Lladre

El País continua rebaixant la qualitat informativa de les seues notícies i per això este cap de setmana ha publicat una enquesta sobre els hàbits sexuals de les dones espanyoles.

Entre moltes dades absurdes, l’estudi afirma que les dones de la Confederació Ibèrica de Nacions foten entre dos i tres claus per setmana i que només tenen quatre parelles sexuals al llarg de la vida.

- Aleshores, segons eixe estudi, durant estos dos mesos m’he perdut entre 16 i 24 polvos, veritat? -m’amollà una amiga.

- Dos mesos, nena?

- Eixa no és la qüestió…

- I quina és?

- La qüestió és saber qui és la puta que m’ha robat els polvos que em corresponia fotre a mi.

Després d’un breu silenci vaig anunciar:

- No he estat jo, t’ho jure.

- Ja ho sé, guapo, ja ho sé.

2007

Adiós, boludo

El xic argentí ha decidit posar fi a la nostra relació amb un puto correu electrònic ple de misèria, d’estupideses i de molt poca vergonya.

Així que anit vaig decidir convocar un aquelarre per posar-lo a parir i per provar a passar pàgina, tot i que no vam fer ni una cosa ni l’altra:

- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.

- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.

- No, no seas tonto, -intervingué una amiga més conservadora: quédate lo caro y tira las chorradas.

- En realidad, chicas, -vaig tornar- se trata de cosas sin importancia: el corcho de alguna botella de vino que nos bebimos, las notas que me dejaba por la mañana, algún trozo de papel...

El aquelarre guardà silenci durant uns segons i finalment:

- Vaya, Martí, eso es muy bonito...

- Gracias...

- Pero no seas idiota: ¡tíralo todo!

Finalment, he optat per demostrar-me a mi mateix un mínim grau de maduresa emocional. Les he guardat a una caixa de fusta (i no, no és cap metàfora) i m’he promés no mirar-les més del que siga estrictament necessari.

Em quedaré amb els bons moments (que en són un munt) i provaré a gaudir-ne amb el seu record.

És, almenys, el que se suposa que toca fer.

2007

¡Chúpame la polla!

En novembre una companya em va passar un assumpte del qual no podia fer-se càrrec per motius que no tenen massa interés. Es tractava d’un judici de faltes molt senzill, derivat d’una baralla entre veïns. La cosa no havia arribat a les mans, però el veí denuncià el meu client per haver-lo amenaçat.

- ¿Usted amenazó a su vecino? -preguntà el Fiscal a l’inici de la vista oral.

- Yo sólo le dije que me chupara la polla -confessà el meu client sense cap mena de rubor, en contra del que li havia aconsellat, i afegí a continuació: Le dije que me chupara la polla más de cien veces: chúpame la polla, chúpame la polla, chúpame...

- Creo que lo hemos entendido -tallà el Fiscal.

- ... la polla.

En aquell moment, n’estic segur, l’únic pensament que ocupava la ment del Fiscal, de la Secretària i de la Jutgessa era: i jo he aprovat una oposició per haver d’escoltar açò?

2007

California Connection (II): Californication

L’altre producte cultural que m’he dedicat a consumir esta última setmana de forma gairebé compulsiva ha estat la primera temporada de Californication.

Quan vaig tindre constància de la l’existència d’esta sèrie, el fet que el protagonista fóra David Duchovny em va parar un poc el peus: tot i que mai m’he empassat un capítol sencer d’Expediente X, no podia evitar una mena d’associació involuntària. I una mica il·lícita també, si he de ser sincer.

Però d’això res, perquè Duchovny està genial en el paper de Hank Moody, un desllenguat i cínic escriptor que abandona la costa Est per instal·lar-se a Los Angeles, però que només es dedica -bàsicament- a follar amb qualsevol cosa que se li pose a tir alhora que pretén tornar amb la seua ecs!, de la qual continua ben penjat.

El llenguatge explícit, les drogues, el tabac, l’alcohol i, sobretot, el sexe -en totes les seues formes i manifestacions possibles- són omnipresents en cada capítol d’esta primera temporada, que ja ha adquirit Cuatroº per a emetre-la en obert ben prompte.

Atents a la pantalla, perquè Mulder ha mort. Visca Moody!

2007

California Connection (I): Este libro te salvará la vida

-->

La setmana passada em vaig submergir en dos productes culturals tan típicament americans i, alhora, tan atípicament antiamericans, que només podien estar ambients a Los Angeles, Califòrnia.

El primer és el llibre Este libro te salvará la vida, d’A. M. Homes. Amb este títol, el primer que es podria pensar és que es tracta d’un llibre d’autoajuda, però després de llegir unes poques pàgines és fàcil adonar-se’n que en realitat es tracta d’un llibre d’autodestrucció: de com el mínim incident pot fer trontollar tot allò que crèiem tindre (i mantindre) i que consideràvem els fonaments sobre els quals es recolzava la nostra vida.

“La autora A.M. Homes disecciona con pulso de cirujana, tan precisa como descarnada, la vida de un yuppie obsesionado con la vida sana, con los hábitos correctos, con la conducta adecuada de puertas afuera. Todo chasis. Utiliza la citada disciplina del american way of life para denunciar la pérdida de los valores morales, la vida epidérmica y el olvido de lo que realmente importa, que son los abrazos y las charlas. Pero también los amigos, los donuts glaseados y el perdón”.

Robat de http://elcuadernorayado.blogspot.com/

2007

Els usos del preservatiu

Dilluns, en obrir el diari a la cafeteria dels Jutjats, em vaig topetar amb una nit de la meua vida del mes d’octubre. I a la secció de successos, per si fóra poc.

El Levante-EMV afirmava Detenidos por vender droga en Valencia dentro de envoltorios de preservativos. A priori podria tractar-se d’un d’aquells titulars de conya que ens regala gairebé tots els dies la premsa groga valenciana, però puc donar fe que és ben cert.

La notícia detallava el modus operandi de la banda: Los agentes identificaron a estas dos personas y comprobaron que el objeto entregado era el envoltorio de un preservativo, que tenía en su interior un tubo transparente del mismo grosor y tamaño que el elástico, y en el centro un envoltorio que contenía cocaína simulando ser la goma del preservativo.

El que el diari no sap, òbviament, és que un condó com aquell acabà una nit d’octubre a la taula de qui feia d’amfitrió d’un sopar de tardor ni que el servei de distribució era a domicili ni que feia les delícies de gran part de la comunitat moderna del centre de València.

Quines coses.

2007

El diploma

El cap del despatx ha decidit decorar l’estudi amb els seus títols acadèmics. A la tradicional orla de la Facultat de Dret (!) i al títol de la llicenciatura (!!) ha decidit sumar una col·lecció de diplomes obtinguts després d’assistir a diferents cursos.

- Cal demostrar al client que qui té davant seu és un expert, i els diplomes donen eixa imatge -em va dir mentre es furgava una orella.

- Home, però si els veuen de prop se n’adonaran que cada curset era només de quatre hores lectives i que val més el marc que una altra cosa -li vaig amollar.

- Per això els he penjat tan alts, home.

Però per si les meues condicions laborals no eren prou indignes -estic temporalment sense ordinador i les parets estan folrades de diplomes de merda- esta vesprada la passaré amb el pirat del cap del despatx, perquè m’ha apuntat a un curs sobre prevenció de riscos laborals.

- No volia anar sol, i així podem xarrar -em va dir.

- Però els dimecres de vesprada els tinc lliures -vaig protestar.

- Martí, que en realitat no és un curset -va provar a consolar-me i afegí: Resulta que una mútua d’assegurances ha organitzat en un hotel una trobada d’advocats per a presentar nous productes per als clients.

- Què?! -vaig dir espantat mentre les expressions mútua d’assegurances, trobada d’advocats i nous productes per als clients retronaven al meu cap.

- Sí, home, estarà molt bé. I saps que és el millor de tot?

- Què? Que ens donaran un diploma?

- Exacte!

2007