Sergio o la estultícia

Ahir tenia cita amb un client. Li direm Sergio.

- Sergio, la cosa es seria: el Fiscal ha hecho su escrito de calificación y no es bueno: te pide una pena de multa de 12 euros diarios durante 8 meses.

- Eso es un euro y pico al mes, ¿no?

- No, Sergio, no. 12 euros diarios. Eso son casi tres mil euros.

Li vaig explicar que la pena de multa consisteix a una quota diària (12 euros) durant un període determinat de temps (8 mesos).

- ¡Pero si yo no he hecho na’! -protestà.

- Bueno, Sergio, según el atestado algo sí que hiciste: el lunes la policía te dió el alto, pero tú decidiste huir…

- Es que no llevaba los papeles del seguro -em va interrompre.

- … el martes te plantaste en comisaria y dijiste que te habían robado el coche…

- Por si habían pillado la matrícula -tornà a interrompre’m.

- … y el miércoles la policía te sorprendió en tu propio coche, justo delante de la comisaría.

- Es que mi novia vive allí y fui a recogerla.

Estava a punt de matar-lo.

- Y encima lo confesaste todo.

- Sí, es que no me gusta mentir.

En realitat, Sergio ha tingut sort, perquè el Fiscal només ha considerat un delicte (la denúncia falsa) i no ha volgut tindre en compte el delicte de desobediència quan la policia li demanà l’alto i ell decidí escapar.

- ¿Y qué me recomiendas? -em preguntà no massa conscient de res.

El vaig mirar als ulls i vaig pensar quina llàstima, tan guapo però tan ximple i li vaig dir:

- Empieza a ahorrar.

2007

Dimarts horribilis

Ahir fou un dia horrible: només alçar-me del llit vaig notar un fort dolor al coll que s’estenia fins el muscle dret.

Sembla que durant la nit una mala postura em provocà una considerable contractura al trapezi dret, que feu que en tot el dia, i encara hui, no puga moure el coll ni el braç sense que em faça molt de mal.

Però el dia encara podia empitjorar: en arribar a casa a hora de dinar em vaig trobar amb una carta certificada d’Hisenda que m’informava que sóc objecte d’una inspecció fiscal i que l’administració vol el meus llibres comptables i les meues factures de tot el 2006 per revisar-les amb lupa perquè els resultats no els quadren.

Com sé, positivament, que existeixen irregularitats en els mòduls fiscals que pague cada trimestre (conseqüència de la deixadesa, no d’un ànim de frau, que conste) he decidit entregar-me a les autoritats i no fugir del país, que era la primera opció que barallava.

- Me duele el cuello, me duele el brazo y Hacienda quiere empapelarme… ¿por qué no vienes mañana a cenar? -vaig implorar al meu argentí per telèfon des del llit.

- Lo siento, guapo, pero no voy a poder: el jueves a primera hora tengo la sesión fotográfica de la que te hablé para un catálogo de muebles, ¿te acuerdas?

- Es cierto: tengo un novio modelo -vaig amollar i, al mateix temps que pronunciava eixes paraules, desapareixia el dolor i la por a Hisenda i a convertir-me en el Julián Muñoz de l’Horta de València.

Després de massa segons de silenci durant els quals, de ben segur, dubtà de la meua estabilitat mental, continuà:

- Bueno, en realidad los modelos son los muebles; yo sólo decoro las mesas, las sillas…

- Calla -el vaig interrompre i afegí: No me quites la ilusión y dime si vendrás a visitarme a la cárcel cuando Hacienda me encierre de por vida.

- Bueno, ya veremos… -em contestà.

- Claro, como ahora eres modelo…

2007

Mort

Fa temps que baralle la idea de la meua mort. De la meua pròpia mort. I la imagine de mil formes: d’una malaltia estranya, d’un horrible accident, devorat per un animal desconegut, pel tret d’una pistola, d’un atac al cor, d’una sobredosi...

Òbric parèntesi. És curiós, perquè sempre que idealitze la meua mort, imagine que moriré jo sol, en el sentit que cap altre morirà amb mi. I és que així ningú m’eclipsarà. Tanque parèntesi.

He de reconéixer que inicialment la idea de la meua pròpia mort em provocava angoixa, sobretot quan imaginava una mort traumàtica especialment violenta o una mort conseqüència d’una llarga malaltia, però ara ho porte molt bé.

Estic mentalitzat que la meua mort pot tindre lloc en qualsevol moment i ja no em tortura la idea, perquè puc dir que estic preparat per a morir. Podria morir als 40 anys o demà mateix, i em tindria igual.

L’assumpció d’este posicionament fatalista i una mica irracional (allò racional és témer la mort) m’ha permés ser conscient de moltes coses i valorar els dies des d’un altre punt de vista, però ma mare no comparteix este raonament:

- Fill, no sé com pots viure així -em va dir dissabte a hora de dinar mentre informava la meua família d'este nou posicionament vital.

- No tinc ni idea, mamà. Però no sé per què, pensava que tots vivíem així.

2007

Conoce al enemigo (II): La frustrada fustigada

- Carinyo, creus que sóc del tipus de dona que espanta els homes?

Glop a la copa.

- Xixi, eres prou guapa per follar totes les nits, però hauries de saber que els homes heteros s’espanten amb qualsevol cosa. No és culpa teua. Vols fumar?

Un altre glop a la copa i encenem dos cigarrets.

- Has destruït els meus somnis, puta. Pensava que si no follava era perquè els homes em veien com una...

- ...com una Matahari? Honey, no sigues ingènua.

Un altre glop i un parell de calades.

- I de què tenen por els homes heteros, si es pot saber?

- Tenen por de tot: d’enamorar-se, del rebuig, del compromís, de deixar-se portar, de perdre el control... De tot, vaja.

Un glop més i una mica més de fum.

- I, perdona bonita, però les dones i els mariques no tenim els mateixos temors?

- Clar que sí, però qui vol escoltar coses tan terribles sobre ell mateix?

Ens mirem, rematem les copes i apaguem el cigarret.

- Vols una altra copa, guapo?

- Clar que sí. La necessite: tant de cinisme m’ha deixat la boca seca.

2007

Heterofòbia vs Bromance

Un amic gai diu que només existeixen dos classes d’heteros: aquells que t’odien perquè no et comprenen i aquells que t’odien perquè volen follar-te.

Sembla clar que el meu amic no ha llegit la última editorial de la revista Vanidad, en la qual Lucas Arrault parla d’un nou fenomen: el bromance.

El bromance és, en realitat, un acrònim anglosaxó format per brother i romance i fa referència a la relació d’amistat que s’estableix entre un home heterosexual i un altre gai.

El bromance, doncs, vindria a ser una mena de relació o col·laboració entre diferents espècies basada en l’absència de rivalitat sexual i que reportaria beneficis per tots dos individus.

Li vaig explicar al meu amic heterofòbic el concepte del bromanticisme i la seua resposta fou contundent:

- Sembla clar quins són els beneficis que obtenen els homes heteros d’una relació bromàntica: una nova perspectiva de la vida, una forma d’apropar-se a les dones, un interlocutor amb el qual tractar temes que els altres heteros mai podrien resoldre (relacions i sexe, principalment) i algú que els diga quin color els resulta més afavoridor... però... i els gais, què guanyem amb els bromàntincs?

Després d’escoltar l’exabrupte heterofòbic del meu amic, només vaig amollar:

- No ho sé, la veritat. Encara no tinc massa clar què pensar del bromance... i tampoc si paga la pena que ho faça.

2007

L'esclava

Tinc un cas la mar d’interessant: un ionqui denuncià la seua germana perquè afirma que li robà una esclava d’or (!) per donar-la al seu fill.

Després de les surrealistes declaracions dels protagonistes d’esta història jo esperava que la jutgessa arxivara el cas directament, donat que es tracta d’una freakada, però ahir el Jutjat em va enviar una providència en la qual la jutgessa afirma:

“Visto el estado de las presentes actuaciones requiérase a (...) a fin de que en el plazo de cinco días presente al Juzgado la esclava de (...) mediante fotografía donde aparezca ésta de forma clara y que permita su correcta identificación, a fin de proceder a la posterior tasación pericial”.

La Justícia és una dona de barri d’extraradi.

I segur que em toca a mi fer-li la foto a la puta esclava.

2007

La companya

Feia mesos que una companya de la Facultat m’assetjava telefònicament. Després de dos anys sense haver-li vist el pèl i sense saber res d’ella (l’última vegada que em va telefonar fou quan morí son pare i només per fer-me una consulta sobre l’herència) començà a insistir: ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos?

Jo sempre inventava alguna excusa o li deia que estava molt enfeinat.

No és perquè la xica em caiga malament, no. És perquè les coses havien vingut així, jo havia fet una marxa i ella una altra, i allò que podíem tindre en comú havia desaparegut amb el pas del temps.

Des que acabà l’estiu, però, les seues telefonades es feren molt més freqüents i a mi ja no em quedàvem excuses, i per això ahir, finalment, vaig accedir a prendre una cervesa amb ella.

Resultat: hora i mitja de conversa avorrida sobre la seua feina, açò és, sobre la gestió de deutes d’una empresa financera.

Mai més.

2007