dimarts, 6 de juliol de 2010

Cambio perro conflictivo por perro que no muerda

Si no tenia prou amb haver okupat el sofà, amb robar-me el sopar de tant en tant, amb apujar al llit cada dos per tres, amb tacar els vidres de casa amb el morro i amb fer olor a gos, la setmana passada Matt va fer una passa més enllà en el salvatgisme que cultiva tan rebé: em va tirar a terra al mig del parc.

Ens vam trobar amb Jacky, l’únic amic que té.

Òbric parèntesi. Matt no té més amics perquè als gossos intenta mossegar-los i perquè a les gosses intenta muntar-les. Tanque parèntesi.

Com deia, ens vam trobar amb Jacky i Matt començà a estirar de la corretja i no vaig poder amb ell: la sola de les bambes esvarà amb la gespa del parc, no em vaig poder falcar i vaig caure de cara, les ulleres van eixir volant i em vaig repelar els genolls i el colze.

La caiguda fou tan espectacular que mig parc vingué a ajudar-me, tret de Matt, que continuà jugant amb Jacky fins que es cansà i em vaig fer amb ell.

Per si fóra poc, en arribar a casa dels meus pares els vaig contar l’accident i vaig carregar amb tota la culpa:

- Si tingueres una nóvia i no un gos segur que no cauries a terra -em recriminà la iaia.
- Si no estigueres tan flac i no fores tan fluix hauries pogut amb ell -m’amollà mon pare mentre jugava amb Matt.

I la pitjor, ma mare:

- Mami, em convides a sopar?
- Fill no tinc res per a tu, però a Matt li he fet un plat d’arròs.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails