Deuria?

Fa dies que li pegue voltes a un tema que em preocupa, i la primera pregunta que em ve al cap és: Deuria?

La segona pregunta és: El bloc se me n'ha anat de les mans?

Tot indica que sí, ja que fa uns mesos -no pregunteu com, perquè això és cosa d'una altra entrada- vaig veure el primer símptoma: un exnóvio (l'exnóvio núm. 2 de la tardor-hivern 2005, per ser exactes) arribà a esta pàgina i va poder llegir tot -todo, todo y todo- el que hi posava: que si tenia un altre nóvio al mateix temps, allò que pensava d'ell, de mi, de tot...

Òbric parèntesi. A dia de hui l'exnóvio núm. 2 no només continua llegint esta pàgina, sinó que també se n'ha obert una pròpia... busca qui t’ha pegat. Tanque parèntesi.

La gràcia d'este espai és que és (era) anònim -de fet, pocs em podríeu reconéixer per carrer- i en eixe moment deixà de ser-ho i jo, que sóc un maníac, ordenat i neuròtic em vaig veure incapaç de controlar la situació.

A partir d'aleshores, han tingut lloc uns altres episodis menors, però igualment molestos i no-desitjats (o indesitjables directament) i el fet em posa nerviós.

Em molesta que hi haja gent que no puga entendre de què va este espai. No es tracta de contar la meua vida. No m'ho prenc així, i allò que li passa pel cap a Rasoir no és només allò que li passa pel cap a Martí.

Seria innecessari insistir en este argument, però ja fa dies que escolte massa veus -unes a tindre en compte i unes altres a obviar- que em recomanen tancar la pàgina, redirigir-la o limitar-me a penjar fotos de Maia. Però jo no vull.

Vull entendre que qui visiteu este espai enteneu que Rasoir és només una part (una caricatura, si voleu) de mi, de Martí. I que sí, que Rasoir pot ser frívol, superficial, absurd i immadur, però també entenc que Martí (és a dir, jo) tinc alguna cosa més.

I em consta que així ho pensa qui em coneix.

En resum, és Rasoir perjudicial per als interessos de Martí? Hi ha qui diu que em tanca portes a l’hora de trobar un nóvio (com si fos Bridget Jones, no te jode) i que transmet una imatge de mi massa frívola i distorsionada.

He compartit llit (i alguna cosa més) amb gent que primer conegué Rasoir i després conegué Martí i que sabia diferenciar-los perfectament. Amb açò vull dir que és possible.

Intenteu-ho, doncs.

Novembre 2006

Acontentar-se amb poc

Anit vaig entrar al meu llit -avís per a lectors: tinc nova funda nòrdica- un perrazo. M'agradaria dir que el vaig conéixer en algun acte cultural, a una manifestació o, senzillament, a la cua d'una botiga. Però no, ja que és un d'aquells lligues cibernètics que feia dies em rondinava obscenitats pel messenger.

M'agradaria dir que és l'home de la meua vida, que té bona conversa, que és intel·ligent i que és candidat a retirar-me de la vida perra que porte. Però no, ja que no és cap zorro plateado, ni és ric, ni té un nivell cultural digne, ni res de res.

El que sí que puc dir és que folla bé i, tal com estan les coses, és una qualitat a tindre en compte.

- Me gustas mucho, ¿sabes? -va dir en determinat moment que no cal especificar.

- Ajá. Me alegro.

Silenci.

- Y yo, ¿te gusto?

Silenci.

- Clar, home.

Més silenci.

Novembre 2006

Ressaca de guàrdia

Un dia de guàrdia és susceptible de convertir-se en un seguit d'episodis freaks, i ahir en vaig viure uns quants.

* Diligències Prèvies 2465/2006

La Jutgessa pregunta al detingut si és de veres que havia insultat la seua dona dient-li "puta, guarra y gorda". La resposta del cavaller no podia ser millor per a guanyar una condemna per injúries: "Claro: es que lo es. Mira a todos los hombres, no se lava y encima pesa una tonelá".

La jutge em va mirar i jo vaig dir: "Senyoria, jo no faré cap pregunta".

* Diligències Urgents 198/2006

Interrogatori del Fiscal al meu client:

- ¿Toma usted drogas?

- Claro, me meto todo lo que pillo...

El Fiscal calla i em diu:

- Abogado, yo no le encuentro la gracia. No sé por qué se rie.

* Diligències Prèvies 2466/2006

Interrogatori al meu client:

Jo: ¿Por qué entró usted al bar con una pistola de juguete?

El detingut: Porque me lo dijo... alguien.

Jo: ¿Y puede decirnos quién es ese alguien?

El detingut: No, es que me dijo que no lo dijera.

El Fiscal (inquiet): ¿Pero ese alguien está en esta habitación?

La Jutgessa (histèrica): ¿Pero ese alguien existe de verdad o se lo está inventando?

El detingut (plorant): Él me advirtió de que no me creerían.

Novembre 2006

Lezione

Ja fa un parell de setmanes vaig reprendre les classes d'italià. Se suposa que enguany acabe el curs i m'hauré d'enfrontar a un examen del Ministeri de Cultura italià.

Les classes han començat amb molta força: durant este curs hem de traduir a l'italià un llibre sencer de l'escriptor xilé Luis Sepúlveda, hem d'estudiar la cultura italiana (així en general), llegir quatre llibres i fer-ne el comentari de text respectiu i aprendre les particularitats dels dialectes regionals.

¡Mátame napoletano!

El ritme és difícil de mantindre i la meua classe està plena de marisabidillas i exerasmus, però el pitjor són les dos mariques (sense incloure'm) que hi ha a classe: hi ha una marica, lletja com pegar a un pare, que sempre porta un diccionari de cinc quilos darrere, que estudia una d'aquelles carreres modernes relacionades amb l'audiovisual i que no fa més que interrompre la classe i riure-li les gràcies a Angelo.

Angelo és un profe del bons, d'aquells que odien les marisabidillas, i ja m'ha confessat -amb la mirada- que l'odia igual que jo.

L'altra marica és una iaia-moderna, directiu d'una entitat bancària. Al pobre li queden quatre pèls al cap, però no té inconvenient en vindre a classe amb les seues samarretes de marica: que si divinaspalabras, que si energie, que si... buff.

Em queda el consol que continue sent el favorit d'Angelo -ell no m'ho ha dit, pero jo ho sé- així que, si vull traure profit a la pasta que m'ha costat la puta matrícula, hauré de posar-me les piles.

Este cap de setmana ens ha posat uns deures: parlar sobre el nostre programa favorit de la tele i ja ho tinc clar: Supermodelo2006.

Estic fent punts.

Octubre 2006

Vint-i-set

Hui faig vint-i-set anyets. Vint-i-set!

Comence a ser conscient de la meua edat i del que implica: se suposa que he de ser més seriós, donar-li importància només a les coses que veritablement la tenen i comportar-me com correspon a una persona de la meua edat.

I una merda.

L'any passat, un exnóvio matemàtic, em van dir que el número 26 és un número molt especial, perquè és l'únic del món que es troba entre un quadrat (5x5=25) i un cub (3x3x3=27), però enguany ignore les propietats del número 27.

Només sé que és un cub i que les xifres que el conformen (2 i 7) són nombres primers, de forma que només són divisibles entre 1 i entre ells mateixos.

Això em recorda que ahir vaig escoltar que la ciència matemàtica és la germana lesbiana de la biologia.

I no puc estar-hi més d'acord.

Octubre 2006

Leo

Ahir, mentre passejava amb Maia després de dinar em vaig posar a parlar amb l'amo de Leo. Leo és un amic de Maia i l'amo de Leo és un bakala que està molt bé: té tatuatges estranys i porta xandalls d'aquells de botons als camals (!), però, de veritat: està molt bé.

Sempre em pregunta per les guàrdies i sobre què han de fer els seus amics quan els para la policia borratxos i amb el cotxe, però ahir tenia una altra preocupació: em contava que al pis on viu amb la nóvia han començat a aparéixer danys i desperfectes a les parets de l'escala, als baixos, a la terrassa i que els veïns volien demandar al constructor.

Jo li vaig explicar que d'això se'n diu responsabilitat decenal: el constructor està obligat pel Codi Civil a respondre pels danys d'un edifici durant deu anys, però que el procediment judicial és llarg, pesat i, sobretot, car. Molt car.

- ¿Por qué no vienes ahora a mi casa a verlo? -em va dir.

Jo em vaig quedar una miqueta flipat, perquè només conec este xic perquè Maia i Leo juguen junts, i no sé ni com li diuen. Però tot i això vaig respondre:

- Bueno...

I allí vam anar, i mentre me mostrava les escletxes a la paret i les humitats als sostres jo anava posant-me caxondo i la meua imaginació -i unes altres coses- anaven deixant-se portar.

A la fi, però, res de res.

Potser he vist massa vídeos del pornotube esta setmana...

Octubre 2006

Santa Madonna

He llegit a El País que “Madonna se ha defendido de las acusaciones de haber adoptado un niño en Malawi contraviniendo las leyes del país. Se supone que el pequeño ya está en Inglaterra, donde reside la cantante, aunque en las fotos tomadas ayer en el aeropuerto de Londres el pequeño que llevaba en brazos la niñera de la artista aparecía con la cara cubierta”.

Sembla, doncs, que Madonna ha segrestat un xiquet africà. I jo vull fer el mateix, però amb un xiquet del meu carrer que em torna boig.

El seu nom és Joan i no tinc ni idea de quina és la seua edat. Però és jove. Molt jove. Això em planteja el dubte, tan debatut i qüestionat pels gais, sobre quina és l’edat a partir de la qual és moral/ètic/legal mantindre relacions amb una altra persona. El Codi Penal estableix a l’article 181 que, tot i que siguen consentides, sempre tindran la consideració d’abús sexual les relacions amb menors de tretze anys.

Recorde que quan estudiava, el mestre de Dret Penal ens explicava que el límit d’edat per a mantindre qualsevol tipus de relacions sexuals -fins i tot, insistisc, les consentides- venia fixat pel legislador perquè considerava que abans d’eixa edat, menys de trezte anys, calia pressumir que els menors no tenien capacitat per a consentir.

Com a mínim és discutible, però a mi no em preocupa, ja que Joanet, el xiquet que vull segrestar, crec que ja va a l’institut.

Joanet és veí meu de tota la vida. Conec la seua família i sempre m’havia semblat un xiquet d’aquells que es consideren mono: ros, amb els ulls blavets, ben educat i correcte. Ara ha pegat allò que se’n diu l’estiró i ja no és ni tan ros ni tan guapuset, però és més interessant.

Porta una motxilla gegant, imagine que plena de llibres, a l’esquena i quan em veu alça la maneta, baixa els ulls i em diu hola i em pregunta per Maia.

Si Madonna és capaç de segrestar un xiquet a Malawi, jo pense fer-ho al meu carrer.

Octubre 2006