El xic argentí ha decidit posar fi a la nostra relació amb un puto correu electrònic ple de misèria, d’estupideses i de molt poca vergonya.
Així que anit vaig decidir convocar un aquelarre per posar-lo a parir i per provar a passar pàgina, tot i que no vam fer ni una cosa ni l’altra:
- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.
- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.
- No, no seas tonto, -intervingué una amiga més conservadora: quédate lo caro y tira las chorradas.
- En realidad, chicas, -vaig tornar- se trata de cosas sin importancia: el corcho de alguna botella de vino que nos bebimos, las notas que me dejaba por la mañana, algún trozo de papel...
El aquelarre guardà silenci durant uns segons i finalment:
- Vaya, Martí, eso es muy bonito...
- Gracias...
- Pero no seas idiota: ¡tíralo todo!
Finalment, he optat per demostrar-me a mi mateix un mínim grau de maduresa emocional. Les he guardat a una caixa de fusta (i no, no és cap metàfora) i m’he promés no mirar-les més del que siga estrictament necessari.
Em quedaré amb els bons moments (que en són un munt) i provaré a gaudir-ne amb el seu record.
És, almenys, el que se suposa que toca fer.
2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada