La setmana passada vam assistir plens d’espant a les imatges que ens arribaven des d’Àsia: d’una part, el tifó Nargis a Myanmar deixava un rastre de destrucció i més de 77.000 morts i 55.000 desapareguts, mentre la Xina sofria un terratrèmol que s’emportava per davant més de 40.000 vides i deixava 30.000 desapareguts.
Especialment sagnant ha estat el cas de l’antiga Birmània, sotmesa des de 1989 per una Junta Militar que ha prohibit durant setmanes l’arribada d’ajuda humanitària internacional per a la població civil.
Però les situacions dramàtiques no només es viuen a l’Orient Llunyà, ja que mai sabem quan podem patir-les ben a prop.
I si no que algú m’explique per què la primera vegada que coincidisc amb un txitxo als vestidors de la piscina ha de canviar-se de roba a tota velocitat i donant-me l’esquena, de forma que vaig haver d’acontentar-me amb una visió ràpida i fugaç del millor cos que he vist i intuït en molt de temps.
El món és tan injust.
Però per despropòsits de veritat, em pregunte com és possible que la bella Itàlia haja esdevingut una caricatura?
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada