Tinc un cas la mar d’interessant: un ionqui denuncià la seua germana perquè afirma que li robà una esclava d’or (!) per donar-la al seu fill.
Després de les surrealistes declaracions dels protagonistes d’esta història jo esperava que la jutgessa arxivara el cas directament, donat que es tracta d’una freakada, però ahir el Jutjat em va enviar una providència en la qual la jutgessa afirma:
“Visto el estado de las presentes actuaciones requiérase a (...) a fin de que en el plazo de cinco días presente al Juzgado la esclava de (...) mediante fotografía donde aparezca ésta de forma clara y que permita su correcta identificación, a fin de proceder a la posterior tasación pericial”.
La Justícia és una dona de barri d’extraradi.
I segur que em toca a mi fer-li la foto a la puta esclava.
Feia mesos que una companya de la Facultat m’assetjava telefònicament. Després de dos anys sense haver-li vist el pèl i sense saber res d’ella (l’última vegada que em va telefonar fou quan morí son pare i només per fer-me una consulta sobre l’herència) començà a insistir: ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos?
Jo sempre inventava alguna excusa o li deia que estava molt enfeinat.
No és perquè la xica em caiga malament, no. És perquè les coses havien vingut així, jo havia fet una marxa i ella una altra, i allò que podíem tindre en comú havia desaparegut amb el pas del temps.
Des que acabà l’estiu, però, les seues telefonades es feren molt més freqüents i a mi ja no em quedàvem excuses, i per això ahir, finalment, vaig accedir a prendre una cervesa amb ella.
Resultat: hora i mitja de conversa avorrida sobre la seua feina, açò és, sobre la gestió de deutes d’una empresa financera.
Porte unes setmanes d’eufòria. La meua relació amb l’argentí va sobre rodes i ja no sé parlar amb els amics de cap altra cosa. Ni tampoc amb els desconeguts, com les cambreres de la Bounty…
El meus temes de conversa (i els meus pensaments) es limiten a ell, a què m’ha dit, a quin detall ha tingut amb mi, a com m’ha mirat en un moment donat, a com ha estat l’últim clau que hem fotut…
Fins i tot el meu comportament públic s’ha vist afectat per esta eufòria descontrolada i em passe tota l’estona pendent d’ell, de què diu, de què li diuen, de què riu…
De manera inconscient m’he convertit en un ser monotemàtic, exasperant, obsessiu i una mica neuròtic.
Quan aprofundeixes en una relació de forma més o menys intensa, proves nous sentiments que en molts casos mai havies experimentat abans, almenys d’una forma tan contextualitzada.
En el cas del meu argentí, cada setmana és una nova experiència i de vegades no sé si és bo o dolent. Així, si fa una dies ja vaig assumir que el que sentia a l'estómac no era gastroenteritis sinó zsa zsa zsu, a poc a poc he decidit no racionalitzar els sentiments i prendre’ls tal com vénen.
Per això he donat la benvinguda a diferents sentiments i sensacions que, com un allau, han fet acte de presència al meu cap/estómac/parts pudentes: durant les últimes setmanes he patit gelosia, enyorança, atacs de tendresa i de ràbia, nyonyeria i immaduresa emocional.
Este exercici d’exposició pública a la influència dels sentiments resulta esgotador, però imagine que serà compensat d’alguna manera i per això quan, ahir diumenge, vaig provar una sensació de remordiments tan intensa com mai havia sentit, vaig pensar que alguna cosa podria aprendre.
Mentre el Parlament espanyol aprovava ahir la Llei de Memòria Històrica, la qual, entre altres coses, obligarà els ajuntaments a retirar tots els símbols feixistes i el Consell Interterritorial de Sanitat estenia l’assistència dental gratuïta per als xiquets de 7 i 8 anys i aprovava la vacuna contra el càncer d’úter, també gratuïta, per a totes les dones, Marianico ens regalava un vídeo sense desperdici.
Amb una imatge propera a l’esperpent, el líder del PP ens deixava perles com: Yo estoy orgulloso de ser español. Sé que los españoles también lo están. Por eso, pido a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, el doce de octubre lo manifiesten con franqueza.
Marianico no tenia prou amb el discurs més ranci que he vist en molt de temps. No, i per això ha afegit a continuació: Y que hagan algún gesto que muestre lo que hay en su corazón. En casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sienten por España.
Marianico, t’has passat.
religió real // religió ficció
L’arquebisbe de València, Agustín García-Gasco, consagrarà una església per honrar els màrtirs de la Guerra Civil. És a dir, aquells religiosos que moriren per l’odi a la fe.
L’Església Catòlica i el PP critiquen la Llei de la Memòria Història perquè divideix els espanyols, però no els tremola la veu a l’hora de defensar un projecte que s’alçarà tot just en la mateixa ciutat que compta al seu Cementeri General amb una de les foses de republicans més grans de tot l’Estat, amb més de 25.000 morts.
Ahir tenia la vesprada lliure i vaig aprofitar per dinar amb l’argentí. A migdia em deixava caure pel carrer de la Puríssima, a Ciutat Vella. A la terrassa de sa casa, i mentre el Micalet feia sonar les campanes tres cops ens empassàvem una pizza quattroformaggi i un parell de birres.
- Con esta lluvia apetece hacer una siesta, ¿no crees? -em va suggerir.
- Si con “siesta” quieres decir “follar”, me apunto.
Però no, perquè sembla que en el dialecte argentí siesta significa follar dues vegades i encara vam escoltar els cinc cops de les campanes del Micalet al llit.
De sa casa vam fugir fins el centre perquè havia de comprar-me una camisa per a la puta boda que tinc dissabte nit, però finalment en vaig comprar dos. De Joan d’Àustria vam anar a la Nau de la Universitat i al centre Octubre, on ens esperava l’exposició commemorativa del centenari de Renau i un meravellós catàleg amb tota la seua obra per només vint-i-cinc eurets.
Després d’acomiadar-me de l’argentí als peus de la Llotja quan ja passaven les huit, vaig enfilar a casa dels meus pares carregat amb les dos camises i el catàleg de Renau, disposat a ser convidat a sopar.
Mentre em feia el café vaig recordar que eixa mateixa nit s’havia convocat un ple municipal i em vaig plantar a l’Ajuntament per ser testimoni directe de l’espectacle, que no resultà gens decebedor. Rematava el dijous en companyia d’uns quants regidors i d’un parell de gerres de cervesa.
Un dels aspectes fonamentals i imprescindibles per ser un bon amant és saber què i com s’ha de tocar. En unes altres paraules, i provant a ser una miqueta més elegant, quines parts del cos de la teua parella resulten punts sensibles i quins no.
Hi ha coses que li agraden a gairebé tota la humanitat (el sexe oral, per exemple), però cada cos respon a una sensibilitat diferent i cal conéixer quines són les perversions i depravacions particulars de cada partenaire per poder sadollar-les lliurement i sense espaordir-se.
Tindre una ment oberta i una bona predisposició per a explorar el cos alié i, alhora, ser capaç de lliurar-se de qualsevol rastre de prejudici ajuden a gaudir del sexe i a fer gaudir l’altre.
Però, no cal oblidar un altre factor que ens ajudarà a esbrinar quins són els punts sensibles del nostre convidat, sobretot durant els primers encontres: estar atents a allò que ens toquen, perquè al llit, fins que aprenem què s’espera de nosaltres, reproduïm un patró de conducta -i de moviments- estandaritzat, que respon a un gust/costums generalitzats, però adaptat a allò que esperem de l’altra part. És un acte inconscient però real: mostrem a l’altre què i com ens agrada.
Per això, en adonar-me’n que l’argentí s’entretenia amb els meus peus i les meues aixelles més del que jo esperava vaig ser conscient dels seus punts sensibles.
