Cap d'any

Per deixar enrere 2mil7 i, sobretot, per donar la benvinguda al 2mil8 vaig optar per fugir a Barcelona i submergir-me en les seues nits de descontrol i destrellat.

Especialment inefable resultà la nit de Cap d’Any, durant la qual vaig -i vam- viure tot un seguit de moments indescriptibles i inenarrables: des de l’escorcoll a què em va sotmetre un mosso d’esquadra amb una pereta impossible a les cinc del matí, passant per una crisi d’al·lèrgia, diverses estafes estupefaents i alguna que altra alienació, fins a la confessió que em va fer una xica a la barra de la discoteca:

- Acabo de hacerle una mamada a tu amigo en la calle.

- Bien hecho, xixi.

Som un any més vells, però algú es pensava que amb l’Any Nou recuperaríem el seny?

2008

Adéu a 2007

Si fos capaç de creure en l’ordre còsmic (o en qualsevol altra teoria de responsabilitat vital més enllà del feng shui) pensaria que 2007 ha estat un any just pel que fa als meus afers de llit/cor.

I seria just perquè he passat la primera meitat de 2007 sense voler creure el que em deien i la segona meitat de l’any provant a ser jo qui meresqués una mica de fiducia i de confiança. I en cap cas he pogut fer-ho amb èxit.

Si fos tan ingenu -i tan exageradament conseqüent- per a pensar que els nostres actes marquen el nostre futur o, en unes altres paraules, que tenim allò que meresquem, hauria de fer-m’ho mirar.

He passat massa temps soterrant nóvios i sentiments, com si fos un assassí en sèrie, però això s’ha acabat, perquè si enguany he aprés alguna cosa és que fugir de les emocions i mantindre la cuirassa i el semblant impertèrrit no porta enlloc.

2007 ha estat una barreja perfecta de goig i dolor.

I em va bé.

2007

Trau el cap!

Després d’una ruptura no desitjada el que s’ha de fer és tindre el cap i les mans ocupats, i acceptar totes les cites que mentre ha durat eixa relació has deixat passar.

Amb esta filosofia al cap, vaig dedicar la setmana passada a programar un seguit de cites per tal de prendre l’aire i una bona dosi de martinis amb vodka. A una d’aquelles cites vaig tindre de partenaire una jove promesa de la política valenciana. Un xic amb trellat, educat i atractiu, amb inquietuds vitals força respectables i amb una quantitat infinita de contactes polítics: gairebé tan llarga com el metre noranta que feia d’alçada.

La cita durà dues hores i mentre ell només prengué un refresc i un suc de taronja, a mi em va donar temps a demanar tres martinis ben carregats d’Absolut.

- Sempre beus tant els dimecres? -em va preguntar quan la cambrera deixà la tercera copa a la taula.

- No, clar que no... -vaig provar a excusar-me-, però hui ha estat un dia molt dur.

Quan ens vam acomiadar pensava que el meu alcoholisme havia llançat a perdre la cita, però res més lluny de la realitat, perquè el jove polític d’interessantíssim futur no trigà ni una hora a telefonar-me i a proposar-me un segon encontre.

2007

Canviaré la toga per una gel·laba

Hi ha coses que la Justícia hauria de fer-se mirar. La principal i més important hauria de ser prohibir els judicis abans de les 11 del matí, sobretot quan la nit anterior ha estat convidada Cristina Narbona al programa 59 segundos.

Ahir tenia un judici a les nou del matí a la Ciutat de la Injustícia de València. El meu client estava acusat d’un delicte contra la seguretat del trànsit -conduir passadíssim-, un altre de desobediència -negativa a sotmetre’s a les proves d’alcoholèmia- i un tercer delicte per haver atemptat contra l’autoritat i per haver causat lesions a tres policies.

Un angelet, vaja.

En estos casos, i si tenim en compte que les proves eren contundents, el millor de tot és negociar amb el Fiscal i tractar d’aconseguir la pena més baixa. És una feina que cal fer els dies anteriors, per tal d’arribar a la Sala amb un acord més o menys tancat.

El Fiscal d’este cas és un home encisador i m’oferí transformar el delicte d’atemptat -castigat amb un any de presó- en una simple falta d’alteració de l’ordre públic -penada amb 60 euros de multa-, aplicant-hi l’atenuant d’alcoholèmia.

Com he dit al principi, la Justícia hauria de fer-se mirar algunes coses i sobretot els judicis a les nou del matí.

2007

Lladre

El País continua rebaixant la qualitat informativa de les seues notícies i per això este cap de setmana ha publicat una enquesta sobre els hàbits sexuals de les dones espanyoles.

Entre moltes dades absurdes, l’estudi afirma que les dones de la Confederació Ibèrica de Nacions foten entre dos i tres claus per setmana i que només tenen quatre parelles sexuals al llarg de la vida.

- Aleshores, segons eixe estudi, durant estos dos mesos m’he perdut entre 16 i 24 polvos, veritat? -m’amollà una amiga.

- Dos mesos, nena?

- Eixa no és la qüestió…

- I quina és?

- La qüestió és saber qui és la puta que m’ha robat els polvos que em corresponia fotre a mi.

Després d’un breu silenci vaig anunciar:

- No he estat jo, t’ho jure.

- Ja ho sé, guapo, ja ho sé.

2007

Adiós, boludo

El xic argentí ha decidit posar fi a la nostra relació amb un puto correu electrònic ple de misèria, d’estupideses i de molt poca vergonya.

Així que anit vaig decidir convocar un aquelarre per posar-lo a parir i per provar a passar pàgina, tot i que no vam fer ni una cosa ni l’altra:

- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.

- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.

- No, no seas tonto, -intervingué una amiga més conservadora: quédate lo caro y tira las chorradas.

- En realidad, chicas, -vaig tornar- se trata de cosas sin importancia: el corcho de alguna botella de vino que nos bebimos, las notas que me dejaba por la mañana, algún trozo de papel...

El aquelarre guardà silenci durant uns segons i finalment:

- Vaya, Martí, eso es muy bonito...

- Gracias...

- Pero no seas idiota: ¡tíralo todo!

Finalment, he optat per demostrar-me a mi mateix un mínim grau de maduresa emocional. Les he guardat a una caixa de fusta (i no, no és cap metàfora) i m’he promés no mirar-les més del que siga estrictament necessari.

Em quedaré amb els bons moments (que en són un munt) i provaré a gaudir-ne amb el seu record.

És, almenys, el que se suposa que toca fer.

2007

¡Chúpame la polla!

En novembre una companya em va passar un assumpte del qual no podia fer-se càrrec per motius que no tenen massa interés. Es tractava d’un judici de faltes molt senzill, derivat d’una baralla entre veïns. La cosa no havia arribat a les mans, però el veí denuncià el meu client per haver-lo amenaçat.

- ¿Usted amenazó a su vecino? -preguntà el Fiscal a l’inici de la vista oral.

- Yo sólo le dije que me chupara la polla -confessà el meu client sense cap mena de rubor, en contra del que li havia aconsellat, i afegí a continuació: Le dije que me chupara la polla más de cien veces: chúpame la polla, chúpame la polla, chúpame...

- Creo que lo hemos entendido -tallà el Fiscal.

- ... la polla.

En aquell moment, n’estic segur, l’únic pensament que ocupava la ment del Fiscal, de la Secretària i de la Jutgessa era: i jo he aprovat una oposició per haver d’escoltar açò?

2007