En els plans d’este tercer (!) viatge a Londres no entrava desfasar massa, per molts motius: perquè volia desintoxicar-me de dos caps de setmana de vici, perquè hi havia moltes coses que volia visitar, perquè tot i que l'euro està molt fort la lliura encara ho està més i perquè entre el grup d'amics que ens aventuràvem a la capital anglesa es trobava el meu germà, que és qualsevol cosa tret d’un al·licient a festejar res.
Anava a Londres amb una exposició entre cella i cella: la retrospectiva que la Tate li dedicava a l’artista madrileny Juan Muñoz.
Fa anys que conec la seua obra, però mai havia tingut l'oportunitat de veure-la en directe i de gaudir de les sensacions que les figures de Muñoz transmeten a l’espectador: desassossec i intranquil·litat.
A més del preu de l’entrada (les exposicions temporals es paguen) no vaig poder evitar fer-me amb el catàleg de la retrospectiva per un bon grapat de pounds.
El mateix em va passar diumenge de matí a la National Portrait Gallery (NPG) amb una exposició de retrats de la revista Vanity Fair, el catàleg de la qual ja fa companyia al que vaig comprar fa un parell d'anys de l'exposició Face of Fashion, també a la NPG.
A més d’art, però, Londres ofereix la típica gastronomia britànica (els sandvitxs* del Tesco, bàsicament) i justament per això ens vam delectar amb menjar xinés, thai i japonés, tot i la por que els tinc als asiàtics.
La nit més divertida, però, tingué lloc al Soho, quan vam conéixer un anglesa que…
Bé, això ho deixe per demà.
* sandvitx és un epònim ben britànic, ja que deriva de l'anglés sandwich, del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual ideà esta mena de menjar simple perquè el comte no hagués de deixar la taula de joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada