El marit ideal

La setmana passada, després de tres intents, vaig aconseguir apuntar-me a la piscina. Em demanaven tanta documentació que semblava que no em volien, però ara ja estic dins.

La intenció no és només posar-me en forma, sinó que forma part d’un pla molt més ambiciós: trobar un marit.

Òbric parèntesi. He de deixar ben clar que no vull trobar nóvio o marit a la piscina ni tampoc follar als vestuaris: seria incapaç de fer-ho amb unes xancles posades. Tanque parèntesi.

Com deia, he decidit que vull un marit i ha començat la campanya Busque Marit. Ho tinc tot pensat: em posaré en forma a la piscina, deixaré de fumar, faré un porga soviètica al messenger per eliminar les males influències i em centraré en l'objectiu més imminent: el marit ideal.

Vull que siga atractiu, interessant, simpàtic, cult, sense prejudicis, amb més de 30 anys (negociable) i que tinga una solvència econòmica evident, perquè m'agraden els regals.

Encara és prompte per parlar de candidats, però puc avançar que en tinc dos.

Marxe a passar uns dies a la platja: el relax, prendre el sol i sotmetre’m a un procés de desintoxicació em vindran molt bé i la lectura d’Un marit ideal, de Wilde, m’ajudarà a definir les prioritats.

2008

La caputxa

Dissabte vaig festejar amb els amics l'arribada de les falles, obviant per complet que diumenge entrava de guàrdia a les nou del matí, fins les nou de hui dilluns.

Si fóra una mica més responsable, només una miqueta, no haguera abusat tant del vodka i no haguera anat diumenge de matí al jutjat de guàrdia completament borratxo, amb la roba de la nit anterior i mig col·locat.

I la jutgessa de guàrdia no m'haguera dit: letrado, entiendo que es domingo, pero haga el favor de quitarse la capucha mientras tomamos declaración a su cliente.

I jo només vaig poder dir: Sí, señoría.

2008
imatge d'Arhgon, a Flickr

Violoncel

Divendres em vaig fer amb una entrada per a un concert a dos violoncels que tenia lloc a un museu de l’arquitecte José María Lozano, amb motiu del primer aniversari de l’edifici.

En acabar el concert es va servir un cava per als vint-i-pocs assistents convidats i em vaig dedicar a socialitzar. O almenys eixa era la meua intenció, ja que no vaig trobar cap conversa on integrar-me.

- Lo que han hecho con el allegro alla militare de Boccherini no tiene nombre -protestà un home amb els cabells oliosos.
- Y la interpretación del adagio de las Bodas de Fígaro no estaba muy justificada, para ser sincera -apuntà una vella amb un abric de pell, malgrat els vora 30 graus que patíem a l’interior del museu.
- La gran sorpresa ha sido Offenbach... creo que desde 1876 no lo escuchaba -apuntà una vella marieta.

I tots van riure. Excepte jo, que no vaig entendre la gràcia.

- Doncs a mi m'ha agradat -vaig dir tímidament-, tot i que sóc un autèntic profà en este camp.

I vaig pegar glop a la copa.

- ¿De verdad te ha gustado? -em preguntà la marieta vella.

I vaig acabar la copa i vaig amollar:

- Sí, i per si fóra poc era gratis.

2008
Imatge d'André Pantoja

Porca

L'altre dia, mentre passejava amb Matt pel nostre parc, se'ns va apropar una dona que no coneixíem:

- Quina cosa més bonica! -començà a cridar alhora que palpava el pobre Matt i ell posava el nas dins de la bossa de plàstic de Consum de la dona.
- Gràcies -vaig contestar i al xixo: Matt, saluda a la senyora.
- Jo tinc moltes ganes de traure la meua Linda a passejar, però he d’esperar a les vacunes, perquè només té dos mesos -em digué.
- Ah, molt bé, i de quina raça és? -vaig preguntar per cortesia.
- Espera, que porte una foto seua al mòbil.

I mentre la dona deixava les bosses al terra i treia el mòbil del bolso, jo pensava si era molt normal que una desconeguda et mostrara les fotos del seu mòbil com si res.

- Mira, ací està Linda amb la meua filla -em digué finalment mentre em posava el mòbil a la cara.
- Hòstia! Si Linda és un...

Sí, vaig blasfemar davant la visió del que la dona m’havia mostrat, ja que Linda era un porc vietnamita, d’aquells menuts i peluts.

- Sí, és una porqueta vietnamita. George Clooney en té un igual -confirmà.
- I penses baixar-la al carrer? -vaig preguntar mentre imaginava Matt mossegant la porca peluda de Linda.
- Sí, clar: ja tinc la corretja i el collaret i en un parell de setmanes Linda i el teu gosset seran amics.

Matt i jo ens vam mirar de reüll i estic convençut que van tindre el mateix pensament: eixa porca té el dies comptats.

2008

Arquilokura

L'arquiloka responsable de RasoirHouse -la meua futura casa, vaja- em va convocar dimarts per mostrar-me uns dissenys de l'escala:

- Hemos pensado en descentrar el eje de la escalera y en insertar los peldaños en la pared para ganar estabilidad -m'explicà alhora que em mostrava unes seccions de la l’escala.
- M’agrada, la veritat –vaig reconéixer i vaig afegir: em recorda molt a les cases de Porto d’Eduardo Souto de Moura.
- Bueno, Martí, es que tu casa es muy Souto… la verdad es que me inspiré mucho en sus proyectos para diseñarla.
- Lo sé, y además salta a la vista. Lo único que espero es que no se note demasiado -vaig dir mig en broma.
- Bueno, te lo digo porque si preguntan tendremos que citar a Souto como una clara influencia…
- ¿Si preguntan?¿Y quién va a preguntar, honey?
- ¿Quién va a ser, Martí? ¡Pues los de las revistas de arquitectura cuando vengan a hacer fotos!

Busca qui t’ha pegat.

* * *

A la imatge, la Casa do cinema Manuel de Oliveira, obra i gràcia de Souto de Moura: no té res a vore amb RasoirHouse, per descomptat.

2008

En bici con tacones

Una de les seccions més estúpides de la revista Vanidad és la de ‘Sube y baja’. Segons els responsables de la publicació més bolso de qualsevol quiosc, durant el més de març el pitjor que pots fer és portar ‘botas de punta’ i ‘gafas de sol en el frontrow’. En canvi, el súmmum de la modernitat -almenys durant este mes- consistirà a passejar en bici amb talons (!) o a consumir els xicles que vénen en pots ‘a lo pastillero de anabolizantes’ (!!).

Però Vanidad va més enllà, i conscient que la majoria del seu target està format per individus amb el cap ple de purpurina i folrat d’strass, s’atreveix a concretar la tendència estrella del mes de març: ‘Verbalizar’ i la defineix amb les paraules següents: ‘Acción de confesar al ser que momentáneamente comparte tu espacio personal lo fantástico que te resulta su look’.

O siga que el ‘xica, estàs moníssima’ de tota la vida torna a estar de moda.

Però estos de Vanidad què s’han pensat?

2008

Jornada electoral

La meua jornada electoral començà en eixir de la Bounty: un amic i jo vam decidir que havíem de visitar els col·legis electorals que començaven a constituir les seues meses per preguntar als valencians més matiners què pensaven fer amb el seu vot.

La primera parada fou a la Nau de la Universitat, al carrer Comèdies, i el que allí ens vam trobar era indicatiu del que sabríem poques hores després: quan encara no eren les huit i mitja del matí els iaios i les iaies del centre de la ciutat ja feien cua per anar a votar la dreta, amb el sobre preparat de casa i les paraules de Losantos retronant al cap.

Vam decidir parlar amb els interventors i els apoderats dels diferents partits, que es mostraren prou accessibles donades les circumstàncies: el meu amic i jo érem dos borratxos que donaven pel cul de bon de matí.

Entre els interventors del PSOE es trobava Ximo Cádiz, exresponsable del col·lectiu Lambda de València, a qui vaig voler recordar l’incident amb la freak de la Trasobares.

D’allí vam anar al col·legi Lluís Vives on vam mantindre una agradable xarradeta amb un interventor del PP:

- Qui creus que guanyarà? -li vam preguntar
- Jo ho tinc clar: Zapatero guanya a Espanya, però a València arrasarem.

I el tio encertà del tot.

Ja al poble vaig replegar Matt, les ulleres de sol i la premsa i vam anar a acompanyar el meu amic a votar.

A mig dia entrava al llit i m’alçava a hora de votar encara mig borratxo i ara, amb ela resultats electorals a la mà, em pregunte: hauré votat el PP i no ho recorde?

Quin país…

2008