dimarts, 30 de desembre del 2008

Barcelona Chronicle (i II)

La nit del dissabte havia de ser especial. Per moltes raons.


Vam començar al carrer Avinyó. Copa en Síncopa -segons em van dir, l’antic local de l’inefable Manu Chau- i després a un lloc que podria portar per nom La catedral del Jamón per la quantitat de pernils que hi penjaven del sostre, però el rètol de la porta deia alguna cosa d’un “Agüelo”. Así con g.


¡Mátame jamón!


D’allí a Plaça Reial. Per fi. A la font vam donar compte d’unes quantes birres pakis i allí vaig rebre la telefonada de Barcelona connection: un xic molt guapo, con posibles, simpàtic i llest, i el nom del qual romandrà en l’anonimat, m’anunciava la seua arribada imminent. I jo nervioset i amb les expectatives erectes.


Arribà en el millor moment: tot just quan els meus amics es dedicaven a negociar el preu de mig gram de coca amb el camell més surrealista de les Rambles, i mira que hi ha de camells surrealistes a les Rambles, eh.


Sempre he pensat que la primera impressió és molt important i aquella no podia ser pitjor: jo estava borratxo, amb una birra paki a la mà (i unes quantes a l'estòmac) i amb uns amics que negociaven el preu de mig gram de cocaïna, que resultà ser sacarina en pols, amb un tal José Luis, que oferia un preu d’eixida de 80 euros/gram. ¿Quién da más?


Superat el moment cocaïna-sacarina i birra pakistanesa vam fer entrada al Sidecar, que era ple de guiris americanes borratxes i refregones.


- Si et faig una proposta deshonesta, què em diràs? -vaig preguntar en un moment donat.

- Et diré que sí. Ja saps que sóc fan del teu fotolog -em va contestar en un moment donat.

- No, no, no… no em digues això!

- Però no de /rasoir, sinó de Martí. Que jo sé diferenciar-los perfectament.


Allò era exactament el que volia escoltar.


I vam marxar, Rambles amunt i amb la revista b-guided baix del braç, en direcció al carrer Muntaner per fotre un polvo etílic i tendre.


Novembre 2006

diumenge, 28 de desembre del 2008

Barcelona Chronicle (I)

L’escapada a Barcelona del cap de setmana fou una cosa totalment improvisada. Feia setmanes que no parava de dir als amics que tenia moltes ganes de pujar-hi, però la cosa mai es concretava. De sobte, tres amics decideixen que cal deixar moltes coses a València i organitzar una escapada.


Divendres vam anar a Cocobolongo o Cocoxongo o Cocoguagua. No recorde el nom del local. Per què vam anar a eixe lloc és difícil d’explicar i no tinc cap bona excusa. La música haguera fet les delícies de /chimotei: paulinas, madonnas, rubias en general i, de tant en tant, reaggetón. L’entrada costava 13 eurazos i per cada copa n’havies d’amollar 8. Tot plegat, inefable.


Però no tot era dolent: quan eixia del bany em vaig trobar, cara a cara y cuerpo a cuerpo, amb el meu adorat Quim Gutiérrez i vaig pensar que si /lula_sinpulula haguera estat a la disco hauríem acabat a hòsties, perquè em fa la sensació que ella no és de compartir els homes.


Quan vaig poder reaccionar, Quim havia desaparegut i es trobava a la zona VIP de la disco.


Òbric parèntesi: me mata que a una disco que porta per nom Cocobolongo o Cocoxongo o Cocoguagua tinga zona VIP, sobretot si tenim en compte que el públic de la disco era un exèrcit d’integrats i que l’edat mitjana era de 19 o 20 anys. Tanque parèntesi.


En un moment donat, i després d’haver-me deixat en copes l’equivalent al PIB de Zàmbia, vaig agafar un amic i li vaig dir: “Mira, Ramon, jo no puc arribar el dilluns a València i contar que he vingut a Barcelona a passar la nit de divendres en una discoteca com esta. Au”.


I això vam fer: vam canviar la zona alta i pija pels afters del Gòtic. Amb molta feina -preguntant als més penjats del carrer- vam trobar un after, de nom Papillón, on la comunitat africana de Barcelona es relaxava a les 6 del matí jugant al billar i prenent copes a preus indignants.

Una nit amb contrasts.


Novembre 2006

dimarts, 23 de desembre del 2008

L'ambient

L'altre dia no sé amb qui comentava un lligue que vaig tindre una nit a l'ambient. La persona amb la que parlava em va dir que era de marica molt démodé lligar a l'ambient i que Internet oferia tot allò per evitar l'espectacle lamentable que sol donar-se a l'ambient.


Em va fer pensar en els pros i contres de lligar al natural -no necessàriament a l'ambient- i en els de lligar a través del cable.


El primer contra que li trobe a lligar a través d'Internet és l'acceptació social. Tots hem sentit una mena de vergonya quan algú et pregunta "d'on l'has tret?" i et veus obligat a contestar que ha estat d’un xat o d’una pàgina de contactes.


Després estan aquells que resulten excessivament fotogènics. Vull dir, aquells que saben fer-se les fotos o que directament les passen per algun programa per disimular anys o tares físiques. Això no es fa.


Els pros són molts, ja que per a una persona amb uns mínims recursos és més fàcil resultar simpàtic, agradable i interessant a través del messenger que no en directe: sense una música infernal de fons, sense competència marica per totes bandes -competència sempre deslleial, clar-, i, el que sol ser pitjor, evites anar amb una copa (o qualsevol altra cosa) de més.


Altres pros de lligar a través d'Internet és que pots fer-ho en funció d'allò que t'interessa en un moment donat: pots voler conéixer gent, fotre un clau-exprés o cercar un marit. Tot és possible.


Els pros de lligar al natural són evidents: veus el que hi ha i saps si t'interessa o no abans de demanar una foto o que et connecten la cam. Els contres, igual d'evidents, són el risc d'emportar-te una carabassa com un piano o que l'efecte de l'alcohol et mostre un adonis quan en realitat estàs lligant amb un puto hòbbit.


Recorde especialment un cas que em va ocórrer fa mil anys al pub Deseo: vaig lligar amb un xic que no estava gens malament i vam acabar follant al replanell d'un portal que vam trobar obert al carrer de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Vam intercanviar números i als dos o tres dies vam quedar per a prendre un café.


Un café surrealista de veritat. El paio aparegué vestit de latin king, amb el discman posat i amb una flor a la mà. Una imatge que no es corresponia en res a la que jo recordava.


- Te he traído esta flor. ¿Sabes qué flor es? -em va dir.

- Claro. Es un pensamiento, pero no deberías arrancar flores de maceteros públicos -vaig resoldre.


En eixe moment, i sense treure's els auriculars del discman, em va contar -a crits- una història mitològica sobre la flor del pensament.


- Oye, calla y quítate el discman para hablar conmigo, ¿no?

- Tío, es que es el recopilatorio de Whitney Houston -em va contestar ofés i es posà a cantar una cançoneta que vaig situar a la BSO de The Bodyguard.


Mort em vaig quedar i vaig prémer la tecla del pause del discman que es trobava sobre la taula de la cafeteria.


- Tio, ¿qué edad tienes? -vaig inquirir, inquiet, perquè jo en tenia 23 o 24 i ja havia acabat la carrera.
- El mes que viene cumplo 17, ya te lo dije -em va contestar tan tranquil.


En eixe moment em vaig preguntar si m'estava prenent el pèl o era de veritat, ja que semblava tindre -més o menys- la meua edat i, per descomptat, molta més barba que jo.


- ¿17? No me jodas. ¿Estás en el instituto?

- Sí, pero cuando acabe me voy a largar de casa y me voy a apuntar al ejército del aire.


Aire, pues.


Novembre 2006



diumenge, 21 de desembre del 2008

Desintoxicació


Després d’un divendres d’intoxicació plena, dissabte vaig decidir que havia de portar-me bé i sotmetre’m a una cura de desintoxicació que duraria 48 hores. Una desintoxicació exprés a l’estil de les grans estrelles, doncs.

Em vaig tancar a casa amb la nevera plena de xocolate –més de 20 huesitos-, caramels sense sucre -una bossa de pictolín-, un parell de pel·lis d’Allen i la primera temporada completa de la sèrie 24.

Dels huesitos n’he deixat només 2 a la nevera, dels pictolins només en queda un grapat, de Woody em vaig quedar amb La maldición del escorpión del jade i de la sèrie 24 m’he empassat 14 capítols.

Ara entenc per què tinc l'estómac desfetet.

En el seu moment vaig ignorar per complet la sèrie 24, entre altres coses, però principalment, perquè no la feien a Cuatroº -la cadena que no puc deixar veure- sinó a Antena 3, amb tot el que això implica.

Però, este cap de setmana he canviat el vodka per les aventures inefables de Jack Bauer i no sé què és més adictiu.



Novembre 2006
Imatge de Toni Clar

dimarts, 16 de desembre del 2008

T.

T. és un xic que conec des de fa mil anys. És un tio que m’encanta i possiblement té vora quinze anys més que jo i un fill de 7 o 8 anys.


Fa un parell de mesos em deia: "La zorra de mi ex se vuelve a casar y me ha invitado. Pero por si fuera poco no me deja llevar a mi novio a la boda. Dice que no quiere que llame la atención. Como si ella no fuera a dar la nota con el novio tan feo que se ha buscado".


Inefable.

Però T. no aparenta la seua edat ni molt menys. És allò que alguns definirien com un autèntic canalla i me’l trobe cap de setmana sí i cap de setmana també. Ja siga al concert de Fangoria, de farra pel Carme o a la barra del Piccadilly.


Sempre que ens trobem em pregunta: a ver cuándo coño follamos. I jo sempre li conteste: Ya sabes que sólo tienes que proponérmelo, porque cada día estás más buenorro y más plateado. Ell riu i em contesta: Venga, gilipollas, te invito a una birra.


Ahir, al llit, em preguntava per què mai hem follat.

I no sé per què.


Novembre 2006

dilluns, 15 de desembre del 2008

Més enllà de Losantos

Hi ha vida -intel·ligent o no- més enllà de Federico. Ahir vaig xatejar amb César Vidal, un dels gran responsables de la caverna mediàtica, ja que la pàgina Libertad Digital organitza allò que anomenen “Diálogos”. Unes vegades amb Losantos i unes altres amb César Vidal, responsable del programa La linterna, en la COPE. Jo em vaig posar de nick “ÁcidoBórico” i em vaig fer passar per un fan de Zaplana. Inefable.


A molts els pot sonar el nom de Vidal per haver vist els seus llibres amuntonats als Carrefours i als Lidls, pero jo el vaig conéixer als debats que feia la Campos quan estava a Telecinco i des d’aleshores sóc fan absolut de les bogeries d’este il·luminat, que actualment té un llibre al Consum on faig la compra sobre els templaris que he estat mil vegades temptat de comprar. Total, val 5 eurets.


Vidal igual pot fer un llibre sobre els masons, sobre la fauna èlfica, sobre la repressió republicana, sobre la càbala o sobre Josep Carreras (verídic absolutament) perquè tots tenen el mateix rigor i el mateix grau de versemblança: cap.


He vist a la frikipèdia que César Vidal publicà en 2004 ni més ni menys que 14 llibres. Però és que en 2005 ens va il·luminar amb 17!


Això és ser de ploma fàcil. No hi dubte.



Novembre 2006

diumenge, 14 de desembre del 2008

Església caòtica


Este matí he escoltat una notícia a la SER mentre em dutxava: la justícia condemnava a dos anys de presó un capellà madrileny per haver abusat d'un xiquet de 12 anys. A més a més, condemnava l'arquebisbat madrileny com a responsable civil subsidiari ja que no sols no va denunciar els fets, sinó que va optar per encobrir-los.

Més tard m'ha vingut al cap una altra notícia que vaig escoltar la setmana passada: l'exèrcit israelià bombardejava un barri de civils a Gaza i causava la mort d'una vintena de palestins, entre els quals es trobaven xiquets de només 6 mesos d'edat, que van ser destrossats per la metralla.

El Govern israelià reconeixia l'error i lamentava les morts i l'ONU es reunia d'urgència per aprovar una declaració de condemna, la qual fou finalment blocada pels EUA.

Eixe mateix dia el Vaticà es pronunciava sobre un altre fet que tenia lloc a Jerusalem: condemnava una manifestació gai per demanar el reconeixement dels drets civils. La pressió del Vaticà i dels grups ortodoxos jueus va obligar les autoritats a traslladar la mani a un estadi de futbol per evitar els incidents. Increïble.

