Paüra

Quan vaig anar a comprar el diari ahir i el marit de Cati, la meua quiosquera, em va mostrar el braç embenat i li vaig preguntar què li havia passat, imaginava que es tractava només d’una contractura o d’un esquinç.

Però no:

- Anit em tocà anar a urgències perquè tallant pernil per a sopar em vaig emportar per davant una bona molla de carn i tres tendons de la mà -em digué amb tota la naturalitat del món alhora que em donava la guia de París d’El País.

En imaginar com la fulla del ganivet s’obria camí a través de la carn i tallava sense pietat els tendons de la mà del marit del Cati se’m van eriçar tots els pèls del cos, perquè en contra del que puga semblar, no només tinc por als vestidors públics de la piscina.

En realitat, com a bon xic aprensiu que sóc, tinc por a moltes altres coses: a caure per un precipici, a un veí oligofrènic que em mira molt malament, als pàrquings dels centres comercials, a la platja de nit, als asiàtics, a que em retrenquen el cor... però, sobretot, em fan por els ganivets.

Autèntica paüra.

2008

Crisi? Quina crisi?

Hi ha dos temes de l'actualitat informativa que em tenen totalment captivat, i tots dos es podrien definir amb una paraula: crisi.

En primer lloc, estic enganxat a la informació que es publica sobre les últimes decisions de Marianico i quines són les repercussions que tenen al si del Partit Popular: la desaparició de Zaplana i el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu al Congrés, la marginació d'Aguirre i del tecnòcrata Pizarro del nou equip, la més que possible defenestració d'Acebes i de la resta de la vella guàrdia i, sobretot, els moviments subterranis que es produiran fins que es resolga el congrés de juny i que se celebrarà a València, sota la benedicció del Beat Camps.

L’altre assumpte que em resulta exageradament addictiu és la recessió econòmica que estem patint i especialment les conseqüències que té sobre el sector immobiliari: la caiguda de la venda de pisos, la paralització dels grans projectes especulatius, com afectarà la indústria auxiliar i el nivell d'ocupació…

Podria sonar una mica frívol, però tinc ganes de comprovar com de lluny pot arribar esta crisi, fins a quin extrem l'economia pot caure i, sobretot, si el nou govern socialista serà capaç de solucionar la situació o ZP es limitarà a posar un somriure i esperar que tot passe.

Perquè segur que passarà.
Com tot.

2008

Fama

El secret per gaudir d’un programa com Fama consisteix a no prendre-se’l seriosament.

Esta és la única forma sense suïcidar-se que té l’espectador crític (o no integrat) per a apropar-se a un format que, igual que Supermodelo, es limita a mostrar joves lleugerets de roba.

Fama, malgrat tot, ha confirmat dues coses que tots teníem clares: primera, que Paula Vázquez no és la mateixa persona que presentava El juego del Euromillón, ni tan sols físicament, ja que les operacions de pòmuls, nas i mentó l’han convertida en una altra persona; i, segona, que els programes de telerealitat de Cuatro passaran a la història per perpetuar la imatge del gai professional i per mancar absolutament de regles fixes.

De fet, si Fama es caracteritza per alguna cosa és justament per tindre un reglament de funcionament més flexible que les cames de Jacob, el meu concursant favorit.

Així, si no teníem prou amb intentar entendre un format que inclou nominacions, expulsions i reptes entre concursants i que es traduïa en una incessant entrada i eixida de ballarins i de canvis de parella, ara la direcció del programa s’ha tirat la figa al llom i ha decidit practicar la repesca entre els concursants que ja han estat eliminats.

I és que les eleccions de qualsevol república africana són més transparents que este programa.

2008

A nadar

Una de les coses que més m'intimida d'anar a la piscina són els vestuaris perquè, encara que algú no s'ho vulga creure, qui escriu és una persona tímida i amb un gran pudor.

Òbric parèntesi. No confondre el pudor amb la pudor, per favor: pudor, en el sentit de reserva, timidesa i vergonya deriva del llatí pudor, mentre la pudor, de mala olor, deriva de putor. La diferència és substancial. Tanque parèntesi.

Este pudor, sense dubte, és la conseqüència de l’educació ultracatòlica que vaig rebre de menut, a la qual cal sumar l’homosexualitat postadolescent que tan bé cultive i que, estic ben segur, té alguna cosa a veure.

Com deia, el moment de despullar-me als vestuaris se’m fa etern: no sé ni on fixar la vista i em sent observat. També influeix el fet que siguen massa xicotets i que la zona de pas és tan estreta que sembla que en qualsevol moment vas a fregar-te amb un penis estrany.

De tot açò vaig parlar el cap de setmana passat amb un hetero addicte al gimnàs que de tant en tant no és tan hetero com sembla, sobretot entre els meus llençols.

- Martí, és molt fàcil. Has d’actuar amb normalitat...
- Això és just el que faig! -el vaig interrompre.
- ... i has de mirar cada piu que passe per davant teu.

Vaig deixar la cervesa a la taula.

- Què?!
- Que sí, home! Els heteros ens mirem el piu mútuament i sempre fem conyes al respecte. Sobretot al gimnàs.
- Però això...
- És normal, Martí. Els meus amics coneixen tan bé la meua polla que serien capaços de reconéixer-la entre més de cent.
- Què?!
- És més: segur que la coneixen millor que la meua nóvia.

Realment no sabia què dir i només vaig poder amollar:

- Però els teus amics són tan heteros com tu... o encara més?

O sea, yo qué sé

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

Ressaca

La meua idea per a este cap de setmana llarg que hem gaudit els valencians era eixir només una nit i aprofitar la resta dels dies per posar ordre i fer coses de trellat, però només vaig complir la primera part: només he eixit la nit de dissabte.

El problema és que vaig eixir tant i amb tanta intensitat que diumenge vaig saltar del llit quan el rellotge ja marcava les huit de la nit.

La primera idea que em vingué al cap fou: este matí he acabat esmorzant caragols i truita i jugant amb cavalls a l’Albufera o només ho he somiat?

Però les deixalles de la samarreta que portava em van resoldre el dubte: caragols, truita i pèl de cavall.

2008

Superfuerte vs megafuerte

Ahir al supermercat, quan passava pel corredor dels xampús, condicionadors, gomines, laques, ceres i un llarg etcètera, hi havia un xic una mica confós amb dos productes fixadors a la mà i me'l vaig quedar mirant, perquè el cabró era molt guapo.

Just quan estava al seu costat, alçà la vista i preguntà:

- Qué será más fuerte: ¿el extrafuerte o el megafuerte?

I jo, sense dubtar, vaig contestar:

- Diria que el megafuerte, tot i que el millor que pots fer és provar tots dos.

El paio em mirà i em digué 'gracias, pero se lo preguntaba a mi mujer', que es trobava tot just darrere meu.

I jo vaig escapar a la secció de fruites, a suïcidar-me amb un coco.

No, no eres gai

Després d'una nit de marxa acostume a lamentar-me per haver begut tant i per haver fet i dit coses que no hauria d'haver fet ni d'haver dit.

Però este no és exactament el cas de la nit de dissabte passat: lamente haver begut tant perquè no sóc capaç de recordar què passà exactament ni com se succeïren els esdeveniments.

I això ho dic perquè encara no sé com vaig acabar la nit de dissabte enrotllant-me a una discoteca poligonera amb l'amic d'una amiga, al qual calia pressuposar una heterosexualitat indiscutible.

Puc recordar que em preguntà si era gai i que jo em vaig negar a contestar:

- Xic, t'he conegut només fa una estona. No creus que és un poc prompte per a intimar d'esta manera?

Però ell no es donà per vençut i insistí unes quantes vegades més. I el següent flaix que recorde és que estàvem enrotllant-nos just al costat de la barra, després d'haver perdut a la resta dels amics, i que m’amollà:

- Crec que no sóc gai.

I jo, incapaç de resoldre un enigma tan seriós, només vaig poder afegir:

- Jo crec que tampoc ho eres.

2008
Imatge de gais a una campanya de D&G

Pasqua

Durant estes vacances de Pasqua he tingut temps de fer tot el que volia i més encara: dimarts vaig començar a nadar a la piscina, he avançat en el meu pla de trobar un marit ideal i divendres vaig tindre una cita amb un candidat, m'he emborratxat fins a dir prou, m'he enganxat a Fama, he pres el sol i l'aire i m'he banyat els peus a la mar amb Matt, he vist com a un amic li partien la cara uns bakales la nit de dissabte i a un altre intentaven robar-li la bandolera, m'he enamorat i desenamorat en la mateixa nit i he estat de guàrdia amb el jutge més cínic del món.

- Veo que este chico ha sido detenido en 35 ocasiones en los últimos 4 años... Martí, su cliente lleva una carrera meteórica -em digué alhora que acompanyava la frase amb un gest de la mà que simulava descriure la trajectòria d’un meteorit.
- Lo sé, Señoría.
- Bueno, tranquilo, no le falta mucho para probar las mieles de la cárcel.

Finalment, però, el jutge considerà que no era massa correcte enviar algú a presó el dissabte de Pasqua i el deixà en llibertat, això sí, amb l’obligació de presentar-se al jutjat el dia 1 i 15 de cada mes. Només per si de cas.

2008

El marit ideal

La setmana passada, després de tres intents, vaig aconseguir apuntar-me a la piscina. Em demanaven tanta documentació que semblava que no em volien, però ara ja estic dins.

La intenció no és només posar-me en forma, sinó que forma part d’un pla molt més ambiciós: trobar un marit.

Òbric parèntesi. He de deixar ben clar que no vull trobar nóvio o marit a la piscina ni tampoc follar als vestuaris: seria incapaç de fer-ho amb unes xancles posades. Tanque parèntesi.

Com deia, he decidit que vull un marit i ha començat la campanya Busque Marit. Ho tinc tot pensat: em posaré en forma a la piscina, deixaré de fumar, faré un porga soviètica al messenger per eliminar les males influències i em centraré en l'objectiu més imminent: el marit ideal.

Vull que siga atractiu, interessant, simpàtic, cult, sense prejudicis, amb més de 30 anys (negociable) i que tinga una solvència econòmica evident, perquè m'agraden els regals.

Encara és prompte per parlar de candidats, però puc avançar que en tinc dos.

Marxe a passar uns dies a la platja: el relax, prendre el sol i sotmetre’m a un procés de desintoxicació em vindran molt bé i la lectura d’Un marit ideal, de Wilde, m’ajudarà a definir les prioritats.

2008

La caputxa

Dissabte vaig festejar amb els amics l'arribada de les falles, obviant per complet que diumenge entrava de guàrdia a les nou del matí, fins les nou de hui dilluns.

Si fóra una mica més responsable, només una miqueta, no haguera abusat tant del vodka i no haguera anat diumenge de matí al jutjat de guàrdia completament borratxo, amb la roba de la nit anterior i mig col·locat.

I la jutgessa de guàrdia no m'haguera dit: letrado, entiendo que es domingo, pero haga el favor de quitarse la capucha mientras tomamos declaración a su cliente.

I jo només vaig poder dir: Sí, señoría.

2008
imatge d'Arhgon, a Flickr

Violoncel

Divendres em vaig fer amb una entrada per a un concert a dos violoncels que tenia lloc a un museu de l’arquitecte José María Lozano, amb motiu del primer aniversari de l’edifici.

En acabar el concert es va servir un cava per als vint-i-pocs assistents convidats i em vaig dedicar a socialitzar. O almenys eixa era la meua intenció, ja que no vaig trobar cap conversa on integrar-me.

- Lo que han hecho con el allegro alla militare de Boccherini no tiene nombre -protestà un home amb els cabells oliosos.
- Y la interpretación del adagio de las Bodas de Fígaro no estaba muy justificada, para ser sincera -apuntà una vella amb un abric de pell, malgrat els vora 30 graus que patíem a l’interior del museu.
- La gran sorpresa ha sido Offenbach... creo que desde 1876 no lo escuchaba -apuntà una vella marieta.

I tots van riure. Excepte jo, que no vaig entendre la gràcia.

- Doncs a mi m'ha agradat -vaig dir tímidament-, tot i que sóc un autèntic profà en este camp.

I vaig pegar glop a la copa.

- ¿De verdad te ha gustado? -em preguntà la marieta vella.

I vaig acabar la copa i vaig amollar:

- Sí, i per si fóra poc era gratis.

2008
Imatge d'André Pantoja

Porca

L'altre dia, mentre passejava amb Matt pel nostre parc, se'ns va apropar una dona que no coneixíem:

- Quina cosa més bonica! -començà a cridar alhora que palpava el pobre Matt i ell posava el nas dins de la bossa de plàstic de Consum de la dona.
- Gràcies -vaig contestar i al xixo: Matt, saluda a la senyora.
- Jo tinc moltes ganes de traure la meua Linda a passejar, però he d’esperar a les vacunes, perquè només té dos mesos -em digué.
- Ah, molt bé, i de quina raça és? -vaig preguntar per cortesia.
- Espera, que porte una foto seua al mòbil.

I mentre la dona deixava les bosses al terra i treia el mòbil del bolso, jo pensava si era molt normal que una desconeguda et mostrara les fotos del seu mòbil com si res.

- Mira, ací està Linda amb la meua filla -em digué finalment mentre em posava el mòbil a la cara.
- Hòstia! Si Linda és un...

Sí, vaig blasfemar davant la visió del que la dona m’havia mostrat, ja que Linda era un porc vietnamita, d’aquells menuts i peluts.

- Sí, és una porqueta vietnamita. George Clooney en té un igual -confirmà.
- I penses baixar-la al carrer? -vaig preguntar mentre imaginava Matt mossegant la porca peluda de Linda.
- Sí, clar: ja tinc la corretja i el collaret i en un parell de setmanes Linda i el teu gosset seran amics.

Matt i jo ens vam mirar de reüll i estic convençut que van tindre el mateix pensament: eixa porca té el dies comptats.

2008

Arquilokura

L'arquiloka responsable de RasoirHouse -la meua futura casa, vaja- em va convocar dimarts per mostrar-me uns dissenys de l'escala:

- Hemos pensado en descentrar el eje de la escalera y en insertar los peldaños en la pared para ganar estabilidad -m'explicà alhora que em mostrava unes seccions de la l’escala.
- M’agrada, la veritat –vaig reconéixer i vaig afegir: em recorda molt a les cases de Porto d’Eduardo Souto de Moura.
- Bueno, Martí, es que tu casa es muy Souto… la verdad es que me inspiré mucho en sus proyectos para diseñarla.
- Lo sé, y además salta a la vista. Lo único que espero es que no se note demasiado -vaig dir mig en broma.
- Bueno, te lo digo porque si preguntan tendremos que citar a Souto como una clara influencia…
- ¿Si preguntan?¿Y quién va a preguntar, honey?
- ¿Quién va a ser, Martí? ¡Pues los de las revistas de arquitectura cuando vengan a hacer fotos!

Busca qui t’ha pegat.

* * *

A la imatge, la Casa do cinema Manuel de Oliveira, obra i gràcia de Souto de Moura: no té res a vore amb RasoirHouse, per descomptat.

2008

En bici con tacones

Una de les seccions més estúpides de la revista Vanidad és la de ‘Sube y baja’. Segons els responsables de la publicació més bolso de qualsevol quiosc, durant el més de març el pitjor que pots fer és portar ‘botas de punta’ i ‘gafas de sol en el frontrow’. En canvi, el súmmum de la modernitat -almenys durant este mes- consistirà a passejar en bici amb talons (!) o a consumir els xicles que vénen en pots ‘a lo pastillero de anabolizantes’ (!!).

Però Vanidad va més enllà, i conscient que la majoria del seu target està format per individus amb el cap ple de purpurina i folrat d’strass, s’atreveix a concretar la tendència estrella del mes de març: ‘Verbalizar’ i la defineix amb les paraules següents: ‘Acción de confesar al ser que momentáneamente comparte tu espacio personal lo fantástico que te resulta su look’.

O siga que el ‘xica, estàs moníssima’ de tota la vida torna a estar de moda.

Però estos de Vanidad què s’han pensat?

2008

Jornada electoral

La meua jornada electoral començà en eixir de la Bounty: un amic i jo vam decidir que havíem de visitar els col·legis electorals que començaven a constituir les seues meses per preguntar als valencians més matiners què pensaven fer amb el seu vot.

La primera parada fou a la Nau de la Universitat, al carrer Comèdies, i el que allí ens vam trobar era indicatiu del que sabríem poques hores després: quan encara no eren les huit i mitja del matí els iaios i les iaies del centre de la ciutat ja feien cua per anar a votar la dreta, amb el sobre preparat de casa i les paraules de Losantos retronant al cap.

Vam decidir parlar amb els interventors i els apoderats dels diferents partits, que es mostraren prou accessibles donades les circumstàncies: el meu amic i jo érem dos borratxos que donaven pel cul de bon de matí.

Entre els interventors del PSOE es trobava Ximo Cádiz, exresponsable del col·lectiu Lambda de València, a qui vaig voler recordar l’incident amb la freak de la Trasobares.

D’allí vam anar al col·legi Lluís Vives on vam mantindre una agradable xarradeta amb un interventor del PP:

- Qui creus que guanyarà? -li vam preguntar
- Jo ho tinc clar: Zapatero guanya a Espanya, però a València arrasarem.

I el tio encertà del tot.

Ja al poble vaig replegar Matt, les ulleres de sol i la premsa i vam anar a acompanyar el meu amic a votar.

A mig dia entrava al llit i m’alçava a hora de votar encara mig borratxo i ara, amb ela resultats electorals a la mà, em pregunte: hauré votat el PP i no ho recorde?

Quin país…

2008

Resum de campanya

Esta campanya electoral ha estat la primera en molt de temps que he volgut passar a casa, entre debats cara a cara, enquestes, entrevistes als candidats al Congrés i els articles de Soledad Gallego a El País.

En realitat, que he passat la campanya a casa és només un dir, ja que he assistit a més actes polítics (i de més partits polítics) que mai.

Ahir, per exemple, després de dinar amb un amic i de prendre una cervesa amb dos ecs!companys de partit, em vaig deixar caure a una conferència que oferia un ecs!conseller i actual (i futur) diputat. Només per tafanejar.

I esta nit estic convidat al sopar d'un altre partit, molt més proper, amb motiu del tancament de campanya.

Entre la cervesa i el diputat d'ahir, però, vaig rebre la telefonada d'un dels responsables del que potser siga el meu futur partit per dir-me que li havien parlat de mi i que esperava comptar amb la meua persona per a la futura organització comarcal.
Però mentre això arriba... yo me dejo querer.

No volia fer públic el meu vot de diumenge, però com sé que molts de vosaltres esteu perduts i que qui escriu és un referent en les vostres vides ho diré: votaré per la coalició Bloc-Iniciativa-Verds, encapçalada per Isaura Navarro.

I vosaltres haurieu de fer el mateix.

2008

Fuertecito

Tinc pendent organitzar un sopar de Presentació Oficial de Matt per als amics. Si no ho he fet abans és perquè Matt encara no estava presentable: estava molt prim, el seu caràcter era taciturn i no parlava.

A més, tenia una ferida a la cua que ha requerit moltes cures i, finalment, una xicoteta amputació sense importància.

Hui, per fi, el seu aspecte és radiant: no té cap ferida, ha canviat el pèl i a més de començar a parlar està molt més content i feliç. I, sobretot, ha engreixat. Potser massa i tot. El primer avís me’l donà la iaia el dilluns, com no podia ser d’una altra forma:

- Este gos no està massa gros? -em tirà en cara mentre Matt feia guàrdia a la porta de la cuina.

- Que va, iaia -vaig dir. El problema és que estava massa prim i, clar, ara sembla gros, però jo crec que l’índex de massa corporal de Matt és el correcte.

- Està gros -insistí la iaia, obviant el meu comentari, i afegí: Mira quin pit i quina panxa que té.

- Matt, no faces cas a la iaia. Que estàs fabulós.

No li vaig donar més importància al comentari malintencionat de la iaia, però ahir em vaig trobar amb la veterinària:

- Martí, ¿¡Pero tienes un galgo o un pitt bull!? -em va dir mentre el palpava.
- ¿En serio? ¿Crees que Matt está gordo? -vaig preguntar horroritzat.
- Hombre, gordo… muy gordo, no está… pero está, cómo decirlo, muy fuerte.
- ¿Muy fuerte? Eso es peor: es lo que se dice cuando no quieres llamar gordo a alguien.
- ¿Pero come mucho? -preguntà la veterinària ignorant el meu comentari.

Vaig començar a repassar mentalment tot el que menjava: llepolies per a gossos, macarrons, lentilles, arròs, poma… a més de dos o tres plats de pinso diaris.

- Lo justo… -vaig mentir.
- Bueno, pues vamos a tener que controlar qué le damos para comer a partir de ahora o probar con comida dietética -la veterinària feu ús del pluralis maiestatis per descarregar-me de culpa.

I és que jo sóc l’únic que podia tindre un galgo amb problemes d’obesitat.

Que me maten.
Que-me-ma-ten.

2008

Speedo

Portava un parell de dies una mica lacònic* i taciturn i vaig pensar que el millor que podia fer era agafar una vesprada lliure a la feina i convidar un xic jove al llit.

El millor de follar amb xics joves és que no saps per on van a eixir-te: en este cas, el jove estudiant de Belles Arts aparegué a ma casa sense roba interior: havia substituït els calçotets per un speedo o microbanyador d’aquells de natació:

- Quin tacte més estrany tenen estos calçotets -vaig dir en un moment donat que no caldrà que concrete.
- Sí, és que me n’he vingut directament amb el banyador -em contestà amb tota naturalitat el jove.
- Què? -vaig repreguntar alhora que deixava el que tenia entre mans.
- És que després tinc classe de natació...

I mentre al carrer el vent bufava i les temperatures no feien una altra cosa que baixar, al capçal del llit de la meua habitació no li donàvem treva.

‘Redéu!’, vaig pensar en un moment donat que tampoc cal concretar, ‘a la seua edat no em cabien tantes coses a la boca’.

* * *

Lacònic és un epònim como la copa de un pino, ja que deriva del llatí laconicus, relatiu a Lacònic, regió grega típica pel seu parlar concís.

2008

Ciber

- Fas cara de cansat.

- M’he passat mitja vesprada practicant cibersexe i estic fet pols, mamà.

***

En realitat, no sóc un gran fan de la pràctica del cibersexe i no perquè pense que tinga un component viciós -que no seria cap problema- sinó per l’exagerat esforç que suposa practicar-lo d’una forma digna.

Efectivament, la pràctica del bon sexe no ha de resultar massa complicada ni aparatosa: ha de ser una cosa senzilla i fluïda (mai millor dit) i ha de desenvolupar-se amb una absoluta naturalitat, ja que qualsevol artifici pot distreure l’atenció de qui hi participa a l’acte. Per no parlar de les altes probabilitats que existeixen que la posada en escena del contrari puga fregar l’esperpent o, directament, ser-ho.

El principal problema del cibersexe és que requereix un gran esforç: en el sexe in situ, si tens ganes de tocar, mossegar o llepar alguna cosa ho fas i prou. No has ni d’anunciar-ho ni d’imaginar-t’ho perquè la relació entre desig i satisfacció és immediata i, des del meu punt de vista, plenament satisfactòria.

Però el que siga un ferm defensor del sexe convencional no vol dir que de tant en tant no realitze alguna incursió en el meravellós camp del telesexe, tot i no tindre webcam, ja que són evidents els punts positius d’esta modalitat de sexe a distància: és fàcil d’aconseguir, és net, és ràpid i no t’obliga a canviar els llençols.

2008

Confiança sexual

Dijous vaig convidar unes amiguetes a sopar, una de la quals es troba al bell mig d’una relació que no sap com treure’s dels dits.

- Quisimos volver a hacerlo, pero no se le levantó -ens informà mentre s’omplia la boca de pasta amb salmó.
- ¿Otra vez?
- Sí, otra vez… -confirmà una barreja perfecta de salmó i de resignació.
- Puede que estuviera nervioso, que hubiera bebido… -provà a consolar l’altra amiga.
- Esto tiene mala pinta… -vaig voler aportar optimisme a la conversa.
- Dice que… bueno… que no hay… que no tenemos confianza sexual -reconegué finalment l’amiga afectada.
- ¿Para qué tanta confianza, nena? -vaig preguntar.
- Hombre, es lógico que haya algo más que…
- ¿Pero ese qué quiere: follarte o mearte encima?
- ¡Martí! -cridaren totes dues alhora.
- Lo siento, chicas, pero es así: si tienes un mal polvo es culpa de él, pero si tienes dos  polvos malos, entonces es culpa tuya.
- Samantha Jones dixit.
- Ecco.

2008

El cuerpo del delito

Després d’una guàrdia diabòlica amb tres detinguts, un dels quals ho estava per haver apallissat la dona i el fill, hui em toca fer front a un matí amb judicis i declaracions: la ressaca de la guàrdia.

Però de tot el que vaig viure ahir no em puc treure del cap la imatge que vaig presenciar quan, ahir de vesprada, vaig assistir el primer detingut: en arribar a la caserna de la Guàrdia Civil em vaig topetar amb els tres agents més atractius de tota la unitat, vestits amb pantalonets curts i samarreta, que venien de fer exercici.

- Hombre, Martí, ¿estás de guardia hoy? -em preguntà el més guapet.

Jo només vaig poder confirmar amb el cap, perquè em vaig adonar que estava caxondíssim i que no podia parlar.

- Nosotros ya hemos acabado por hoy -apuntà el segon agent.

- Sí, teníamos turno de mañana y ahora venimos de correr un rato -afegí el tercer, que no era el més atractiu però sí el que tenia les millors cames.

- Ajá... -vaig aconseguir pronunciar fent un gran esforç. Está muy bien... eso de hacer ejercicio.

Òbric parèntesi. En aquell moment no vaig ser conscient de la imbecil·litat del comentari, que conste. Tanque parèntesi.

- Lo que deberías hacer es venir a correr con nosotros -proposà el més guapet-, que estás hecho un tirillas.

Quan estava a punt d’agrair la invitació i la sinceritat de l’agent, em tallà el de les millors cames:

- ¿Qué dices? A Martí lo que le conviene es hacer primero un poco de masa, un poco de musculación... ¿Cuánto pesas, por cierto?

- Pero correr le ayudará a tener resistencia -insistí el primer-. Eso si primero deja de fumar, claro.

- Bueno, chicos, -vaig dir- creo que alguien tiene un detenido para mí...

I quan estava entrant per la porta del departament d’Investigació, emocionalment afonat, no em vaig poder contindre:

- Ah, y cuando salgáis a correr haced el favor de quitaros todas esas joyas de Viceroy que lleváis al cuello, que se van a oxidar con tanto sudor. Hostias.

2008

Casat i pare de família

Anit, quan em disposava a sopar tranquil·lament, va sonar el mòbil. Era un xic a prop dels trenta, casat i pare de família, que només de tant en tant es deixava caure per casa. 

 

- Estoy cerca de tu casa… porque he venido a visitar a un cliente muy pesado… ¿me invitas a una cerveza? -em proposà.

- Lo siento, pero esta noche me viene fatal… -vaig mentir, ja que en realitat el que no volia era perdre’m l’entrevista de Mamen Mendizábal a ZP en la Sexta.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que preferir una entrevista a ZP a fotre un clau amb un xic casat i pare de família no és propi de Rasoir, però hi ha coses que sí que canvien. Tanque parèntesi.

En realitat, no només vaig rebutjar la proposta perquè estic enamorat de Mamen Mendizábal, sinó perquè vaig recordar l’últim encontre amb el casat i pare de família: havíem fotut un clau i mentre fumàvem al llit vaig tindre la puta ocurrència de preguntar:

- ¿Y qué le dices a tu mujer cuando te vas de picos pardos?

- No le doy muchas explicaciones, la verdad -contestà l’home casat i pare de família.

- Ya veo… -vaig dir una mica desil·lusionat per la nul·la informació obtinguda.

- Aunque… -continuà- lleva unas semanas bastante histérica, porque este año la niña toma la primera comunión…

- Vaya por Dios, nunca mejor dicho… -vaig fer la broma i preguntí: ¿Ya tiene ocho años?

I ell es limità a contestar:

- O nueve, lo no sé.

Jo em vaig quedar mort davant una mostra tan evident d’indiferència i mentre em posava els pantalons li vaig dir:

- Esto es demasiado. Incluso para mí.

2008

El debat

ZP no guanyà el debat. Ni de lluny. Es mostrà avorrit i poc convincent, però qui veritablement va perdre el debat fou Rajoy, que no es mostrà com un alternativa solvent i raonable.

Des del meu punt de vista, ZP desaprofità una gran ocasió per deixar en evidència un Rajoy sense arguments o, el que és encara pitjor, amb uns arguments tan febles i destrellatats que en determinats moments provocaven vergonya aliena.

L’ús que feu Marianico de temes tan sensibles com el terrorisme i la immigració recordaven la pitjor dreta: la més extrema.

Després d’este primer debat només tinc dos coses clares: ni Rajoy pot anar a la Moncloa, ni el Chiki Chiki a Eurovisió, perquè tots dos fan pena.

Buenos días... y buena suerte.

2008

Conversa heterosexual

Hetero diu: M’agradaria quedar amb tu, perquè estic caxondo, però he quedat amb Elena per anar al cine.

Rasoir diu: Llàstima… ja quedarem un altre dia.

Hetero amb novia diu: O vine-te’n al cine amb nosaltres!

Rasoir exclama: Què?! Amb la teua nóvia?

Hetero amb nóvia que viu al meu carrer diu: Clar tio! Si, total, he de passar a per ella… i tu vius al costat…

De tant en tant la xarxa no és tan global com sembla.

2008

Aniversari genètic

Esta setmana Matt i jo hem celebrat el nostre primer mes junts.

En trenta dies Matt no sembla el mateix: ha deixat enrere el caràcter trist i poregós i ara ja té ganes de jugar a tothora i, sobretot, ha guanyat pes. Molt de pes: ha passat dels 17 quilos que pesava fa un mes als gairebé 25.

Està fet un senyor.

L’altre dia, mentre passejàvem se’ns apropà un vell i m’amollà:

- Hombre, un gargo. En mi pueblo hay muchos. ¿No lo llevas a cazar conejos?

- No, senyor, no sóc caçador -vaig dir quan en realitat el que volia dir és que per a mi la caçera comença i acaba a la secció de carnisseria del supermercat.

- Pues muy mal, -em renegà- porque estos perros lo llevan en la sangre...

- No sé jo...

- Que sí, hombre, ¡en la sangre! -repetí i afegí per aclarir el concepte: Eso que ahora llaman los genes.

2008

Fama a Rodamots

Fa anys que estic subscrit a Rodamots, una llista de distribució que cada dia t’envia un correu electrònic amb una paraula, el significat i l’etimologia i una citació contextualitzada.

Rodamots sol organitzar setmanes temàtiques i la setmana passada va delectar els més de 9.000 subscriptors amb cinc mots derivats de cinc marques registrades que han acabat per designar tota una categoria de productes (el fenòmen es coneix com antonomàsia): minipímer, cel·lo, ouija, clínex i dònut.

En rebre el primer mot d’esta sèrie vaig enviar un correu per suggerir als responsables de Rodamots un mot que encaixava a la perfecció en la setmana temàtica: clàxon.

Em van contestar dient-me que ja tenien els cinc mots per a la setmana (passada), però que la setmana vinent (esta que encetàrem ahir) la dedicarien a les propostes dels subscriptors. I jo he estat el primer.

Els cinc mots de la setmana passada i el meu:

clàxon: de l'anglès klaxon (1910), marca registrada, nom de la firma nord-americana que fabricava esta botzina, inspirat en el grec klágxon, imperatiu aorist del verb klázo, 'ressonar'

minipímer: derivat de la batedora Minipimer, de l'empresa Pimer (acrònim de Pequeñas Industrias Mecánico-Eléctricas Reunidas), dedicada a la fabricació de xicotets electrodomèstics, posteriorment absorbida per Braun.

cel·lo: de la marca anglesa de cinta adhesiva «Sellotape».

ouija: del nom comercial «Ouija» amb què es va patentar la taula sobre la qual tenia lloc esta pràctica, del francès «oui» i l'alemany «ja», adverbis d'afirmació.

clínex: adaptació de la marca nord-americana Kleenex, de «kleen» per «clean», 'netejar' i el sufix «-ex».

dònut: extensió del nom d'una marca comercial, derivada de la paraula anglesa «doughnut».

Altres exemples d’antonomàsia són escalèxtric, ping-pong, sonotone, uralita i xupa-xup.

2008

El País i el país

Hi ha (moltes) coses que es no poden fer i una és llegir la premsa quan encara no has passat la ressaca.

Diumenge de matí, després de passar una nit fabulosa a Piccadilly i encara mig borratxo, vaig traure a passejar Matt i vaig aprofitar per comprar El País i Público.

Tenia ganes de veure quins resultats donava la macroenquesta que el diari dirigit per Escolar venia anunciant tota la setmana: 12.000 entrevistes i dades província per província. Droga dura. El resultat a València era més o menys imaginable, però en llegir que el PP obtindrà només dos diputats menys que ZP (160 i 162, respectivament) se’m posaren els pèls de punta i abans d’entrar al llit em vaig empassar les 13 pàgines dedicades a l’enquesta i em vaig estudiar els resultats de les 52 províncies.

Només és una enquesta em vaig repetir durant l’hora que em costà adormir-me. Només és una enquesta... Per sort, però, sempre ens quedarà El País, que sembla decidit a regalar-nos cada dia una informació més intranscendent: si l’altre dia el diari replegava declaracions de Pelayo (aka /katelovedme) després de la desfilada de David Delfín a Cibeles, ahir la infame Karmentxu Marín entrevistava l’actor Miguel Ángel Silvestre i li formulava preguntes de l’estil ¿Va de yogurín o se cree un pedazo de actor? o ¿Cree que es el caprichito de las nenas?

Tenim El País que ens mereixem?

Tenim el país que ens mereixem?

2008

Feina d'advocat

La vida de l’advocat és molt complicada i està sotmesa a grans interrogants i dubtes existencials. Un dels més freqüents és:

- No entenc com pots defensar un client quan saps que és culpable.

Sempre estic temptat d’explicar que fins i tot l’autor del delicte més miserable té dret a la presumpció d’innocència i a un procés penal que respecte totes les garanties processals i que la feina de l’advocat defensor no és traure els culpables de presó, sinó garantir que es respecten les regles del joc i bla, bla, bla…

Però no, perquè hi ha respostes molt més divertides: una seria 'perquè els advocats hem perdut el sentit de l’ètica i de la moral', o 'perquè els culpables solen ser els més guapos' o la més cínica 'perquè qui paga mai és culpable del tot'.

Ahir, però, em vaig veure immers en una situació que feu tremolar els fonaments de la meua ètica: una clienta em demanà que volia denunciar davant l’Ajuntament que durant els cap de setmana els joves del poble fan botellot a la porta de la seua fàbrica i deixen el carrer ple de botelles i de bosses de plàstic.

- De veritat que vol denunciar esta situació? -vaig preguntar i afegí: Però ha provat a parlar amb ells i dir-los que no els costaria res tirar les bosses i les botelles als contenidors?

- Mira, Martí, no sé si això em correspon fer-ho a mi…

Però jo no estava disposat a renunciar tan fàcilment als meus principis:

-.Si vol puc fer-li amb l’ordinador uns cartells on pose 'per favor, arreplegueu el fem' i els posa a la porta de les naus industrials…

- Martí, prepara la reclamació, fes el favor.

I mentre redactava la queixa a l'Ajuntament em vaig sentir com un traïdor.

2008