La primera setmana d’agost vaig haver de treballar, i just en contra del que havia pensat, vaig haver de treballar molt, tal com em tocarà fer esta primera setmana de setembre.
En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.
De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.
D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.
Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:
- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.
Va somriure i m’amollà:
- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.
Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.
En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.
De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.
D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.
Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:
- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.
Va somriure i m’amollà:
- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.
Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.
2008