El Vaticà, que no dubtà a l'hora d'exigir que s'impedira una manifestació, no tingué cap paraula per condemnar l'acte terrorista jueu i la mort de civils palestins. I jo em pregunte, indignat, quines són les putes prioritats d'una institució com l'Església Catòlica, que cada dia sembla estar més allunyada de la societat occidental i que cada dia sembla més talibana.

Talibans, però, que en lloc de viure en coves al desert, viuen en catedrals gòtiques que mantenim tots.

divendres, 12 de desembre del 2008

Fangoria al Greenspace

Mai havia vist tanta marica obesa i peluda, tanta modernor i tanta cervesa junta com ahir al Greenspace. Fangoria feu un espectacle -eixe és el terme just per definir allò que va perpetrar a l'escenari- impressionant, amb canvi de vestuari inclós, que sembla ser una cosa que torna boges les fans de l’Olvido.


No sé què collons feia allí: no em cau bé la mamelluda de cabells taronja, i no portava ni rombos, ni ratlles, ni serell, ni ulleres de pasta, no m'agrada la cervesa i el únics guapos eren els heteros.


Almenys, em vaig trobar amb molts expolvos. El pitjor fou quan vaig veure S., un exnóvio brit i em vaig apropar a saludar-lo. Mentre em presentava el seu actual nóvio, la mà d’S. començà a relliscar per la meua esquena fins allà on perd el nom.

I és que S. sempre ha estat un romàntic empedreït.


La qüestió és que em va presentar el nóvio i jo no vaig escoltar bé el nom. Vam estar un parell de minuts de conversa fins que vaig caure: jo m'havia tirat el seu actual nóvio feia un parell de mesos.

I em preguntava de què em sonava... Si és que ja no queden homes…


Novembre 2006



dimecres, 10 de desembre del 2008

Deuria?


Fa dies que li pegue voltes a un tema que em preocupa, i la primera pregunta que em ve al cap és: Deuria?


La segona pregunta és: El bloc se me n'ha anat de les mans?


Tot indica que sí, ja que fa uns mesos -no pregunteu com, perquè això és cosa d'una altra entrada- vaig veure el primer símptoma: un exnóvio (l'exnóvio núm. 2 de la tardor-hivern 2005, per ser exactes) arribà a esta pàgina i va poder llegir tot -todo, todo y todo- el que hi posava: que si tenia un altre nóvio al mateix temps, allò que pensava d'ell, de mi, de tot...


Òbric parèntesi. A dia de hui l'exnóvio núm. 2 no només continua llegint esta pàgina, sinó que també se n'ha obert una pròpia... busca qui t’ha pegat. Tanque parèntesi.


La gràcia d'este espai és que és (era) anònim -de fet, pocs em podríeu reconéixer per carrer- i en eixe moment deixà de ser-ho i jo, que sóc un maníac, ordenat i neuròtic em vaig veure incapaç de controlar la situació.


A partir d'aleshores, han tingut lloc uns altres episodis menors, però igualment molestos i no-desitjats (o indesitjables directament) i el fet em posa nerviós.


Em molesta que hi haja gent que no puga entendre de què va este espai. No es tracta de contar la meua vida. No m'ho prenc així, i allò que li passa pel cap a Rasoir no és només allò que li passa pel cap a Martí.


Seria innecessari insistir en este argument, però ja fa dies que escolte massa veus -unes a tindre en compte i unes altres a obviar- que em recomanen tancar la pàgina, redirigir-la o limitar-me a penjar fotos de Maia. Però jo no vull.


Vull entendre que qui visiteu este espai enteneu que Rasoir és només una part (una caricatura, si voleu) de mi, de Martí. I que sí, que Rasoir pot ser frívol, superficial, absurd i immadur, però també entenc que Martí (és a dir, jo) tinc alguna cosa més.


I em consta que així ho pensa qui em coneix.


En resum, és Rasoir perjudicial per als interessos de Martí? Hi ha qui diu que em tanca portes a l’hora de trobar un nóvio (com si fos Bridget Jones, no te jode) i que transmet una imatge de mi massa frívola i distorsionada.


He compartit llit (i alguna cosa més) amb gent que primer conegué Rasoir i després conegué Martí i que sabia diferenciar-los perfectament. Amb açò vull dir que és possible.


Intenteu-ho, doncs.


Novembre 2006

dimarts, 9 de desembre del 2008

Acontentar-se amb poc

Anit vaig entrar al meu llit -avís per a lectors: tinc nova funda nòrdica- un perrazo. M'agradaria dir que el vaig conéixer en algun acte cultural, a una manifestació o, senzillament, a la cua d'una botiga. Però no, ja que és un d'aquells lligues cibernètics que feia dies em rondinava obscenitats pel messenger.


M'agradaria dir que és l'home de la meua vida, que té bona conversa, que és intel·ligent i que és candidat a retirar-me de la vida perra que porte. Però no, ja que no és cap zorro plateado, ni és ric, ni té un nivell cultural digne, ni res de res.


El que sí que puc dir és que folla bé i, tal com estan les coses, és una qualitat a tindre en compte.

- Me gustas mucho, ¿sabes? -va dir en determinat moment que no cal especificar.

- Ajá. Me alegro.


Silenci.

- Y yo, ¿te gusto?


Silenci.

- Clar, home.


Més silenci.


Novembre 2006

dilluns, 8 de desembre del 2008

Ressaca de guàrdia


Un dia de guàrdia és susceptible de convertir-se en un seguit d'episodis freaks, i ahir en vaig viure uns quants.


* Diligències Prèvies 2465/2006


La Jutgessa pregunta al detingut si és de veres que havia insultat la seua dona dient-li "puta, guarra y gorda". La resposta del cavaller no podia ser millor per a guanyar una condemna per injúries: "Claro: es que lo es. Mira a todos los hombres, no se lava y encima pesa una tonelá".


La jutge em va mirar i jo vaig dir: "Senyoria, jo no faré cap pregunta".


* Diligències Urgents 198/2006


Interrogatori del Fiscal al meu client:


- ¿Toma usted drogas?

- Claro, me meto todo lo que pillo...


El Fiscal calla i em diu:


- Abogado, yo no le encuentro la gracia. No sé por qué se rie.


* Diligències Prèvies 2466/2006


Interrogatori al meu client:


Jo: ¿Por qué entró usted al bar con una pistola de juguete?

El detingut: Porque me lo dijo... alguien.

Jo: ¿Y puede decirnos quién es ese alguien?

El detingut: No, es que me dijo que no lo dijera.

El Fiscal (inquiet): ¿Pero ese alguien está en esta habitación?

La Jutgessa (histèrica): ¿Pero ese alguien existe de verdad o se lo está inventando?

El detingut (plorant): Él me advirtió de que no me creerían.




Novembre 2006

divendres, 5 de desembre del 2008

Lezione


Ja fa un parell de setmanes vaig reprendre les classes d'italià. Se suposa que enguany acabe el curs i m'hauré d'enfrontar a un examen del Ministeri de Cultura italià.


Les classes han començat amb molta força: durant este curs hem de traduir a l'italià un llibre sencer de l'escriptor xilé Luis Sepúlveda, hem d'estudiar la cultura italiana (així en general), llegir quatre llibres i fer-ne el comentari de text respectiu i aprendre les particularitats dels dialectes regionals.


¡Mátame napoletano!


El ritme és difícil de mantindre i la meua classe està plena de marisabidillas i exerasmus, però el pitjor són les dos mariques (sense incloure'm) que hi ha a classe: hi ha una marica, lletja com pegar a un pare, que sempre porta un diccionari de cinc quilos darrere, que estudia una d'aquelles carreres modernes relacionades amb l'audiovisual i que no fa més que interrompre la classe i riure-li les gràcies a Angelo.


Angelo és un profe del bons, d'aquells que odien les marisabidillas, i ja m'ha confessat -amb la mirada- que l'odia igual que jo.


L'altra marica és una iaia-moderna, directiu d'una entitat bancària. Al pobre li queden quatre pèls al cap, però no té inconvenient en vindre a classe amb les seues samarretes de marica: que si divinaspalabras, que si energie, que si... buff.


Em queda el consol que continue sent el favorit d'Angelo -ell no m'ho ha dit, pero jo ho sé- així que, si vull traure profit a la pasta que m'ha costat la puta matrícula, hauré de posar-me les piles.

Este cap de setmana ens ha posat uns deures: parlar sobre el nostre programa favorit de la tele i ja ho tinc clar: Supermodelo2006.


Estic fent punts.


Octubre 2006


dimecres, 3 de desembre del 2008

Vint-i-set


Hui faig vint-i-set anyets. Vint-i-set!


Comence a ser conscient de la meua edat i del que implica: se suposa que he de ser més seriós, donar-li importància només a les coses que veritablement la tenen i comportar-me com correspon a una persona de la meua edat.


I una merda.


L'any passat, un exnóvio matemàtic, em van dir que el número 26 és un número molt especial, perquè és l'únic del món que es troba entre un quadrat (5x5=25) i un cub (3x3x3=27), però enguany ignore les propietats del número 27.


Només sé que és un cub i que les xifres que el conformen (2 i 7) són nombres primers, de forma que només són divisibles entre 1 i entre ells mateixos.


Això em recorda que ahir vaig escoltar que la ciència matemàtica és la germana lesbiana de la biologia.


I no puc estar-hi més d'acord.


Octubre 2006

Leo

Ahir, mentre passejava amb Maia després de dinar em vaig posar a parlar amb l'amo de Leo. Leo és un amic de Maia i l'amo de Leo és un bakala que està molt bé: té tatuatges estranys i porta xandalls d'aquells de botons als camals (!), però, de veritat: està molt bé.


Sempre em pregunta per les guàrdies i sobre què han de fer els seus amics quan els para la policia borratxos i amb el cotxe, però ahir tenia una altra preocupació: em contava que al pis on viu amb la nóvia han començat a aparéixer danys i desperfectes a les parets de l'escala, als baixos, a la terrassa i que els veïns volien demandar al constructor.


Jo li vaig explicar que d'això se'n diu responsabilitat decenal: el constructor està obligat pel Codi Civil a respondre pels danys d'un edifici durant deu anys, però que el procediment judicial és llarg, pesat i, sobretot, car. Molt car.


- ¿Por qué no vienes ahora a mi casa a verlo? -em va dir.


Jo em vaig quedar una miqueta flipat, perquè només conec este xic perquè Maia i Leo juguen junts, i no sé ni com li diuen. Però tot i això vaig respondre:


- Bueno...


I allí vam anar, i mentre me mostrava les escletxes a la paret i les humitats als sostres jo anava posant-me caxondo i la meua imaginació -i unes altres coses- anaven deixant-se portar.


A la fi, però, res de res.


Potser he vist massa vídeos del pornotube esta setmana...


Octubre 2006

dilluns, 1 de desembre del 2008

Santa Madonna


He llegit a El País que “Madonna se ha defendido de las acusaciones de haber adoptado un niño en Malawi contraviniendo las leyes del país. Se supone que el pequeño ya está en Inglaterra, donde reside la cantante, aunque en las fotos tomadas ayer en el aeropuerto de Londres el pequeño que llevaba en brazos la niñera de la artista aparecía con la cara cubierta”.


Sembla, doncs, que Madonna ha segrestat un xiquet africà. I jo vull fer el mateix, però amb un xiquet del meu carrer que em torna boig.


El seu nom és Joan i no tinc ni idea de quina és la seua edat. Però és jove. Molt jove. Això em planteja el dubte, tan debatut i qüestionat pels gais, sobre quina és l’edat a partir de la qual és moral/ètic/legal mantindre relacions amb una altra persona. El Codi Penal estableix a l’article 181 que, tot i que siguen consentides, sempre tindran la consideració d’abús sexual les relacions amb menors de tretze anys.


Recorde que quan estudiava, el mestre de Dret Penal ens explicava que el límit d’edat per a mantindre qualsevol tipus de relacions sexuals -fins i tot, insistisc, les consentides- venia fixat pel legislador perquè considerava que abans d’eixa edat, menys de trezte anys, calia pressumir que els menors no tenien capacitat per a consentir.


Com a mínim és discutible, però a mi no em preocupa, ja que Joanet, el xiquet que vull segrestar, crec que ja va a l’institut.


Joanet és veí meu de tota la vida. Conec la seua família i sempre m’havia semblat un xiquet d’aquells que es consideren mono: ros, amb els ulls blavets, ben educat i correcte. Ara ha pegat allò que se’n diu l’estiró i ja no és ni tan ros ni tan guapuset, però és més interessant.


Porta una motxilla gegant, imagine que plena de llibres, a l’esquena i quan em veu alça la maneta, baixa els ulls i em diu hola i em pregunta per Maia.


Si Madonna és capaç de segrestar un xiquet a Malawi, jo pense fer-ho al meu carrer.


Octubre 2006

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails