Maia té problemes d'actitud

Cada cop que porte Maia a la veterinària em toca esperar-me fora de la clínica perquè intenta mossegar els altres gossos de la sala d’espera. Quan la porte pel carrer he d’anar amb molt de compte perquè de tant en tant se li regira el perdigó i roba menjar als xiquets del parc o ataca els carrets dels bebés. Per no parlar de la ràbia que li entra quan veu alguna persona de color (de color negre, s’entén).

La veterinària ja m’ha dit moltes vegades que Maia té un problema de actitud.

-Vols dir? -pregunte sempre inquiet.

El tema, en realitat, no em preocupa massa, ja que sóc conscient que -a diferència de molts altres gais que conec- no utilitze la meua mascota com a projecció d’un futur fill.

Òbric parèntesi. Estes coses tan homòfobes no hauria de dir-les, però la realitat és cruel i despietada. Tanque parèntesi.

-¿Has intentado educar a Maia? Te lo digo porque siendo hija única deberías esmerarte en su educación -em suggerí la veterinària la setmana passada.

És clar que no. En primer lloc perquè quan vaig adoptar Maia ja comptava amb sis mesos de vida i estava salvatge i descriançada total. En segon lloc, perquè, tot i que m’agrada la hot couture i el prêt à porter, jo sóc de mentalitat molt jipi i crec en el lliure desenvolupament de la personalitat humana i també canina.

-Por si te interesa, en la clínica ofrecemos un terapeuta para perros con problemas de actitud -gossà a dir-me la veterinària.

En eixe moment jo no podia enviar a la fer la mà la veterinària i el seu terapeuta, ja que Maia havia trencat a mossos una bossa de menjar per a gats i l’havia enramat per tota la sala.

-Vols dir-me que a Maia li convé visitar un psicoperro? -vaig preguntar mentre Maia s’amagava sota la taula.

-Hombre... salta a la vista. Y es un terapeuta canino, Martí.

La veterinària em contà l’últim cas que havia enviat al psicoperro: una xica que tenia dos gossos i s’havia quedat embarassada tenia por que els animals es posaren gelosos en nàixer la criatura. La solució del psicoperro fou recomanar a la mare que comprara un bebé de plàstic a mida natural per acostumar els bitxos a la presència futura del bebé.

-I funcionà? -vaig preguntar una miqueta espantat.

-Bueno, en este caso los perros destrozaron el muñeco y la chica se asustó tanto que tuvo que regalarlos a una amiga.

A data de hui Maia continua amb els seus problemes d’actitud, malcriada, consentida i capritxosa. I a mi m’agrada així.

El preu de les coses

Si totes les coses d’este mon tenen preu és un tema de discussió recurrent. Els sentiments, les sensacions, el temps, l’amistat, l’amor... tenen preu?

Quan es tracta esta qüestió jo sempre aporte una cita de Wilde que resol perfectament la pregunta: “Un cínic és aquell que coneix el preu de totes les coses, però n’ignora el valor”. “En canvi”, continua Wilde, “qui coneix el valor de les coses però n’ignora el preu és un ingenu”.

És clar que tot té un preu des del moment a partir del qual hom està disposat a pagar/acceptar una determinada quantitat d’euros o corones daneses per qualsevol cosa; i fixar el preu de les coses és fàcil: només cal saber quant s’està disposat a pagar. I saber posar preu a les coses, fins i tot a la vida humana, és fonamental en el món actual.

Quan les coses passen a convertir-se en objecte de comerç esdevenen susceptibles de ser “preuades”, açò és, és fàcil que algú els pose un preu. I això és així per a un quilo de taronges, per a un ronyó, per a una prostituta o per a un xiquet esclau asiàtic.

Hui les lleis de trànsit i de responsabilitat civil ens permeten saber quan val perdre un braç, una cama, les dos cames o una vida sencera. I no és tant, la veritat: anit una amiga em va dir quant li han pagat per la vida de sa mare: 165.000 euros.

Un taxi va atropellar la mare de la meua amiga a l’avinguda Blasco Ibáñez de València. La mort fou immediata, ja que el taxi circulava a 80 quilòmetres per hora i es va saltar un semàfor.

Siga com siga, 165.000 euros és un preu just? O millor, és el vertader valor econòmic d’una vida humana? Òbviament no. Però no perquè una vida humana valga més o menys d’aquella quantitat, sinó perquè des del moment en què ens convertim en objecte del comerç hauríem de tindre dret a fixar el preu de la nostra vida, o almenys el de la vida de la nostra mare.

I és que conéixer la diferència entre el preu i el valor de les coses és fonamental per no ser ni un cínic ni un ingenu.

La comissaria?

Dissabte, en eixir de la Bounty, i en un estat més que lamentable, un dels meus acompanyants va trobar a faltar la cartera: “Mierda, he perdido la cartera” van ser les seues paraules exactes.

Jo vaig veure de seguida l’oportunitat per posar una nova denúncia i vaig dir resolutiu: “Ah, pues tenemos que ir a la policía y poner una denuncia”. I, amb prou feines, ens vam encarrilar en direcció a la comissaria de la Policia Nacional que hi ha just al costat de la plaça del Temple.

El problema és que anàvem tots massa beguts -jo portava una castanya considerable- i trobar la comissaria ens va costar una estoneta. Quan per fi vam arribar, la porta estava tancada i, davant la mirada atònita dels meus companys, vaig començar a pegar colps amb la mà oberta.

Després d’uns minuts, va obrir la porta una dona major, vestida amb bata i cara d’espant. Però jo no em vaig immutar i vaig dir amb tota la determinació que em deixava l’excés de vodka:

- Buenas noches, señora. A mi amigo le han robado la cartera y venimos a poner una denuncia.

La dona em va mirar amb cara de pena i afegí:

- Me parece muy bien, joven, pero esto es una residencia de ancianos y son las siete de la mañana.

Vaig girar el cap i vaig comprovar com els meus companys apartaven la vista. Em vaig girar de nou a la senyora i vaig dir:

- Bueno. Pues perdone usted. Y buenas noches.

Tendències 2007

Amb aquest títol tan suggerent, el diumenge EPS ens regalava un dels números més idiotes dels últims anys, i posava en portada un ninot com a exemple d'allò que estarà de moda durant el 2007.

I jo m'ho crec.

Ja vos dic que no cal ser un gurú per saber que no estaran de moda durant el 2007 ni els ninots per a adults, ni el deporno (l’erotisme esportiu), ni els vins a sis euros, ni les formes orgàniques per a l’arquitectura.

No ho estaran, simplement, perquè ja fa mesos (i fins i tot anys) que estan de moda.

En efecte, els freaks fa mesos que amuntonen ninotets, el calendari dels jugadors de la selecció francesa de rugby en pilotes s’edita des de fa tres anys, els joves fa temps que sabem que és fàcil trobar un bon vi per menys de 10 euros i les formes orgàniques de la Zaha Hadid, per exemple, ja fa anys que estan de moda.

Vist que EPS no té ni idea d’aventurar tendències i que es limita a dir-nos aquelles que ja estan de moda i que salten a la vista de qualsevol amb dos dits front, he fet un recull d’aquelles propostes més estrambòtiques i arriscades: aquelles que m’heu fet arribar: els animalets de porcellana blanca, les calbes en el homes, els abrics de pell per a les dones, els perruquins rococó, les bicicletes plegables, el sexe guarret, l’underless (o ensenyar el xixi a la platja) i els aparells ortopèdics per anar a Piccadilly.

Heu demostrar, doncs, el mateix trellat que l’equip de redacció d’EPS.

Sopar de Lost

Anit tenia dues convidades a sopar i el menú era ben senzill: el primer plat consistí a una ració de teràpia sentimental conductiva, ja que tots tres ens trobem en relacions més o menys incipients, amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, por i emoció.

Vaig informar les meues convidades que ja porte una foto del meu nóvio NIF a la cartera, ja que de matí havia esmorzat amb ell i me l’havia regalada, perquè acabava de renovar-se el DNI i en tenia de sobra.

- ¿Estás de coña? -em van preguntar amb mirada escèptica.

- Claro que no. Mirad.

I els vaig mostrar la foto que hores abans, a la caixa del supermercat, em va caure sobre la cinta transportadora mentre buscava la targeta de crèdit per pagar els últims ingredients del sopar.

- És el meu nóvio -vaig dir a la caixera mentre recuperava la foto de les seues mans. És guapo, eh?

Este gest, més propi de quan eres un adolescent que no pas un postadolescent, com és el cas, em sembla tendre, vintage i nyonyo, però m’agrada, així que no s’accepten crítiques, ni destructives ni, molt menys, constructives.

El segon plat del menú era l’últim capítol de Lost, la sèrie més filladeputa que han fet mai a la televisió.

Ara, però, estic ansiós: he d’esperar una setmana sencera per gaudir d’un nou capítol de la sèrie i unes quantes hores per tornar a tindre el xic NIF a casa.

Imatge de Villancico

Els calcetins, per favor

Divendres vaig portar a ma casa una parella heterosexual perquè consumaren una relació furtiva, etílica i, per què no dir-ho, una mica bizarra.

Ell, un amic heterosexual implacable, amb una mitjana anual de claus semblant a la de qualsevol gai però exagerada per a un hetero, fou capaç de pronunciar la següent frase post coitum al matí següent: “Martí, ayer me hubiera tirado hasta la galga esa que tienes en casa”. Ella, declarada bisexual i germana menuda d’un amic comú: meu i del seu amant.

La parella es va passar tota la nit demanant condons a la gent de la discoteca sense cap mena de mirament i, tan calents estaven que fins i tot van arribar a iniciar un esborrany de polvo als banys, el qual fou convenientment interromput per uns dels vigilants de seguretat.

Jo, generós i inconscient, el vaig oferir ma casa i cap allà ens vam encarrilar tots tres quan van tancar la discoteca. Els vaig deixar a casa perquè estigueren tranquils i marxí a passejar amb Maia, fins que vaig recordar que no tenien condons i com que em negue rotundament a que a ma casa es produïsca cap mena de concepció/fecundació, vaig avortar el passeig amb Maia i vaig tornar-hi amb la intenció de fer-los saber on podrien trobar condons.

Vaig picar la porta del dormitori i no vaig obtindre resposta, fet que em va fer pensar que estarien encara en les fases preliminars, però estava equivocat.

Vaig obrir la porta a poc a poc mentre deia: ¡¡Que vooooy!! I em vaig trobar amb una escena esfereïdora: ella cavalcava com un poltre salvatge sobre ell, que portava un trot i un ritme gens menyspreables.

Però allò que em va colpir d’espant no fou la imatge de la parella cardant. No: fou que justament estaven cardant sobre la meua funda nòrdica nova, blava i amb unes ratlles daurades i roges encisadores.

- Hòstia puta! Almenys podíeu haver tret la funda nòrdica! -vaig cridar incapaç de controlar-me des de la porta del meu dormitori.

Just en aquell moment, mentre pronunciava aquell retret, la parella copulativa fou conscient de la meua presència i ella, furgant en la ferida, va descavalcar i començà a cridar mentre es refregava per la nòrdica, provant d’amagar les parts més impúdiques:

- No mires! No mires!

- Hòstia, aneu a deixar-me la nòrdica feta un crist! I no, tranquil·la, no miraré -vaig dir mentre mirava, clar.

Els vaig explicar que només volia dir-los on estaven els condons i que ja no els molestaria més, però, abans de tancar la porta no em vaig poder contindre i vaig amollar:

- Ah, una última coseta, nena: per a follar treu-te els calcetins, que fas pena.

Patriotisme

Un amic cool hunter (caçador de tendències, vaja) m’ha dit que per al 2007 el patriotisme estarà de moda, però no el patriotisme separatista, no. El patriotisme de veritat: l’espanyol.

M’ha dit que es comenta esta nova tendència en tots els saraos importants: tastes de vi, inauguracions, desfilades de moda marginals, festes privades del rotllo Focaccio i als banys de Piccadilly i de la Razz.

De fet, m’ha dit també que Andrés Aberasturi Jr, últim gurú de qualsevol cosa que estiga de moda, aposta ben fort pel rotllo patriota.

Tot i això, fins que no veja a Vanidad o a EPS un article al respecte no pense prendre cap determi/nació. Però, per si cas, he fet una cerca per veure què cal fer per ser un vertader patriota i al web de Nación Española he trobat un apartat on et permet apuntar-te i convertir-te en un Amigo de la Nación Española, que imagine que serà el primer pas per interioritzar esta nova tendència. Es pot llegir:

“Si deseas ser un miembro activo en la defensa de la Nación Española, si quieres ser protagonista de tu tiempo y compartir con otros compatriotas, hombres, mujeres, jóvenes, adultos y de todas las regiones españolas este proyecto de unidad y libertad, participa con nosotros. Hazte Amigo de la Nación.”

Per si fóra poc, les obligacions de ser Amigo de la Nación Española són molt dures, com correspon a un autèntic patriota:

“Tus obligaciones como Amigo de la Nación son:

- Difundir tu sano amor por nuestra Nación, por España y hacer gala de tu patriotismo.

- Ayudar a extender nuestro proyecto. Necesitamos la colaboración de todos para frenar a los enemigos declarados de España y recuperar el orgullo de lo español.

- Colaborar con la consecución de los objetivos de la Fundación y participar activamente en sus actividades.

- Estar al corriente de las cuotas, que nos hacen viable este proyecto.”

Són obligacions dures i ambicioses, però estic disposat a tot: vull estar a la última.