Dinar amb ecs!

Ahir vaig convidar un ex (llegiu ecs!) a dinar. Feia dos anys que no li veia el pèl i, de veritat, tenia ganes de saber què era de la seua vida.

Des que vaig concertar la cita li vaig pegar voltes a la gran qüestió: follarem?, però després d’una botella de ribeiro, dos copes de patxaran i un whisky amb gel per a ell i un vodka amb llima per a mi, els seus (i els meus) peus sota la taula indicaven que tot aniria rodat.

Al llit, entre jocs i rialles li vaig dir:

- He de recordar-te que tens novio?

I ell, sense cap mena de vergonya, m’amollà:

- Jo tindré novio, però tu tens un culet...

I vam continuar amb el que estàvem fent: passant-ho de conya.

Hui vindrà a dinar el meu amic Paquito, i només espere que no passe el mateix, perquè si no la seua dona no em convidarà al seu aniversari, que tindrà lloc dissabte al barri de Russafa.

Cames

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.

2008

Una llengua humida

Arran el manifest que alguns intel·lectuals tan elevats com Rosa Díez (!), Ana Rosa Quintana (!!), el vividors Boadella i Espada (!!!), Iker Casillas (!!!!) o l’homínid Luis Aragonés han signat a favor de la lengua común o, millor dit, en contra de la resta de les llengües que no siguen la que ells consideren comuna o única, la dreta lingüística espanyola està eufòrica.

El Mundo, la COPE, Libertad Digital i alguns programes de Telecinco recolzen el manifest, demanen signatures i alerten qualsevol disposat a perdre el temps de com el castellà està en perill allí on es parlen unes altres llengües, i apunten, sobretot, a Catalunya, a Euskadi i a Galícia.

He de confessar que en un moment donat vaig dubtar si podria ser veritat que els castellanoparlants de València, Getxo o Vigo pogueren vore com els seus drets són trepitjats impunement pels nostres governants i que, efectivament, el castellà estiguera en perill.

En arribar a casa, però, vaig escoltar a la tele com una periodista afirmava tan tranquil·la que ‘Nadal sostenia la Copa de Wimbledon y la daba un mordisco’ i vaig eixir de dubtes: efectivament, el castellà està amenaçat.

I molt.

2008

A&A

Divendres vaig convidar dos amiguets gais a sopar a casa, A&A, amb la lleugera intenció de fer d’alcavot, però sembla que només sé fer-ho entre heteros, ja que no es va produir cap resultat evident.

En acabar de sopar vam emprendre una d’aquelles terrorífiques nits d’ambient, que ens portà per un reguitzell de locals infames i la situació era tan lamentable que vaig haver de refugiar-me en el vodka amb llima, com a taula de salvació/perdició.

La ingesta massiva d’alcohol em portà a protagonitzar escenes més pròpies d’un adolescent que no pas del postadolescent que sóc, sobretot a un antro de mala mort on tot, absolutament tot, estava folrat amb un animat print de zebra africana: des dels sofàs i els coixins, passant per les parets i els tamborets de la barra, fins el billar.

A aquell antro no només vaig tirar a terra una asta amb la bandera de l’arc de Sant Martí, sinó que vaig robar una boa de plomes negres que formava part d’un atrezzo inefable.

Per rematar la nit de despropòsits em vaig trobar amb un lector que m’amollà:
- Què fas ací? Buscant històries per al bloc?

Després de tot això, vaig decidir passar la resta del cap de setmana a la platja, cremant-me i expulsant vodka a través dels porus de la pell.

2008

Segona cita

Anit vaig tindre la segona cita amb el nóvio (o millor dit: el xic que actua com si ho fóra).Em va convidar a sopar a sa casa, un meravellós estudi a Russafa, i em va oferir una truita d'espàrrecs i uns calamarets amb ceba, acompanyats d'un vi blanc fresquet i lleuger.

Entre plat i plat em preguntà:

- Puc tocar-te?

I li vaig contestar que sí, que tenia ganes de llit i que el vi m'havia posat caxondo, a banda del fet que el meu amfitrió passà la vetllada amb només uns calçotets.

Vam estar gairebé una hora al llit, suant i gaudint com dos autèntics pervertits, i en acabar em va demanar que em quedara a dormir.

- Demà tinc molta feina, un altre dia em quedaré.

I és que no convé ser tan fàcil ni donar-ho tot per fet.

2008

Nata vintage

Ahir vaig arribar a casa a migdia completament desfetet: la ressaca de la guàrdia de dimarts es concretà en un judici dels que la Llei anomena ràpids, però que en el meu cas s’allargà durant més quatre hores i acabà per exasperar-me.

En arribar a casa, però, m’esperava la cadira que vaig comprar fa unes setmanes: la Nata vintage (Nascuda vintage, en cristià), de l’estudi italià AnAtomic Factory, que ha justificat la seua creació amb el següent manifest:

(...) Il nuovo nasce già vecchio. Facciamo quindi una provocazione: quale modo migliore, per rendere vintage una sedia, di prendere in prestito un bastone (stereotipo del vecchio) e sostituirlo ad una gamba?

En poques paraules, i per a aquells que no enteneu la llengua de Dante i de Berlusconi: el que han volgut posar de manifest els toscans d’AnAtomic Factory amb la creació de la cadira Nata Vintage és una crítica cínica al gust del disseny pel vintage com tendència cíclica i recurrent.

Independentment de tot això, i ara que ja tinc a casa la cadira -més escultural que no pas funcional- em pregunte inquiet: què cony faig amb ella?

Colze

Ahir estava de guàrdia i el dia fou de tot excepte tranquil: de bon de matí ja tenia una parella d'adolescents detinguts: ell, de 17 anys; ella, de només 16.

El meu agent favorit m'explicà el cas: els joves estaven a un portal menjant-se els morros, quan un dels veïns de l'edifici, acompanyat de la seua dona i del fill de la parella, de només uns mesos d'edat, es disposaren a eixir, amb tan mala sort que una de les rodes del carret del xiquet passà per damunt de la mà del jove adolescent i s'inicià una baralla que acabà amb el pare amb un colze trencat.

- ¿Este niñato le ha roto el codo a un hombre? -vaig preguntar, perquè no donava crèdit.
- ¡Y se lo volvería a romper! -bramà el niñato, de forma que només vaig poder dir:
- Que esto no conste en la declaración, agente.

El més graciós de tot és que els pares dels adolescents no es coneixien entre ells:

- ¿Usted es el padre de Javi? -preguntà la mare de Sandra.
- ¿Y usted la madre de Sandra? -repreguntà el pare de Javi.
- No me digan que no se conocían -vaig intervindre en la conversa dels consogres amb un somriure malèfic.
- La verdad es que todavía no... -digué la mare de Sandra pesarosa i avergonyida per la situació.
- Esta sí que es buena -vaig reprendre, per sentenciar a continuació: pero no dejemos que un delito de lesiones y un codo roto acaben con la magia de este momento.
Busca qui t’ha pegat (o qui t’ha trencat el colze)!

2008