dimarts, 28 de desembre del 2010

Una d'italians...


Sembla mentida que al mateix temps que la pràctica totalitat de la gent que conec es dedica a pensar en les vacances d’estiu (un servidor inclòs, òbviament), passen tantes coses al món: els cent primers dies del nou Govern socialista, la crisi econòmica s’emporta per davant el 5% del valor en borsa de Telefónica, la detenció del criminal de guerra Karadzic, la desarticulació del comando Guipúscoa d’ETA...

Però de totes les notícies que vaig escoltar i llegir ahir, la que més em va colpir tingué lloc divendres passat a Nàpols: la mort de dos xiquetes de raça gitana ofegades a la platja de Torregaveta.

La notícia no era, sorprenentment, la mort de les dos xiquetes romaneses, de 15 i 13 anys, sinó la indiferència dels banyistes, que prenien el sol tan tranquils mentre els cossos de Violetta i Cristina continuaven estesos a l’arena.

Segons les agències de premsa, la notícia ha commocionat tot Itàlia, tot i que fa poques setmanes grups organitzats -d’italians- botaven foc als campaments dels romanesos i el govern -italià- ordenava deportacions massives i retallades dels drets dels immigrants en mig del silenci d’estos italians que ara es commouen amb les imatges de les xiquetes mortes.

La indiferència dels banyistes que ocupaven la platja i parlaven pel mòbil al costat dels cadàvers pot resultar repulsiva, però la hipocresia de la premsa i de part de la societat italiana encara ho és més.

dijous, 16 de desembre del 2010

La tornada


Després d’un cap de setmana barceloní durant el qual ha passat gairebé de tot, tret de bons concerts, no em sent capacitat per fer ni tan sols un mínim resum.

A les poques hores d’entrar al Fòrum vaig perdre el compte dels euros que havia gastat, dels litres de vodka que vaig prendre i de la droga que vaig consumir, així que la millor manera (i la més gràfica) per resumir el cap de setmana serà si reconec que quan tornava cap a València, diumenge de vesprada, vaig haver de vomitar dos cops al lavabo de l’Euromed.

Esta autodestrucció tan meravellosa m’ha deixat l’estómac fotut i, potser, un principi de cirrosi hepàtica, però també un somriure a la cara.
Un somriure infantil i ingenu, però un somriure al cap i a la fi.

dimecres, 15 de desembre del 2010

La recepta de l'abric

Fa un parell d’anys dues bombes tan destructives com les que els EUA van deixar caure sobre les ciutats d’Hiroshima i de Nagasaki van explotar al si de la meua família, confirmant -una vegada més- que la meua família és cada cop més decadent i petitburgesa. Més francesa, en definitiva.

D’una part, es va descobrir que un membre del nostre clan era infidel a la seua dona, la qual va decidir oblidar l’
incident a canvi d’un abric fet amb el pellam d’unes quantes dotzenes de martes gibelines.

Òbric parèntesi. En aquell moment vaig considerar -i ara també ho pense- que em semblava totalment injust que els pobres animalots hagueren de pagar les infidelitats d’un home que presentava tots els símptomes de la crisi dels quaranta, però sembla que els únics capaços d’entendre els sentiments d’una dona dolguda i enganyada són els venedors de la secció de pelleteria d’El Corte Inglés. Tanque parèntesi.

Si aquelles banyes constituïren el nostre Hiroshima particular, Nagasaki fou el descobriment per part de la família que un dels membres més propers patia la síndrome d’Otel·lo o deliri de gelosia (
celopatía o delirio celotípico en cristià), que vindria a ser una mena de trastorn de gelosia extrema que pren la forma de paranoia i que porta l’afectat a considerar-se objecte d’enganys continus per part de la seua parella.

En unes altres paraules: l’afectat per esta síndrome viu convençut que la seua parella es folla tot allò que se li posa per davant, sense comptar amb cap mena de prova o indici raonable. Simplement ho creu.

La síndrome d’Otel·lo, doncs, és molt més destructiva que la infidelitat perquè suposa un desgast emocional difícilment suportable: una cosa és que t’acusen d’infidel quan realment ho has estat (això pots assumir-ho), però una altra cosa ben diferent és suportar acusacions continues per part de la teua parella per una cosa que no has fet.

I és que, per a tranquil·litat de les martes i dels visons del món, no tot es cura amb abrics de pell.


dimarts, 14 de desembre del 2010

Por catatònica

Ahir a mig matí vaig fugir del despatx per fer-me un café al bar. A la barra, mentre fullejava el diari, vaig escoltar la conversa de tres desfaenats que analitzaven la situació política i econòmica entre copes de terry i ducados negres.

Es van queixar gairebé de tot, però centraven la seua crítica en la crisi econòmica, vinculant-la directament amb els immigrants.

Era curiós escoltar com, segons estos brillants analistes, els culpables de la crisi eren els equatorians i els romanesos que treballen a la Confederació Ibèrica de Nacions i no el preu del petroli, l’especulació immobiliària dels darrers anys o l’augment dels preus dels productes d’alimentació, motivats -també!- per l’especulació internacional.

La capacitat discursiva i analítica dels contertulians era gairebé la mateixa que la d’una pedra, però això no significa que no represente el sentiment o parer general d’un segment important de la població.

I això sí que fa por.

Però com no vull semblar ni inquiet, ni compromés, ni indignat, reproduiré una conversa amb l’
ecs!novio catatònic que tingué lloc durant el sopar d’anit:

- Vols café o una copa -vaig oferir mentre replegàvem els plats.
- Vull una altra cosa: que deixes els plats on estan i em folles.

I un amfitrió ha de fer el que li manen.

2008


dimecres, 1 de desembre del 2010

Dimarts i (per fi) bon dia


Una de les proves més evidents i simptomàtiques que indica que no estic bé del cap és com puc passar de la depressió postcapdesetmana (així, tot junt) a l’eufòria més des-tre-lla-ta-da (així, amb guionets). I a l’inrevés.

Si dilluns no vaig ser capaç d’anar cara l’aire en tot el dia perquè em trobava pesarós, esgotat físicament i amb la moral una mica baixa, ahir vaig tindre un dia frenètic.

D’una part, finalment, vaig tancar dos temes pendents del proper cap de setmana: com anar a Barcelona i on dormir durant el Summercase.

En segon lloc, vaig dinar amb un xic que em va agradar i em va fer gràcia, tot i que reconec que vivim a universos paral·lels: jo vaig considerar el dinar una
primera cita, però ell ho definí com una presa de contacte. Les diferències són abismals (i abissals) entre un concepte i l’altre, tot i que estic convençut que pot haver-hi un segon intent.

Almenys, així ho espere.

I per si fóra poc, el xic que considerava mort tornà des de l’infern per convidar-se ell mateix a sopar a casa hui dimecres. Hi ha forma de traure profit de tot açò?

dimecres, 24 de novembre del 2010

Malenconia

Ahir vaig passar un dia estrany. Em trobava afectat d’una mena de malenconia i no sabia a què atribuir-la: al fet que havia passat una mala nit i gairebé no havia dormit més d’una hora seguida, al fet que a la feina on em prostituïsc cada dia se’m fa més difícil veure-li la cara al cap del despatx i no vomitar o a la ressaca d’un cap de setmana durant el qual he passat més hores ebri que no pas sobri.

Però res d’això era la causa del meu estat, ja que no recordava que a finals de la setmana passada el xic que feia de novio va tindre un mort sobtada: va patir una descàrrega elèctrica. Em trobava, sense saber-ho, en ple dol.

- Ja l’has mort? -em preguntà un amic.
- Sí -vaig respondre sense dubtar.
- I per què ha estat?
- Li vaig telefonar dijous i no em va tornar la telefonada.
La vida útil dels novios cada dia és més curta.

2008

dilluns, 22 de novembre del 2010

Mad men

 
Per salut i higiene mental intente no llegir els articles que Javier Marías (o Manías) publica els diumenges a EPS, ja que Manías és d’aquells tòtems de la literatura espanyola que s’han de respectar perquè toca fer-ho, tot i que sempre acaba queixant-se del soroll que hi ha al carrer o de com el Govern atempta contra la seua llibertat cada cop que aprova una llei restrictiva amb el consum del tabac a llocs públics.

I una persona que considera que fumar-se un cigarret és la màxima expressió de la llibertat individual no pot ser pres en consideració, per molt que controle els signes de puntuació.

Siga com siga, diumenge Manías parlava a la seua pàgina d’una de les sèries que estic devorant estes setmanes de calor i hores mortes:
Mad men.

Mad men i Swingtown donen, ara per ara, sentit a la meua existència, a l’espera de veure com resulta el capítol pilot de Pretty handsome. Però centrem-nos en Mad men, que resulta tan encantadora com cínica i despietada.

A
Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.

El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades.

En el fons, Manías i jo som molt pareguts: ell necessita la nicotina, i jo una sèrie incorrecta. 

2008 


dimarts, 16 de novembre del 2010

Dinar amb ecs!


Ahir vaig convidar un ex (llegiu ecs!) a dinar. Feia dos anys que no li veia el pèl i, de veritat, tenia ganes de saber què era de la seua vida.

Des que vaig concertar la cita li vaig pegar voltes a la gran qüestió: follarem?, però després d’una botella de
ribeiro, dos copes de patxaran i un whisky amb gel per a ell i un vodka amb llima per a mi, els seus (i els meus) peus sota la taula indicaven que tot aniria rodat.

Al llit, entre jocs i rialles li vaig dir:

- He de recordar-te que tens novio?

I ell, sense cap mena de vergonya, m’amollà:

- Jo tindré novio, però tu tens un culet...

I vam continuar amb el que estàvem fent: passant-ho de conya.

Hui vindrà a dinar el meu amic Paquito, i només espere que no passe el mateix, perquè si no la seua dona no em convidarà al seu aniversari, que tindrà lloc dissabte al barri de Russafa.



dijous, 11 de novembre del 2010

Cames

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba
nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.


2008

dilluns, 8 de novembre del 2010

Una llengua humida

Arran el manifest que alguns intel·lectuals tan elevats com Rosa Díez (!), Ana Rosa Quintana (!!), el vividors Boadella i Espada (!!!), Iker Casillas (!!!!) o l’homínid Luis Aragonés han signat a favor de la lengua común o, millor dit, en contra de la resta de les llengües que no siguen la que ells consideren comuna o única, la dreta lingüística espanyola està eufòrica.

El Mundo, la COPE, Libertad Digital i alguns programes de Telecinco recolzen el manifest, demanen signatures i alerten qualsevol disposat a perdre el temps de com el castellà està en perill allí on es parlen unes altres llengües, i apunten, sobretot, a Catalunya, a Euskadi i a Galícia.

He de confessar que en un moment donat vaig dubtar si podria ser veritat que els castellanoparlants de València, Getxo o Vigo pogueren vore com els seus drets són trepitjats impunement pels nostres governants i que, efectivament, el castellà estiguera en perill.

En arribar a casa, però, vaig escoltar a la tele com una periodista afirmava tan tranquil·la que ‘Nadal sostenia la Copa de Wimbledon y
la daba un mordisco’ i vaig eixir de dubtes: efectivament, el castellà està amenaçat.

I molt.

2008

dilluns, 25 d’octubre del 2010

A&A

Divendres vaig convidar dos amiguets gais a sopar a casa, A&A, amb la lleugera intenció de fer d’alcavot, però sembla que només sé fer-ho entre heteros, ja que no es va produir cap resultat evident.

En acabar de sopar vam emprendre una d’aquelles terrorífiques nits d’ambient, que ens portà per un reguitzell de locals infames i la situació era tan lamentable que vaig haver de refugiar-me en el vodka amb llima, com a taula de salvació/perdició.

La ingesta massiva d’alcohol em portà a protagonitzar escenes més pròpies d’un adolescent que no pas del postadolescent que sóc, sobretot a un antro de mala mort on tot, absolutament tot, estava folrat amb un animat print de zebra africana: des dels sofàs i els coixins, passant per les parets i els tamborets de la barra, fins el billar.

A aquell antro no només vaig tirar a terra una asta amb la bandera de l’arc de Sant Martí, sinó que vaig robar una boa de plomes negres que formava part d’un atrezzo inefable.

Per rematar la nit de despropòsits em vaig trobar amb un lector que m’amollà:
- Què fas ací? Buscant històries per al bloc?

Després de tot això, vaig decidir passar la resta del cap de setmana a la platja, cremant-me i expulsant vodka a través dels porus de la pell.


2008

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Segona cita

Anit vaig tindre la segona cita amb el nóvio (o millor dit: el xic que actua com si ho fóra).Em va convidar a sopar a sa casa, un meravellós estudi a Russafa, i em va oferir una truita d'espàrrecs i uns calamarets amb ceba, acompanyats d'un vi blanc fresquet i lleuger.

Entre plat i plat em preguntà:

- Puc tocar-te?

I li vaig contestar que sí, que tenia ganes de llit i que el vi m'havia posat caxondo, a banda del fet que el meu amfitrió passà la vetllada amb només uns calçotets.

Vam estar gairebé una hora al llit, suant i gaudint com dos autèntics pervertits, i en acabar em va demanar que em quedara a dormir.

- Demà tinc molta feina, un altre dia em quedaré.

I és que no convé ser tan fàcil ni donar-ho tot per fet.

2008


divendres, 8 d’octubre del 2010

Nata vintage


Ahir vaig arribar a casa a migdia completament desfetet: la ressaca de la guàrdia de dimarts es concretà en un judici dels que la Llei anomena ràpids, però que en el meu cas s’allargà durant més quatre hores i acabà per exasperar-me.

En arribar a casa, però, m’esperava la cadira que vaig comprar fa unes setmanes: la Nata vintage (Nascuda vintage, en cristià), de l’estudi italià AnAtomic Factory, que ha justificat la seua creació amb el següent manifest:

(...) Il nuovo nasce già vecchio. Facciamo quindi una provocazione: quale modo migliore, per rendere vintage una sedia, di prendere in prestito un bastone (stereotipo del vecchio) e sostituirlo ad una gamba?

En poques paraules, i per a aquells que no enteneu la llengua de Dante i de Berlusconi: el que han volgut posar de manifest els toscans d’AnAtomic Factory amb la creació de la cadira Nata Vintage és una crítica cínica al gust del disseny pel vintage com tendència cíclica i recurrent.

Independentment de tot això, i ara que ja tinc a casa la cadira -més escultural que no pas funcional- em pregunte inquiet: què cony faig amb ella?


dimarts, 5 d’octubre del 2010

Colze

Ahir estava de guàrdia i el dia fou de tot excepte tranquil: de bon de matí ja tenia una parella d'adolescents detinguts: ell, de 17 anys; ella, de només 16.

El meu agent favorit m'explicà el cas: els joves estaven a un portal menjant-se els morros, quan un dels veïns de l'edifici, acompanyat de la seua dona i del fill de la parella, de només uns mesos d'edat, es disposaren a eixir, amb tan mala sort que una de les rodes del carret del xiquet passà per damunt de la mà del jove adolescent i s'inicià una baralla que acabà amb el pare amb un colze trencat.

- ¿Este niñato le ha roto el codo a un hombre? -vaig preguntar, perquè no donava crèdit.
- ¡Y se lo volvería a romper! -bramà el
niñato, de forma que només vaig poder dir:
- Que esto no conste en la declaración, agente.

El més graciós de tot és que els pares dels adolescents no es coneixien entre ells:

- ¿Usted es el padre de Javi? -preguntà la mare de Sandra.
- ¿Y usted la madre de Sandra? -repreguntà el pare de Javi.
- No me digan que no se conocían -vaig intervindre en la conversa dels consogres amb un somriure malèfic.
- La verdad es que todavía no... -digué la mare de Sandra pesarosa i avergonyida per la situació.
- Esta sí que es buena -vaig reprendre, per sentenciar a continuació: pero no dejemos que un delito de lesiones y un codo roto acaben con la magia de este momento.
Busca qui t’ha pegat (o qui t’ha trencat el colze)!
2008

divendres, 24 de setembre del 2010

Tafanejar a la platja

Dissabte, després de deixar G al seu cotxe, vaig marxar a la mar a passar la resta del cap de setmana. Només portava un parell de pantalons curts i el llibre El año del diluvio de Mendoza, a la maleta. Bé, també portava darrere meu Matt, i el seu pot de pinso, i el seu llit, i els seus joguets, i la seua corretja, i les seues llepolies, perquè viatjar amb gos és així de complicat.

Després de dinar em vaig deixar caure a la platja i just al meu costat tingué lloc una imatge que em va resultar molt tendra, no sé si perquè realment ho era o perquè em trobava en un estat post coïtum exagerat.

La qüestió és que als pocs minuts d’haver-me instal·lat i ja amb el llibre entre les mans, una família àrab es col·locà al meu costat: els pares eren joves i atractius, ella portava un biquini* negre i ell unes bermudes** roges molt curtes, i tenien un xiquet d’un any i mig amb un cap molt gran.

Obriren un para-sol, estengueren les tovalloles i, mentre el xiquet jugava amb un poalet, el pare tragué d’una nevereta blava dos cerveses i li n’allargà una a la seua dona.

Es van passar la vesprada entre rialles i mostres discretes -però no tant com es podria presumir- d’afecte i tot i que parlaven àrab entre ells, era fàcil imaginar que s’ho passaven de conya.

En un moment donat, el pare s’alçà i li apropà al xiquet un brick de suc, li posà la palleta i li digué en castellà:

- Venga, bébetelo.

El xiquet intentà agafar el brick amb la mà, però el pare li explicà:

- No, que tienes arena en las manos. Papá te lo da.

Estava contemplant l’escena (i els tors del jove pare) quan vaig escoltar que la mare cridava alguna cosa en àrab i m’assenyalava amb el cap. En girar-me vaig coincidir amb la mirada del pare, que em mirava amb una barreja d’estranyesa i desafiament.

Vaig decidir concentrar-me en l’obra de Mendoza i vaig deixar de tafanejar la vida dels altres.

* * *
* biquini, de bikini, marca registrada per L. Réard amb el nom d'un atol del Pacífic, on s'experimentà la bomba atòmica.
**
bermudes, del nom de les Illes Bermudes, clarament.


dimecres, 22 de setembre del 2010

El balenó

Ahir estava tan fart de l’excés informatiu sobre l’Eurocopa que vaig dinar mentre veia a la tele com una manada d’orques assassinaven cruelment un balenó i el devoraven encara mig viu, però és que els comentaris d’espanyolisme ranci dels espanyols que han anat a Viena a veure com Espanya guanyava l’Eurocopa encara resultaven encara més desagradables.


2008

divendres, 17 de setembre del 2010

G, vodka i marihuana

Divendres van saltar pels aires tots els plans que tenia tancats i em vaig trobar sense perspectives per al cap de setmana, així que vaig decidir que una mica de sol, de platja i de descans em vindrien molt bé, i vaig escapar dissabte de matí.

La nit de divendres, però, vaig pensar que havia d’aprofitar-la d’una altra forma i, després de fer-me l’ànim, vaig telefonar un xic que vaig conéixer fa un parell de setmanes:

- Ei, sóc Martí. Em preguntava si tens plans per a esta nit...

G té 36 anys, es dedica a l’ensenyament, és dolç i tendre, interessant i divertit i té un cos fibrat i mengívol.

Després de tres copes a la terrassa de casa em va preguntar si fumava marihuana:

- No sé si deuria... l’herba em posa molt burro -vaig advertir inútilment, ja que abans d’acabar la frase el meu convidat ja havia encés el porro i me l’oferia amb una mirada porca als ulls.

- D’això es tracta -em digué alhora que em llançava un somriure bord.

En acabar el porro em vaig servir una quarta copa i vaig confessar:

- La veritat és que estic una miqueta marejat...

I ell saltà com un ressort:

- Llavors és el moment idoni per fer-te una proposta deshonesta.

I vaig replegar el guant amb tota l’elegància possible:

- Saps que no calia drogar-me per follar amb mi, veritat?

2008

divendres, 6 d’agost del 2010

Serà ideal? (i II)

Un cop al llit, tot va transcórrer d’una manera natural i, m’atreviria a dir, íntima en excés: massa abraçades, massa besades i massa confiança per a tractar-se d’un primer i, tal vegada, últim clau.

No sabria dir si em trobava al llit amb un perfecte psicòpata o amb allò que podríem considerar un xic
troppo expressiu i hipersensible, ja que amb cada llepada i amb cada tocament responia amb un gemec o amb un sospir de plaer.

O senzillament és que estava inspirat, no ho sé.

En acabar ens vam fumar un cigarret al menjador, drets i completament nus, i després de repassar tot el seu cos amb la mirada més bruta que he pogut sentir mai, vaig preguntar:

- Quin peu gastes, per curiositat?
- Un quaranta-sis -contestà amb tota naturalitat.

