Ahir em va telefonar un company de facultat que m’estime molt. No ens vèiem des que es va casar l’estiu passat i em va sorprendre molt la seua telefonada.
- Vols que passe a per tu i ens fem un café? -em proposà.
En trobar-nos ens vam emocionar. De tots els companys de facultat, és justament d’R de qui guarde més bons records. Vam passar els cinc anys de carrera un al costat de l’altre, tot i ser tan diferents com som, aprovant i suspenent les mateixes assignatures, i després fent el Doctorat.
Però R no optà per l’exercici del Dret. En realitat, de la colla dels amics de la Facultat, l’únic que decidí prostituir-se vaig ser jo. La resta es dedica a la banca, a l’Administració, al món de l’empresa o, com ha fet R, ha anat pegant bacs pel món.
- Què estàs fent ara, tio? -li vaig preguntar.
Em va contar que treballa a una empresa del moble, al departament d’importació, i que la feina l’avorreix de mala manera, que es passa setmanes senceres fora de casa i que no sent realitzat.
- Per a fer el que faig no calia que haguera estudiat -es queixà.
- Home, sempre hauràs tret alguna cosa de profit -vaig provar a consolar-lo.
- No ho sé, tio -va dubtar i preguntà: I a tu com et va?
- No em puc queixar, la veritat. M’agradaria que el cap del despatx no es drogara entre setmana i que fóra una miqueta més professional, però, pel que fa a la resta, molt bé.
Em va mirar i afegí:
- Saps què? De tant en tant em pregunte si vaig fer malament no dedicant-me a l’exercici.
La conversa prenia un to massa melodramàtic, massa de divan.
- Mira, en realitat no és per a tant: te toca fer-te càrrec de situacions complicades, has d’estudiar contínuament, els ingressos són inestables, has de barrejar-te amb personatges menyspreables, la competència amb els companys és ferotge i has de tindre un estómac a prova de bombes. No és per a tant, tio.
- Potser tens raó.
Però no la tinc, perquè m’encanta la meua feina.
M’encanta el que faig i m’ho passe de conya.
2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada