles i et follen sense saber massa bé ni què estàs tocant ni a qui t’estàs follant. Sexe, llibertinatge i perversió en estat pur, doncs. Tanque parèntesi per a heterosexuals i despistats en general.

- Hem d’anar -vaig dir i, per si no havia quedat clar, vaig repetir: Hem d’anar ja.

Un passeig en metro i 7 euros d’entrada després ja érem a l’interior de Connection i mentre deixàvem les jaquetes al guarda-roba una veu em va inquirir a l’esquena:

- Oye, perdona. ¿Sabes...

Continuarà...

Berlín i Colònia: una aproximació

2011-02-04T02:36:00.000-08:00

Després d’uns dies de platja, vaig marxar a Alemanya en companyia del meu amic A.: l’objectiu d’esta primera incursió en la bàrbara Germània era gaudir de les ciutats de Berlín i de Colònia, sense estrés i sense presses, ja que aprendre alemany no forma part de cap llista d’objectius vitals de qui ací escriu.

De la visita a les dues ciutats es poden extreure una sèrie de conclusions sobre el caràcter alemany gairebé tan absurda com insubstancial.

Primerament, caldria desmentir un tòpic: sí que hi ha alemanys atractius, però en són minoria, ja que la immensa majoria dels joves tenen cara de Hans (nom genèric amb el qual em vaig referir al 80% dels alemanys que em creuava pel carrer) i tots els vells tenen cara de tindre segrestada una filla al soterrani de sa casa i de violar-la sistemàticament.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que Josef Fritzl era austríac, però què voleu que us diga, jo crec que en la idea pangermànica de món ideal. Tanque parèntesi.

Una altra qualitat dels alemanys és que tenen un gust exquisit per a combinar. Per a combinar les xancletes amb qualsevol cosa: amb l’abric, amb el polar, amb el paraigües, amb l’impermeable... i tot això sense perdre l’elegància natural de la raça ària.

Per últim, no sé si serà per la pluja, pel fred o per haver perdut la Segona Guerra Mundial, però els alemanys tenen un caràcter sobri, tímid i retret, en el sentit de poc comunicatiu, que els converteix en una mena de porta blindada.

Un exemple: a una discoteca de Berlín, el meu amic A. féu un intent d’aproximació a un jove ari que ballava sol a la pista, i per fer-ho optà per la clàssica pregunta: Disculpa, saps a quina hora tanca esta discoteca?

I el jove Hans, més Hans que mai, contestà:

- Tanca a les set, així que et queden tres hores si vols pillar alguna cosa esta nit.

Andreu no em deixà, perquè és home de pau, però a mi m’entraren ganes de matar al puto Hans.

O millor: de tancar-lo a un soterrani i de violar-lo sistemàticament.

2008

Escorcoll

2011-01-28T02:14:00.000-08:00

La primera setmana d’agost vaig haver de treballar, i just en contra del que havia pensat, vaig haver de treballar molt, tal com em tocarà fer esta primera setmana de setembre.

En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.

De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.

D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.

Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:

- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.

Va somriure i m’amollà:

- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.

Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.

2008

Estiu 2008

2011-01-24T04:41:00.000-08:00

Este estiu té sabor de platja, d'Emma Bovary, de Beiging 2008 i d'Spanair, de Berlín i de Colònia, de cambra fosca i de suor negra, de registres domiciliaris i d'advocats mediàtics, de Jean Cocteau i de Dennis Cooper, d'hores de sol i de pell salada, de Matt al sofà, de Chomsky, de Benni i de Tabucchi, de Swingtown, d'Ossètia i d'Abkhàzia i d'una Rússia que torna a ser més URSS que mai, de sexe a mig dia, de ràbia, d'adéus i de benvingudes... de tantes coses.

Desabrochen sus cinturones y pónganse cómodos: empezamos.

2008

Foto, foto

2011-01-17T09:46:00.000-08:00

Dimarts vaig rebre la telefonada d’un xic que estes últimes setmanes s’ha deixat caure per casa alguna nit i em va preguntar quan pensava tornar a convidar-lo.

Li vaig dir que esta setmana ho tenia molt complicat, perquè dimarts vaig assistir al Ple de l’Ajuntament; dimecres vaig celebrar una cita-sopar que tenia pendent des de feia massa temps amb un xic que necessita assessorament legal de forma contínua; i ahir dijous vaig passar el dia en companyia d’un xic que m’interessa, tot i que no sé encara si molt o poc. I crec que ell tampoc ho té massa clar, la veritat.

Tot plegat resulta massa estressant, ho sé.
Però tornem a la telefonada, ja que després d’haver concertat una cita per a la setmana vinent, la conversa arribà a un extrem en el qual el meu interlocutor reconegué que estava “fet un pendó”.

No vaig poder evitar somriure i dir-li:

- Estimat, crec que no saps amb qui estàs parlant -ja que, en efecte, no ho sap- i a més, després d’una relació de sis anys de fidelitat extrema com la que has patit, crec que et pots permetre una temporada dissoluta...

- És que crec que tot açò se me n’ha anat de les mans...

M’explicà que en dos dies i mig havia passat per tres llits diferents, follat amb quatre persones i que en un dels claus havia intervingut una càmera digital per deixar constància del moment a través de fotos i vídeos.

- Imagine que no t’hauràs deixat fotografiar follant... -vaig preguntar.

- Home, els vaig dir que no em feren fotos de cara -em contestà amb tota la tranquil·litat del món.

Però la seua resposta no em va servir de res i vaig explotar, no sé si per una mostra tan evident d’inconsciència o per pura enveja:

- Però tio, has d’anar amb compte: que eres mestre a una escola!

2008

No, no et reconec

2011-01-14T04:54:00.000-08:00

Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé, ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

2008

La cita més avorrida del món

2011-01-11T03:53:00.000-08:00

Porte un parell de setmanes donant tota mena d’excuses per no quedar amb un ecs! que viu a Anglaterra però que sempre passa unes quantes setmanes a València per vacances.

Des que arribà s’ha dedicat a insistir per quedar amb mi i jo m’he dedicat a deixar passar els dies i a inventar pretextos per evitar la cita, però ahir ja no podia més i vaig decidir quedar d’una vegada per totes i acabar amb el suplici.

Per un moment vaig pensar que estava comportant-me com un xiquet i que, tal volta, estava exagerant les coses, perquè, em vaig dir a mi mateix, tampoc ha de ser per a tant: és només una cervesa, te la beus i te’n vas.

Però puc jurar -i perjurar- que foren les dues hores més avorrides i desaprofitades de la meua vida: l’ecs! es passà tota l’estona parlant-me dels fons estructurals que la Unió Europea destina a Lituània, de la conferència que pronuncià a Praga i que en breu serà publicada i de la qual em va prometre un exemplar dedicat, dels seus avanços en l’estudi del polonés i de com Brussel·les ja no és el que era, després de la crisi d’identitat del poble belga.

Mentre ell parlava jo em dedicava a mirar com el vent jugava amb les fulles dels arbres i com un teuladí menjava molletes de pa a la taula del costat, fins que, segons sembla, em vaig relaxar en excés:

- Martí, t’has adormit?

Les seues paraules em van tornar al món dels vius, però ell continuava just enfront meu, disposat a reprendre la conversa i només li vaig dir:

- No, no dormia... només descansava la vista.

Una d'italians...

2010-12-28T02:46:00.000-08:00

Sembla mentida que al mateix temps que la pràctica totalitat de la gent que conec es dedica a pensar en les vacances d’estiu (un servidor inclòs, òbviament), passen tantes coses al món: els cent primers dies del nou Govern socialista, la crisi econòmica s’emporta per davant el 5% del valor en borsa de Telefónica, la detenció del criminal de guerra Karadzic, la desarticulació del comando Guipúscoa d’ETA...

Però de totes les notícies que vaig escoltar i llegir ahir, la que més em va colpir tingué lloc divendres passat a Nàpols: la mort de dos xiquetes de raça gitana ofegades a la platja de Torregaveta.

La notícia no era, sorprenentment, la mort de les dos xiquetes romaneses, de 15 i 13 anys, sinó la indiferència dels banyistes, que prenien el sol tan tranquils mentre els cossos de Violetta i Cristina continuaven estesos a l’arena.

Segons les agències de premsa, la notícia ha commocionat tot Itàlia, tot i que fa poques setmanes grups organitzats -d’italians- botaven foc als campaments dels romanesos i el govern -italià- ordenava deportacions massives i retallades dels drets dels immigrants en mig del silenci d’estos italians que ara es commouen amb les imatges de les xiquetes mortes.

La indiferència dels banyistes que ocupaven la platja i parlaven pel mòbil al costat dels cadàvers pot resultar repulsiva, però la hipocresia de la premsa i de part de la societat italiana encara ho és més.

La tornada

2010-12-16T06:15:00.000-08:00

Després d’un cap de setmana barceloní durant el qual ha passat gairebé de tot, tret de bons concerts, no em sent capacitat per fer ni tan sols un mínim resum.

A les poques hores d’entrar al Fòrum vaig perdre el compte dels euros que havia gastat, dels litres de vodka que vaig prendre i de la droga que vaig consumir, així que la millor manera (i la més gràfica) per resumir el cap de setmana serà si reconec que quan tornava cap a València, diumenge de vesprada, vaig haver de vomitar dos cops al lavabo de l’Euromed.

Esta autodestrucció tan meravellosa m’ha deixat l’estómac fotut i, potser, un principi de cirrosi hepàtica, però també un somriure a la cara.
Un somriure infantil i ingenu, però un somriure al cap i a la fi.

La recepta de l'abric

2010-12-15T04:10:00.000-08:00

Fa un parell d’anys dues bombes tan destructives com les que els EUA van deixar caure sobre les ciutats d’Hiroshima i de Nagasaki van explotar al si de la meua família, confirmant -una vegada més- que la meua família és cada cop més decadent i petitburgesa. Més francesa, en definitiva.

D’una part, es va descobrir que un membre del nostre clan era infidel a la seua dona, la qual va decidir oblidar l’incident a canvi d’un abric fet amb el pellam d’unes quantes dotzenes de martes gibelines.

Òbric parèntesi. En aquell moment vaig considerar -i ara també ho pense- que em semblava totalment injust que els pobres animalots hagueren de pagar les infidelitats d’un home que presentava tots els símptomes de la crisi dels quaranta, però sembla que els únics capaços d’entendre els sentiments d’una dona dolguda i enganyada són els venedors de la secció de pelleteria d’El Corte Inglés. Tanque parèntesi.

Si aquelles banyes constituïren el nostre Hiroshima particular, Nagasaki fou el descobriment per part de la família que un dels membres més propers patia la síndrome d’Otel·lo o deliri de gelosia (celopatía o delirio celotípico en cristià), que vindria a ser una mena de trastorn de gelosia extrema que pren la forma de paranoia i que porta l’afectat a considerar-se objecte d’enganys continus per part de la seua parella.

En unes altres paraules: l’afectat per esta síndrome viu convençut que la seua parella es folla tot allò que se li posa per davant, sense comptar amb cap mena de prova o indici raonable. Simplement ho creu.

La síndrome d’Otel·lo, doncs, és molt més destructiva que la infidelitat perquè suposa un desgast emocional difícilment suportable: una cosa és que t’acusen d’infidel quan realment ho has estat (això pots assumir-ho), però una altra cosa ben diferent és suportar acusacions continues per part de la teua parella per una cosa que no has fet.

I és que, per a tranquil·litat de les martes i dels visons del món, no tot es cura amb abrics de pell.

Por catatònica

2010-12-14T03:45:00.000-08:00

Ahir a mig matí vaig fugir del despatx per fer-me un café al bar. A la barra, mentre fullejava el diari, vaig escoltar la conversa de tres desfaenats que analitzaven la situació política i econòmica entre copes de terry i ducados negres.

Es van queixar gairebé de tot, però centraven la seua crítica en la crisi econòmica, vinculant-la directament amb els immigrants.

Era curiós escoltar com, segons estos brillants analistes, els culpables de la crisi eren els equatorians i els romanesos que treballen a la Confederació Ibèrica de Nacions i no el preu del petroli, l’especulació immobiliària dels darrers anys o l’augment dels preus dels productes d’alimentació, motivats -també!- per l’especulació internacional.

La capacitat discursiva i analítica dels contertulians era gairebé la mateixa que la d’una pedra, però això no significa que no represente el sentiment o parer general d’un segment important de la població.

I això sí que fa por.

Però com no vull semblar ni inquiet, ni compromés, ni indignat, reproduiré una conversa amb l’ecs!novio catatònic que tingué lloc durant el sopar d’anit:

- Vols café o una copa -vaig oferir mentre replegàvem els plats.
- Vull una altra cosa: que deixes els plats on estan i em folles.

I un amfitrió ha de fer el que li manen.

2008

Dimarts i (per fi) bon dia

2010-12-01T10:21:00.000-08:00

Una de les proves més evidents i simptomàtiques que indica que no estic bé del cap és com puc passar de la depressió postcapdesetmana (així, tot junt) a l’eufòria més des-tre-lla-ta-da (així, amb guionets). I a l’inrevés.

Si dilluns no vaig ser capaç d’anar cara l’aire en tot el dia perquè em trobava pesarós, esgotat físicament i amb la moral una mica baixa, ahir vaig tindre un dia frenètic.

D’una part, finalment, vaig tancar dos temes pendents del proper cap de setmana: com anar a Barcelona i on dormir durant el Summercase.

En segon lloc, vaig dinar amb un xic que em va agradar i em va fer gràcia, tot i que reconec que vivim a universos paral·lels: jo vaig considerar el dinar una primera cita, però ell ho definí com una presa de contacte. Les diferències són abismals (i abissals) entre un concepte i l’altre, tot i que estic convençut que pot haver-hi un segon intent.

Almenys, així ho espere.

I per si fóra poc, el xic que considerava mort tornà des de l’infern per convidar-se ell mateix a sopar a casa hui dimecres. Hi ha forma de traure profit de tot açò?

Malenconia

2010-11-24T04:15:00.000-08:00

Ahir vaig passar un dia estrany. Em trobava afectat d’una mena de malenconia i no sabia a què atribuir-la: al fet que havia passat una mala nit i gairebé no havia dormit més d’una hora seguida, al fet que a la feina on em prostituïsc cada dia se’m fa més difícil veure-li la cara al cap del despatx i no vomitar o a la ressaca d’un cap de setmana durant el qual he passat més hores ebri que no pas sobri.

Però res d’això era la causa del meu estat, ja que no recordava que a finals de la setmana passada el xic que feia de novio va tindre un mort sobtada: va patir una descàrrega elèctrica. Em trobava, sense saber-ho, en ple dol.

- Ja l’has mort? -em preguntà un amic.
- Sí -vaig respondre sense dubtar. - I per què ha estat?
- Li vaig telefonar dijous i no em va tornar la telefonada.
La vida útil dels novios cada dia és més curta.

2008

Mad men

2010-11-22T10:11:00.000-08:00

Per salut i higiene mental intente no llegir els articles que Javier Marías (o Manías) publica els diumenges a EPS, ja que Manías és d’aquells tòtems de la literatura espanyola que s’han de respectar perquè toca fer-ho, tot i que sempre acaba queixant-se del soroll que hi ha al carrer o de com el Govern atempta contra la seua llibertat cada cop que aprova una llei restrictiva amb el consum del tabac a llocs públics.

I una persona que considera que fumar-se un cigarret és la màxima expressió de la llibertat individual no pot ser pres en consideració, per molt que controle els signes de puntuació.

Siga com siga, diumenge Manías parlava a la seua pàgina d’una de les sèries que estic devorant estes setmanes de calor i hores mortes: Mad men.

Mad men i Swingtown donen, ara per ara, sentit a la meua existència, a l’espera de veure com resulta el capítol pilot de Pretty handsome. Però centrem-nos en Mad men, que resulta tan encantadora com cínica i despietada.

A Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.

El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades.

En el fons, Manías i jo som molt pareguts: ell necessita la nicotina, i jo una sèrie incorrecta.

2008

Dinar amb ecs!

2010-11-16T07:26:00.000-08:00

Ahir vaig convidar un ex (llegiu ecs!) a dinar. Feia dos anys que no li veia el pèl i, de veritat, tenia ganes de saber què era de la seua vida.

Des que vaig concertar la cita li vaig pegar voltes a la gran qüestió: follarem?, però després d’una botella de ribeiro, dos copes de patxaran i un whisky amb gel per a ell i un vodka amb llima per a mi, els seus (i els meus) peus sota la taula indicaven que tot aniria rodat.

Al llit, entre jocs i rialles li vaig dir:

- He de recordar-te que tens novio?

I ell, sense cap mena de vergonya, m’amollà:

- Jo tindré novio, però tu tens un culet...

I vam continuar amb el que estàvem fent: passant-ho de conya.

Hui vindrà a dinar el meu amic Paquito, i només espere que no passe el mateix, perquè si no la seua dona no em convidarà al seu aniversari, que tindrà lloc dissabte al barri de Russafa.

Cames

2010-11-11T03:07:00.000-08:00

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.

2008

Una llengua humida

2010-11-08T04:04:00.000-08:00

Arran el manifest que alguns intel·lectuals tan elevats com Rosa Díez (!), Ana Rosa Quintana (!!), el vividors Boadella i Espada (!!!), Iker Casillas (!!!!) o l’homínid Luis Aragonés han signat a favor de la lengua común o, millor dit, en contra de la resta de les llengües que no siguen la que ells consideren comuna o única, la dreta lingüística espanyola està eufòrica.

El Mundo, la COPE, Libertad Digital i alguns programes de Telecinco recolzen el manifest, demanen signatures i alerten qualsevol disposat a perdre el temps de com el castellà està en perill allí on es parlen unes altres llengües, i apunten, sobretot, a Catalunya, a Euskadi i a Galícia.

He de confessar que en un moment donat vaig dubtar si podria ser veritat que els castellanoparlants de València, Getxo o Vigo pogueren vore com els seus drets són trepitjats impunement pels nostres governants i que, efectivament, el castellà estiguera en perill.

En arribar a casa, però, vaig escoltar a la tele com una periodista afirmava tan tranquil·la que ‘Nadal sostenia la Copa de Wimbledon y la daba un mordisco’ i vaig eixir de dubtes: efectivament, el castellà està amenaçat.

I molt.

2008

A&A

2010-10-25T08:17:00.000-07:00

Divendres vaig convidar dos amiguets gais a sopar a casa, A&A, amb la lleugera intenció de fer d’alcavot, però sembla que només sé fer-ho entre heteros, ja que no es va produir cap resultat evident.

En acabar de sopar vam emprendre una d’aquelles terrorífiques nits d’ambient, que ens portà per un reguitzell de locals infames i la situació era tan lamentable que vaig haver de refugiar-me en el vodka amb llima, com a taula de salvació/perdició.

La ingesta massiva d’alcohol em portà a protagonitzar escenes més pròpies d’un adolescent que no pas del postadolescent que sóc, sobretot a un antro de mala mort on tot, absolutament tot, estava folrat amb un animat print de zebra africana: des dels sofàs i els coixins, passant per les parets i els tamborets de la barra, fins el billar.

A aquell antro no només vaig tirar a terra una asta amb la bandera de l’arc de Sant Martí, sinó que vaig robar una boa de plomes negres que formava part d’un atrezzo inefable.

Per rematar la nit de despropòsits em vaig trobar amb un lector que m’amollà:
- Què fas ací? Buscant històries per al bloc?

Després de tot això, vaig decidir passar la resta del cap de setmana a la platja, cremant-me i expulsant vodka a través dels porus de la pell.

2008

Segona cita

2010-10-19T03:02:00.000-07:00

Anit vaig tindre la segona cita amb el nóvio (o millor dit: el xic que actua com si ho fóra).Em va convidar a sopar a sa casa, un meravellós estudi a Russafa, i em va oferir una truita d'espàrrecs i uns calamarets amb ceba, acompanyats d'un vi blanc fresquet i lleuger.

Entre plat i plat em preguntà:

- Puc tocar-te?

I li vaig contestar que sí, que tenia ganes de llit i que el vi m'havia posat caxondo, a banda del fet que el meu amfitrió passà la vetllada amb només uns calçotets.

Vam estar gairebé una hora al llit, suant i gaudint com dos autèntics pervertits, i en acabar em va demanar que em quedara a dormir.

- Demà tinc molta feina, un altre dia em quedaré.

I és que no convé ser tan fàcil ni donar-ho tot per fet.

2008

Nata vintage

2010-10-08T01:11:00.000-07:00

Ahir vaig arribar a casa a migdia completament desfetet: la ressaca de la guàrdia de dimarts es concretà en un judici dels que la Llei anomena ràpids, però que en el meu cas s’allargà durant més quatre hores i acabà per exasperar-me.

En arribar a casa, però, m’esperava la cadira que vaig comprar fa unes setmanes: la Nata vintage (Nascuda vintage, en cristià), de l’estudi italià AnAtomic Factory, que ha justificat la seua creació amb el següent manifest:

(...) Il nuovo nasce già vecchio. Facciamo quindi una provocazione: quale modo migliore, per rendere vintage una sedia, di prendere in prestito un bastone (stereotipo del vecchio) e sostituirlo ad una gamba?

En poques paraules, i per a aquells que no enteneu la llengua de Dante i de Berlusconi: el que han volgut posar de manifest els toscans d’AnAtomic Factory amb la creació de la cadira Nata Vintage és una crítica cínica al gust del disseny pel vintage com tendència cíclica i recurrent.

Independentment de tot això, i ara que ja tinc a casa la cadira -més escultural que no pas funcional- em pregunte inquiet: què cony faig amb ella?

Colze

2010-10-05T08:12:00.000-07:00

Ahir estava de guàrdia i el dia fou de tot excepte tranquil: de bon de matí ja tenia una parella d'adolescents detinguts: ell, de 17 anys; ella, de només 16.

El meu agent favorit m'explicà el cas: els joves estaven a un portal menjant-se els morros, quan un dels veïns de l'edifici, acompanyat de la seua dona i del fill de la parella, de només uns mesos d'edat, es disposaren a eixir, amb tan mala sort que una de les rodes del carret del xiquet passà per damunt de la mà del jove adolescent i s'inicià una baralla que acabà amb el pare amb un colze trencat.

- ¿Este niñato le ha roto el codo a un hombre? -vaig preguntar, perquè no donava crèdit.
- ¡Y se lo volvería a romper! -bramà el niñato, de forma que només vaig poder dir:
- Que esto no conste en la declaración, agente.

El més graciós de tot és que els pares dels adolescents no es coneixien entre ells:

- ¿Usted es el padre de Javi? -preguntà la mare de Sandra.
- ¿Y usted la madre de Sandra? -repreguntà el pare de Javi.
- No me digan que no se conocían -vaig intervindre en la conversa dels consogres amb un somriure malèfic.
- La verdad es que todavía no... -digué la mare de Sandra pesarosa i avergonyida per la situació.
- Esta sí que es buena -vaig reprendre, per sentenciar a continuació: pero no dejemos que un delito de lesiones y un codo roto acaben con la magia de este momento.

Busca qui t’ha pegat (o qui t’ha trencat el colze)!

2008

Tafanejar a la platja

2010-09-24T02:47:00.000-07:00

Dissabte, després de deixar G al seu cotxe, vaig marxar a la mar a passar la resta del cap de setmana. Només portava un parell de pantalons curts i el llibre El año del diluvio de Mendoza, a la maleta. Bé, també portava darrere meu Matt, i el seu pot de pinso, i el seu llit, i els seus joguets, i la seua corretja, i les seues llepolies, perquè viatjar amb gos és així de complicat.

Després de dinar em vaig deixar caure a la platja i just al meu costat tingué lloc una imatge que em va resultar molt tendra, no sé si perquè realment ho era o perquè em trobava en un estat post coïtum exagerat.

La qüestió és que als pocs minuts d’haver-me instal·lat i ja amb el llibre entre les mans, una família àrab es col·locà al meu costat: els pares eren joves i atractius, ella portava un biquini* negre i ell unes bermudes** roges molt curtes, i tenien un xiquet d’un any i mig amb un cap molt gran.

Obriren un para-sol, estengueren les tovalloles i, mentre el xiquet jugava amb un poalet, el pare tragué d’una nevereta blava dos cerveses i li n’allargà una a la seua dona.

Es van passar la vesprada entre rialles i mostres discretes -però no tant com es podria presumir- d’afecte i tot i que parlaven àrab entre ells, era fàcil imaginar que s’ho passaven de conya.

En un moment donat, el pare s’alçà i li apropà al xiquet un brick de suc, li posà la palleta i li digué en castellà:

- Venga, bébetelo.

El xiquet intentà agafar el brick amb la mà, però el pare li explicà:

- No, que tienes arena en las manos. Papá te lo da.

Estava contemplant l’escena (i els tors del jove pare) quan vaig escoltar que la mare cridava alguna cosa en àrab i m’assenyalava amb el cap. En girar-me vaig coincidir amb la mirada del pare, que em mirava amb una barreja d’estranyesa i desafiament.

Vaig decidir concentrar-me en l’obra de Mendoza i vaig deixar de tafanejar la vida dels altres.

* * *

* biquini, de bikini, marca registrada per L. Réard amb el nom d'un atol del Pacífic, on s'experimentà la bomba atòmica.
** bermudes, del nom de les Illes Bermudes, clarament.

El balenó

2010-09-22T10:00:00.000-07:00

Ahir estava tan fart de l’excés informatiu sobre l’Eurocopa que vaig dinar mentre veia a la tele com una manada d’orques assassinaven cruelment un balenó i el devoraven encara mig viu, però és que els comentaris d’espanyolisme ranci dels espanyols que han anat a Viena a veure com Espanya guanyava l’Eurocopa encara resultaven encara més desagradables.

2008

G, vodka i marihuana

2010-09-17T01:04:00.000-07:00

Divendres van saltar pels aires tots els plans que tenia tancats i em vaig trobar sense perspectives per al cap de setmana, així que vaig decidir que una mica de sol, de platja i de descans em vindrien molt bé, i vaig escapar dissabte de matí.

La nit de divendres, però, vaig pensar que havia d’aprofitar-la d’una altra forma i, després de fer-me l’ànim, vaig telefonar un xic que vaig conéixer fa un parell de setmanes:

- Ei, sóc Martí. Em preguntava si tens plans per a esta nit...

G té 36 anys, es dedica a l’ensenyament, és dolç i tendre, interessant i divertit i té un cos fibrat i mengívol.

Després de tres copes a la terrassa de casa em va preguntar si fumava marihuana:

- No sé si deuria... l’herba em posa molt burro -vaig advertir inútilment, ja que abans d’acabar la frase el meu convidat ja havia encés el porro i me l’oferia amb una mirada porca als ulls.

- D’això es tracta -em digué alhora que em llançava un somriure bord.

En acabar el porro em vaig servir una quarta copa i vaig confessar:

- La veritat és que estic una miqueta marejat...

I ell saltà com un ressort:

- Llavors és el moment idoni per fer-te una proposta deshonesta.

I vaig replegar el guant amb tota l’elegància possible:

- Saps que no calia drogar-me per follar amb mi, veritat?

2008

Serà ideal? (i II)

2010-08-06T01:24:00.000-07:00

Un cop al llit, tot va transcórrer d’una manera natural i, m’atreviria a dir, íntima en excés: massa abraçades, massa besades i massa confiança per a tractar-se d’un primer i, tal vegada, últim clau.

No sabria dir si em trobava al llit amb un perfecte psicòpata o amb allò que podríem considerar un xic troppo expressiu i hipersensible, ja que amb cada llepada i amb cada tocament responia amb un gemec o amb un sospir de plaer.

O senzillament és que estava inspirat, no ho sé.

En acabar ens vam fumar un cigarret al menjador, drets i completament nus, i després de repassar tot el seu cos amb la mirada més bruta que he pogut sentir mai, vaig preguntar:

- Quin peu gastes, per curiositat?
- Un quaranta-sis -contestà amb tota naturalitat.

Vaig mirar allò que li penjava entre les cames i vaig amollar:

- Ara entenc algunes coses, xic.

Va riure i em digué:

- No és per a tant... i tu, quin peu gastes?

Vaig mirar al terra, em vaig mossegar el llavi i vaig confessar:

- Un quaranta-un.

Vam tornar a riure, vam rematar els cigarrets i vam tornar al llit.

I ens vam adormir.

2008

Serà ideal (I)

2010-08-05T01:46:00.000-07:00

Ahir, després d'un dia de guàrdia infernal, vaig rebre a casa la visita d'un dels candidats a marit ideal que m'havia proporcionat el perfil de la pàgina de contactes.

La mala notícia és que veig molt difícil que puga convertir-se en el Marit Ideal (així, amb majúscules), però la bona notícia és que em va proporcionar un dels millors claus que he fotut durant estos últims mesos.

Es va plantar a casa, amb el seus 183 centímetres d'alçada i el seus 75 quilos de carn fibrada, amb l'excusa de prendre una cervesa a la terrassa, però després de la segona Carlsberg tot anà rodat: em va demanar que li féra una visita guiada pel pis i en arribar a la cadira Wassily de Breuer em va mirar i amollà:

- Esta cadira ha de ser còmoda, no?

I abans que poguera desmentir la suposada comoditat de la cadira ja estàvem enganxats, amb les seues mans perdudes als meus pantalons i les meues desbotonant la seua camisa.

2008

El rèdit

2010-07-29T03:18:00.000-07:00

Gràcies al nou perfil d'Internet que em vaig obrir la setmana passada el meu messenger ha reviscolat una miqueta: l’oferta de productes frescos ha augmentat exponencialment, però ja que el meu objectiu era trobar un marit ideal, em centraré en això (almenys mentre puga controlar les hormones, la qual cosa resulta cada dia més difícil, per culpa de la calor).

I és que he conegut dos xics que em fan gràcia, cadascú amb el seu estil, els seus defectes i el seu atractiu, de forma que hui per hui sóc incapaç de preferir-ne un sobre l’altre. Per això, cal que fixe un calendari i seguir les pautes correctes per procedir al descart d’un candidat.

Però, sense cap mena de dubte, el millor missatge que m’ha arribat al perfil ha estat el que reproduïsc a continuació, ja que si Suècia se’n fot de la inviolabilitat de la correspondència, jo no en puc ser menys:

No ens coneixem però des del despatx on treballo a Barcelona, la meva companya de feina i jo seguim fidelment des de fa uns quants mesos les actualitzacions del teu fotolog. Jo no tinc fotolog perquè sempre m'ha fet mandra i de fet ja veus la deixadesa del meu perfil que per no tenir no té ni foto, però ara que te n'has fet un, és la ocasió perfecta per felicitar-te.

Així que, no deixis d'escriure que ens animes els matinets laborables.

Salutacions des de Barcelona!

Quin detall, no?

2008

Cita frustrada

2010-07-23T03:28:00.000-07:00

La cita de divendres fou un autèntic desori: els elements previs i el desenvolupament de la mateixa farien que qualsevol observador objectiu apostara per una nit de sexe fàcil, però la realitat fou molt més frustrant.

El missatger i jo vam xarrar durant dos hores i ens vam fotre tres copes cadascú. La nit transcorria a la perfecció i em moria de ganes per fotre un clau ja que l’arribada de la canícula m’ha disparat les hormones i estic tan caxondo com una gossa en zel, fins que vaig escoltar les paraules prohibides:

- No folle mai en la primera cita.

Vaig deixar que la paraula ‘mai’ retronara al meu cap, i després de rematar el tercer vodka, vaig amollar:

- Ho sent, però demà he matinar: serà millor que marxes ja.

No m’agrada perdre el temps.

I per això esta nit tinc una altra cita: no pense parar.

2008

Paquet a domicili

2010-07-22T02:48:00.000-07:00

Per encetar el cap de setmana no hi ha res millor que una cita. Es tracta d’un xic que vaig conéixer fa un parell de setmanes i tot i que no és especialment atractiu ni interessant, ni té massa actitud, ni es convertirà mai en el marit ideal, té un punt positiu: el xic treballa, ni més ni menys, a una empresa de missatgeria, la qual cosa em permetrà interpretar una de les frases més famoses del cine porno: ¿tienes un paquete para mí?

I només espere que sí, i que siga ben gran.

2008

La clienta

2010-07-21T02:42:00.000-07:00

Dilluns em va telefonar una clienta que vaig atendre l’any passat durant una guàrdia de violència domèstica.

Volia que un servidor assumira la defensa jurídica d’uns quants assumptes que tenia pendents, alguns a Múrcia i uns altres a Barcelona. Li vaig dir que això no era cap inconvenient, entre altres coses perquè així podria comprovar de primera mà si els advocats catalans eren pitjors que els valencians, ja que done per descomptat que no pot haver res pitjor al món que un advocat murcià.

La clienta es plantà al despatx amb quatre arxivadors plens de documentació i expedients de tota mena: denúncies per violència domèstica, un cas de divorci que havia arribat al Suprem, reclamacions de pensions i aliments, reconeixements de paternitat, faltes d’injúries, un expedient sobre la pèrdua de la custòdia d’una xiqueta...

La meua clienta, amb menys de 35 anys, ja ha tingut tres filles, cadascuna d’un pare diferent, la custòdia de dos de les quals ha perdut per culpa d’haver abusat de les drogues durant una bona temporada.

Òbric parèntesi. I és que tots els que abusem de les drogues però encara tenim una miqueta de trellat sabem que els xiquets i la ressaca són incompatibles. Tanque parèntesi.

- ¿Y qué relación tienes con los padres de tus hijas?
- Pues con el primero no tengo ninguna relación, porque estaba casado cuando nos conocimos y...
- Muy bien...
- ... con el segundo fatal: llevamos más de 70 denuncias cruzadas y hace cuatro años que no me deja ver a mi hija porque dice que soy una mala madre.
- Estupendo.
- Pero con el tercero muy bien: quiere que volvamos a vivir juntos...
- Espera un segundo... ¿el tercero no es el que te pegaba?
- Sí, pero de eso hace muchos meses...
- Ah, claro...

Vaig barallar la possibilitat de dir-li que no podia fer-me càrrec dels seus assumptes, ja que el que ella necessitava no era un advocat, sinó algú que posara ordre en la seua vida i eixa persona, òbviament, no podia ser jo.

Però quan em preguntà si seria capaç de solucionar-li els problemes, després de prendre aire, només vaig poder dir:

- Pero con una condición: no demandes a nadie más, cielo.

2008

Evidentment

2010-07-20T04:45:00.000-07:00

Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
- Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.

Gandy per a un diumenge

2010-07-09T02:58:00.000-07:00

Diumenge vaig passar més d’una hora cara l’espill comprovant els efectes d’un cap de setmana de destrucció gairebé suïcida: era impossible esborrar el rastre de dos nits de massa alcohol, massa tabac i massa hores de festa. I, sobretot, de massa euros deixats a moltes barres i a les mans d’algun camell.

Els valencians teníem una cita a Mislata, que celebrava una nova edició del Mimed, amb The Pipettes i La Casa Azul en el paper de caps de cartell. Les primeres, que actuaren el divendres, em van decebre una mica en directe, però el segon em va sorprendre: l’esperava molt pitjor.

En acabar els concerts començàvem un periple que divendres em va portar, per exemple, a acabar a un after de mala mort jugant al futbolí amb uns desconeguts.

Tot això rememorava diumenge cara l’espill, amb la sensació de precipitar-me a la temuda i depressiva ressaca dominical, quan vaig tindre un flaix i vaig recordar una imatge que havia vist a El País Semanal quan arribava a casa i que de ben segur podria evitar-me la depressió de diumenge: les fotos del model David Gandy, a càrrec de Manuel Outumuro.

El britànic Gandy, a qui tots hauríem de recordar per la campanya que protagonitzà l’estiu passat d’un perfum de Dolce&Gabanna, s’ha convertit en el model fetitxe* dels dissenyadors italians i sembla representar una nova tendència en moda masculina: el retorn a les formes i a la voluptuositat.

Benvingut siga ja que, de moment, a mi ja m’ha salvat un diumenge.

La paraula 'fetitxe' ha arribat a la nostra llengua des del castellà fetiche, però és que abans ja havia recorregut mitja Europa: del portugués dialectal africà feitiço passà a l’italià (feticcio), i en acabant al francés (fétiche), d’on el van adaptar els castellans.

Un mot viatger, doncs.

Cambio perro conflictivo por perro que no muerda

2010-07-06T01:04:00.000-07:00

Si no tenia prou amb haver okupat el sofà, amb robar-me el sopar de tant en tant, amb apujar al llit cada dos per tres, amb tacar els vidres de casa amb el morro i amb fer olor a gos, la setmana passada Matt va fer una passa més enllà en el salvatgisme que cultiva tan rebé: em va tirar a terra al mig del parc.

Ens vam trobar amb Jacky, l’únic amic que té.

Òbric parèntesi. Matt no té més amics perquè als gossos intenta mossegar-los i perquè a les gosses intenta muntar-les. Tanque parèntesi.

Com deia, ens vam trobar amb Jacky i Matt començà a estirar de la corretja i no vaig poder amb ell: la sola de les bambes esvarà amb la gespa del parc, no em vaig poder falcar i vaig caure de cara, les ulleres van eixir volant i em vaig repelar els genolls i el colze.

La caiguda fou tan espectacular que mig parc vingué a ajudar-me, tret de Matt, que continuà jugant amb Jacky fins que es cansà i em vaig fer amb ell.

Per si fóra poc, en arribar a casa dels meus pares els vaig contar l’accident i vaig carregar amb tota la culpa:

- Si tingueres una nóvia i no un gos segur que no cauries a terra -em recriminà la iaia.
- Si no estigueres tan flac i no fores tan fluix hauries pogut amb ell -m’amollà mon pare mentre jugava amb Matt.

I la pitjor, ma mare:

- Mami, em convides a sopar?
- Fill no tinc res per a tu, però a Matt li he fet un plat d’arròs.

Coses que mai haurien de passar a un vestidor

2010-06-28T01:10:00.000-07:00

Dimecres vaig canviar l'horari de natació. Estava fart de coincidir amb els xiquets que van als cursets i em vaig apropar a la piscina abans de sopar.

Però el resultat fou encara pitjor: justament a eixa hora la piscina oferia un curs per a dones obeses, postmenopàusiques i enfundades en banyadors negres tan grans com una lona de circ.
En realitat no sé si és necessari complir amb els tres requisits esmentats o si, per exemple, és possible enfundar-se un banyador roig, però el que és ben cert és que totes les assistents al curset responien al perfil descrit.

La imatge de les dones des de sota l'aigua, a banda de recordar-me una foto prou coneguda d'Olivier Blaise d'una elefanta índia nadant al mig de l'oceà, transmetia pau i assossec i, per què no dir-ho, també aconseguí fer desaparéixer el poc instint sexual que em queda.

En acabar els meus trenta llargs, em vaig dirigir als vestidors pesarós i convençut que mai obtindria res de profit de la piscina, a banda, és clar, de l'escultural cos que estic cultivant.

Però no podia estar més equivocat, ja que just darrere meu entrà al vestidor un nadador que no havia fitxat encara: era un xic d'uns trenta anys i responia al perfil übersexual: masculí, amb pèl i lleugerament musculat.

La providència divina ordenà que la meua taquilla i la seua estigueren una al costat de l'altra i que no hi haguera ningú més al vestidor.

Em va saludar, obrí la seua taquilla i em donà l'esquena mentre es treia el minúscul banyador que portava. Jo em vaig quedar quiet, contenint la respiració, encara amb el meu banyador posat, i gaudint de l'espectacle amb l'excitació d'un autèntic pervertit.

A continuació es va girar, completament nu, i em va mirar directament als ulls. Instintivament vaig apartar la mirada i la vaig fixar al fons de la taquilla, fins que vaig escoltar que em deia:

- Hui l'aigua de la piscina estava molt freda, no creus?

Jo volia dir que sí, perquè en realitat ho estava, però tenia la boca tan seca que només vaig poder fer un gruny.

- Ara pareix que ja estiga entrant en calor. Mira.

Vaig traure el cap de la taquilla a poc a poc, molt a poc a poc, fins que em vaig trobar amb el paio, que continuava mirant-me amb un somriure porc a la cara mentre es palpava el piu, que començava a acumular sang i a guanyar llargària i consistència.

Em vaig quedar quiet, gaudint del cos del nadador i sense poder articular paraula. Però que jo no diguera res no importava massa, ja que ell parlava per tots dos:

- Després de nadar el millor que pots fer és pegar-te una bona dutxa, saps?

Vaig mirar al meu voltant: no hi havia ningú i només s'escoltaven les rialles de les elefantes que continuaven al curset i la idea de compartir una dutxa m'excitava de mala manera.

Vaig dubtar un segon, durant el qual només podia pensar en el cos del nadador i en el morb de muntar-m'ho amb ell, i finalment vaig prendre una determinació: Martí, has de fer-ho.

Però just quan estava a punt d'amollar el sí, quiero, es va escoltar com algú obria la porta del vestidor al meu darrere. Em vaig girar i en eixe moment vaig comprovar com la possibilitat de muntar-m'ho amb el nadador desconegut s'esfumava: quatre vells d'uns cinquanta anys entraven per la porta i s'acomodaven als bancs del vestidor amb tota la parsimònia del món.

Em vaig girar de nou per veure com podíem continuar amb l'encontre, però el meu nadador ja havia fugit a les dutxes i m'havia deixat sol.

Sol amb mig d’un vestidor i amb una erecció.

Busca qui t'ha pegat.

Yo para ser feliz quiero un camión

2010-06-15T01:36:00.001-07:00

Les imatges de la màfia dels transportistes tallant carreteres en protesta per l’augment del preu dels carburants m’han emprenyat de mala manera, i això que fins ahir encara no m’havia afectat directament.

Òbric parèntesi. L’únic punt positiu d’esta crisi tan global és que posa en evidència les misèries del sistema capitalista i del lliure comerç: ens encanta el lliure mercat fins que les coses van malament i és aleshores quan demanem a l’Estat que intervinga i estableixca, per exemple, un preu mínim per al gasoil/gasoli. Tanque parèntesi.

I m’emprenye per moltes raons: perquè la violència prostitueix el dret de vaga dels treballadors, perquè les protestes estan mal plantejades i són absolutament insolidàries, perquè les principals reivindicacions són il·legals i contràries al Dret de Unió Europea, perquè afecten tota la població i no només qui porta un camió, perquè ha generat una psicosi terrible entre els consumidors, els quals han deixat buits, entre altres, el supermercat de baix de ma casa i perquè afectarà greument la malmesa economia espanyola.

Però m’emprenya especialment perquè justament ahir vaig comprar una cadira italiana per internet, i amb la puta vaga dels transportistes no sé quan la tindré a casa, i no puc esperar.

Sóc una víctima de la crisi.

Mátame camión.

2008

Olha que cosa mais linda, mais cheia de graça

2010-05-10T04:08:00.001-07:00

L’Eurocopa m’importa ben poc, però he decidit sumar-me a la campanya encetada per El Intermedio i donar suport a la selecció portuguesa, que ja ha guanyat el primer partit disputat: contra Turquia, i dos a zero.

Este acte tan antipatriota no és perquè els jugadors portuguesos siguen més guapos que els de la Confederació Ibèrica de Nacions (fet que per ell mateix ja té prou entitat) o perquè el verd combina millor amb el roig que no pas el groc, sinó perquè mai de la vida podria donar suport a una selecció encapçalada per un homínid com Luis Aragonés i que compta amb jugadors com Albiol, que divendres declarava al diari Público:

P: ¿Qué libro llevas en la maleta?
R: Ninguno. No he leído ningún libro.

En un país en el qual els jugadors de futbol són referents per a una gran quantitat de joves... tant costaria donar una mica d’exemple?

Sóc conscient, però, que és molt probable que Cristiano Ronaldo tampoc haja llegit mai un llibre, però qui es pot resistir a eixa barreja perfecta de macarra de barrio i bakala malote?

Jo no.

2008

Dilluns i bon dia

2010-05-05T01:25:00.000-07:00

Este cap de setmana vaig decidir sincronitzar la meua vida amb la crisi del PP, i optar per una calma tensa.

Calma, perquè entre els plans comptava amb un acte polític i amb un cap de setmana de platja, de sol i de relax.

Tensa, perquè a l’acte polític vaig tindre una forta discussió en públic amb un regidor i la seua amant (!) per uns articles publicats al meu blog polític que no els havien fet gens de gràcia i perquè el mal oratge m’impedí, de manera totalment injusta, prendre tot el sol que volia.

- Compte amb el sol -m’advertí un amic quan marxava.
- Mira: preferisc un melanoma que este color de pell tan apagat que fa riure a la piscina.

Però ni un melanoma ni un to apagat, ja que he tornat després d’un cap de setmana de vi, d’unes poques hores de sol i de moltes de sofà, de peus descalços i, sobretot, de bona companyia.

Això sí, el cap de setmana que ve no hi tindrà res a veure, excepte per la bona companyia.

2008

Ink!

2010-04-19T01:08:00.000-07:00

Dimarts se’m va trencar un bolígraf just quan començava el matí i em vaig tacar les mans de tinta. En lloc d’enviar-lo a fer la mà, el vaig guardar a la bandolera, ja que tinc molt interioritzat un discurs de la iaia que ha esdevingut indeleble, com la tinta: de tirar ningú es fa ric.

El boli ha viscut a la bandolera sense causar cap desastre. Fins ahir, dijous, i en el pitjor moment.

Em trobava al despatx del fiscal que m’han assignat per al judici d’este matí, provant a aconseguir una rebaixa en la pena sol·licitada a través d’una conformitat.

Òbric parèntesi: ja he comentat moltes vegades que la majoria del judicis penals es resolen abans d’entrar a Sala amb una negociació amb el fiscal. Sí, com al Gran Basar. Tanque parèntesi.

Pels tres robatoris que s’imputaven al meu client, la petició inicial sobrepassava els 10 anys i mig de presó, però després d’una forta negociació i d’implorar com un xiquet, alhora que barrejava arguments tan convincents i contradictoris com 'pero, venga, si a mi cliente le espera otra condena por homicidio: no le castiguemos en exceso, que es buen chico', la condemna final quedà en només 7 anys de presó.

El fiscal, que resultà ser molt amable, em digué:

- Venga, Martí, voy a apuntarte la pena para cada delito, así no te liarás.

Però el seu montblanc no funcionava i em demanà un boli.

I com és fàcil imaginar, vaig traure justament el boli amb el qual m'havia tacat les mans el dimarts i li'l vaig allargar al fiscal.

En destapar-lo, una bola immensa de tinta negra caigué sobre la taula, sobre els papers i sobre la mànega esquerra de la camisa del fiscal. El seu rostre canvià immediatament.

Em vaig quedar mort i després de disculpar-me mil vegades em vaig alçar per marxar, però des de la porta encara em vaig atrevir a preguntar:

- Señor fiscal, esto no afectará a mi cliente, ¿verdad?

I ell em digué:

- No, letrado: no sería justo que pagara el acusado por su culpa.

2008

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (i II)

2010-04-15T10:16:00.000-07:00

- En primer lloc, cal tindre ben clar que el dolor que provoca una ruptura no és etern i que no cal dramatitzar en excés. Sé que ara mateix no és cap consol, però és cert.
- Tens raó, no és cap consol. Què més?

- M’ho imaginava. Anem al gra: una de les coses que he aprés després d’haver-me empassat la primera temporada de Tell me you love me i de In treatment és que el moment de la ruptura és un dels més importants d’una relació: cal anar amb molta cura i provar a deixar les coses clares i resoltes per evitar els fantasmes i no tancar la relació en fals.
- Això m’ho podies haver dit quan ho vaig deixar i no ara. Què més?

- En segon lloc, després de deixar ben clares les coses, cal guardar i, sobretot, respectar el dol. Ja saps que els ecs! moren i...
- Sí, que cal mantindre la distància i evitar el contacte durant una temporada, això ja ho sé.

- Molt bé, doncs.
- Però què faig si me’l trobe de casualitat, com em va passar dissabte.

- Ací tenim el tercer punt clau que cal tindre present en el moment de la ruptura: dividir-se la ciutat com persones civilitzades, de forma que us garantiu no coincidir fins que supereu el dol.
- Estàs de conya, no?

- Clar que no. És fonamental per evitar situacions desagradables sense estar preparat, com el primer reencuentro.
- Però tu ho has fet alguna vegada, això de dividir-te la ciutat?

- Mira, jo no sé ser raonable en les ruptures, ni sóc massa bo per guardar el dol, ni tampoc m’he dividit mai la ciutat, però una cosa tinc clara.
- A vore...

- Que no vull trobar-me amb cap ecs! a la Bounty.

2008

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (I)

2010-03-31T02:37:00.000-07:00

Ahir em va telefonar un amic per comentar-me un incident que havia tingut durant el cap de setmana.

- Estic un poc avergonyit, així que no faces sang, per favor.
- No t’ho puc prometre, però ho intentaré -vaig fer broma.

En poques paraules, este cap de setmana passat el meu amic havia coincidit a la mateixa discoteca amb el seu ex, amb el qual no havia mantingut cap contacte des de la ruptura, que resultà ser força dramàtica.

- El reencuentro... M’interessa el tema, només espere que et comportares com una autèntica princesa de gel.
- Pitjor...
- Pitjor?! No em digues que et vas posar a plorar i que li vas demanar una segona oportunitat!
- No tan pitjor, home.

S’amagà. S’amagà i fugí de la discoteca. No fou, òbviament, l’opció més digna, però tampoc una catàstrofe.

- Martí, què opines?
- Mira, estimat, si no estaves preparat per fer front a la situació, em sembla perfecte -vaig resoldre, tot i que he de reconéixer que em sembla que en este diagnòstic em projectava una mica.
- De veres?
- Clar, home. Però te’n diré més: hi ha tres coses sobre les ruptures sentimentals que no pots oblidar.
- I quines són?
- T’ho diré demà.

2008

El carro

2010-03-29T09:35:00.000-07:00

Mentre el món de la moda encara plorava la mort física d’YSL -la mort creadora del dissenyador francés tingué lloc al 2002- i l’atractiu Juan Costa posava a parir al pobre Marianico durant la reunió del Comité Executiu del Partit Popular, jo em trobava a la nova comissaria de la Guàrdia Civil, un edifici de vidre i formigó que ressalta més encara els bíceps i les patilles dels agents de Benemèrita.

M’havien telefonat des del Departament d’Investigació per assistir un detingut: el gitano més guapo que he vist mai.

- ¿Y qué ha hecho este chico, agente? -vaig preguntar al meu agent favorit mentre un altre li llegia els drets al detingut.
- Ha sido de pura casualidad: tenemos un caso bastante serio entre manos que afecta a varias chatarrerías de la zona y a este chico le hemos sorprendido con siete carros de Mercadona en la furgoneta.
- Vaya... ¿y Mercadona ha presentado denuncia?
- Sí: parece ser que estos carritos valen una pasta: casi 300 euros cada uno. Y el sargento ha decidido que pase la noche en los calabozos.

En escoltar estes paraules del meu agent favorit, el gitano es posà a pregar:

- Por favor, abogao, sáqueme de aquí. No he hecho ná malo: los carros me los encuentro por la calle.

En aquell moment vaig tindre un dubte ètic i deontològic: contrariava el meu agent favorit o lluitava per evitar una nit de presó a un pobre xic que era víctima de la política repressiva d’un supermercat?

Però el dubte durà dos segons:

- Agente, no lo veo nada claro. Voy a tener que hablar con el sargento ahora mismo.

I després d’una conversa de pocs minuts amb el sergent, durant la qual vaig fer ostentació del meu magnetisme i encant personal i, sobretot, d’una amenaça d’habeas corpus, un recurs especial per evitar les detencions il·legals, el meu gitano i jo érem al carrer.

Per al judici del gitano pense fer ús d’una prova que m’ha subministrat Youtube: els primers 10 segons del vídeo demostren la versió del meu client:

Definitivament, el meu gitano és innocent.

De bous i vaques

2010-03-24T09:36:00.000-07:00

Este cap de setmana, que per la meua part ha estat de socialització extrema, ens hem topetat amb la foto que Juan Gatti li ha fet a Alaska per denunciar el maltractament dels bous a les corregudes en la última campanya de PETA.

Si no teníem prou amb el blog que la del pèl roig i l’esperpent del seu marit ens regalaven a la cavernícola Libertad Digital, ara els nostres ulls havien de patir amb la visió d’Alaska en una foto a l’estil més Testino possible i susceptible de provocar epilèpsia en l’espectador, com els Pokémon.

Siga com siga, crec que ningú se sorprendrà si dic que no m’agrada la tauromàquia: des d’un punt de vista estrictament legal, la festa és una excepció: si algú fa a un gos o a un gat o a una iguana, per exemple, la meitat de les coses que es fan a un bou durant una correguda, la Llei resultarà implacable: a més de les penes de presó que preveu el Codi Penal, existeix tota una sèrie de penes accessòries: la inhabilitació especial per a realitzar un ofici relacionat amb animals o per a comerciar amb ells.

Però, com dic, la tauromàquia és una excepció i la imatge d’Alaska no ajuda a argumentar que es tracta d’una tradició rància i casposa, violenta i salvatge, vergonyosament subvencionada amb diners públics i, gràcies al cel i a l’infern, condemnada a una ràpida i inexorable desaparició.

No és massa complicat trobar arguments raonables per posar en evidència que la tauromàquia no és més que un negoci cruel, més mitològic que no pas real, i per riure’s de la teoria que afirma que es tracta d’un art o d’una lluita entre iguals.

Però Alaska no ajuda a denunciar això, i molt menys si comparem la seua foto amb les que Peter Lindbergh li feu al matador José María Manzanares per a Vogue Homme.

Les comparacions resultarien ridícules, així que m’he de rendir a l’evidència i cridar:

Olé per Manzanares.
I olé per Lindbergh.

2008

Parlar de diners és obscé

2010-03-23T11:14:00.000-07:00

L’acumulació de feina, els canvis extrems d’oratge, l’absència absoluta de sexe i el canvi de dies de piscina m’han fet dubtar tota la setmana del dia en què em trobava.

Per sort, a la feina tot ha anat bé: gairebé no he vist al cap del despatx durant tota la setmana i m’han entrat casos nous: dos divorcis, tres italomarroquins templats i d’ulls negres acusats de robar un Renault 5, que el perit ha valorat en 500 euros, i un cas immobiliari que vaig resoldre amb una telefonada a l’Ajuntament de València.

- Moltíssimes gràcies, Martí -em digué la clienta quan la vaig citar per informar-li que ja estava tot resolt i afegí: Què et dec de tot açò?
- De tot açò? -i vaig callar i comencí a pensar.
- Martí? Què et dec? -insistí.

El Llibre d’honoraris, que estableix les remuneracions dels advocats, fixa el preu d’una consulta en 60 euros i si es fa una gestió, per nímia que puga resultar, el preu és de 120, però em semblava excessiu cobrar 120 euros per una telefonada.

- Sí, perdona... ummm... cinquanta euros? -vaig contestar/preguntar.
- Val, perfecte.

Mai he sabut valorar econòmicament la meua feina i, clar, després em trobe amb sorpreses:

- Pren, els cinquanta euros... i cinc euros més, que eres molt simpàtic.

I només vaig dir:

- Gràcies.

I en eixe moment em vaig sentir estúpid, però després vaig pensar: cony, amb els cinc euros em compre dos paquets de Lucky.

I després em vaig sentir com una ballarina d’striptease. Però sense tanga.

2008

Una cita és una cita

2010-03-10T02:02:00.000-08:00

En la vida ens trobem amb persones que apareixen i desapareixen i ens deixen, o no, una empremta més o menys forta.

El cas és que sempre agraïm una telefonada per sorpresa de qui pensàvem que havia desaparegut i, en este cas, qui em telefonà era un xic amb el qual vaig tractar fa més o menys un any.

Puc recordar que era atractiu, lleugerament més jove que jo i amb una mirada força canalla, i em va demanar un cita per a esta setmana.

Hem quedat per a divendres.

El problema és que la cita tindrà lloc a la sala de comunicacions del centre penitenciari on es troba intern, acusat d’un homicidi en grau de temptativa i de tres robatoris a tres entitats bancàries.

Però, caram, ningú és perfecte.

I una cita és una cita.

2008

Acidus, acida, acidum

2010-03-03T04:34:00.000-08:00

Fa temps que vinc notant clars símptomes que evidencien que m’estic fent major.

El primer el vaig descobrir fa setmanes, quan vaig determinar que el meu cos només pot suportar un dia de farra durant el cap de setmana. I amb prou feines.

Però la meua presència a la festa Nasti que tenia lloc a l’antic LeClub de l’Albereda, ara rebatejat amb el nom de Barberbirborbur!, em confirmà uns quants símptomes més. El principal: que ja no puc amb determinades actituds.

Sí, és cert que la modernor buida mai ha estat del meu gust, però és que divendres no em vaig poder controlar, i no hi havia res que m’agradara.

Ni tan sols el fet d’estar a la llista de convidats -obra i gràcia de Paquito&Lula- em va compensar: és cert que no vaig pagar entrada, però vaig beure tant i tant (i tant!) que la invitació no m’isqué a compte.

No m’agrada no reconéixer la música que sona durant tota la nit, no m’agrada sentir-me antiquat perquè porte unes converse, per exemple, i no unes sabates blanques de xarol*, no m’agrada que em presenten com ‘Rasoir’ i no com ‘Martí’, no m’agrada que una festa incloga un espectacle de l’abominable ball Tecktonic, no m’agrada la mirada altiva d’adolescents que no sabrien fer la o amb un canut, no m’agrada coincidir al bany amb una moderna que es recol·loca una lent de contacte de color verd...

Però el pitjor de tot, el que no puc suportar, és no haver lligat.

I que conste que, almenys, un parell de xics interessants sí que hi havia.

Per sort, dissabte em vaig treure una espineta...

* * *

*Xarol, del portugués charâo 'laca', i aquest, del xinès txat-liao, compost de txat 'vernís' i liao 'tinta; tintura d'oli'.

2008

Supermodelo 2008 (II)

2010-03-02T09:12:00.000-08:00

De la nova edició de Supermodelo2008 em quede amb dos factors claus: el primer és la nul·la capacitat neuronal dels concursants que exemplificaré amb el diàleg que es va viure durant els càstings entre una professora i una concursanta:

- Tienes los dientes fatal. Hay que arreglarlos.
- Ya lo zé. Me quize poner los alambritos con el dinero de la beca, pero al final me dio miedo.

Òbric parèntesi. Esta conversa, d’altra banda, em fa qüestionar seriosament el sistema de beques que aplica la Junta de Andalucía, però eixe és un altre tema. Tanque parèntesi.

L’altre factor clau del programa és el mestre d’estilisme, l’inefable Jousi, que es passa tot el temps qüestionant el gust dels concursants i fent-los veure que estan completament out, amb expressions com: ¿Una camiseta de Mickey Mouse? Esto es tan 1998... ¡estás atrapada! o Me encanta tu trenza asimétrica de verano de 2006 mentre posa cara de fàstic, o quan començà: 2001, 2003, 2002... y el horror.. mentre assenyala penjolls i arracades de les concursantes.

El que Jousi vol trobar, i mai trobarà a Supermodelo2008, són les tendències de 2010, perquè recordeu, estimats, que les que de 2009 ja han desfilat a les passarel·les internacionals.

Siga com siga, porte tota la setmana comportant-me com Jousi i assenyalant, de forma completament arbitrària, tot allò que em sembla démodé: Nena, los dramas sentimentales son tan primavera-verano de 2007 o ¿Que pretendes ligar con tu físico? Xixi, ¿te quedaste en los 90?

Gràcies al cel i a l’infern, la meua iaia (amb la qual dine tots els dies) em va baixar els fums:

- Vols que demà dinem fideus? -em va proposar.
- Fideus? Però és que vivim en 1983, iaia?

La iaia em va mirar amb cara d’indiferència i amollà:

- Jo no sé en quin any estem, fillet -i segur que no ho sap- però estic segura que has menjat fideus totes les setmanes des de 1983.

I la iaia té raó.

La temptació matrimonial

2010-03-01T10:27:00.000-08:00

Només he anat a dues bodes que em feren goig. A dues bodes que no foren per compromís, volia dir.

El primer a casar-se fou un amic ben jove, que caigué víctima d’una victoriana ortodoxa, la qual en menys d’un any ja havia aconseguit quedar-se prenyada i que el meu amic semblara 10 anys més vell del que realment és.

La segona boda fou la d’un company de facultat, del qual vaig parlar l’altre dia. El seu matrimoni és talment com la seua relació abans de la boda: ella mana.

Tot i que les dues bodes foren ben diferents -la cerimònia de la primera fou religiosa, el menú era com una broma de mal gust (pesat i sense gràcia) i els nuvis semblaven de cera, mentre que la segona boda tingué gust, fou una cerimònia civil al Castell de Xàtiva i els nuvis es van comportar amb una gran naturalitat-, sí que hi ha una cosa que els meus amics casats tenen en comú: el matrimoni els ha canviat.

Esta tesi, sobre la qual no cal incidir, quedà confirmada amb la declaració d’un client acusat de violència de gènere que vaig patir ahir a última hora del matí:

- ¿Tiene usted familia o amigos? -preguntà la jutgessa per si algú podia fer-se càrrec de la filla menuda del matrimoni.
- Mis amigos están todos casados y ya no es como antes... ¿sabe usté?
- Señoría, el acusado tiene una hermana... -vaig interrompre mentre llançava una mirada assassina al meu client.
- Un segundo, letrado -em tallà la jutgessa i preguntà al meu client: ¿Qué quiere decir con eso?
- Ya sabe: que no es como antes, cuando eran solteros.

La jutgessa va bufar i amollà:

- Mire, le recuerdo que usted está aquí porque su mujer está en el hospital. Le repito: su mujer.
- Tiene razón, señoría: a veces olvido que yo también estoy casado.

I és que, citant a Jerry Lee Lewis, existeixen moltes raons per al divorci, però la principal és i serà el matrimoni.

2008

Drama

2010-02-25T08:11:00.000-08:00

La setmana passada vam assistir plens d’espant a les imatges que ens arribaven des d’Àsia: d’una part, el tifó Nargis a Myanmar deixava un rastre de destrucció i més de 77.000 morts i 55.000 desapareguts, mentre la Xina sofria un terratrèmol que s’emportava per davant més de 40.000 vides i deixava 30.000 desapareguts.

Especialment sagnant ha estat el cas de l’antiga Birmània, sotmesa des de 1989 per una Junta Militar que ha prohibit durant setmanes l’arribada d’ajuda humanitària internacional per a la població civil.

Però les situacions dramàtiques no només es viuen a l’Orient Llunyà, ja que mai sabem quan podem patir-les ben a prop.

I si no que algú m’explique per què la primera vegada que coincidisc amb un txitxo als vestidors de la piscina ha de canviar-se de roba a tota velocitat i donant-me l’esquena, de forma que vaig haver d’acontentar-me amb una visió ràpida i fugaç del millor cos que he vist i intuït en molt de temps.

El món és tan injust.

- - -

Però per despropòsits de veritat, em pregunte com és possible que la bella Itàlia haja esdevingut una caricatura?

2008

Terapia de pareja

2010-02-24T03:05:00.000-08:00

Un dels pitjors programes que ha donat la televisió espanyola, tot i que algú s’atreví a pronosticar que amb el pas del temps esdevindria un programa de culte, ha estat Terapia de pareja.

El programa, emés per la Sexta durant la temporada passada, tenia un funcionament ben senzill: parelles que no passaven pel seu millor moment sentimental decidien sotmetre la seua relació al judici d’experts, els quals detectaven els problemes, emetien diagnòstics i els feien propostes per millorar.

És difícil que siga justament jo qui censure l’exposició de la pròpia vida privada o l’exhibició pública de sentiments que haurien de restar a la intimitat, i per això només destacaré el punt que em semblava positiu del programa: la figura de l’observador imparcial.

Una persona objectiva és fonamental per determinar la salut d’una relació de parella, perquè quan ens trobem al bell mig d’una relació és difícil veure les coses amb claredat, i no perquè no sapiguem veure els problemes o els senyals evidents de crisi, sinó perquè preferim no veure’ls.

Mai deixaré de meravellar-me de la capacitat humana per negar l’evidència, per tancar els ulls a allò que sabem que, irremeiablement, ha de passar o com podem agafar-nos a il·lusions òptiques per intentar mantindre viva una relació que sabem que hauríem de deixar passar.

Els participants de Terapia de pareja, en canvi, es mereixien l'escarni públic.

2008

Maria San Gil acabarà amb mi

2010-02-22T07:57:00.000-08:00

La setmana passada no estigué dura només per a Mariano Rajoy. Sembla que l’esperit de María San Gil no ha tingut prou amb fer-li la vida impossible al gallec i també feu acte de presència als meus somnis i em proporcionà una nit de dissabte de malsons i al·lucinacions.

No sé si fou culpa de la presidenta del PP d’Euskadi o de l’amanida de fumats que vaig sopar, de la tertúlia de psicoteràpia de sobretaula o de l’aigua de València que no pagàrem al Carme, del vodka que em vaig fotre a un antro d’adolescents amb palestina o del fet d’haver tornat a casa a les quatre del matí.

Siga com siga, la nit de dissabte vaig tindre una activitat REM frenètica i vaig patir uns somnis plens d’escenes de violència, de sexe salvatge, d’al·legories i de converses impossibles de desxifrar i, el pitjor de tot, estava sempre acompanyat dels concursants masculins de Supermodelo2008.

Sembla que és definitiu: m’he quedat sense cervell per culpa de Cuatro. I d’El País Semanal. I de Vanidad.

I de María San Gil, clar.

2008

R i la feina

2010-02-19T03:41:00.000-08:00

Ahir em va telefonar un company de facultat que m’estime molt. No ens vèiem des que es va casar l’estiu passat i em va sorprendre molt la seua telefonada.

- Vols que passe a per tu i ens fem un café? -em proposà.

En trobar-nos ens vam emocionar. De tots els companys de facultat, és justament d’R de qui guarde més bons records. Vam passar els cinc anys de carrera un al costat de l’altre, tot i ser tan diferents com som, aprovant i suspenent les mateixes assignatures, i després fent el Doctorat.

Però R no optà per l’exercici del Dret. En realitat, de la colla dels amics de la Facultat, l’únic que decidí prostituir-se vaig ser jo. La resta es dedica a la banca, a l’Administració, al món de l’empresa o, com ha fet R, ha anat pegant bacs pel món.

- Què estàs fent ara, tio? -li vaig preguntar.

Em va contar que treballa a una empresa del moble, al departament d’importació, i que la feina l’avorreix de mala manera, que es passa setmanes senceres fora de casa i que no sent realitzat.

- Per a fer el que faig no calia que haguera estudiat -es queixà.
- Home, sempre hauràs tret alguna cosa de profit -vaig provar a consolar-lo.

- No ho sé, tio -va dubtar i preguntà: I a tu com et va?
- No em puc queixar, la veritat. M’agradaria que el cap del despatx no es drogara entre setmana i que fóra una miqueta més professional, però, pel que fa a la resta, molt bé.

Em va mirar i afegí:

- Saps què? De tant en tant em pregunte si vaig fer malament no dedicant-me a l’exercici.

La conversa prenia un to massa melodramàtic, massa de divan.

- Mira, en realitat no és per a tant: te toca fer-te càrrec de situacions complicades, has d’estudiar contínuament, els ingressos són inestables, has de barrejar-te amb personatges menyspreables, la competència amb els companys és ferotge i has de tindre un estómac a prova de bombes. No és per a tant, tio.
- Potser tens raó.

Però no la tinc, perquè m’encanta la meua feina.
M’encanta el que faig i m’ho passe de conya.

2008

Frenesia judicial (II)

2010-02-15T04:35:00.001-08:00

El cas d’assassinat que em va tocar defensar, com vaig avançar ahir, tenia tots els ingredients necessaris per a escriure un fulletó ben esperpèntic: els tres acusats tenien versions contradictòries i força impossibles sobre la mort de la víctima, que es materialitzaren en unes confessions delirants i plenes d’anècdotes pròpies d’un llibre de Mendoza, de la corda d’El misterio de la cripta embrujada.

Els tres detinguts eren sospitosos d’haver assassinat un vell de 81 anys amb el qual compartien domicili, però ignoràvem quin havia estat el grau de participació de cadascun dels acusats en els fets, i això era el principal objectiu de les declaracions:

- Mira, la Fiscal me ha ofrecido un buen acuerdo, -vaig proposar a la meua clienta als calabossos dels Jutjats- pero necesito que digas la verdad.
- Pero si el abuelito se murió él solo... nadie lo tocó. Por eso llamamos a la funeraria.

Vaig respirar i vaig dir:

- ¿Que murió solo? ¿Por eso el de la funeraria encontró vuestra casa llena de sangre y el cuerpo lleno de moratones?, ¿Por eso la Guardia Civil encontró una bolsa con ropa manchada de sangre en tu casa?, ¿Por eso las zapatillas de tu marido tenían restos de sangre?, ¿Por eso...
- Fue mi marido.

Vaig somriure i:

- Muy bien. Eso es justo lo que quiero que digas cuando estés ante la juez. Sólo eso.

Però una vegada dalt, clar, la tia digué lo que li isqué de la figa.

Les versions dels tres acusats i les inculpacions que es feien entre ells obligaren a nomenar un advocat per a cadascun dels detinguts, per garantir una correcta defensa, la qual cosa forçà a cada advocat a pressionar els altres dos implicats per aconseguir-los una confessió i descarregar de la culpa el propi defensat.

I jo, no sé si perquè estava esgotat o perquè no havia menjat res en deu hores, tret del sucre de la màquina de café, em vaig mostrar especialment agressiu, gairebé com un fiscal:

- ¿Es usted violento? -vaig preguntar al principal sospitós, que era el marit de la meua clienta.
- Yo diría que no... pero soy hipertenso -em respongué l’acusat, amb tota la tranquil·litat del món.
- ¿Hipertenso? Pues según consta en autos usted ha agredido en los últimos meses a todos los protagonistas de esta historia: a su mujer, a sus hijos, a la víctima y al otro acusado. ¿Quiere agredir a alguien más antes de que acabemos con esta declaración?

Però l’acusat no entrà al drap com jo esperava. Però sí quan li vaig fer la següent reflexió:

- Afirma que en dos horas consumió dos gramos de cocaína.
- Sí, entre las 8 y las 10 de la mañana, antes de volver a casa.
- Mire, me cuesta creer que usted solo, sin compañía, consumiera dos gramos de cocaína en dos horas. Esa cantidad requiere, por los menos, unas cuantas horas más.
- ¿Y usted cómo lo sabe, abogado? -em contestà ja una mica emprenyat.
- Es el señor letrado quien hace las preguntas. Y usted quien las contesta. Continue, letrado.
- Gracias, Señoría.

I vaig empassar saliva.

Però un dels moments més inefables que vam viure, tret de quan vam descobrir que una paleta de cuina (escumadora en estàndard i espumadera en castellà) havia estat l’arma del crim, tingué lloc amb la declaració del tercer acusat.

Nota prèvia: durant les declaracions, la jutgessa o el jutge de torn resum allò manifestat per l’acusat a l’oficial, que ho copia a l’ordinador, i normalment ho introdueix fent ús d’expressions com: el acusado manifiesta, el dicente afirma... etcètera.

Quan l’acusat acabà de contar no recorde quina història, la jutgessa començà:

- El dicente afirma que se encontraba en el...
- Perdón -intervingué l’acusat: no me llamo Vicente, me llamo Carlos.

I a continuació s’escoltà a la jutgessa:

- Letrado, no se ría, que esto es serio.

Però jo no podia parar.

2008

Imatge de Francisco de León

Frenesia judicial (I)

2010-02-12T08:53:00.000-08:00

Ahir fou un dia genial: em vaig veure immers en un cas d'assassinat rocambolesc: tres acusats, tres advocats, secret de sumari, premsa i gairebé 15 hores de declaracions fins les tres de la matinada. completament incomunicat i sense poder eixir de les dependències judicials.

Com és fàcil d'imaginar, tantes hores d'activitat frenètica van donar lloc a situacions inefables.

Quan vaig accedir als Jutjats ja havia estat informat telefònicament que la jutgessa havia decretat el secret de sumari i que un servidor tenia prohibidíssim fer declaracions a la premsa, però això no impedí que quan un periodista m'apropà un micròfon a les portes del Palau de Justícia i em preguntà quin havia estat el mòbil del crim em posara seriós, m'ajustara el coll de la camisa i amollara:

- Un nokia.

Avui, però, la jutgessa ja ha alçat el secret de sumari i ja puc fer declaracions, concedir entrevistes i desvetllar els secrets més sucosos d'un assassinat que posa els pèls de punta.

Agafeu torn, doncs.

2008

Quin cap...

2010-02-11T02:42:00.000-08:00

Esta setmana pensava que, des del punt de vist estrictament laboral, deixaria enrere el crim, les situacions difícils i les desavinences matrimonials i aconseguiria centrar-me en un nou cas que em té veritablement captivat.

Es tracta d’un cas laboral, que era la meua especialitat durant la carrera i que des que vaig començar a exercir he tractat mínimament, sobre una modificació substancial de les condicions de treball.

Com que es tracta del primer cas d’esta mena que he portat i donat que la teoria de la facultat quedà en l’oblit gràcies a anys de drogues i alcohol, he dedicat estos dies a buscar jurisprudència i a estudiar la doctrina per posar-me al dia.

Podem dir que era feliç.

Fins ahir:

- S.[el cap del despatx] podria tindre el detall de deixar net el bany quan l’utilitze -m’amollà la secretària després de dinar.

- Dona sí, i més si tenim en compte que es tracta d’un bany compartit -vaig contestar mentre provava a eliminar tota mena de contingut escatològic de la meua ment i em centrava en trobar una sentència interessant.

- És que ahir... -reprengué Anna.

- Mira, honey, acabe de dinar... -vaig intentar posar fi a la conversa.

- ... mentre tu estaves al jutjat, ell es passà una hora al bany i quan isqué no vaig escoltar la cadena...

- Ya veo... -per la meua part havia trobat una sentència interessantíssima i havia desconnectat de l’excés de escrúpols d’Anna.

- ... i quan hi vaig entrar, la tapadora del vàter estava baixada i hi havia com una mena de... pols blanca.

Vaig girar el cap a poc a poc fins que vaig coincidir amb la mirada d’Anna i vaig amollar:

- Queeeeeè?!

- Sí, Martí, sí. I un dimecres de matí...

- Però estàs segura que era...

- Droga? I tant: l’he vista més d’una vegada als banys del pub del poble.

2008

Política lingüística...

2010-02-08T02:45:00.001-08:00

De tant en tant la dreta lingüística, que és un concepte més ample que el de dreta política, ja que inclou sectors suposadament progressistes, ens regala articles com el que fa uns dies publicava El País amb un titular una mica alarmista: ¿Está perseguido el castellano?.

El responsable de l’article, Pablo Ximénez de Sandoval, jugava amb la idea que la promoció i el respecte de les llengües oficials no castellanes puga donar lloc a situacions de discriminació.

L’article, tot i ser d’un cinisme insultant, no arribava a l’extrem d’alguns altres mitjans de comunicació que afirmen, i es queden tan tranquils, que el castellà està en perill a llocs com Catalunya per culpa del proteccionisme que se li dóna al català per part de les institucions.

Però jo no puc estar més d’acord amb esta tesi, ja que el President Montilla n’és una excepció: la major part dels catalans no sap expressar-se en castellà, i la culpa és del català.

He fet una recerca prou superficial entre els flogs de catalans que han estat víctimes de les actuals polítiques d’educació i d’integració lingüística i el resultat és alarmant: no saben escriure en castellà.

Un exemple: http://www.fotolog.com/laa_patry

bueno hOy un dia noRmaaaL,,
qe bueno lO mas mejo a sio cuando
e iegaaaO aR paRqee
qe de riSaas nenn

Un altre: http://www.fotolog.com/avelillo_69/44801529

y na k se le exa muxo de menos por aki!! haber si vienes alguna dia nen.. k vienes y te vas! xD

Un de prou insultant: http://www.fotolog.com/la_kany_vasilona/49589928

Tremenda playa cn las personas
perfectas =$
lo soys todo gordAs (:

I una de les coses que més m’ha gelat la sang ha estat la quantitat de m0renikaw, morenah, morenasah i murenah que es poden trobar a l’extraradi de Barcelona:

http://www.fotolog.com/lah_m0renikaw13
http://www.fotolog.com/morenah_19_bcn
http://www.fotolog.com/morenasah_bcn
http://www.fotolog.com/murenah53

Però si una cosa ha estat realment forta ha estat descobrir el flog, no d’una morena, sinó d’un moreno:

asias x los ocments diarios :$:$
se lo dedico a sergio una gran persona que conozco desde ase
mucho tiempo, hoy x ti.

http://www.fotolog.com/morenobcn/56701480

Si Cervantes levantara la cabeza...

2008

Termos

2010-02-04T08:45:00.000-08:00

Diumenge de matinada tornava a casa en tren, després de passar una nit alcohòlica i mogudeta amb uns amics, quan va seure davant meu una xica jove, no especialment atractiva, però amb uns ulls molt bonics.

Després de donar-me los buenos días començà a preparar un mate amb un termos* amb aigua calenta.

- ¿Querés mate? -em va oferir mentre m’allargava eixa mena de perolet on es prepara.
- Odio el mate -vaig contestar instintivament, quan en realitat volia dir que l’únic que m’agrada de l’Argentina és la seua presidenta, la inefable Cristina Fernández, perquè crec que és tot just el que es mereixen els habitants del Coño Sur.

Però immediatament vaig rectificar:

- Lo siento; -i vaig afegir: Sólo lo he probado una vez y sí, creo que me gustó.

- ¿Creés? -preguntà mentre em llançava un somriure tendre.

I no sé si fou la intimitat del vagó del tren desert o els efectes de l’alcohol però, després de prendre aire, vaig amollar:

- Mira, tuve una relación con un chico argentino y la verdad es que no acabó nada bien. Hoy todavía sigo sin entender muchas cosas y no guardo un buen recuerdo, aunque me gustaría. Fue él quien me ofreció mi primer y último mate.

La xica em tornà a somriure, em posà una mà al genoll i em digué:

- ¡Pero sólo fue un argentino, flaco, y ustedes tienen para elegir! Imagináte, en cambio, lo que tenemos que soportar las mujeres argentinas, sobre todo las porteñas: ¡allí sólo hay argentinos!

No vaig poder evitar riure amb el sarcasme de la xica argentina, i després de molt de temps, vaig prendre mate per segona vegada.

I esta volta no em deixà un sabor amarg.

* * *

*El termos o got Dewar (en cristià termo) té una etimologia ben interessant: deriva de la marca comercial Thermos gmbH, que fou la primera a comercialitzar este recipient que manté la temperatura dels aliments, inventat per James Dewar.

Supermodelo 2008

2010-02-03T02:50:00.000-08:00

L'esdeveniment televisiu d'ahir no fou ni la final de Fama ni la insulsa entrevista que ZP concedí al meu reality favorit: 59 segundos.

No, no i no: ene o. L'esdeveniment televisiu de dilluns fou l'estrena de la nova edició de Supermodelo, que presentà novetats importantíssimes, entre les quals destaca especialment la incorporació de xics al programa. I quins xics, marededéusenyor. Però anem per parts:

Costa Cruceros
Esta edició es desenvoluparà en gran part a bord d'un creuer de luxe. Esta genialitat dels guionistes té punts negatius, com ara les limitacions d'un espai tan hortera, però també de ben positius: Els expulsats seran llançats a la mar? Estarem davant un nou Titanic?

Boys, boys, boys
Sí, de manera indiscutible, la presència de models masculins -una masculinitat que encara cal pressuposar- és la gran novetat. Entre els concursants hi ha tipus per a tots els gustos: l’atractiu clàssic de catàleg de Massimo Dutti (!), l’androgin, el guapo oficial, el de bellesa asimètrica, el representant de polígon industrial... etcètera.

La lluita de classes
Entre els aspirants a guanyar el concurs vaig comptar almenys tres proletaris: un soldador de la Citroën, un mecànic de grua i un peó d’obra. Això contrasta amb la informació oficial del programa que afirma que els aspirants estan millor preparats acadèmicament que en edicions anteriors.

Espere amb ànsia un debat seriós i rigorós al respecte.

La representació valenciana
Entre els finalistes hi havia tres aspirants representatius de la societat valenciana: en primer lloc, teníem una ravalera que afirmava que des dels 12 anys es guanyava la vida netejant les cases del veïnat, la qual cosa posa en evidència la política educativa de la Generalitat Valenciana en relació a l'escolarització obligatòria dels menors de 16 anys; en segon lloc, un exemplar del modernisme valencià, d’aquells que passa els dissabtes a Piccadilly, i que no va tindre cap inconvenient a l’hora de desfilar amb una cinta/diadema al cap; i, finalment, el meu aspirant favorit: una marica fallera, lletja i histriònica amb ràbia, entrenada a base de playbacks de les bandes sonores de Disney.

Les frases
Si algú es pensava que la desaparició de Judit Mascó del programa i la seua substitució per una mòmia francesa podia suposar una millora en l'ús del llenguatge estava ben equivocat, ja que les incorreccions gramaticals i les frases inefables se succeeixen de forma sistemàtica. Uns exemples del que ens espera:

- ¿Te gusta posar? -pregunta el fotògraf a un concursant.
- Bueno, como vivo en un quinto, me da tiempo a poner caras en el espejo del ascensor.
- Vaya, pues es una pena que no vivas en un séptimo: hubieras tenido más tiempo para practicar.

- ¿Te gusta Balenciaga? -pregunta Josie, el nou responsable d'estilisme i editor de Vanidad, a la marica fallera.
- Me encanta: soy muy fallero y no viviría en otro sitio.

I, per últim, un concursant que es quedà a les portes:

- Bueno, es una lástima, pero dicen que la fe es lo último que se pierde.

Fe, Esperança i Caritat és el que necessitarem per poder digerir esta nova edició de Supermodelo.

I un bon grapat de protectors estomacals.

2008

Diumenge

2010-02-02T03:22:00.000-08:00

Feia temps que no recordava un diumenge tan tranquil: sense mal de cap, sense sentir-me con un drap, sense angoixa... sense ressaca.

En efecte, en un atac de trellat vaig decidir que este dissabte havia de passar-lo a casa, sense alcohol i sense drogues, i amb Los falsificadores al devedé, perquè diumenge tornava a estar de guàrdia.

Com deia, feia molt de temps que no aconseguia aprofitar un diumenge: anar a dinar el putxero de la iaia, passejar amb Matt, quedar per prendre café i passejar per la marjal amb un amic i preparar-me anímicament per fer front a una setmana de només tres dies.

I, sobretot, llegir la premsa:

Público regalava un nou llibret d’art, i ja en van quinze!, dedicat a Renoir. Respecte a esta col•lecció em sent com una víctima de la síndrome de Diògenes: sé que no valen per a res, però sóc incapaç de tirar-los.

El País, en canvi, sembla que volia tirar el gat per finestra, i a més dels suplements Negocios, Domingo i El País Semanal, acompanyava un llibre-cedé de Sinatra i un Extra Lujo, que encara no m’he atrevit a obrir.

I per si fóra poc, he tingut una guàrdia d’allò més tranquil•la: només una apropiació indeguda.

Així dóna gust.

2008

Cap/pac

2010-01-25T01:58:00.000-08:00

Dimecres vaig patir una de les pitjors guàrdies que recorde: robatori, bulling, violència de gènere, simulació de delicte... però també vaig viure una situació força còmica.

A mitjan vesprada aparegué al despatx un client (o ecs!client) molt problemàtic, una mica begut i amb ganes de gresca.

Este client i el cap del despatx han protagonitzat alguns incidents desagradables davant la secretària i davant meu estes últimes setmanes, però el que passà dimecres supera qualsevol situació vergonyosa que haja presenciat mai. I això que n’he presenciat i n'he protagonitzat massa.

-¿Dónde está ese hijoputa? -fou la benvinguda que em dóna en obrir la porta.
- Manolo, tranquilízate -vaig provar a posar pau mentre tornava a la meua taula i continuava amb el conveni de separació que em portava entre mans.
- ¡Aquí no eres bienvenido! -cridà el cap del despatx massa dramatitzat, segons el meu parer.

A continuació els dos titans van creuar acusacions, insults i improperis mentre Anna, la secretària, i jo teníem la sensació de ser invisibles, fins que...

- ¡Chiquito, chiquita! -ens cridà l’energumen- quiero deciros que vosotros sois buenas personas. No como este hijoputa.
- Gracias, Manolo -vaig dir sense apartar la mirada de la pantalla.
- Y quiero que veáis esto... -continuà mentre sostenia un ninotet de Winnie the Pooh, del qual penjava un mòbil- ... porque en este móvil tengo grabado a vuestro jefe metiéndose rayas el sábado con sus amigos.

I el despatx es va quedar en silenci durant massa segons (només s’escoltava respirar el fax i la impressora) al mateix temps que Anna es portava les mans a la cara, jo em quedava blanc com un ratlla i el cap del despatx nivi com un gram sencer.

- ¡Eso es mentira! -cridà el cap del despatx massa tard si volia resultar creïble.
- Lo tengo aquí, por si lo queréis ver -amenaçà novament Manolo, i jo vaig dir massa prompte:

- ¡Yo sí!
- Martí!! -cridaren alhora Anna i el cap del despatx.

Finalment, però, la sang no arribà enlloc i van marxar tots dos del despatx: el cap i Manolo.

- Anna, tu li contes a algú el que passa en este despatx? -vaig preguntar quan ens vam quedar sols.
- No, Martí, em fa vergonya dir que treballe ací. I tu?

I jo la vaig mirar, vaig respirar i vaig amollar:

- No, jo tampoc.

I vaig continuar amb el conveni de separació.

2008

Mòbil (I)

2010-01-22T02:02:00.000-08:00

Durant la guàrdia del Torn d’Ofici d’ahir vaig haver de fer front a un dels pitjors casos que he tingut mai.

- Letrado, tenemos un menor de edad detenido. Venga inmediatamente -m’ordenà un agent sense desitjar-me ni bon dia i afegí: Departamento de Policía Judicial.

En escoltar ‘Policía Judicial’ em vaig posar a tremolar, ja que este departament sol tractar els temes més complexos i delicats: agressions sexuals, estafes, grans operacions de drogues, els assumptes de menors…

Però després de comprovar quin cas havia caigut en les meues mans, puc assegurar sense por a equivocar-me, que haguera preferit tindre de client un violador o un narcotraficant abans que el xiquet obés de 16 anys que tenia al costat.

- Martí, a tu cliente se le imputa un delito contra la integridad moral y física de otro menor de edad -m’anuncià l’agent de la Benemèrita.
- ¿Se puede saber qué ha hecho? -vaig preguntar, mentre repassava mentalment el Codi Penal.
- Claro, pero será mejor que lo veas mientras le toman las huellas y le hacen las fotos para la ficha policial.
- ¿Que lo vea?
- Sí, y también quiero que lo vea su hermana -que havia estat present en tot moment, ja que la Llei del Menor així ho preveu.

Mentre l’agent buscava un fitxer al portàtil, ens advertí del que se’ns venia a sobre:

- Él y seis valientes más acorralaron a otro chico, le insultaron, le humillaron, le dieron una paliza, lo grabaron todo con un móvil y se dedicaron a distribuir el vídeo por el instituto.

La germana del xiquet obés i jo ens vam mirar espantats.

- Aquí está -digué l’agent i afegí: os digo lo mismo que se dice en la tele: las imágenes son duras.

I tan dures que van fer que la germana plorara durant els cinc minuts que durava el vídeo i que en acabar jo tinguera ganes de vomitar.

2008

La ciutat de la Injustícia

2010-01-21T02:27:00.001-08:00

L'edifici de la Ciutat de la Injustícia de València, obra de l'arquitecte Alfredo Batuecas, no passarà a la història de l'Arquitectura (amb a majúscula), però té moltes virtuts innegables: és un edifici funcional i correcte i transmet una sensació imponent a qui el visita per primer cop.

A més, el gran repte de l'edifici era aplegar a un únic recinte tots els jutjats de la ciutat, que abans es trobaven repartits i escampats i facilitar així les coses als professionals i als ciutadans, de forma que ara, per exemple, el Jutjat d'Instrucció número 7 es troba, lògicament, entre el número 6 i el número 8.

L'element més característic de l'edifici és la façana Nord, que s'aboca a la Ciutat de les Arts i que omple de llum tota la planta baixa. Esta façana i els materials predominants (l'acer, el formigó i el vidre) atorguen a l'edifici un aire modern i ordenat que contrasta amb la veritable essència de la justícia.

I si no, que algú m'explique quina mena de retòrica es gasta el Fiscal d'un cas que porte i que no ha dubtat a l'hora de definir la conducta del meu client de la següent forma, i cite textualment:

'El acusado, (…), con el vil propósito de obtener un ilícito beneficio a costa de la depredación del patrimonio ajeno, se dirigió a la víctima, quien a la sazón contaba con 17 años de edad e iba caminando por la calle, le cogió por detrás, exigiendo que le entregase cuanto de valor tuviera.

Al observar que la víctima portaba al cuello colgada una cadena con una cruz de oro, se la arrebató de un fuerte tirón, rompiéndosela y huyendo a continuación con su botín'.

Busca qui t'ha pegat.

Blau Klein

2010-01-20T04:35:00.000-08:00

Totes les fonts consultades -i totes igual de poc fiables- asseguren que el color de la temporada -ignorem si per temporada cal entendre una setmana o tres mesos- serà el blau Klein.

Esta tonalitat de blau, igual que ocorre amb el roig i Valentino, déu el seu nom al creador francés Yves Klein, el qual, després d’haver experimentat amb diferents colors, va decidir que este blau era el millor per realitzar les seues obres més característiques, la sèrie Antropometria.

El blau, qualsevol blau, no és ni de lluny el meu color favorit, però vaig pensar que no podia passar un dia més (i molt menys un cap de setmana) sense una peça de roba en blau Klein.

Però de poc em va valdre l'estrena, perquè dissabte, amb jersei blau Klein i tot, vaig vomitar entre dos cotxes com un adolescent.

Ara ja sé que dos botelles de vi és massa per a dos persones.

2008

David i les espurnes

2010-01-15T04:07:00.000-08:00

Ahir, en tornar de la piscina i mentre al cap barallava un dubte metafísic -per què els heteros triguen tant a posar-se els pantalons al vestuari- vaig passar per RasoirHouse i vaig trobar els obrers treballant. Feia una setmana que estaven desapareguts i jo ja tenia la mosca darrere l’orella.

Però l’espera pagà la pena, perquè entre els ferrers que estaven acabant de soldar l’estructura hi havia un xic nou: David.

- Vaja, pensava que ja no vos voria el pèl... -però en veure el nou prole vaig canviar la frase i vaig preguntar: i tu qui eres?

Ja havia perdut tota esperança: pensava que en començar una obra tan important segur que hi hauria algun paó-paleta-manobre per fer realitat el somni de qualsevol gai burgés i acomodat -violar un obrer, clar- però amb el pas de les setmanes eixa idea s’evaporà del meu cap davant la cruel i crua realitat.

David, però, m’ha tornat la fe en la classe assalariada i vaig decidir passar la resta de la vesprada amb els ferrers, però a una distància prudencial: em fan por les espurnes.

2008

London City Three

2010-01-14T03:42:00.000-08:00

Mentre Natalie ens comprava unes cerveses, l’esperit de /katelovedme va fer acte de presència: un munt d’anglesos de pell blanca passejaven sense complexos eixe pentinat tan horrorós que Pelayito pretén posar de moda entre els més moderns de Barcelona i que qualsevol dia lluirà el cada dia més insuls i fastigosament modern Quim Gutiérrez.

Estar davant un exèrcit de clons em va obligar a plantejar-me un dubte existencial: Pelayito causa tendència de veritat o només copia?

La boja de Nathalie tornà amb les copes, i amb el bolso fet un crist després d’haver-lo refregat per la barra del local. Ens donà les copes i marxà amb un gai de color (de color negre) no sé ben bé on.

Quan tornà al local, el bolso havia perdut una ansa i ens informà que portava cocaïna (cosa òbvia) i a més, que estudiava disseny a l’escola St Martins, just on Pelayito se suposa que passa el temps quan no està fent el tòtil.

- Tia, tu has de conéixer Pelayo, perquè estudia a la St Martins!
- Pelayo? Qui hòstia és eixe?
- Sí, nenah, porta el mateix pentinat rídicul que eixe marica d’ahí -i vaig senyalar un hòbbit de pell blanca- i que aquell altre -i vaig fer el mateix- i que...
- Honey, totes les mariques de la St Martins porten eixe pentinat de ionqui.

Em va caure el món al terra: posats a menysprear, esperava fer-ho almenys per alguna cosa original.

London City Two

2010-01-12T09:26:00.000-08:00

La nit de divendres començà amb unes cerveses a Chinatown i un passeig pel Soho, on vam trobar un local que ja no cobrava per entrar i vam decidir aprofitar l’ocasió.

Malauradament, a la una ja estàvem a la porta del pub, maleint els horaris britànics i, sobretot, l’esnobisme londinenc.

En eixe moment, gràcies a Fortuna o, millor, a Bacus, se’ns apropà una vaca-burra per demanar-nos foc, tot i que no portava tabac.

Mentre rebuscava com una boja a un bolso que semblava tan gran com un armari (hi portava fins i tot unes sabatilles ronyoses) es va carregar la cremallera. Primera lesió.

Finalment, li vam oferir un cigarret, se li amollà la llengua i ens contà perquè lluïa un bony al front: a un altre local li havien pegat amb una sabata al cap. O havia caigut per les escales, tant fa una cosa com l’altra.

Li vam explicar que buscàvem on continuar la nit i es va oferir per acompanyar-nos a un lloc, no recorde si a East End o a West End, però que estava a l'end del món, d’això estic convençut.

Necessitàvem un taxi, i la cèntrica Tottenham Court Road era un bon lloc per a trobar-lo, sobretot si no tens por de la mort. I Natalie no és de les que té por de res.

Finalment vam poder pujar a un taxi els cinc, però jo no vaig aconseguir tancar bé la porta i la nostra heroïna va decidir ajudar-me. En eixe moment es va produir un xicotet incident amb un anglés que pensava que el taxi estava buit i Natalie li va dedicar un gest obscé i un fuck you en la puta cara que va provocar que un servidor començara a amollar ploma alhora que posava cara de flipat.

La resta del viatge transcorregué entre despropòsits i bogeries de Natalie, com quan es va entretindre mostrant dos dits a tots els vianants alhora que els demanava a crits kiss me! i un xic, ben templat i innocent, es va apropar per fer-li un petonet a la vaca-burra aprofitant un semàfor en roig i ella li passà la llengua per mitja cara.

Divuit pounds més tard el taxi ens deixava a la porta d’un local de l’extraradi londinenc i el taxista ens advertia, per si algú no se n’havia adonat, que la nostra acompanyant estava borratxíssima.

London City One

2010-01-08T02:13:00.000-08:00

En els plans d’este tercer (!) viatge a Londres no entrava desfasar massa, per molts motius: perquè volia desintoxicar-me de dos caps de setmana de vici, perquè hi havia moltes coses que volia visitar, perquè tot i que l'euro està molt fort la lliura encara ho està més i perquè entre el grup d'amics que ens aventuràvem a la capital anglesa es trobava el meu germà, que és qualsevol cosa tret d’un al·licient a festejar res.

Anava a Londres amb una exposició entre cella i cella: la retrospectiva que la Tate li dedicava a l’artista madrileny Juan Muñoz.

Fa anys que conec la seua obra, però mai havia tingut l'oportunitat de veure-la en directe i de gaudir de les sensacions que les figures de Muñoz transmeten a l’espectador: desassossec i intranquil·litat.

A més del preu de l’entrada (les exposicions temporals es paguen) no vaig poder evitar fer-me amb el catàleg de la retrospectiva per un bon grapat de pounds.

El mateix em va passar diumenge de matí a la National Portrait Gallery (NPG) amb una exposició de retrats de la revista Vanity Fair, el catàleg de la qual ja fa companyia al que vaig comprar fa un parell d'anys de l'exposició Face of Fashion, també a la NPG.

A més d’art, però, Londres ofereix la típica gastronomia britànica (els sandvitxs* del Tesco, bàsicament) i justament per això ens vam delectar amb menjar xinés, thai i japonés, tot i la por que els tinc als asiàtics.

La nit més divertida, però, tingué lloc al Soho, quan vam conéixer un anglesa que…
Bé, això ho deixe per demà.

***

* sandvitx és un epònim ben britànic, ja que deriva de l'anglés sandwich, del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual ideà esta mena de menjar simple perquè el comte no hagués de deixar la taula de joc.

Bad dog

2010-01-07T01:57:00.000-08:00

Arribar a casa després de quatre dies de ritme frenètic a Londres i comprovar que el judici que tinc en una estona continua en peu, que quan han expulsat Massiel de Fama el seu company ha cridat ¡Arriba Cuba! i no el correcte ¡Viva Cuba!, que El País de diumenge venia acompanyat d’un Extra Belleza i que Zapatero no ha comptat per al nou executiu amb Narbona, però manté als inefables Moratinos i Magdalena Álvarez i incorpora al loser de Miguel Sebastián per a Indústria i a un fum de nous ministres que encara no conec m’ha deixat gelat.

Això sí, quan mon pare m’ha dit que Matt s’escapà de casa dissabte nit i que no aparegué fins el migdia de diumenge un poc més i m’entra un atac de pànic.

No vull saber què haurà fet el perdut de Matt durant tota una nit sol i desorientat i no he volgut ni preguntar-li-ho, però en veurem ha abaixat el cap i m’ha dit que no ho tornarà a fer mai més.

Perro malo.

2008

Paüra

2009-12-29T02:56:00.000-08:00

Quan vaig anar a comprar el diari ahir i el marit de Cati, la meua quiosquera, em va mostrar el braç embenat i li vaig preguntar què li havia passat, imaginava que es tractava només d’una contractura o d’un esquinç.

Però no:

- Anit em tocà anar a urgències perquè tallant pernil per a sopar em vaig emportar per davant una bona molla de carn i tres tendons de la mà -em digué amb tota la naturalitat del món alhora que em donava la guia de París d’El País.

En imaginar com la fulla del ganivet s’obria camí a través de la carn i tallava sense pietat els tendons de la mà del marit del Cati se’m van eriçar tots els pèls del cos, perquè en contra del que puga semblar, no només tinc por als vestidors públics de la piscina.

En realitat, com a bon xic aprensiu que sóc, tinc por a moltes altres coses: a caure per un precipici, a un veí oligofrènic que em mira molt malament, als pàrquings dels centres comercials, a la platja de nit, als asiàtics, a que em retrenquen el cor... però, sobretot, em fan por els ganivets.

Autèntica paüra.

2008

Crisi? Quina crisi?

2009-12-24T03:13:00.000-08:00

Hi ha dos temes de l'actualitat informativa que em tenen totalment captivat, i tots dos es podrien definir amb una paraula: crisi.

En primer lloc, estic enganxat a la informació que es publica sobre les últimes decisions de Marianico i quines són les repercussions que tenen al si del Partit Popular: la desaparició de Zaplana i el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu al Congrés, la marginació d'Aguirre i del tecnòcrata Pizarro del nou equip, la més que possible defenestració d'Acebes i de la resta de la vella guàrdia i, sobretot, els moviments subterranis que es produiran fins que es resolga el congrés de juny i que se celebrarà a València, sota la benedicció del Beat Camps.

L’altre assumpte que em resulta exageradament addictiu és la recessió econòmica que estem patint i especialment les conseqüències que té sobre el sector immobiliari: la caiguda de la venda de pisos, la paralització dels grans projectes especulatius, com afectarà la indústria auxiliar i el nivell d'ocupació…

Podria sonar una mica frívol, però tinc ganes de comprovar com de lluny pot arribar esta crisi, fins a quin extrem l'economia pot caure i, sobretot, si el nou govern socialista serà capaç de solucionar la situació o ZP es limitarà a posar un somriure i esperar que tot passe.

Perquè segur que passarà.
Com tot.

2008

Fama

2009-12-22T03:47:00.000-08:00

El secret per gaudir d’un programa com Fama consisteix a no prendre-se’l seriosament.

Esta és la única forma sense suïcidar-se que té l’espectador crític (o no integrat) per a apropar-se a un format que, igual que Supermodelo, es limita a mostrar joves lleugerets de roba.

Fama, malgrat tot, ha confirmat dues coses que tots teníem clares: primera, que Paula Vázquez no és la mateixa persona que presentava El juego del Euromillón, ni tan sols físicament, ja que les operacions de pòmuls, nas i mentó l’han convertida en una altra persona; i, segona, que els programes de telerealitat de Cuatro passaran a la història per perpetuar la imatge del gai professional i per mancar absolutament de regles fixes.

De fet, si Fama es caracteritza per alguna cosa és justament per tindre un reglament de funcionament més flexible que les cames de Jacob, el meu concursant favorit.

Així, si no teníem prou amb intentar entendre un format que inclou nominacions, expulsions i reptes entre concursants i que es traduïa en una incessant entrada i eixida de ballarins i de canvis de parella, ara la direcció del programa s’ha tirat la figa al llom i ha decidit practicar la repesca entre els concursants que ja han estat eliminats.

I és que les eleccions de qualsevol república africana són més transparents que este programa.

2008

A nadar

2009-12-21T01:22:00.000-08:00

Una de les coses que més m'intimida d'anar a la piscina són els vestuaris perquè, encara que algú no s'ho vulga creure, qui escriu és una persona tímida i amb un gran pudor.

Òbric parèntesi. No confondre el pudor amb la pudor, per favor: pudor, en el sentit de reserva, timidesa i vergonya deriva del llatí pudor, mentre la pudor, de mala olor, deriva de putor. La diferència és substancial. Tanque parèntesi.

Este pudor, sense dubte, és la conseqüència de l’educació ultracatòlica que vaig rebre de menut, a la qual cal sumar l’homosexualitat postadolescent que tan bé cultive i que, estic ben segur, té alguna cosa a veure.

Com deia, el moment de despullar-me als vestuaris se’m fa etern: no sé ni on fixar la vista i em sent observat. També influeix el fet que siguen massa xicotets i que la zona de pas és tan estreta que sembla que en qualsevol moment vas a fregar-te amb un penis estrany.

De tot açò vaig parlar el cap de setmana passat amb un hetero addicte al gimnàs que de tant en tant no és tan hetero com sembla, sobretot entre els meus llençols.

- Martí, és molt fàcil. Has d’actuar amb normalitat...
- Això és just el que faig! -el vaig interrompre.
- ... i has de mirar cada piu que passe per davant teu.

Vaig deixar la cervesa a la taula.

- Què?!
- Que sí, home! Els heteros ens mirem el piu mútuament i sempre fem conyes al respecte. Sobretot al gimnàs.
- Però això...
- És normal, Martí. Els meus amics coneixen tan bé la meua polla que serien capaços de reconéixer-la entre més de cent.
- Què?!
- És més: segur que la coneixen millor que la meua nóvia.

Realment no sabia què dir i només vaig poder amollar:

- Però els teus amics són tan heteros com tu... o encara més?

O sea, yo qué sé

2009-12-18T09:33:00.000-08:00

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

Ressaca

2009-12-18T02:42:00.000-08:00

La meua idea per a este cap de setmana llarg que hem gaudit els valencians era eixir només una nit i aprofitar la resta dels dies per posar ordre i fer coses de trellat, però només vaig complir la primera part: només he eixit la nit de dissabte.

El problema és que vaig eixir tant i amb tanta intensitat que diumenge vaig saltar del llit quan el rellotge ja marcava les huit de la nit.

La primera idea que em vingué al cap fou: este matí he acabat esmorzant caragols i truita i jugant amb cavalls a l’Albufera o només ho he somiat?

Però les deixalles de la samarreta que portava em van resoldre el dubte: caragols, truita i pèl de cavall.

2008

Superfuerte vs megafuerte

2009-12-17T02:07:00.000-08:00

Ahir al supermercat, quan passava pel corredor dels xampús, condicionadors, gomines, laques, ceres i un llarg etcètera, hi havia un xic una mica confós amb dos productes fixadors a la mà i me'l vaig quedar mirant, perquè el cabró era molt guapo.

Just quan estava al seu costat, alçà la vista i preguntà:

- Qué será más fuerte: ¿el extrafuerte o el megafuerte?

I jo, sense dubtar, vaig contestar:

- Diria que el megafuerte, tot i que el millor que pots fer és provar tots dos.

El paio em mirà i em digué 'gracias, pero se lo preguntaba a mi mujer', que es trobava tot just darrere meu.

I jo vaig escapar a la secció de fruites, a suïcidar-me amb un coco.

No, no eres gai

2009-12-16T08:48:00.000-08:00

Després d'una nit de marxa acostume a lamentar-me per haver begut tant i per haver fet i dit coses que no hauria d'haver fet ni d'haver dit.

Però este no és exactament el cas de la nit de dissabte passat: lamente haver begut tant perquè no sóc capaç de recordar què passà exactament ni com se succeïren els esdeveniments.

I això ho dic perquè encara no sé com vaig acabar la nit de dissabte enrotllant-me a una discoteca poligonera amb l'amic d'una amiga, al qual calia pressuposar una heterosexualitat indiscutible.

Puc recordar que em preguntà si era gai i que jo em vaig negar a contestar:

- Xic, t'he conegut només fa una estona. No creus que és un poc prompte per a intimar d'esta manera?

Però ell no es donà per vençut i insistí unes quantes vegades més. I el següent flaix que recorde és que estàvem enrotllant-nos just al costat de la barra, després d'haver perdut a la resta dels amics, i que m’amollà:

- Crec que no sóc gai.

I jo, incapaç de resoldre un enigma tan seriós, només vaig poder afegir:

- Jo crec que tampoc ho eres.

2008
Imatge de gais a una campanya de D&G

Pasqua

2009-12-15T08:46:00.000-08:00

Durant estes vacances de Pasqua he tingut temps de fer tot el que volia i més encara: dimarts vaig començar a nadar a la piscina, he avançat en el meu pla de trobar un marit ideal i divendres vaig tindre una cita amb un candidat, m'he emborratxat fins a dir prou, m'he enganxat a Fama, he pres el sol i l'aire i m'he banyat els peus a la mar amb Matt, he vist com a un amic li partien la cara uns bakales la nit de dissabte i a un altre intentaven robar-li la bandolera, m'he enamorat i desenamorat en la mateixa nit i he estat de guàrdia amb el jutge més cínic del món.

- Veo que este chico ha sido detenido en 35 ocasiones en los últimos 4 años... Martí, su cliente lleva una carrera meteórica -em digué alhora que acompanyava la frase amb un gest de la mà que simulava descriure la trajectòria d’un meteorit.
- Lo sé, Señoría.
- Bueno, tranquilo, no le falta mucho para probar las mieles de la cárcel.

Finalment, però, el jutge considerà que no era massa correcte enviar algú a presó el dissabte de Pasqua i el deixà en llibertat, això sí, amb l’obligació de presentar-se al jutjat el dia 1 i 15 de cada mes. Només per si de cas.

2008

El marit ideal

2009-12-14T03:19:00.000-08:00

La setmana passada, després de tres intents, vaig aconseguir apuntar-me a la piscina. Em demanaven tanta documentació que semblava que no em volien, però ara ja estic dins.

La intenció no és només posar-me en forma, sinó que forma part d’un pla molt més ambiciós: trobar un marit.

Òbric parèntesi. He de deixar ben clar que no vull trobar nóvio o marit a la piscina ni tampoc follar als vestuaris: seria incapaç de fer-ho amb unes xancles posades. Tanque parèntesi.

Com deia, he decidit que vull un marit i ha començat la campanya Busque Marit. Ho tinc tot pensat: em posaré en forma a la piscina, deixaré de fumar, faré un porga soviètica al messenger per eliminar les males influències i em centraré en l'objectiu més imminent: el marit ideal.

Vull que siga atractiu, interessant, simpàtic, cult, sense prejudicis, amb més de 30 anys (negociable) i que tinga una solvència econòmica evident, perquè m'agraden els regals.

Encara és prompte per parlar de candidats, però puc avançar que en tinc dos.

Marxe a passar uns dies a la platja: el relax, prendre el sol i sotmetre’m a un procés de desintoxicació em vindran molt bé i la lectura d’Un marit ideal, de Wilde, m’ajudarà a definir les prioritats.

2008

La caputxa

2009-12-11T02:43:00.000-08:00

Dissabte vaig festejar amb els amics l'arribada de les falles, obviant per complet que diumenge entrava de guàrdia a les nou del matí, fins les nou de hui dilluns.

Si fóra una mica més responsable, només una miqueta, no haguera abusat tant del vodka i no haguera anat diumenge de matí al jutjat de guàrdia completament borratxo, amb la roba de la nit anterior i mig col·locat.

I la jutgessa de guàrdia no m'haguera dit: letrado, entiendo que es domingo, pero haga el favor de quitarse la capucha mientras tomamos declaración a su cliente.

I jo només vaig poder dir: Sí, señoría.

2008
imatge d'Arhgon, a Flickr

Violoncel

2009-12-10T09:40:00.000-08:00

Divendres em vaig fer amb una entrada per a un concert a dos violoncels que tenia lloc a un museu de l’arquitecte José María Lozano, amb motiu del primer aniversari de l’edifici.

En acabar el concert es va servir un cava per als vint-i-pocs assistents convidats i em vaig dedicar a socialitzar. O almenys eixa era la meua intenció, ja que no vaig trobar cap conversa on integrar-me.

- Lo que han hecho con el allegro alla militare de Boccherini no tiene nombre -protestà un home amb els cabells oliosos.
- Y la interpretación del adagio de las Bodas de Fígaro no estaba muy justificada, para ser sincera -apuntà una vella amb un abric de pell, malgrat els vora 30 graus que patíem a l’interior del museu.
- La gran sorpresa ha sido Offenbach... creo que desde 1876 no lo escuchaba -apuntà una vella marieta.

I tots van riure. Excepte jo, que no vaig entendre la gràcia.

- Doncs a mi m'ha agradat -vaig dir tímidament-, tot i que sóc un autèntic profà en este camp.

I vaig pegar glop a la copa.

- ¿De verdad te ha gustado? -em preguntà la marieta vella.

I vaig acabar la copa i vaig amollar:

- Sí, i per si fóra poc era gratis.

2008
Imatge d'André Pantoja

Porca

2009-12-10T02:53:00.000-08:00

L'altre dia, mentre passejava amb Matt pel nostre parc, se'ns va apropar una dona que no coneixíem:

- Quina cosa més bonica! -començà a cridar alhora que palpava el pobre Matt i ell posava el nas dins de la bossa de plàstic de Consum de la dona.
- Gràcies -vaig contestar i al xixo: Matt, saluda a la senyora.
- Jo tinc moltes ganes de traure la meua Linda a passejar, però he d’esperar a les vacunes, perquè només té dos mesos -em digué.
- Ah, molt bé, i de quina raça és? -vaig preguntar per cortesia.
- Espera, que porte una foto seua al mòbil.

I mentre la dona deixava les bosses al terra i treia el mòbil del bolso, jo pensava si era molt normal que una desconeguda et mostrara les fotos del seu mòbil com si res.

- Mira, ací està Linda amb la meua filla -em digué finalment mentre em posava el mòbil a la cara.
- Hòstia! Si Linda és un...

Sí, vaig blasfemar davant la visió del que la dona m’havia mostrat, ja que Linda era un porc vietnamita, d’aquells menuts i peluts.

- Sí, és una porqueta vietnamita. George Clooney en té un igual -confirmà.
- I penses baixar-la al carrer? -vaig preguntar mentre imaginava Matt mossegant la porca peluda de Linda.
- Sí, clar: ja tinc la corretja i el collaret i en un parell de setmanes Linda i el teu gosset seran amics.

Matt i jo ens vam mirar de reüll i estic convençut que van tindre el mateix pensament: eixa porca té el dies comptats.

2008