Nit de tardor

Vaig passar la nit de divendres a casa, amb l’argentí i una botella de vi. De matí havia cobrat els honoraris que tenia pendents d’un divorci i tenia ganes de celebrar-ho: entre copes d’un gran reserva i entre els llençols amb un argentí.

Dissabte, però, la cosa fou molt més prosaica: vaig assistir a un minifestival de música que tenia lloc als afores de València, organitzat per uns amics, i només puc dir que el millor de visitar l’extraradi és comprovar com amb dotze euros encara és possible pagar dues copes i una cervesa.

Per això, i perquè a la Bounty no pague les copes, vam escapar al centre. A la barra vaig tindre la mala sort de topetar-me amb un paio amb el qual havia fotut un clau no recorde quan. De fet, per no recordar, no recordava ni el seu puto nom.

- Hola Martí. ¿Te acuerdas de mí?

Em vaig quedar callat més segons dels recomanables per a estes situacions i, finalment, vaig amollar just en el moment en el qual l’argentí es posava al meu costat.

- Claaaro... hemos follado, ¿verdad?

2007

Arreglar un dia

La millor manera d’adreçar un matí horrible de dilluns és passar la vesprada amb un argentí.

El meu xic volia anar al cine i el pobre havia sentit parlar del sobrevalorat Medem i ens vam empassar Caótica Ana.

En realitat ens vam empassar menys de la meitat, perquè la pel·li resultà ten decebedora que vam preferir escapar del cine i passar la resta de la vesprada entre cerveses i rialles.

La pel·li de Medem em va impressionar perquè feia molt de temps que no veia una cosa tan pretenciosa i, al mateix temps, tan buida de contingut i amb unes reflexions tan superficials. Els diàlegs eren artificiosos i previsibles, la història mancava de qualsevol mena de trellat i les interpretacions eres vergonyoses.

- Por lo menos la imagen está bien tratada...

- Sí, pero para ver un video clip me pongo la MTV, digo yo.

2007

¿Qué me pongo?

La moda es una forma de fealdad tan intolerable que tenemos que cambiarla cada seis meses (Oscar Wilde)

De tant en tant EPS dedica un editorial de moda a repassar quines seran les tendències oficials de la temporada. Este és el cas de l’exemplar del diumenge passat, en el qual la sempre meravellosa Eugenia de la Torriente signa un article que sota el títol Otoño en guerra ens informa d’allò que les grans marques han convingut que serà imprescindible als armaris de l’home per a la temporada tardor/hivern.

Entre les tendències que apunta l’article hi ha de tot: des de la fricada snow glam, que aposta per tornar a traure de l’armari els anoracs* i l’estètica esquí a l’encertadíssima dictadura del gris, que substituïrà el negre com a color de capçalera (almenys fins febrer o març, clar).

El mateix article consolida els quadres com element geomètric de la temporada i desapareixen definitivament, -per fi!- els rombes. De la mateixa manera, el càrdigan** no només sobreviu una temporada més sinó que esdevé la peça clau i el must masculí més evident, juntament a l’esmòquing***.

Igualment, segons les passarel·les s’imposarà el vellut, l’estètica irlandesa i la roba apocalíptica més estrafolària.

Jo em quede amb el gris, amb els quadres i amb el càrdigan. El vellut el deixe per al sofà i la roba estil Blade Runner i l’esmòquing que se’ls pose un altre.

* * *

* anorac, de l'èsquim anorak, de anoré 'vent'.

** L’equivalent al càrdigan en femení seria la rebeca i és curiós que ambdós mots siguen dos epònims tan encisadors: mentre el càrdigan pren el seu nom del 7é compte de Càrdigan, el general britànic James Brudenell; la rebeca, en canvi, pren el nom de la protagonista de la pel·li Rebecca, de Hitchcock.

*** smòquing, de l'anglés smoking-jacket 'jaqueta de fumar', és a dir 'vestit d'interior per a fumar havent sopat'.

La setmana

La setmana ha sigut de conya. El meu compromís polític, social i etílic m’obliga a fer acte de presència a determinats actes inefables, ara que el meu poble està en festes, i simular interés per coses que no m’importen una puta merda.

Així, si dimarts em tocava sopar amb els membres d’una filà de moros i cristians, dimecres vaig portar l’argentí a un concert de bandes de música i ahir dijous estava convidat al lliurament d’uns premis literaris i al preceptiu còctel, que s’allargà fins passades les 3 del matí (motiu pel qual hui he fet tardíssim a la feina, òbviament).

Per a esta nit m’espera un altre sopar, demà l’Entrada de Moros i Cristians i diumenge el concurs de paelles. La setmana que ve serà un sopar popular i un dinar ple de iaios que ja faran prou si aconsegueixen contenir els esfínters fins les postres.

A més de tot això se suposa que he de traure temps per assistir dissabte a la inauguració del pis d’una amiga i també m’agradaria, si és possible, passar unes quantes hores entre els llençols. Follant, clar.

2007

Moments del cap de setmana

Divendres matí

Durant la roda de reconeixement que tenia de matí, l’únic dels testimonis que va reconéixer el meu client com el responsable d’un homicidi en grau de temptativa i de tres robatoris ho feu amb les paraules següents:

- Es el número uno, el de la camiseta roja.

- ¿Está seguro? -preguntà la jutgessa.

- Sí, señora, pero no llevaba ese pendiente en la oreja. Llevaba otro, no sé, tipo Beckham.

Jo vaig provar a amagar el somriure, fins que la Secretària del jutjat, que redactava l’acta, preguntà:

- ¿Beckham lleva una hache intercalada en algún sitio, verdad?

Dissabte matí

Divendres nit vaig tindre argentí per a sopar. I es va quedar a dormir, clar. Dissabte de matí, després de desdejunar café, suc i torrades, i de practicar sexe oral a la cuina, em va amollar ¿Dónde te apetece ir de viaje?

I encara no sé com vam comprar els bitllets per passar el primer cap de setmana de novembre a Porto (Portugal).

- Si cada vegada que follem acabem fent un viatge, haurem de deixar de follar.

- Ni lo sueñes.

- Vale

Dissabte nit

Estava convidat a una boda horrorosa, on el mal gust i la falta de trellat eren la tònica dominant, però el moment més destrellatat arribà amb el primer postre, que segons la carta del menú, portava per nom el grandiloqüent Bolso Pasarela Rex.

I era justament això: un bolso de còctel de xocolate, que imitava l’estampat de Louis Vuitton.

- ¡Qué idea tan original: un bolso de chocolate! -exclamà quasiorgàsmica una hortera de la taula.

- Sí, xixi: un bolso de xocolate. No sé si menjar-me’l o penjar-me’l al muscle.

- Ai, qué loco.

D’allí, i sense haver tocat el Bolso Pasarela Rex, vaig marxar a València a reprendre una rutina escisadora: plaça Sant Bult, carrer Impertinències i Bounty, amb tot el que això suposa.

Diumenge vesprada

Vaig passar la vesprada al sofà, amb Media noche en el jardín del bien y del mal al devedé i un argentí enjogassat i deficiós al costat, que no podia estar-se quiet.

- Entonces, ¿tu fin de semana cómo ha estado?

- Um... diría que completito. Muy completito.

2007

Cròniques toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio

La resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi Vernaccia -que ens beurem esta nit a casa- i a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo, vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di Damasceno Monteiro de Tabucchi.

A la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio, de Carlo Collodi.

- Pretens aprendre italià amb Pinocchio? -li vaig preguntar.

- Que va. Es para una amiga, por su cumpleaños -em va contestar.

De Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig trobar distant i una mica apagat.

- Et passa alguna cosa? -vaig preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un poc… no sé… raro.

- No, no pasa nada. Anda, vamos a cenar.

De camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al tema i optar per un plat de gnocchi al pesto.

El sopar fou horrorós: el trobava pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però, i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: No soy una puta.

- ¿Qué coño significa eso? -vaig preguntar quan aconseguí reaccionar.

- Eso mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me apetecía follar antes de cenar.

Em va deixar molt descol·locat.

- ¿Y por qué coño no lo has dicho? -vaig preguntar provant de mantenir la calma.

- No lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.

Em vaig quedar mort.

- Mira, cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque, por fin, me has dicho que te gusto.

- Tú todavía no me has dicho nada… -em va dir dibuixant un somriure bord a la boca.

I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l’estòmac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu. I és que era el llibre de Pinocchio que l’argentí havia comprat a Siena.

2007

Cròniques Toscanes (II): la síndrome d’Stendhal

La síndrome d’Stendhal eleva el ritme cardíac, provoca vertigen, confusió i al·lucinacions en el subjecte davant l’exposició a una gran bellesa artística.

Esta malaltia psicosomàtica fou descrita pel mateix escriptor francés durant la seua primera visita a la capital de la Toscana, i hui encara molts turistes afirmen sentir-se sobrepassats per la bellesa de la ciutat.

Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.

Donat que vam arribar de bon de matí -el sol encara no havia eixit- vam visitar la ciutat gairebé sols i sense les masses de turistes que envaeixen la ciutat diàriament.

Tot un luxe que compensà l’inici del viatge.

2007