Dark room (I)

La millor de les nits que vaig passar a Berlín, que també resultà ser la nit de la qual tinc més records, fou la del dissabte.

Havíem tornat a un local que divendres ens agradà molt i que es trobava al costat del pis on ens quedàvem (una mena de zulo que m’havia deixat un ecs! de fa mil milions d’anys) i on la música de divendres havia resultat més que digna.

Dissabte, però, i no entenc ben bé la raó, la disco organitzà una festa madònica: una mena d’homenatge a aquella dona vella que fa aeròbic a l’escenari i que es traduí en un allau de cançons de la rossa i en una imatge del seu cul enfundat en lycra.

- No hi ha res millor per ací prop, perquè açò és una puta merda!? -em vaig queixar a un català que portava uns mesos vivint a Berlín i que havíem conegut eixa mateixa nit.

- Home, està el Connection... tot i que és una mica més fort...

- Què vol dir una mica més fort? -vaig preguntar.

I sembla que una mica més fort en català de Berlín significa un local on la música és infernal, però que compta amb un al·licient: té una cambra fosca.

Òbric parèntesi per a heterosexuals i despistats en general. Una cambra fosca -o dark room- és un establiment obert al públic i que ofereix un espai més reservat on la llum és gairebé inexistent i al qual toques, et toquen, folles i et follen sense saber massa bé ni què estàs tocant ni a qui t’estàs follant. Sexe, llibertinatge i perversió en estat pur, doncs. Tanque parèntesi per a heterosexuals i despistats en general.

- Hem d’anar -vaig dir i, per si no havia quedat clar, vaig repetir: Hem d’anar ja.

Un passeig en metro i 7 euros d’entrada després ja érem a l’interior de Connection i mentre deixàvem les jaquetes al guarda-roba una veu em va inquirir a l’esquena:

- Oye, perdona. ¿Sabes...

Continuarà...

Berlín i Colònia: una aproximació

 

Després d’uns dies de platja, vaig marxar a Alemanya en companyia del meu amic A.: l’objectiu d’esta primera incursió en la bàrbara Germània era gaudir de les ciutats de Berlín i de Colònia, sense estrés i sense presses, ja que aprendre alemany no forma part de cap llista d’objectius vitals de qui ací escriu.

De la visita a les dues ciutats es poden extreure una sèrie de conclusions sobre el caràcter alemany gairebé tan absurda com insubstancial.

Primerament, caldria desmentir un tòpic: sí que hi ha alemanys atractius, però en són minoria, ja que la immensa majoria dels joves tenen cara de Hans (nom genèric amb el qual em vaig referir al 80% dels alemanys que em creuava pel carrer) i tots els vells tenen cara de tindre segrestada una filla al soterrani de sa casa i de violar-la sistemàticament.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que Josef Fritzl era austríac, però què voleu que us diga, jo crec que en la idea pangermànica de món ideal. Tanque parèntesi.

Una altra qualitat dels alemanys és que tenen un gust exquisit per a combinar. Per a combinar les xancletes amb qualsevol cosa: amb l’abric, amb el polar, amb el paraigües, amb l’impermeable... i tot això sense perdre l’elegància natural de la raça ària.

Per últim, no sé si serà per la pluja, pel fred o per haver perdut la Segona Guerra Mundial, però els alemanys tenen un caràcter sobri, tímid i retret, en el sentit de poc comunicatiu, que els converteix en una mena de porta blindada.

Un exemple: a una discoteca de Berlín, el meu amic A. féu un intent d’aproximació a un jove ari que ballava sol a la pista, i per fer-ho optà per la clàssica pregunta: Disculpa, saps a quina hora tanca esta discoteca?

I el jove Hans, més Hans que mai, contestà:

- Tanca a les set, així que et queden tres hores si vols pillar alguna cosa esta nit.

Andreu no em deixà, perquè és home de pau, però a mi m’entraren ganes de matar al puto Hans.

O millor: de tancar-lo a un soterrani i de violar-lo sistemàticament.

2008

Escorcoll

La primera setmana d’agost vaig haver de treballar, i just en contra del que havia pensat, vaig haver de treballar molt, tal com em tocarà fer esta primera setmana de setembre.

En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.

De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.

D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.

Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:

- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.

Va somriure i m’amollà:

- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.

Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.

2008

Estiu 2008

 

Este estiu té sabor de platja, d'Emma Bovary, de Beiging 2008 i d'Spanair, de Berlín i de Colònia, de cambra fosca i de suor negra, de registres domiciliaris i d'advocats mediàtics, de Jean Cocteau i de Dennis Cooper, d'hores de sol i de pell salada, de Matt al sofà, de Chomsky, de Benni i de Tabucchi, de Swingtown, d'Ossètia i d'Abkhàzia i d'una Rússia que torna a ser més URSS que mai, de sexe a mig dia, de ràbia, d'adéus i de benvingudes... de tantes coses.

Desabrochen sus cinturones y pónganse cómodos: empezamos.

2008

Foto, foto

 

Dimarts vaig rebre la telefonada d’un xic que estes últimes setmanes s’ha deixat caure per casa alguna nit i em va preguntar quan pensava tornar a convidar-lo.

Li vaig dir que esta setmana ho tenia molt complicat, perquè dimarts vaig assistir al Ple de l’Ajuntament; dimecres vaig celebrar una cita-sopar que tenia pendent des de feia massa temps amb un xic que necessita assessorament legal de forma contínua; i ahir dijous vaig passar el dia en companyia d’un xic que m’interessa, tot i que no sé encara si molt o poc. I crec que ell tampoc ho té massa clar, la veritat.

Tot plegat resulta massa estressant, ho sé.
Però tornem a la telefonada, ja que després d’haver concertat una cita per a la setmana vinent, la conversa arribà a un extrem en el qual el meu interlocutor reconegué que estava “fet un pendó”.

No vaig poder evitar somriure i dir-li:

- Estimat, crec que no saps amb qui estàs parlant -ja que, en efecte, no ho sap- i a més, després d’una relació de sis anys de fidelitat extrema com la que has patit, crec que et pots permetre una temporada dissoluta...

- És que crec que tot açò se me n’ha anat de les mans...

M’explicà que en dos dies i mig havia passat per tres llits diferents, follat amb quatre persones i que en un dels claus havia intervingut una càmera digital per deixar constància del moment a través de fotos i vídeos.

- Imagine que no t’hauràs deixat fotografiar follant... -vaig preguntar.

- Home, els vaig dir que no em feren fotos de cara -em contestà amb tota la tranquil·litat del món.

Però la seua resposta no em va servir de res i vaig explotar, no sé si per una mostra tan evident d’inconsciència o per pura enveja:

- Però tio, has d’anar amb compte: que eres mestre a una escola!

2008

No, no et reconec

 

Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé, ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

 2008

La cita més avorrida del món

Porte un parell de setmanes donant tota mena d’excuses per no quedar amb un ecs! que viu a Anglaterra però que sempre passa unes quantes setmanes a València per vacances.

Des que arribà s’ha dedicat a insistir per quedar amb mi i jo m’he dedicat a deixar passar els dies i a inventar pretextos per evitar la cita, però ahir ja no podia més i vaig decidir quedar d’una vegada per totes i acabar amb el suplici.

Per un moment vaig pensar que estava comportant-me com un xiquet i que, tal volta, estava exagerant les coses, perquè, em vaig dir a mi mateix, tampoc ha de ser per a tant: és només una cervesa, te la beus i te’n vas.

Però puc jurar -i perjurar- que foren les dues hores més avorrides i desaprofitades de la meua vida: l’ecs! es passà tota l’estona parlant-me dels fons estructurals que la Unió Europea destina a Lituània, de la conferència que pronuncià a Praga i que en breu serà publicada i de la qual em va prometre un exemplar dedicat, dels seus avanços en l’estudi del polonés i de com Brussel·les ja no és el que era, després de la crisi d’identitat del poble belga.

Mentre ell parlava jo em dedicava a mirar com el vent jugava amb les fulles dels arbres i com un teuladí menjava molletes de pa a la taula del costat, fins que, segons sembla, em vaig relaxar en excés:

- Martí, t’has adormit?

Les seues paraules em van tornar al món dels vius, però ell continuava just enfront meu, disposat a reprendre la conversa i només li vaig dir:

- No, no dormia... només descansava la vista.