dimecres, 29 de juliol del 2009

Necessite autocontrol

Porte unes setmanes d’eufòria. La meua relació amb l’argentí va sobre rodes i ja no sé parlar amb els amics de cap altra cosa. Ni tampoc amb els desconeguts, com les cambreres de la Bounty…

El meus temes de conversa (i els meus pensaments) es limiten a ell, a què m’ha dit, a quin detall ha tingut amb mi, a com m’ha mirat en un moment donat, a com ha estat l’últim clau que hem fotut…

Fins i tot el meu comportament públic s’ha vist afectat per esta eufòria descontrolada i em passe tota l’estona pendent d’ell, de què diu, de què li diuen, de què riu…

De manera inconscient m’he convertit en un ser monotemàtic, exasperant, obsessiu i una mica neuròtic.

I això no està bé. Gens bé. I he de controlar-me.


2007

dilluns, 27 de juliol del 2009

Massa críptic/cínic per a un dilluns

Quan aprofundeixes en una relació de forma més o menys intensa, proves nous sentiments que en molts casos mai havies experimentat abans, almenys d’una forma tan contextualitzada.

En el cas del meu argentí, cada setmana és una nova experiència i de vegades no sé si és bo o dolent. Així, si fa una dies ja vaig assumir que el que sentia a l'estómac no era gastroenteritis sinó zsa zsa zsu, a poc a poc he decidit no racionalitzar els sentiments i prendre’ls tal com vénen.

Per això he donat la benvinguda a diferents sentiments i sensacions que, com un allau, han fet acte de presència al meu cap/estómac/parts pudentes: durant les últimes setmanes he patit gelosia, enyorança, atacs de tendresa i de ràbia, nyonyeria i immaduresa emocional.

Este exercici d’exposició pública a la influència dels sentiments resulta esgotador, però imagine que serà compensat d’alguna manera i per això quan, ahir diumenge, vaig provar una sensació de remordiments tan intensa com mai havia sentit, vaig pensar que alguna cosa podria aprendre.

Massa críptic/cínic per a un dilluns.


2007

dimarts, 21 de juliol del 2009

Realitat vs ficció

política real // política ficció

Mentre el Parlament espanyol aprovava ahir la Llei de Memòria Històrica, la qual, entre altres coses, obligarà els ajuntaments a retirar tots els símbols feixistes i el Consell Interterritorial de Sanitat estenia l’assistència dental gratuïta per als xiquets de 7 i 8 anys i aprovava la vacuna contra el càncer d’úter, també gratuïta, per a totes les dones, Marianico ens regalava un vídeo sense desperdici.

Amb una imatge propera a l’esperpent, el líder del PP ens deixava perles com: Yo estoy orgulloso de ser español. Sé que los españoles también lo están. Por eso, pido a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, el doce de octubre lo manifiesten con franqueza.

Marianico no tenia prou amb el discurs més ranci que he vist en molt de temps. No, i per això ha afegit a continuació: Y que hagan algún gesto que muestre lo que hay en su corazón. En casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sienten por España.

Marianico, t’has passat.

religió real // religió ficció

L’arquebisbe de València, Agustín García-Gasco, consagrarà una església per honrar els màrtirs de la Guerra Civil. És a dir, aquells religiosos que moriren per l’odi a la fe.

L’Església Catòlica i el PP critiquen la Llei de la Memòria Història perquè divideix els espanyols, però no els tremola la veu a l’hora de defensar un projecte que s’alçarà tot just en la mateixa ciutat que compta al seu Cementeri General amb una de les foses de republicans més grans de tot l’Estat, amb més de 25.000 morts.

Per coses com estes, demà 12 d'octubre, jo em sentiré orgullós de ser persona. I de tindre un nóvio argentí: cadena perpétua para un sacerdote católico por siete asesinatos cometidos durante la dictadura argentina.



dilluns, 20 de juliol del 2009

Els dijous molen més

Ahir tenia la vesprada lliure i vaig aprofitar per dinar amb l’argentí. A migdia em deixava caure pel carrer de la Puríssima, a Ciutat Vella. A la terrassa de sa casa, i mentre el Micalet feia sonar les campanes tres cops ens empassàvem una pizza quattroformaggi i un parell de birres.

- Con esta lluvia apetece hacer una siesta, ¿no crees? -em va suggerir.

- Si con “siesta” quieres decir “follar”, me apunto.

Però no, perquè sembla que en el dialecte argentí siesta significa follar dues vegades i encara vam escoltar els cinc cops de les campanes del Micalet al llit.

De sa casa vam fugir fins el centre perquè havia de comprar-me una camisa per a la puta boda que tinc dissabte nit, però finalment en vaig comprar dos. De Joan d’Àustria vam anar a la Nau de la Universitat i al centre Octubre, on ens esperava l’exposició commemorativa del centenari de Renau i un meravellós catàleg amb tota la seua obra per només vint-i-cinc eurets.

Després d’acomiadar-me de l’argentí als peus de la Llotja quan ja passaven les huit, vaig enfilar a casa dels meus pares carregat amb les dos camises i el catàleg de Renau, disposat a ser convidat a sopar.

Mentre em feia el café vaig recordar que eixa mateixa nit s’havia convocat un ple municipal i em vaig plantar a l’Ajuntament per ser testimoni directe de l’espectacle, que no resultà gens decebedor. Rematava el dijous en companyia d’uns quants regidors i d’un parell de gerres de cervesa.

Això és un dijous com déu mana.


2007

dimecres, 15 de juliol del 2009

Tócame, tonto

Un dels aspectes fonamentals i imprescindibles per ser un bon amant és saber què i com s’ha de tocar. En unes altres paraules, i provant a ser una miqueta més elegant, quines parts del cos de la teua parella resulten punts sensibles i quins no.

Hi ha coses que li agraden a gairebé tota la humanitat (el sexe oral, per exemple), però cada cos respon a una sensibilitat diferent i cal conéixer quines són les perversions i depravacions particulars de cada partenaire per poder sadollar-les lliurement i sense espaordir-se.

Tindre una ment oberta i una bona predisposició per a explorar el cos alié i, alhora, ser capaç de lliurar-se de qualsevol rastre de prejudici ajuden a gaudir del sexe i a fer gaudir l’altre.

Però, no cal oblidar un altre factor que ens ajudarà a esbrinar quins són els punts sensibles del nostre convidat, sobretot durant els primers encontres: estar atents a allò que ens toquen, perquè al llit, fins que aprenem què s’espera de nosaltres, reproduïm un patró de conducta -i de moviments- estandaritzat, que respon a un gust/costums generalitzats, però adaptat a allò que esperem de l’altra part. És un acte inconscient però real: mostrem a l’altre què i com ens agrada.

Per això, en adonar-me’n que l’argentí s’entretenia amb els meus peus i les meues aixelles més del que jo esperava vaig ser conscient dels seus punts sensibles.

I no he deixat d’explorar-los.


divendres, 10 de juliol del 2009

Nit de tardor


Vaig passar la nit de divendres a casa, amb l’argentí i una botella de vi. De matí havia cobrat els honoraris que tenia pendents d’un divorci i tenia ganes de celebrar-ho: entre copes d’un gran reserva i entre els llençols amb un argentí.

Dissabte, però, la cosa fou molt més prosaica: vaig assistir a un minifestival de música que tenia lloc als afores de València, organitzat per uns amics, i només puc dir que el millor de visitar l’extraradi és comprovar com amb dotze euros encara és possible pagar dues copes i una cervesa.

Per això, i perquè a la Bounty no pague les copes, vam escapar al centre. A la barra vaig tindre la mala sort de topetar-me amb un paio amb el qual havia fotut un clau no recorde quan. De fet, per no recordar, no recordava ni el seu puto nom.

- Hola Martí. ¿Te acuerdas de mí?

Em vaig quedar callat més segons dels recomanables per a estes situacions i, finalment, vaig amollar just en el moment en el qual l’argentí es posava al meu costat.

- Claaaro... hemos follado, ¿verdad?


2007

Arreglar un dia

La millor manera d’adreçar un matí horrible de dilluns és passar la vesprada amb un argentí.

El meu xic volia anar al cine i el pobre havia sentit parlar del sobrevalorat Medem i ens vam empassar Caótica Ana.

En realitat ens vam empassar menys de la meitat, perquè la pel·li resultà ten decebedora que vam preferir escapar del cine i passar la resta de la vesprada entre cerveses i rialles.

La pel·li de Medem em va impressionar perquè feia molt de temps que no veia una cosa tan pretenciosa i, al mateix temps, tan buida de contingut i amb unes reflexions tan superficials. Els diàlegs eren artificiosos i previsibles, la història mancava de qualsevol mena de trellat i les interpretacions eres vergonyoses.

- Por lo menos la imagen está bien tratada...

- Sí, pero para ver un video clip me pongo la MTV, digo yo.


2007

dilluns, 6 de juliol del 2009

¿Qué me pongo?

La moda es una forma de fealdad tan intolerable que tenemos que cambiarla cada seis meses (Oscar Wilde)

De tant en tant EPS dedica un editorial de moda a repassar quines seran les tendències oficials de la temporada. Este és el cas de l’exemplar del diumenge passat, en el qual la sempre meravellosa Eugenia de la Torriente signa un article que sota el títol Otoño en guerra ens informa d’allò que les grans marques han convingut que serà imprescindible als armaris de l’home per a la temporada tardor/hivern.

Entre les tendències que apunta l’article hi ha de tot: des de la fricada snow glam, que aposta per tornar a traure de l’armari els anoracs* i l’estètica esquí a l’encertadíssima dictadura del gris, que substituïrà el negre com a color de capçalera (almenys fins febrer o març, clar).

El mateix article consolida els quadres com element geomètric de la temporada i desapareixen definitivament, -per fi!- els rombes. De la mateixa manera, el càrdigan** no només sobreviu una temporada més sinó que esdevé la peça clau i el must masculí més evident, juntament a l’esmòquing***.

Igualment, segons les passarel·les s’imposarà el vellut, l’estètica irlandesa i la roba apocalíptica més estrafolària.

Jo em quede amb el gris, amb els quadres i amb el càrdigan. El vellut el deixe per al sofà i la roba estil Blade Runner i l’esmòquing que se’ls pose un altre.


* * *

* anorac, de l'èsquim anorak, de anoré 'vent'.

** L’equivalent al càrdigan en femení seria la rebeca i és curiós que ambdós mots siguen dos epònims tan encisadors: mentre el càrdigan pren el seu nom del 7é compte de Càrdigan, el general britànic James Brudenell; la rebeca, en canvi, pren el nom de la protagonista de la pel·li Rebecca, de Hitchcock.

*** smòquing, de l'anglés smoking-jacket 'jaqueta de fumar', és a dir 'vestit d'interior per a fumar havent sopat'.


La setmana

La setmana ha sigut de conya. El meu compromís polític, social i etílic m’obliga a fer acte de presència a determinats actes inefables, ara que el meu poble està en festes, i simular interés per coses que no m’importen una puta merda.

Així, si dimarts em tocava sopar amb els membres d’una filà de moros i cristians, dimecres vaig portar l’argentí a un concert de bandes de música i ahir dijous estava convidat al lliurament d’uns premis literaris i al preceptiu còctel, que s’allargà fins passades les 3 del matí (motiu pel qual hui he fet tardíssim a la feina, òbviament).

Per a esta nit m’espera un altre sopar, demà l’Entrada de Moros i Cristians i diumenge el concurs de paelles. La setmana que ve serà un sopar popular i un dinar ple de iaios que ja faran prou si aconsegueixen contenir els esfínters fins les postres.

A més de tot això se suposa que he de traure temps per assistir dissabte a la inauguració del pis d’una amiga i també m’agradaria, si és possible, passar unes quantes hores entre els llençols. Follant, clar.


2007

divendres, 3 de juliol del 2009

Moments del cap de setmana

Divendres matí

Durant la roda de reconeixement que tenia de matí, l’únic dels testimonis que va reconéixer el meu client com el responsable d’un homicidi en grau de temptativa i de tres robatoris ho feu amb les paraules següents:

- Es el número uno, el de la camiseta roja.

- ¿Está seguro? -preguntà la jutgessa.

- Sí, señora, pero no llevaba ese pendiente en la oreja. Llevaba otro, no sé, tipo Beckham.

Jo vaig provar a amagar el somriure, fins que la Secretària del jutjat, que redactava l’acta, preguntà:

- ¿Beckham lleva una hache intercalada en algún sitio, verdad?


Dissabte matí

Divendres nit vaig tindre argentí per a sopar. I es va quedar a dormir, clar. Dissabte de matí, després de desdejunar café, suc i torrades, i de practicar sexe oral a la cuina, em va amollar ¿Dónde te apetece ir de viaje?

I encara no sé com vam comprar els bitllets per passar el primer cap de setmana de novembre a Porto (Portugal).

- Si cada vegada que follem acabem fent un viatge, haurem de deixar de follar.

- Ni lo sueñes.

- Vale

Dissabte nit

Estava convidat a una boda horrorosa, on el mal gust i la falta de trellat eren la tònica dominant, però el moment més destrellatat arribà amb el primer postre, que segons la carta del menú, portava per nom el grandiloqüent Bolso Pasarela Rex.

I era justament això: un bolso de còctel de xocolate, que imitava l’estampat de Louis Vuitton.

- ¡Qué idea tan original: un bolso de chocolate! -exclamà quasiorgàsmica una hortera de la taula.

- Sí, xixi: un bolso de xocolate. No sé si menjar-me’l o penjar-me’l al muscle.

- Ai, qué loco.

D’allí, i sense haver tocat el Bolso Pasarela Rex, vaig marxar a València a reprendre una rutina escisadora: plaça Sant Bult, carrer Impertinències i Bounty, amb tot el que això suposa.

Diumenge vesprada

Vaig passar la vesprada al sofà, amb Media noche en el jardín del bien y del mal al devedé i un argentí enjogassat i deficiós al costat, que no podia estar-se quiet.

- Entonces, ¿tu fin de semana cómo ha estado?

- Um... diría que completito. Muy completito.


2007

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails