Vaig començar el cap de setmana amb un sopar benèfic organitzat per a recolzar no sé quin programa d’ajuda a Madagascar, però això semblava el que menys importava, ja que els gairebé 700 convidats es limitaven, bàsicament, a deixar-se veure.
El sopar pretenia, doncs, conscienciar sobre la fam al món, i no hi havia millor mètode que fer passar els convidats per un sopar llarg i avorrit, que arribà al moment màxim de degradació moral quan començà un sorteig de regals, donats per empreses col·laboradores.
Vaig aprofitar eixe moment per escapar al bany, on vaig coincidir als urinaris amb un home d’uns cinquanta anys, que semblava haver pres una copeta de vi més de les necessàries per suportar el sopar.
L’home em saludà, es mirà el que tenia entre mans en eixe moment i amollà:
- Jo sempre dic: Senyor, ja que m’has llevat la força, almenys lleva’m també les ganes!
I jo vaig pixar de riure. Literalment.
Però la vertadera poesia del cap de setmana tingué lloc la nit de dissabte, i els responsables foren el grup Deneuve, que presentaven a València El codazo de Tassotti.
Deneuve és un dels meus grups favorits i em moria de ganes per veure’ls en directe (l'última vegada fou un breu concertet a la Fnac fa un parell d’anys) i, sobretot, per escoltar una cançó que durant moltes setmanes no m’he tret del cap i que, a força de repetir-la, s’ha convertit en la banda sonara del mes de gener.
Lamentablement, esta cançó no entrava en el concert i, per això, quan em vaig trobar els membres de Deneuve a la porta del local els ho vaig tirar en cara:
- Enhorabuena por el concierto, chicos, pero me he quedado con ganas de escuchar Berlín. Y hoy lo necesitaba.
Siempre creí
que era imposible estar vivo sin ti
y en parte es cierto
cierto
pero ya ves
sobreviví
y sin rencor
puedo decir
que no te quiero
ya no te quiero.
Berlín, Deneuve
2008