Vaig mirar allò que li penjava entre les cames i vaig amollar:

- Ara entenc algunes coses, xic.

Va riure i em digué:

- No és per a tant... i tu, quin peu gastes?

Vaig mirar al terra, em vaig mossegar el llavi i vaig confessar:

- Un quaranta-un.

Vam tornar a riure, vam rematar els cigarrets i vam tornar al llit.

I ens vam adormir.

2008

dijous, 5 d’agost del 2010

Serà ideal (I)

Ahir, després d'un dia de guàrdia infernal, vaig rebre a casa la visita d'un dels candidats a marit ideal que m'havia proporcionat el perfil de la pàgina de contactes.

La mala notícia és que veig molt difícil que puga convertir-se en el Marit Ideal (així, amb majúscules), però la bona notícia és que em va proporcionar un dels millors claus que he fotut durant estos últims mesos.

Es va plantar a casa, amb el seus 183 centímetres d'alçada i el seus 75 quilos de carn fibrada, amb l'excusa de prendre una cervesa a la terrassa, però després de la segona Carlsberg tot anà rodat: em va demanar que li féra una
visita guiada pel pis i en arribar a la cadira Wassily de Breuer em va mirar i amollà:

- Esta cadira ha de ser còmoda, no?

I abans que poguera desmentir la suposada comoditat de la cadira ja estàvem enganxats, amb les seues mans perdudes als meus pantalons i les meues desbotonant la seua camisa.


2008

dijous, 29 de juliol del 2010

El rèdit

Gràcies al nou perfil d'Internet que em vaig obrir la setmana passada el meu messenger ha reviscolat una miqueta: l’oferta de productes frescos ha augmentat exponencialment, però ja que el meu objectiu era trobar un marit ideal, em centraré en això (almenys mentre puga controlar les hormones, la qual cosa resulta cada dia més difícil, per culpa de la calor).

I és que he conegut dos xics que em fan gràcia, cadascú amb el seu estil, els seus defectes i el seu atractiu, de forma que hui per hui sóc incapaç de preferir-ne un sobre l’altre. Per això, cal que fixe un calendari i seguir les pautes correctes per procedir al descart d’un candidat.

Però, sense cap mena de dubte, el millor missatge que m’ha arribat al perfil ha estat el que reproduïsc a continuació, ja que si Suècia se’n fot de la inviolabilitat de la correspondència, jo no en puc ser menys:

No ens coneixem però des del despatx on treballo a Barcelona, la meva companya de feina i jo seguim fidelment des de fa uns quants mesos les actualitzacions del teu fotolog. Jo no tinc fotolog perquè sempre m'ha fet mandra i de fet ja veus la deixadesa del meu perfil que per no tenir no té ni foto, però ara que te n'has fet un, és la ocasió perfecta per felicitar-te.

Així que, no deixis d'escriure que ens animes els matinets laborables.

Salutacions des de Barcelona!


Quin detall, no?

2008

divendres, 23 de juliol del 2010

Cita frustrada

La cita de divendres fou un autèntic desori: els elements previs i el desenvolupament de la mateixa farien que qualsevol observador objectiu apostara per una nit de sexe fàcil, però la realitat fou molt més frustrant.

El missatger i jo vam xarrar durant dos hores i ens vam fotre tres copes cadascú. La nit transcorria a la perfecció i em moria de ganes per fotre un clau ja que l’arribada de la canícula m’ha disparat les hormones i estic tan caxondo com una gossa en zel, fins que vaig escoltar les paraules prohibides:

- No folle mai en la primera cita.

Vaig deixar que la paraula ‘mai’ retronara al meu cap, i després de rematar el tercer vodka, vaig amollar:

- Ho sent, però demà he matinar: serà millor que marxes ja.

No m’agrada perdre el temps.

I per això esta nit tinc una altra cita: no pense parar.

2008

dijous, 22 de juliol del 2010

Paquet a domicili

Per encetar el cap de setmana no hi ha res millor que una cita. Es tracta d’un xic que vaig conéixer fa un parell de setmanes i tot i que no és especialment atractiu ni interessant, ni té massa actitud, ni es convertirà mai en el marit ideal, té un punt positiu: el xic treballa, ni més ni menys, a una empresa de missatgeria, la qual cosa em permetrà interpretar una de les frases més famoses del cine porno: ¿tienes un paquete para mí?

I només espere que sí, i que siga ben gran.


2008

dimecres, 21 de juliol del 2010

La clienta

Dilluns em va telefonar una clienta que vaig atendre l’any passat durant una guàrdia de violència domèstica.

Volia que un servidor assumira la defensa jurídica d’uns quants assumptes que tenia pendents, alguns a Múrcia i uns altres a Barcelona. Li vaig dir que això no era cap inconvenient, entre altres coses perquè així podria comprovar de primera mà si els advocats catalans eren pitjors que els valencians, ja que done per descomptat que no pot haver res pitjor al món que un advocat murcià.

La clienta es plantà al despatx amb quatre arxivadors plens de documentació i expedients de tota mena: denúncies per violència domèstica, un cas de divorci que havia arribat al Suprem, reclamacions de pensions i aliments, reconeixements de paternitat, faltes d’injúries, un expedient sobre la pèrdua de la custòdia d’una xiqueta...

La meua clienta, amb menys de 35 anys, ja ha tingut tres filles, cadascuna d’un pare diferent, la custòdia de dos de les quals ha perdut per culpa d’haver abusat de les drogues durant una bona temporada.

Òbric parèntesi. I és que tots els que abusem de les drogues però encara tenim una miqueta de trellat sabem que els xiquets i la ressaca són incompatibles. Tanque parèntesi.

- ¿Y qué relación tienes con los padres de tus hijas?
- Pues con el primero no tengo ninguna relación, porque estaba casado cuando nos conocimos y...
- Muy bien...
- ... con el segundo fatal: llevamos más de 70 denuncias cruzadas y hace cuatro años que no me deja ver a mi hija porque dice que soy una mala madre.
- Estupendo.
- Pero con el tercero muy bien: quiere que volvamos a vivir juntos...
- Espera un segundo... ¿el tercero no es el que te pegaba?
- Sí, pero de eso hace muchos meses...
- Ah, claro...

Vaig barallar la possibilitat de dir-li que no podia fer-me càrrec dels seus assumptes, ja que el que ella necessitava no era un advocat, sinó algú que posara ordre en la seua vida i eixa persona, òbviament, no podia ser jo.

Però quan em preguntà si seria capaç de solucionar-li els problemes, després de prendre aire, només vaig poder dir:

- Pero con una condición: no demandes a nadie más, cielo.


2008

dimarts, 20 de juliol del 2010

Evidentment


Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
-
Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.



divendres, 9 de juliol del 2010

Gandy per a un diumenge



Diumenge vaig passar més d’una hora cara l’espill comprovant els efectes d’un cap de setmana de destrucció gairebé suïcida: era impossible esborrar el rastre de dos nits de massa alcohol, massa tabac i massa hores de festa. I, sobretot, de massa euros deixats a moltes barres i a les mans d’algun camell.

Els valencians teníem una cita a Mislata, que celebrava una nova edició del Mimed, amb The Pipettes i La Casa Azul en el paper de caps de cartell. Les primeres, que actuaren el divendres, em van decebre una mica en directe, però el segon em va sorprendre: l’esperava molt pitjor.

En acabar els concerts començàvem un periple que divendres em va portar, per exemple, a acabar a un after de mala mort jugant al futbolí amb uns desconeguts.

Tot això rememorava diumenge cara l’espill, amb la sensació de precipitar-me a la temuda i depressiva ressaca dominical, quan vaig tindre un flaix i vaig recordar una imatge que havia vist a El País Semanal quan arribava a casa i que de ben segur podria evitar-me la depressió de diumenge: les fotos del model David Gandy, a càrrec de Manuel Outumuro.

El britànic Gandy, a qui tots hauríem de recordar per la campanya que protagonitzà l’estiu passat d’un perfum de Dolce&Gabanna, s’ha convertit en el model fetitxe* dels dissenyadors italians i sembla representar una nova tendència en moda masculina: el retorn a les formes i a la voluptuositat.

Benvingut siga ja que, de moment, a mi ja m’ha salvat un diumenge.



La paraula 'fetitxe' ha arribat a la nostra llengua des del castellà fetiche, però és que abans ja havia recorregut mitja Europa: del portugués dialectal africà feitiço passà a l’italià (feticcio), i en acabant al francés (fétiche), d’on el van adaptar els castellans.

Un mot viatger, doncs.

dimarts, 6 de juliol del 2010

Cambio perro conflictivo por perro que no muerda

Si no tenia prou amb haver okupat el sofà, amb robar-me el sopar de tant en tant, amb apujar al llit cada dos per tres, amb tacar els vidres de casa amb el morro i amb fer olor a gos, la setmana passada Matt va fer una passa més enllà en el salvatgisme que cultiva tan rebé: em va tirar a terra al mig del parc.

Ens vam trobar amb Jacky, l’únic amic que té.

Òbric parèntesi. Matt no té més amics perquè als gossos intenta mossegar-los i perquè a les gosses intenta muntar-les. Tanque parèntesi.

Com deia, ens vam trobar amb Jacky i Matt començà a estirar de la corretja i no vaig poder amb ell: la sola de les bambes esvarà amb la gespa del parc, no em vaig poder falcar i vaig caure de cara, les ulleres van eixir volant i em vaig repelar els genolls i el colze.

La caiguda fou tan espectacular que mig parc vingué a ajudar-me, tret de Matt, que continuà jugant amb Jacky fins que es cansà i em vaig fer amb ell.

Per si fóra poc, en arribar a casa dels meus pares els vaig contar l’accident i vaig carregar amb tota la culpa:

- Si tingueres una nóvia i no un gos segur que no cauries a terra -em recriminà la iaia.
- Si no estigueres tan flac i no fores tan fluix hauries pogut amb ell -m’amollà mon pare mentre jugava amb Matt.

I la pitjor, ma mare:

- Mami, em convides a sopar?
- Fill no tinc res per a tu, però a Matt li he fet un plat d’arròs.



dilluns, 28 de juny del 2010

Coses que mai haurien de passar a un vestidor

Dimecres vaig canviar l'horari de natació. Estava fart de coincidir amb els xiquets que van als cursets i em vaig apropar a la piscina abans de sopar.

Però el resultat fou encara pitjor: justament a eixa hora la piscina oferia un curs per a dones obeses, postmenopàusiques i enfundades en banyadors negres tan grans com una lona de circ.
En realitat no sé si és necessari complir amb els tres requisits esmentats o si, per exemple, és possible enfundar-se un banyador roig, però el que és ben cert és que totes les assistents al curset responien al perfil descrit.

La imatge de les dones des de sota l'aigua, a banda de recordar-me una foto prou coneguda d'Olivier Blaise d'una elefanta índia nadant al mig de l'oceà, transmetia pau i assossec i, per què no dir-ho, també aconseguí fer desaparéixer el poc instint sexual que em queda.

En acabar els meus trenta llargs, em vaig dirigir als vestidors pesarós i convençut que mai obtindria res de profit de la piscina, a banda, és clar, de l'escultural cos que estic cultivant.

Però no podia estar més equivocat, ja que just darrere meu entrà al vestidor un nadador que no havia fitxat encara: era un xic d'uns trenta anys i responia al perfil
übersexual: masculí, amb pèl i lleugerament musculat.

La providència divina ordenà que la meua taquilla i la seua estigueren una al costat de l'altra i que no hi haguera ningú més al vestidor.

Em va saludar, obrí la seua taquilla i em donà l'esquena mentre es treia el minúscul banyador que portava. Jo em vaig quedar quiet, contenint la respiració, encara amb el meu banyador posat, i gaudint de l'espectacle amb l'excitació d'un autèntic pervertit.

A continuació es va girar, completament nu, i em va mirar directament als ulls. Instintivament vaig apartar la mirada i la vaig fixar al fons de la taquilla, fins que vaig escoltar que em deia:

- Hui l'aigua de la piscina estava molt freda, no creus?

Jo volia dir que sí, perquè en realitat ho estava, però tenia la boca tan seca que només vaig poder fer un gruny.

- Ara pareix que ja estiga entrant en calor. Mira.

Vaig traure el cap de la taquilla a poc a poc, molt a poc a poc, fins que em vaig trobar amb el paio, que continuava mirant-me amb un somriure porc a la cara mentre es palpava el piu, que començava a acumular sang i a guanyar llargària i consistència.

Em vaig quedar quiet, gaudint del cos del nadador i sense poder articular paraula. Però que jo no diguera res no importava massa, ja que ell parlava per tots dos:

- Després de nadar el millor que pots fer és pegar-te una bona dutxa, saps?

Vaig mirar al meu voltant: no hi havia ningú i només s'escoltaven les rialles de les elefantes que continuaven al curset i la idea de compartir una dutxa m'excitava de mala manera.

Vaig dubtar un segon, durant el qual només podia pensar en el cos del nadador i en el morb de muntar-m'ho amb ell, i finalment vaig prendre una determinació: Martí, has de fer-ho.

Però just quan estava a punt d'amollar el
sí, quiero, es va escoltar com algú obria la porta del vestidor al meu darrere. Em vaig girar i en eixe moment vaig comprovar com la possibilitat de muntar-m'ho amb el nadador desconegut s'esfumava: quatre vells d'uns cinquanta anys entraven per la porta i s'acomodaven als bancs del vestidor amb tota la parsimònia del món.

Em vaig girar de nou per veure com podíem continuar amb l'encontre, però el meu nadador ja havia fugit a les dutxes i m'havia deixat sol.

Sol amb mig d’un vestidor i amb una erecció.

Busca qui t'ha pegat.



dimarts, 15 de juny del 2010

Yo para ser feliz quiero un camión


Les imatges de la màfia dels transportistes tallant carreteres en protesta per l’augment del preu dels carburants m’han emprenyat de mala manera, i això que fins ahir encara no m’havia afectat directament.

Òbric parèntesi. L’únic punt positiu d’esta crisi tan global és que posa en evidència les misèries del sistema capitalista i del lliure comerç: ens encanta el lliure mercat fins que les coses van malament i és aleshores quan demanem a l’Estat que intervinga i estableixca, per exemple, un preu mínim per al gasoil/gasoli. Tanque parèntesi.

I m’emprenye per moltes raons: perquè la violència prostitueix el dret de vaga dels treballadors, perquè les protestes estan mal plantejades i són absolutament insolidàries, perquè les principals reivindicacions són il·legals i contràries al Dret de Unió Europea, perquè afecten tota la població i no només qui porta un camió, perquè ha generat una psicosi terrible entre els consumidors, els quals han deixat buits, entre altres, el supermercat de baix de ma casa i perquè afectarà greument la malmesa economia espanyola.

Però m’emprenya especialment perquè justament ahir vaig comprar una cadira italiana per internet, i amb la puta vaga dels transportistes no sé quan la tindré a casa, i no puc esperar.

Sóc una víctima de la crisi.

Mátame camión.

2008


dilluns, 10 de maig del 2010

Olha que cosa mais linda, mais cheia de graça

L’Eurocopa m’importa ben poc, però he decidit sumar-me a la campanya encetada per El Intermedio i donar suport a la selecció portuguesa, que ja ha guanyat el primer partit disputat: contra Turquia, i dos a zero.

Este acte tan antipatriota no és perquè els jugadors portuguesos siguen més guapos que els de la Confederació Ibèrica de Nacions (fet que per ell mateix ja té prou entitat) o perquè el verd combina millor amb el roig que no pas el groc, sinó perquè mai de la vida podria donar suport a una selecció encapçalada per un homínid com Luis Aragonés i que compta amb jugadors com Albiol, que divendres declarava al diari
Público:

P: ¿Qué libro llevas en la maleta?
R: Ninguno. No he leído
ningún libro.

En un país en el qual els jugadors de futbol són referents per a una gran quantitat de joves... tant costaria donar una mica d’exemple?

Sóc conscient, però, que és molt probable que Cristiano Ronaldo tampoc haja llegit mai un llibre, però qui es pot resistir a eixa barreja perfecta de
macarra de barrio i bakala malote?

Jo no.


2008



dimecres, 5 de maig del 2010

Dilluns i bon dia

Este cap de setmana vaig decidir sincronitzar la meua vida amb la crisi del PP, i optar per una calma tensa.

Calma, perquè entre els plans comptava amb un acte polític i amb un cap de setmana de platja, de sol i de relax.

Tensa, perquè a l’acte polític vaig tindre una forta discussió en públic amb un regidor i la seua amant (!) per uns articles publicats al meu blog polític que no els havien fet gens de gràcia i perquè el mal oratge m’impedí, de manera totalment injusta, prendre tot el sol que volia.

- Compte amb el sol -m’advertí un amic quan marxava.
- Mira: preferisc un melanoma que este color de pell tan apagat que fa riure a la piscina.

Però ni un melanoma ni un to apagat, ja que he tornat després d’un cap de setmana de vi, d’unes poques hores de sol i de moltes de sofà, de peus descalços i, sobretot, de bona companyia.

Això sí, el cap de setmana que ve no hi tindrà res a veure, excepte per la bona companyia.


2008

dilluns, 19 d’abril del 2010

Ink!

Dimarts se’m va trencar un bolígraf just quan començava el matí i em vaig tacar les mans de tinta. En lloc d’enviar-lo a fer la mà, el vaig guardar a la bandolera, ja que tinc molt interioritzat un discurs de la iaia que ha esdevingut indeleble, com la tinta: de tirar ningú es fa ric.

El boli ha viscut a la bandolera sense causar cap desastre. Fins ahir, dijous, i en el pitjor moment.

Em trobava al despatx del fiscal que m’han assignat per al judici d’este matí, provant a aconseguir una rebaixa en la pena sol·licitada a través d’una conformitat.

Òbric parèntesi: ja he comentat moltes vegades que la majoria del judicis penals es resolen abans d’entrar a Sala amb una negociació amb el fiscal. Sí, com al Gran Basar. Tanque parèntesi.

Pels tres robatoris que s’imputaven al meu client, la petició inicial sobrepassava els 10 anys i mig de presó, però després d’una forta negociació i d’implorar com un xiquet, alhora que barrejava arguments tan convincents i contradictoris com 'pero, venga, si a mi cliente le espera otra condena por homicidio: no le castiguemos en exceso, que es buen chico', la condemna final quedà en
només 7 anys de presó.

El fiscal, que resultà ser molt amable, em digué:

- Venga, Martí, voy a apuntarte la pena para cada delito, así no te liarás.

Però el seu montblanc no funcionava i em demanà un boli.

I com és fàcil imaginar, vaig traure justament el boli amb el qual m'havia tacat les mans el dimarts i li'l vaig allargar al fiscal.

En destapar-lo, una bola immensa de tinta negra caigué sobre la taula, sobre els papers i sobre la mànega esquerra de la camisa del fiscal. El seu rostre canvià immediatament.

Em vaig quedar mort i després de disculpar-me mil vegades em vaig alçar per marxar, però des de la porta encara em vaig atrevir a preguntar:

- Señor fiscal, esto no afectará a mi cliente, ¿verdad?

I ell em digué:

- No, letrado: no sería justo que pagara el acusado por su culpa.


2008

dijous, 15 d’abril del 2010

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (i II)

- En primer lloc, cal tindre ben clar que el dolor que provoca una ruptura no és etern i que no cal dramatitzar en excés. Sé que ara mateix no és cap consol, però és cert.
- Tens raó, no és cap consol. Què més?

- M’ho imaginava. Anem al gra: una de les coses que he aprés després d’haver-me empassat la primera temporada de
Tell me you love me i de In treatment és que el moment de la ruptura és un dels més importants d’una relació: cal anar amb molta cura i provar a deixar les coses clares i resoltes per evitar els fantasmes i no tancar la relació en fals.
- Això m’ho podies haver dit quan ho vaig deixar i no ara. Què més?

- En segon lloc, després de deixar ben clares les coses,
cal guardar i, sobretot, respectar el dol. Ja saps que els ecs! moren i...
- Sí, que cal mantindre la distància i evitar el contacte durant una temporada, això ja ho sé.

- Molt bé, doncs.
- Però què faig si me’l trobe de casualitat, com em va passar dissabte.

- Ací tenim el tercer punt clau que cal tindre present en el moment de la ruptura: dividir-se la ciutat com persones civilitzades, de forma que us garantiu no coincidir fins que supereu el dol.
- Estàs de conya, no?

- Clar que no. És fonamental per evitar situacions desagradables sense estar preparat, com
el primer reencuentro.
- Però tu ho has fet alguna vegada, això de dividir-te la ciutat?

- Mira, jo no sé ser raonable en les ruptures, ni sóc massa bo per guardar el dol, ni tampoc m’he dividit mai la ciutat, però una cosa tinc clara.
- A vore...

- Que no vull trobar-me amb cap ecs! a la Bounty.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails