Converses del cap de setmana

El cap de setmana ha estat completet. Vaig començar dijous, amb un sopar en companyia d’unes amigues a casa per presentar Matt en societat. El gos estigué a l’alçada de les circumstàncies i es portà com l’adult que és, però no una de les convidades:

- Si voy a la cena se creerá que voy sólo por él y seguro que piensa que soy una pesada, así que antes de aceptar tengo que saber si él va y si no va, pues entonces sí que iré.

- Cariño, eres tonta de remate. Y cómete la ensalada, anda.

Divendres vaig passar el matí als jutjats i em vaig declarar fan incondicional de la nova jutgessa del número 3:

- Que sepa que esto no va a quedar así, que pienso ir a la tele a contar todo lo que me han hecho -es queixà l’acusat, el qual, gràcies a la providència, no era el meu client, sinó el contrari.

- Me parece estupendo, -li contestà la jutgessa- pero avíseme cuando vengan los de la tele para que me compre un vestido nuevo.

Dissabte vaig estar de guàrdia i em tocà un nou cas (o millor: no-cas) de violència domèstica: una adolescent denuncià la seua parella perquè li digué ‘puta y guarra’.

- I perquè et digué això? -preguntí durant la declaració.

- Porque le he dejado y quiero quedarme con el piso.

La vaig mirar espantat i em vaig mossegar la llengua, perquè estiguí a punt d’amollar: és que motius no li falten, nena.

- Ah, y también quiero una orden de protección de las que anuncian en la tele.

- ¿Crees que puede hacerte algo? –preguntà l’agent de la guàrdia civil.

- Que va, si no tiene ni media hostia, pero la orden es gratis, ¿no?

De la comissaria vaig volar al centre, i vaig sopar amb el meu amic Andreuet i el seu ex, un catòlic irlandés independentista que treballa per a la BBC (busca qui t’ha pegat!) i vam fer una incursió al sempre inefable ambient de València.

- Vols coca -em proposà un senyor major amb les mans molt llargues.

- Molt amable, però no.

- Crec que te conec, podria ser? -insistí el senyor major.

- Estic segur que no i, per favor senyor, no em toque.

2008

Canvis amb resignació

La primera setmana de gener tancà el bar on em prenia el café i fullejava el diari tots els dies i en les pròximes setmanes muntaran un banc, una agència d’assegurances o alguna cosa encara pitjor, per la qual cosa he hagut de canviar de marca de café, de diari i, el que més em dol, de cambrer perquè al nou bar no hi ha cambrer, sinó cambrera: té uns vint-i-pocs, cara d’estar emprenyada tot el dia i un corrector dental a la boca i, el pitjor de tot, no sap fer un café respectable.

Però per si tot això fóra poc, ahir vaig descobrir que és lesbiana.

Si sóc sincer, comencí a sospitar perquè mai es maquilla -ni tan sols mínimament-, perquè quan s’avorreix es dedica a imitar un boxejador darrere de la barra, perquè cada dia els seus bíceps són més grans i em posen més caxondo i pel poc gust que té per a triar calcer.

La confirmació de les meues sospites, però, arribà ahir, quan la vaig veure a primera hora, acabada de dutxar i en companyia d’una altra paia molt semblant a ella, muntades totes dues a una moto d’aquelles grans.

Al nou bar el café és més dolent, el diari sempre està tacat d’oli i la cambrera es una lesbiana que no sap fer un puto tallat.

Trobe tant a faltar l’antic cambrer, Leo: les seues samarretes negres, els seus avantbraços peluts, el seu somriure sense corrector dental i les puntetes del cabell decolorades...

Ai, Leo...

* * *

La vida de Matt:

El gosset ja està més o menys integrat: menja, passeja i engreixa a poc a poc (hui per hui sembla una perxa). Ja em reconeix i em mira amb cara de llàstima.

Ara, però, estem en procés d’integració lingüística, perquè el pobre no ha sentit mai parlar valencià -és xurret, l’animalet- i el vine!, l’au! i l’anem! encara no els controla massa bé.

Conversa aèria

A l’avió que havia de portar-me a Santiago vaig presenciar un incident entre dues boges. I jo em vaig trobar al mig, com no podia ser d’una altra forma.

A meitat del vol, quan segons el capità ens trobàvem a 10.000 metres i l’avió portava una velocitat de 950 quilòmetres per hora, una pija que tenia el costat va connectar el mòbil i començà a jugar amb el teclat.

Quan una altra xica, que es trobava a l’altra banda del corredor, se n’adonà de la situació, s’alçà i es dirigí a la del mòbil amb les següents paraules: Oye, apaga eso. Estás poniendo en riesgo la vida de todos los que vamos en este avión.

La del mòbil, davant tant de dramatisme, ni s’immutà i amollà: He puesto el móvil en ‘modo avión’, así que siéntate y no te preocupes.

La que es preocupava per la seguretat de l’avió em mirà, cercant un suport al seu excés de zel, i em preguntà: ¿tú qué opinas?

Jo em vaig limitar a tancar el llibre i a amollar: Hoy me siento bastante destructivo, así que me da igual si el avión se estrella y nos morimos todos.

Les dues em van mirar espantades i la del mòbil decidí desconnectar-lo i entretindre’s la resta del viatge amb les instruccions de seguretat en cas d’accident.

***

Hui, però, no em sent pas destructiu perquè un mascle ha entrat en la meua vida: té quatre potes i la pell tigrada.

I està primet. Molt primet.

2008

Trigger

Si no he follat durant el cap de setmana llarg que he passat a Santiago ha estat, entre altres coses, perquè ja no puc fer-ho. Mai més.

M’explique: divendres, just abans de marxar a Galícia, vaig convidar un vell amic a prendre una birra i a fotre un clau a casa.

En teoria es tractava de posar en pràctica la dita que ha regit la meua vida des que vaig perdre la raó, ja fa molts anys: que en qualsevol circumstància, un clau trau un altre clau (en sentit metafòric i en sentit estrictament literal).

Tot hauria d’haver resultat perfecte: el xic és atractiu i m’agrada, tinc confiança amb ell i em sent còmode i no era la primera vegada que el convidava a casa (l’última vegada, de fet, fou abans d’estiu), però no vaig poder fer-ho: no vaig ser capaç de concentrar-me, i al cap només em venien flaixos i imatges que no sóc capaç d’oblidar i el record d’un passat recent. Potser massa recent.

I em vaig desinflar com un globus, com si tota la sang necessària per mantindre una erecció encara es trobara al cor, bategant.

Vaig tindre molta sort, perquè el meu company de llit ho entengué a la perfecció, i l’escarni públic que se’n pot derivar d’una situació així quedà en un no res.

Tot i això no puc oblidar l’incident, i ara, a l’absència de libido, he de sumar-hi un nou problema: la impotència funcional.

Sóc impotent: que me maten.

2008

Paul

La setmana passada em vaig posar al llit per primera vegada amb Paul Auster. Havia sentit parlar tan bé d’ell que em semblava que no podia retardar més el moment.

Per a la primera cita vaig optar per El cuaderno rojo, un recull de relats breus (alguns brevíssims) sobre la casualitat i l’atzar, amb un meravellós pròleg de Justo Navarro, que vaig interioritzar tant com un tret a l'estómac:

Supónte que escribes en una hoja de papel cuanto ves y piensas. Si escribes en una hoja de papel cuanto ves y piensas, poco a poco la vida parece no transcurrir en el presente: la vas escribiendo, y es como si la vieras ya pasada, muerta, como si vieras en la cara de un niño la cara que tendrá cuando viejo.

Escribes la vida, y la vida parece una vida ya vivida. Y, cuando más te acercas a las cosas para escribirlas mejor, para traducirlas mejor a tu propia lengua, para entenderlas mejor, cuanto más te acercas a las cosas, parece que te alejas más de las cosas, más se te escapan las cosas.

Entonces te agarras a lo que tienes más cerca: hablas de ti mismo, empiezas a verte como si fueras otro, te tratas como si fueras otro: te alejas de ti mismo mientras te acercas a ti mismo.

Escribir es un caso de impersonation, de suplantación de personalidad: escribir es hacerse pasar por otro.

Ai.

La ferida

Ahir, quan em disposava a inserir la clau al pany de casa, em vaig adonar que tenia una ferida al dit.

Era un simple repeló, de només uns mil·límetres, i tot i ser recent, no vaig ser capaç de saber quan me l’havia feta perquè no havia sentit el dolor.

En aquell moment em vaig preguntar si quan una ferida no ens fa mal ens podem considerar realment ferits, però -i encara no sé com- mentre tancava la porta, el cor, vull dir: el dit, començà a fer-me mal.

2008

Des/assossec

Per reprendre la feina després del llarguíssim cap de setmana barceloní vaig haver de abusar del café: ahir estava de guàrdia i, per si fóra poc, tenia un judici a mig matí. A les onze ja no podia més: vaig comprar El País, vaig seure a una tauleta del bar, al costat de la Ciutat de la Injustícia, i vaig demanar el tercer café del dia.

Mentre passava les pàgines del diari i llegia per damunt els titulars, em vaig topetar amb la foto d’un xiquet mort a Palestina com a conseqüència de les lluites internes entre Hamàs i Al-Fatah.

El xiquet, de només 14 anys, tenia els ulls tancats i els llavis morats i el seu cos descansava sobre una llitera, mig cobert per un tros de tela blanca, tot tacat de sang.

La imatge del xiquet mort em va traslladar una inquietant sensació de serenitat i de calma, just el contrari que les imatges que arriben de Kènia, amb esglésies convertides en cambres d’incineració de dones i xiquets, o la dels atemptats d’ahir a Baquba, Bagdad i Argèlia.

Quin món més estrany.

2008