La munyica

Porte uns quants dies amb dolor a la munyica, allò que en estàndard seria el canell. Al principi el dolor era només incòmode, però ahir em feia realment mal tota la mà esquerra i vaig decidir consultar el meu metge a hora de dinar:

- Papà, em fa mal la munyica -em vaig queixar.
- Eres més fluix... -apuntà la iaia mentre pelava una poma.
- Porta, a vore -em digué mon pare i afegí després de girar-me l’articulació tres cops: sí, la tens inflamada. T’has pegat algun colp?

I jo vaig fer com als dibuixos animats: vaig mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre diumenge i com, en un moment determinat que no cal concretar, vaig caure a terra sobre la mà esquerra.

- Sí, crec que diumenge vaig caure...
- I has fet algun altre moviment brusc? -repreguntà el doctor.

I jo vaig tornar a mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre dimecres i com la meua mà quedà empresonada entre el llit i el cos del meu convidat en una postura gens còmoda durant massa estona.

- Algun moviment... sí, podríem dir-ho així...
- Bé, no forces la mà i en un parell de dies no notaràs res -prescrigué mon pare.

Decebut per un diagnòstic que no incloïa la prescripció d’analgèsics o de morfina, a poqueta nit vaig decidir consultar una segona opinió, la d’un metge que conec fa un parell de setmanes i que viu a prop de casa.

- Ei, sóc jo. Em preguntava si fas visites a domicili -vaig proposar a través del mòbil.
- Home, no acostume a fer-ne, però... digues: es tracta d’una urgència?

Vaig riure i:

- Jo diria que sí: em fa mal la munyica i el metge de la Seguretat Social no m’ha fet ni puto cas.
- Vaja, pensava que ton pare el teu metge -em contestà una mica estranyat.
- Efectivament. I justament per això necessite una segona opinió.

I hui la mà em fa un mal de por.

2008

La recepta de l'abric

Fa un parell d’anys dues bombes tan destructives com les que els EUA van deixar caure sobre les ciutats d’Hiroshima i de Nagasaki van explotar al si de la meua família, confirmant -una vegada més- que la meua família és cada cop més decadent i petitburgesa. Més francesa, en definitiva.

D’una part, es va descobrir que un membre del nostre clan era infidel a la seua dona, la qual va decidir oblidar l’incident a canvi d’un abric fet amb el pellam d’unes quantes dotzenes de martes gibelines.

Òbric parèntesi. En aquell moment vaig considerar -i ara també ho pense- que em semblava totalment injust que els pobres animalots hagueren de pagar les infidelitats d’un home que presentava tots els símptomes de la crisi dels quaranta, però sembla que els únics capaços d’entendre els sentiments d’una dona dolguda i enganyada són els venedors de la secció de pelleteria d’El Corte Inglés. Tanque parèntesi.

Si aquelles banyes constituïren el nostre Hiroshima particular, Nagasaki fou el descobriment per part de la família que un dels membres més propers patia la síndrome d’Otel·lo o deliri de gelosia (celopatía o delirio celotípico en cristià), que vindria a ser una mena de trastorn de gelosia extrema que pren la forma de paranoia i que porta l’afectat a considerar-se objecte d’enganys continus per part de la seua parella.

En unes altres paraules: l’afectat per esta síndrome viu convençut que la seua parella es folla tot allò que se li posa per davant, sense comptar amb cap mena de prova o indici raonable. Simplement ho creu.

La síndrome d’Otel·lo, doncs, és molt més destructiva que la infidelitat perquè suposa un desgast emocional difícilment suportable: una cosa és que t’acusen d’infidel quan realment ho has estat (això pots assumir-ho), però una altra cosa ben diferent és suportar acusacions continues per part de la teua parella per una cosa que no has fet.

I és que, per a tranquil·litat de les martes i dels visons del món, no tot es cura amb abrics de pell.

El voladoret

Ja fa un any que visc sol. Tinc tots els mobles, els llums, les plantes per a casa i per a la terrassa, els quadres per a les parets... però encara em faltava una cosa fonamental: un voladoret per al balcó. I és que qualsevol marieta amb un mínim de trellat n’ha de tindre un: és una mostra evident del que el visitant es pot trobar a dintre.

El vaig comprar en Ale-hop, al carrer de la Pau, i abans d’instal·lar-lo li’l vaig mostrar a la meua iaia. Ella em va ensenyar la paraula voladoret, perquè per a mi era senzillament un molinet de vent.

Em va contar que quan ella era jove, hi havia un home que anava pels pobles i canviava voladorets per una peça de fruita, per un plat d’arròs o per un tros de pa.

Li he intentat explicar que això hui seria inacceptable, perquè la permuta va en contra de l’economia de mercat i faria perillar tota l’estabilitat dels sistemes financers, però ella no ho ha volgut entendre.

Coses de iaies.

Gener 2005