En bici con tacones

Una de les seccions més estúpides de la revista Vanidad és la de ‘Sube y baja’. Segons els responsables de la publicació més bolso de qualsevol quiosc, durant el més de març el pitjor que pots fer és portar ‘botas de punta’ i ‘gafas de sol en el frontrow’. En canvi, el súmmum de la modernitat -almenys durant este mes- consistirà a passejar en bici amb talons (!) o a consumir els xicles que vénen en pots ‘a lo pastillero de anabolizantes’ (!!).

Però Vanidad va més enllà, i conscient que la majoria del seu target està format per individus amb el cap ple de purpurina i folrat d’strass, s’atreveix a concretar la tendència estrella del mes de març: ‘Verbalizar’ i la defineix amb les paraules següents: ‘Acción de confesar al ser que momentáneamente comparte tu espacio personal lo fantástico que te resulta su look’.

O siga que el ‘xica, estàs moníssima’ de tota la vida torna a estar de moda.

Però estos de Vanidad què s’han pensat?

2008

Jornada electoral

La meua jornada electoral començà en eixir de la Bounty: un amic i jo vam decidir que havíem de visitar els col·legis electorals que començaven a constituir les seues meses per preguntar als valencians més matiners què pensaven fer amb el seu vot.

La primera parada fou a la Nau de la Universitat, al carrer Comèdies, i el que allí ens vam trobar era indicatiu del que sabríem poques hores després: quan encara no eren les huit i mitja del matí els iaios i les iaies del centre de la ciutat ja feien cua per anar a votar la dreta, amb el sobre preparat de casa i les paraules de Losantos retronant al cap.

Vam decidir parlar amb els interventors i els apoderats dels diferents partits, que es mostraren prou accessibles donades les circumstàncies: el meu amic i jo érem dos borratxos que donaven pel cul de bon de matí.

Entre els interventors del PSOE es trobava Ximo Cádiz, exresponsable del col·lectiu Lambda de València, a qui vaig voler recordar l’incident amb la freak de la Trasobares.

D’allí vam anar al col·legi Lluís Vives on vam mantindre una agradable xarradeta amb un interventor del PP:

- Qui creus que guanyarà? -li vam preguntar
- Jo ho tinc clar: Zapatero guanya a Espanya, però a València arrasarem.

I el tio encertà del tot.

Ja al poble vaig replegar Matt, les ulleres de sol i la premsa i vam anar a acompanyar el meu amic a votar.

A mig dia entrava al llit i m’alçava a hora de votar encara mig borratxo i ara, amb ela resultats electorals a la mà, em pregunte: hauré votat el PP i no ho recorde?

Quin país…

2008

Resum de campanya

Esta campanya electoral ha estat la primera en molt de temps que he volgut passar a casa, entre debats cara a cara, enquestes, entrevistes als candidats al Congrés i els articles de Soledad Gallego a El País.

En realitat, que he passat la campanya a casa és només un dir, ja que he assistit a més actes polítics (i de més partits polítics) que mai.

Ahir, per exemple, després de dinar amb un amic i de prendre una cervesa amb dos ecs!companys de partit, em vaig deixar caure a una conferència que oferia un ecs!conseller i actual (i futur) diputat. Només per tafanejar.

I esta nit estic convidat al sopar d'un altre partit, molt més proper, amb motiu del tancament de campanya.

Entre la cervesa i el diputat d'ahir, però, vaig rebre la telefonada d'un dels responsables del que potser siga el meu futur partit per dir-me que li havien parlat de mi i que esperava comptar amb la meua persona per a la futura organització comarcal.
Però mentre això arriba... yo me dejo querer.

No volia fer públic el meu vot de diumenge, però com sé que molts de vosaltres esteu perduts i que qui escriu és un referent en les vostres vides ho diré: votaré per la coalició Bloc-Iniciativa-Verds, encapçalada per Isaura Navarro.

I vosaltres haurieu de fer el mateix.

2008

Fuertecito

Tinc pendent organitzar un sopar de Presentació Oficial de Matt per als amics. Si no ho he fet abans és perquè Matt encara no estava presentable: estava molt prim, el seu caràcter era taciturn i no parlava.

A més, tenia una ferida a la cua que ha requerit moltes cures i, finalment, una xicoteta amputació sense importància.

Hui, per fi, el seu aspecte és radiant: no té cap ferida, ha canviat el pèl i a més de començar a parlar està molt més content i feliç. I, sobretot, ha engreixat. Potser massa i tot. El primer avís me’l donà la iaia el dilluns, com no podia ser d’una altra forma:

- Este gos no està massa gros? -em tirà en cara mentre Matt feia guàrdia a la porta de la cuina.

- Que va, iaia -vaig dir. El problema és que estava massa prim i, clar, ara sembla gros, però jo crec que l’índex de massa corporal de Matt és el correcte.

- Està gros -insistí la iaia, obviant el meu comentari, i afegí: Mira quin pit i quina panxa que té.

- Matt, no faces cas a la iaia. Que estàs fabulós.

No li vaig donar més importància al comentari malintencionat de la iaia, però ahir em vaig trobar amb la veterinària:

- Martí, ¿¡Pero tienes un galgo o un pitt bull!? -em va dir mentre el palpava.
- ¿En serio? ¿Crees que Matt está gordo? -vaig preguntar horroritzat.
- Hombre, gordo… muy gordo, no está… pero está, cómo decirlo, muy fuerte.
- ¿Muy fuerte? Eso es peor: es lo que se dice cuando no quieres llamar gordo a alguien.
- ¿Pero come mucho? -preguntà la veterinària ignorant el meu comentari.

Vaig començar a repassar mentalment tot el que menjava: llepolies per a gossos, macarrons, lentilles, arròs, poma… a més de dos o tres plats de pinso diaris.

- Lo justo… -vaig mentir.
- Bueno, pues vamos a tener que controlar qué le damos para comer a partir de ahora o probar con comida dietética -la veterinària feu ús del pluralis maiestatis per descarregar-me de culpa.

I és que jo sóc l’únic que podia tindre un galgo amb problemes d’obesitat.

Que me maten.
Que-me-ma-ten.

2008

Speedo

Portava un parell de dies una mica lacònic* i taciturn i vaig pensar que el millor que podia fer era agafar una vesprada lliure a la feina i convidar un xic jove al llit.

El millor de follar amb xics joves és que no saps per on van a eixir-te: en este cas, el jove estudiant de Belles Arts aparegué a ma casa sense roba interior: havia substituït els calçotets per un speedo o microbanyador d’aquells de natació:

- Quin tacte més estrany tenen estos calçotets -vaig dir en un moment donat que no caldrà que concrete.
- Sí, és que me n’he vingut directament amb el banyador -em contestà amb tota naturalitat el jove.
- Què? -vaig repreguntar alhora que deixava el que tenia entre mans.
- És que després tinc classe de natació...

I mentre al carrer el vent bufava i les temperatures no feien una altra cosa que baixar, al capçal del llit de la meua habitació no li donàvem treva.

‘Redéu!’, vaig pensar en un moment donat que tampoc cal concretar, ‘a la seua edat no em cabien tantes coses a la boca’.

* * *

Lacònic és un epònim como la copa de un pino, ja que deriva del llatí laconicus, relatiu a Lacònic, regió grega típica pel seu parlar concís.

2008

Ciber

- Fas cara de cansat.

- M’he passat mitja vesprada practicant cibersexe i estic fet pols, mamà.

***

En realitat, no sóc un gran fan de la pràctica del cibersexe i no perquè pense que tinga un component viciós -que no seria cap problema- sinó per l’exagerat esforç que suposa practicar-lo d’una forma digna.

Efectivament, la pràctica del bon sexe no ha de resultar massa complicada ni aparatosa: ha de ser una cosa senzilla i fluïda (mai millor dit) i ha de desenvolupar-se amb una absoluta naturalitat, ja que qualsevol artifici pot distreure l’atenció de qui hi participa a l’acte. Per no parlar de les altes probabilitats que existeixen que la posada en escena del contrari puga fregar l’esperpent o, directament, ser-ho.

El principal problema del cibersexe és que requereix un gran esforç: en el sexe in situ, si tens ganes de tocar, mossegar o llepar alguna cosa ho fas i prou. No has ni d’anunciar-ho ni d’imaginar-t’ho perquè la relació entre desig i satisfacció és immediata i, des del meu punt de vista, plenament satisfactòria.

Però el que siga un ferm defensor del sexe convencional no vol dir que de tant en tant no realitze alguna incursió en el meravellós camp del telesexe, tot i no tindre webcam, ja que són evidents els punts positius d’esta modalitat de sexe a distància: és fàcil d’aconseguir, és net, és ràpid i no t’obliga a canviar els llençols.

2008

Confiança sexual

Dijous vaig convidar unes amiguetes a sopar, una de la quals es troba al bell mig d’una relació que no sap com treure’s dels dits.

- Quisimos volver a hacerlo, pero no se le levantó -ens informà mentre s’omplia la boca de pasta amb salmó.
- ¿Otra vez?
- Sí, otra vez… -confirmà una barreja perfecta de salmó i de resignació.
- Puede que estuviera nervioso, que hubiera bebido… -provà a consolar l’altra amiga.
- Esto tiene mala pinta… -vaig voler aportar optimisme a la conversa.
- Dice que… bueno… que no hay… que no tenemos confianza sexual -reconegué finalment l’amiga afectada.
- ¿Para qué tanta confianza, nena? -vaig preguntar.
- Hombre, es lógico que haya algo más que…
- ¿Pero ese qué quiere: follarte o mearte encima?
- ¡Martí! -cridaren totes dues alhora.
- Lo siento, chicas, pero es así: si tienes un mal polvo es culpa de él, pero si tienes dos  polvos malos, entonces es culpa tuya.
- Samantha Jones dixit.
- Ecco.

2008