Els paios de raça negra mai han format part de les meues parafílies sexuals, però això ha estat fins ara, i no només perquè, segons totes les fonts consultades, el color negre és el nou blanc per a esta temporada, sinó per moltes altres raons.
Amb els negres em passava el mateix que amb els asiàtics: em fan por. No sé si és conseqüència de l’eurocentrisme que cultive amb tanta dedicació o a la (mala) educació ultraconservadora i tancada de ment que he rebut des de menut.
De fet, la màxima aproximació sexual que he tingut amb un exemplar de raça negra tingué lloc una matinada, quan tornava a casa, i em vaig trobar amb un empleat de la neteja viària al meu carrer i li vaig preguntar, com qui pregunta l’hora, si volia follar.
Per a la meua sorpresa, el xic arribà a pujar a casa, però em digué que per follar amb ell hauria d’amollar cinc cents euros.
Recorde que vaig alçar una cella i li vaig dir mentre tornava a obrir la porta del carrer:
- Crec que eixa quantitat no està al meu abast. Ho sent.
Tret d’esta anècdota, que crec que no havia d’haver confessat, el meu interés per la raça negra era inexistent.
Però fa setmanes que això ha canviat i ara em sent veritablement atret pels exemplars de raça negra.
La responsable ha estat la sèrie The wire (llegiu de gúaiah), que estic devorant amb ànsia estes últimes setmanes.
The wire ens conta els intents de la policia per fer front al tràfic de drogues a Baltimore, una de les ciutats més negres dels EUA, sense cap mena de moralina ni cap intent d’ensenyar-nos una lliçó.
Esta lluita entre negres-policies i negres-traficants té per resultat una sèrie que barreja les millors trames i els guions de The Sopranos i l’humor negre i càustic de Six feet under i uns personatges tendres i miserables al mateix temps.
Un joia de ficció, en definitiva, coronada amb el personatge d’Omar, un gai negre que roba els traficants per gastar-se els diners amb els seus amants: tot un exemple a imitar.
I per si fóra poc, els crèdits compten amb la veu de Tom Waits.
Amb els negres em passava el mateix que amb els asiàtics: em fan por. No sé si és conseqüència de l’eurocentrisme que cultive amb tanta dedicació o a la (mala) educació ultraconservadora i tancada de ment que he rebut des de menut.
De fet, la màxima aproximació sexual que he tingut amb un exemplar de raça negra tingué lloc una matinada, quan tornava a casa, i em vaig trobar amb un empleat de la neteja viària al meu carrer i li vaig preguntar, com qui pregunta l’hora, si volia follar.
Per a la meua sorpresa, el xic arribà a pujar a casa, però em digué que per follar amb ell hauria d’amollar cinc cents euros.
Recorde que vaig alçar una cella i li vaig dir mentre tornava a obrir la porta del carrer:
- Crec que eixa quantitat no està al meu abast. Ho sent.
Tret d’esta anècdota, que crec que no havia d’haver confessat, el meu interés per la raça negra era inexistent.
Però fa setmanes que això ha canviat i ara em sent veritablement atret pels exemplars de raça negra.
La responsable ha estat la sèrie The wire (llegiu de gúaiah), que estic devorant amb ànsia estes últimes setmanes.
The wire ens conta els intents de la policia per fer front al tràfic de drogues a Baltimore, una de les ciutats més negres dels EUA, sense cap mena de moralina ni cap intent d’ensenyar-nos una lliçó.
Esta lluita entre negres-policies i negres-traficants té per resultat una sèrie que barreja les millors trames i els guions de The Sopranos i l’humor negre i càustic de Six feet under i uns personatges tendres i miserables al mateix temps.
Un joia de ficció, en definitiva, coronada amb el personatge d’Omar, un gai negre que roba els traficants per gastar-se els diners amb els seus amants: tot un exemple a imitar.
I per si fóra poc, els crèdits compten amb la veu de Tom Waits.
