El debat

ZP no guanyà el debat. Ni de lluny. Es mostrà avorrit i poc convincent, però qui veritablement va perdre el debat fou Rajoy, que no es mostrà com un alternativa solvent i raonable.

Des del meu punt de vista, ZP desaprofità una gran ocasió per deixar en evidència un Rajoy sense arguments o, el que és encara pitjor, amb uns arguments tan febles i destrellatats que en determinats moments provocaven vergonya aliena.

L’ús que feu Marianico de temes tan sensibles com el terrorisme i la immigració recordaven la pitjor dreta: la més extrema.

Després d’este primer debat només tinc dos coses clares: ni Rajoy pot anar a la Moncloa, ni el Chiki Chiki a Eurovisió, perquè tots dos fan pena.

Buenos días... y buena suerte.

2008

Conversa heterosexual

Hetero diu: M’agradaria quedar amb tu, perquè estic caxondo, però he quedat amb Elena per anar al cine.

Rasoir diu: Llàstima… ja quedarem un altre dia.

Hetero amb novia diu: O vine-te’n al cine amb nosaltres!

Rasoir exclama: Què?! Amb la teua nóvia?

Hetero amb nóvia que viu al meu carrer diu: Clar tio! Si, total, he de passar a per ella… i tu vius al costat…

De tant en tant la xarxa no és tan global com sembla.

2008

Aniversari genètic

Esta setmana Matt i jo hem celebrat el nostre primer mes junts.

En trenta dies Matt no sembla el mateix: ha deixat enrere el caràcter trist i poregós i ara ja té ganes de jugar a tothora i, sobretot, ha guanyat pes. Molt de pes: ha passat dels 17 quilos que pesava fa un mes als gairebé 25.

Està fet un senyor.

L’altre dia, mentre passejàvem se’ns apropà un vell i m’amollà:

- Hombre, un gargo. En mi pueblo hay muchos. ¿No lo llevas a cazar conejos?

- No, senyor, no sóc caçador -vaig dir quan en realitat el que volia dir és que per a mi la caçera comença i acaba a la secció de carnisseria del supermercat.

- Pues muy mal, -em renegà- porque estos perros lo llevan en la sangre...

- No sé jo...

- Que sí, hombre, ¡en la sangre! -repetí i afegí per aclarir el concepte: Eso que ahora llaman los genes.

2008

Fama a Rodamots

Fa anys que estic subscrit a Rodamots, una llista de distribució que cada dia t’envia un correu electrònic amb una paraula, el significat i l’etimologia i una citació contextualitzada.

Rodamots sol organitzar setmanes temàtiques i la setmana passada va delectar els més de 9.000 subscriptors amb cinc mots derivats de cinc marques registrades que han acabat per designar tota una categoria de productes (el fenòmen es coneix com antonomàsia): minipímer, cel·lo, ouija, clínex i dònut.

En rebre el primer mot d’esta sèrie vaig enviar un correu per suggerir als responsables de Rodamots un mot que encaixava a la perfecció en la setmana temàtica: clàxon.

Em van contestar dient-me que ja tenien els cinc mots per a la setmana (passada), però que la setmana vinent (esta que encetàrem ahir) la dedicarien a les propostes dels subscriptors. I jo he estat el primer.

Els cinc mots de la setmana passada i el meu:

clàxon: de l'anglès klaxon (1910), marca registrada, nom de la firma nord-americana que fabricava esta botzina, inspirat en el grec klágxon, imperatiu aorist del verb klázo, 'ressonar'

minipímer: derivat de la batedora Minipimer, de l'empresa Pimer (acrònim de Pequeñas Industrias Mecánico-Eléctricas Reunidas), dedicada a la fabricació de xicotets electrodomèstics, posteriorment absorbida per Braun.

cel·lo: de la marca anglesa de cinta adhesiva «Sellotape».

ouija: del nom comercial «Ouija» amb què es va patentar la taula sobre la qual tenia lloc esta pràctica, del francès «oui» i l'alemany «ja», adverbis d'afirmació.

clínex: adaptació de la marca nord-americana Kleenex, de «kleen» per «clean», 'netejar' i el sufix «-ex».

dònut: extensió del nom d'una marca comercial, derivada de la paraula anglesa «doughnut».

Altres exemples d’antonomàsia són escalèxtric, ping-pong, sonotone, uralita i xupa-xup.

2008

El País i el país

Hi ha (moltes) coses que es no poden fer i una és llegir la premsa quan encara no has passat la ressaca.

Diumenge de matí, després de passar una nit fabulosa a Piccadilly i encara mig borratxo, vaig traure a passejar Matt i vaig aprofitar per comprar El País i Público.

Tenia ganes de veure quins resultats donava la macroenquesta que el diari dirigit per Escolar venia anunciant tota la setmana: 12.000 entrevistes i dades província per província. Droga dura. El resultat a València era més o menys imaginable, però en llegir que el PP obtindrà només dos diputats menys que ZP (160 i 162, respectivament) se’m posaren els pèls de punta i abans d’entrar al llit em vaig empassar les 13 pàgines dedicades a l’enquesta i em vaig estudiar els resultats de les 52 províncies.

Només és una enquesta em vaig repetir durant l’hora que em costà adormir-me. Només és una enquesta... Per sort, però, sempre ens quedarà El País, que sembla decidit a regalar-nos cada dia una informació més intranscendent: si l’altre dia el diari replegava declaracions de Pelayo (aka /katelovedme) després de la desfilada de David Delfín a Cibeles, ahir la infame Karmentxu Marín entrevistava l’actor Miguel Ángel Silvestre i li formulava preguntes de l’estil ¿Va de yogurín o se cree un pedazo de actor? o ¿Cree que es el caprichito de las nenas?

Tenim El País que ens mereixem?

Tenim el país que ens mereixem?

2008

Feina d'advocat

La vida de l’advocat és molt complicada i està sotmesa a grans interrogants i dubtes existencials. Un dels més freqüents és:

- No entenc com pots defensar un client quan saps que és culpable.

Sempre estic temptat d’explicar que fins i tot l’autor del delicte més miserable té dret a la presumpció d’innocència i a un procés penal que respecte totes les garanties processals i que la feina de l’advocat defensor no és traure els culpables de presó, sinó garantir que es respecten les regles del joc i bla, bla, bla…

Però no, perquè hi ha respostes molt més divertides: una seria 'perquè els advocats hem perdut el sentit de l’ètica i de la moral', o 'perquè els culpables solen ser els més guapos' o la més cínica 'perquè qui paga mai és culpable del tot'.

Ahir, però, em vaig veure immers en una situació que feu tremolar els fonaments de la meua ètica: una clienta em demanà que volia denunciar davant l’Ajuntament que durant els cap de setmana els joves del poble fan botellot a la porta de la seua fàbrica i deixen el carrer ple de botelles i de bosses de plàstic.

- De veritat que vol denunciar esta situació? -vaig preguntar i afegí: Però ha provat a parlar amb ells i dir-los que no els costaria res tirar les bosses i les botelles als contenidors?

- Mira, Martí, no sé si això em correspon fer-ho a mi…

Però jo no estava disposat a renunciar tan fàcilment als meus principis:

-.Si vol puc fer-li amb l’ordinador uns cartells on pose 'per favor, arreplegueu el fem' i els posa a la porta de les naus industrials…

- Martí, prepara la reclamació, fes el favor.

I mentre redactava la queixa a l'Ajuntament em vaig sentir com un traïdor.

2008

La roba substitueix el sexe

Esta setmana he portat un ritme de feina frenètic. No només he perdut el compte de les demandes i dels escrits que he presentat estos cinc dies, sinó que he hagut d’estudiar dos nous casos molt interessants.

El primer és sobre una estafa realitzada a través d’Internet, amb connexions a Màlaga i a Barcelona, que m’ha obligat a parlar tres dies seguits amb Piqueras, un agent del Grup Especial de Delictes Tecnològics de la Policia Nacional que em posa burro només d’escoltar-lo per telèfon.

L’altre es tracta també d’una estafa, però relacionada amb uns apartaments que s’oferien en lloguer per torns (allò que abans era la multipropietat) i que té tota la pinta de tractar-se d’un sistema de venda piramidal.

Total, que fart de tanta feina, ahir i després de dinar, em vaig escapar de compres i em vaig gastar mig sou (i no, no és una forma de parlar) en roba. A destacar: un pantaló gris d’espigueta i un altre príncep de Gal·les, una jaqueta moderna i molona per a la primavera, una camisa amb un estampat de puntets i una gabardina tan british i tan fabulosa que quan me la vaig provar vaig tindre una erecció.

I és que no tindré ni nóvios, ni marits, ni amants, però almenys passejaré per la Ciutat de la Injustícia ben templat.

2008