Quatre dies a Menorca donen per a molt: per a llogar un cotxe sense frens i recórrer mitja illa, per a perdre’s per Ciutadella i per Alaior, per a visitar la pedrera de S’Hostal i la Naveta dels Tudons, per a dinar a Fornells, a la costa Nord, i per a flipar a Benibèquer, a Binisafúller i al Cap d’Artrutx, al Sud.
I per a passar hores al sol de les cales d’En Brut i d’En Pudent, que en contra del que els seus noms indiquen, ni són brutes ni pudentes, sinó tot el contrari, i per a nadar entre peixets de colors i a saltar des de les pedres a unes aigües tan netes i tan blaves que semblaven de mentida.
I per a fer robats als turistes italians que jugaven entre les pedres i lluïen bronzejat i tors.
Però no tot ha estat sol, platja, gastronomia, paisatge i voyeurisme, ja que les festes de Gràcia de Maó i l’abús de la pomada em van convertir en protagonista d’una d’aquelles coses que només em poden passar a mi.
A mi o a Rasoir, no ho sé ben bé.
Tot va començar la nit de la festa grossa de Maó, durant la qual la gent ompli el centre de la ciutat gaudint amb l’art del jaleo, que és una mena d’exhibició de doma de cavalls menorquins, que aixequen les potes i la gent hi passa per sota. Hi participen més de 100 cavalls i la gent s’amuntega per estar com més prop millor.
Al mateix temps que este espectacle té lloc, rius de pomada -una beguda a base de ginebra i llima- ompli el cos dels assistents a la festa i com que un servidor no podia ser menys, vaig començar a beure gots de pomada, un darrere l’altre i sense cap mena de mesura, talment com un autèntic maoista, gentilici amb el qual em vaig referir a tots els habitants de Maó que vaig conéixer aquella nit.
Els records de la nit, però, s’esborren de matinada fins... fins la una del migdia següent, hora en la qual vaig despertar per culpa d’un sol que em cremava la cara a un banc públic a prop d’una ermita, just a dalt d’una muntanya.
Abans de preguntar-me com collons havia arribat allà dalt i emprendre el camí de tornada a la civilització, la qual cosa em costà més d’una hora a peu, vaig fer una primera valoració dels danys, que resultà ser mínima: no havia perdut res, ni la cartera ni el mòbil. Només la poca dignitat que em quedava.
La meua amigueta Anna m’esperava al cotxe, que era on havíem de dormir en un principi, i quan vaig aconseguir trobar-la, vam decidir passar la resta de la vesprada a la cala des Rafalet, que es trobava ben amagada al Sud de l’illa.
Ja recuperats després d’una migdiada, vam decidir tornar al Nord, que era on ens allotjàvem, amb tan mala sort que vam caure víctimes d’un control d’alcoholèmia de la Guàrdia Civil de Trànsit.
- ¿Ha realizado el control alguna vez? -em preguntà un agent amb corrector dental a la boca.
Vaig barallar la possibilitat d’explicar-li a l’agent de la Benemèrita que mai havia estat subjecte passiu de cap multa de trànsit, ja que, de veritat, sempre he estat un conductor prudent, però en lloc d’això em vaig limitar a amollar un lacònic:
- No, agente, es mi primera vez.
Vaig prendre aire i vaig bufar.
- Vaya, es positivo, por poco, pero positivo -anuncià l’agent.
Vaig estar temptat d’explicar-li a l’agent que feia més de deu hores que no tastava una gota d’alcohol, que havia estat a la platja i que havia passejat per la muntanya, que era impossible que donara positiu després de tanta estona i que ja ni tan sols tenia ressaca, però només vaig maleir la meua nul·la capacitat per sintetitzar l’alcohol i vaig demanar:
- Bueno, lo siento. Dígame qué tengo que hacer.
I ara he de fer moltes coses.
2008
