dilluns, 26 de desembre de 2011

La munyica (i II)


Anit, abans de sopar, vaig rebre la telefonada del meu nou metge particular, amb el qual vaig follar la setmana passada:

- Em preguntava com anava la
munyica -em digué amb un to de veu descarat.
- Encara em fa una miqueta de mal, doctor -vaig continuar amb el joc que el metge havia iniciat, i vaig afegir: però diga’m: es pren tantes molèsties amb tots els pacients?

Va riure i continuà:

- No amb tots, però és que este cas em té molt intrigat; és una
munyica molt interessant que necessita un seguiment continu.

Quan ens vam cansar de fer l’idiota per telèfon vam acordar una segona cita per a després de sopar: cerveses i llit. Molt de llit, amb el
Tigermilk de Belle and Sebastian sonant al lector de cedés.

Passada la una de la matinada, i mentre buscàvem la roba que havia quedat escampada pel dormitori li vaig dir:

- Saps què és el pitjor de tot? Que encara em fa mal la
munyica!

Deixà caure la samarreta que portava a la mà, m’agafà el braç i el mirà detingudament:

- Què passa? -vaig preguntar inquiet.
- Tio, no és la
munyica; és el colze, que el tens fora del lloc -diagnosticà mentre m’amollava el braç i jo el replegava espantat.
- Com que el tinc
fora del lloc? -vaig preguntar incrèdul, però vaig afegir a continuació convertit en un creient resignat: I ara què faig?
- No és res, Martí.
Porta el braç i t’ho explique.

Li vaig allargar el braç, l’agafà pel colze i per la
munyica i no sé què feu, però me’l girà ràpidament i només vaig escoltar un crac i el colze tornà al seu lloc.
- Què collons has fet, tio?!
- Només t’he col·locat el colze al seu lloc, que era el que havia inflamat la
munyica amb el seu desplaçament.

Quan vaig aconseguir deixar de flipar per culpa del rotllo quiropràctic del metge, li vaig preguntar si li devia alguna cosa per haver-me fet
crac al braç, però ell em digué que s’acontentava amb una altra cervesa.

- I de veritat que no saps com t’has fet això al colze? -em preguntà abans de pegar-li un altre glop a la cervesa
- No, la veritat és que no. No tinc ni puta idea.

I és que hi ha coses que és millor que no consten a l’historial clínic.

2008

divendres, 18 de novembre de 2011

Referències



La conversa més inefable d’un cap de setmana durant el qual he combinat a parts iguals el temps relaxat i el destrellat més estupefaent tingué lloc divendres nit, a la barra d’un bar, com no podia ser d’una altra forma:

- ¿Qué tal? -vaig iniciar la conversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà (almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir al mercat la pitjor droga de València.

- ¡Hoooombre! ¡Cuánto tiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava la mà.

Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’home gras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:

- Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl, ¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- pero eso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pues hemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que dar servicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigos tuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferència mentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban un poco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Me han dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.

Vaig apurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordava dels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:

- Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...

I després d’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la única pregunta que tocava fer:

- Oooye, ¿y tienes algo para mí?

Després d’una transacció que durà mig segon, em vaig reunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres de distància:

- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc, refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un puto camell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que el coneixies i nosaltres hem donat referències.

dijous, 27 d’octubre de 2011

La munyica


Porte uns quants dies amb dolor a la munyica, allò que en estàndard seria el canell. Al principi el dolor era només incòmode, però ahir em feia realment mal tota la mà esquerra i vaig decidir consultar el meu metge a hora de dinar:

- Papà, em fa mal la munyica -em vaig queixar.
- Eres més fluix... -apuntà la iaia mentre pelava una poma.
- Porta, a vore -em digué mon pare i afegí després de girar-me l’articulació tres cops: sí, la tens inflamada. T’has pegat algun colp?

I jo vaig fer com als dibuixos animats: vaig mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre diumenge i com, en un moment determinat que no cal concretar, vaig caure a terra sobre la mà esquerra.

- Sí, crec que diumenge vaig caure...
- I has fet algun altre moviment brusc? -repreguntà el doctor.

I jo vaig tornar a mirar al sostre i vaig visualitzar el clau que vaig fotre dimecres i com la meua mà quedà empresonada entre el llit i el cos del meu convidat en una postura gens còmoda durant massa estona.

- Algun moviment... sí, podríem dir-ho així...
- Bé, no forces la mà i en un parell de dies no notaràs res -prescrigué mon pare.

Decebut per un diagnòstic que no incloïa la prescripció d’analgèsics o de morfina, a poqueta nit vaig decidir consultar una segona opinió, la d’un metge que conec fa un parell de setmanes i que viu a prop de casa.

- Ei, sóc jo. Em preguntava si fas visites a domicili -vaig proposar a través del mòbil.
- Home, no acostume a fer-ne, però... digues: es tracta d’una urgència?

Vaig riure i:

- Jo diria que sí: em fa mal la
munyica i el metge de la Seguretat Social no m’ha fet ni puto cas.
- Vaja, pensava que ton pare el teu metge -em contestà una mica estranyat.
- Efectivament.
I justament per això necessite una segona opinió.

I hui la mà em fa un mal de por.


2008

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Free



Ahir vaig poder dur a terme el somni de gran part de la humanitat: deixar la meua feina.

En efecte, ahir a migdia li vaig dir al cap del despatx on he vingut prostituint-me durant massa temps que he pres la determinació de deixar el lloc de treball i encetar el meu camí.

El detonant ha estat l’actitud erràtica i insuportable del cap del despatx des que ha tornat de vacances -fa només dos setmanes- i que ha acabat amb la meua paciència. També hi ha tingut prou a veure, clar, la seua falta de professionalitat i de preparació i el fet que la situació econòmica del despatx és tan precària que no garanteix la viabilitat del projecte durant massa temps.

Siga com siga, i tal com hem acordat el cap i un servidor, l’1 d’octubre deixaré d’anar al despatx a treballar, però podré continuar fent ús de la infraestructura de l’empresa: la sala de reunions per tractar amb els meus clients, l’ordinador, el telèfon, el fax... fins que tinga el meu propi despatx, que serà ben aviat.

Fa mesos que volia fer-ho, que volia deixar enrere esta etapa professional per encetar-ne una de nova, pel meu compte.

De moment, però, i fins que tinga el meu despatx, em dedicaré a portar els meus casos i a continuar amb les guàrdies i el torn d’ofici.

L’1 d’octubre seré un home lliure. 

2008 

dimarts, 20 de setembre de 2011

Pekín Express


Mentre diumenge la Sexta posava en evidència el nivell d’inutilitat dels adolescents espanyols amb De patitas en la calle, Cuatro estrenava Pekín Express, el programa que m’ha fet tornar a creure en el humiliant gènere del reality televisiu.

El programa té un ritme frenètic, entre altres coses perquè cada emissió ha de resumir etapes de mil quilòmetres, durant les quals els participants -organitzats per parelles- hauran de travessar Rússia, Mongòlia i la Xina, fins arribar a Pequín. I clar, contenir mil quilòmetres en menys de dos hores és força complicat.

Justament és eixe l’objectiu del programa: els participants hauran de recórrer el trajecte que separa la frontera russa amb Europa i la capital xinesa en deu etapes de 48 hores i comptaran per a fer-ho amb només un euro diari, de forma que el transport, l’allotjament i l’alimentació seran aspectes que els participant hauran de solucionar per ells mateix, amb l’ajuda que la població russa, mongola i xinesa els puguen o no brindar.

Per si este (genial) plantejament no era suficient, un dels aspectes més terribles del programa ha estat la selecció del càsting, els responsables del qual haurien de ser elevats als altars, ja que entre les parelles de participants trobem dos
gogós de discoteca de polígon industrial, un fill i una mare que no se suporten, un mestre de religió i un alumne (del qual supose que estarà enamorat) i una parella de draggs sevillanes que ens delectaren amb una frase que em posà els pèls de punta: ¡No puedes ir solo ni a cagá, maricón!

La representació valenciana, com no podia ser menys en qualsevol
reality, és digna d’una menció a banda, ja que es tracta d’un jove-benestant-amb-palestina-al-coll-i-ulleres-de-pasta (així, amb guionets) que ha triat d’acompanyant la seua assistenta particular, una negra de nom Martha (amb h), que no dubtà en quina havia de ser la seua funció en Pekín Express quan afirmà: “Bueno, si a Javier le limpio la ropa y le hago la comida en Valencia, me imagino que aquí también tendré que hacerlo”.

No és terrible?

2008


dijous, 23 de juny de 2011

Polvo in extremis



Per arrodonir un cap de setmana ben complet i de socialització extrema que ha inclòs, entre altres coses, un sopar a casa amb unes amigues (primera ressaca), un allipebre a l’Albufera (segona ressaca) i un concert i una nit de modernor desaforada (tercera ressaca) no hi ha res millor que rebre la telefonada d’un antic polvo per acomiadar el diumenge com déu mana:

- Tio, són les nou de la nit i estic desfetet -vaig contestar a la seua proposta de fotre un clau per apurar el cap de setmana, el que vindria a ser un ‘polvo in extremis’.
- Va, que en un quart d’hora puc estar a ta casa -va insistir.

Vaig dubtar deu segons i finalment vaig amollar:

- Dóna’m mitja hora.

I és que sóc tan fàcil de convéncer.

dilluns, 20 de juny de 2011

And the winner is...

Anit vaig decidir encetar la llarga nit electoral nord-americana oferint un café a un jove que conec fa algunes setmanes, però amb el qual encara no havia tingut l’oportunitat de compartir llençols.

- Vols el café tallat? -vaig oferir.
- El que vull es menjar-te tot el...

Per poc vaig deixar caure la cafetera en escoltar l’obscenitat que el meu convidat acabava d’amollar-me, però em vaig poder refer:

- Fes el favor, L, que ets regidor del PP al teu poble: parla bé.

I és que sembla que la victòria d’Obama, que vaig presenciar en directe des del sofà, anuncia vertaders vents de canvi: hem arribat a un moment en el qual no ens hem de sorprendre quan un regidor conservador no només t’amolla porcades al saló, sinó que és capaç de portar-les a terme en una de les sessions de sexe més indecents que he tingut mai.

- Per cert, tu qui vols que guanye: Obama o McCain? -vaig preguntar aprofitant un moment que el meu convidat es quedà amb la boca lliure.
- A mi em té igual -va contestar, i afegí: i pega’t la volta, que en vull més.

Vents de canvi, sí senyor.



dimecres, 6 d’abril de 2011

Menorca: el jaleo



Quatre dies a Menorca donen per a molt: per a llogar un cotxe sense frens i recórrer mitja illa, per a perdre’s per Ciutadella i per Alaior, per a visitar la pedrera de S’Hostal i la Naveta dels Tudons, per a dinar a Fornells, a la costa Nord, i per a flipar a Benibèquer, a Binisafúller i al Cap d’Artrutx, al Sud.
I per a passar hores al sol de les cales d’En Brut i d’En Pudent, que en contra del que els seus noms indiquen, ni són brutes ni pudentes, sinó tot el contrari, i per a nadar entre peixets de colors i a saltar des de les pedres a unes aigües tan netes i tan blaves que semblaven de mentida.

I per a fer robats als turistes italians que jugaven entre les pedres i lluïen bronzejat i tors.

Però no tot ha estat sol, platja, gastronomia, paisatge i voyeurisme, ja que les festes de Gràcia de Maó i l’abús de la pomada em van convertir en protagonista d’una d’aquelles coses que només em poden passar a mi.
A mi o a Rasoir, no ho sé ben bé.


Tot va començar la nit de la festa grossa de Maó, durant la qual la gent ompli el centre de la ciutat gaudint amb l’art del jaleo, que és una mena d’exhibició de doma de cavalls menorquins, que aixequen les potes i la gent hi passa per sota. Hi participen més de 100 cavalls i la gent s’amuntega per estar com més prop millor.

Al mateix temps que este espectacle té lloc, rius de pomada -una beguda a base de ginebra i llima- ompli el cos dels assistents a la festa i com que un servidor no podia ser menys, vaig començar a beure gots de pomada, un darrere l’altre i sense cap mena de mesura, talment com un autèntic
maoista, gentilici amb el qual em vaig referir a tots els habitants de Maó que vaig conéixer aquella nit.

Els records de la nit, però, s’esborren de matinada fins... fins la una del migdia següent, hora en la qual vaig despertar per culpa d’un sol que em cremava la cara a un banc públic a prop d’una ermita, just a dalt d’una muntanya.

Abans de preguntar-me com collons havia arribat allà dalt i emprendre el camí de tornada a la civilització, la qual cosa em costà més d’una hora a peu, vaig fer una primera valoració dels danys, que resultà ser mínima: no havia perdut res, ni la cartera ni el mòbil. Només la poca dignitat que em quedava.

La meua amigueta Anna m’esperava al cotxe, que era on havíem de dormir en un principi, i quan vaig aconseguir trobar-la, vam decidir passar la resta de la vesprada a la cala des Rafalet, que es trobava ben amagada al Sud de l’illa.

Ja recuperats després d’una migdiada, vam decidir tornar al Nord, que era on ens allotjàvem, amb tan mala sort que vam caure víctimes d’un control d’alcoholèmia de la Guàrdia Civil de Trànsit.

- ¿Ha realizado el control alguna vez? -em preguntà un agent amb corrector dental a la boca.

Vaig barallar la possibilitat d’explicar-li a l’agent de la Benemèrita que mai havia estat subjecte passiu de cap multa de trànsit, ja que, de veritat, sempre he estat un conductor prudent, però en lloc d’això em vaig limitar a amollar un lacònic:

- No, agente, es mi primera vez.

Vaig prendre aire i vaig bufar.

- Vaya, es positivo, por poco, pero positivo -anuncià l’agent.

Vaig estar temptat d’explicar-li a l’agent que feia més de deu hores que no tastava una gota d’alcohol, que havia estat a la platja i que havia passejat per la muntanya, que era impossible que donara positiu després de tanta estona i que ja ni tan sols tenia ressaca, però només vaig maleir la meua nul·la capacitat per sintetitzar l’alcohol i vaig demanar:

- Bueno, lo siento. Dígame qué tengo que hacer.

I ara he de fer moltes coses.

 2008

dimarts, 22 de febrer de 2011

Metabloc


La setmana passada vaig fotre un d'aquells claus que només poden passar-me a mi.

L'altra part implicada es un xic que vaig conéixer abans d'estiu i pel qual em sentia -i em sent- interessat, ja que el xic té moltes qualitats. Malauradament, la seua feina l'ha portat uns quants centenars de quilòmetres de València i ara estem en un moment de pausa.

Al poc de temps de conéixer-nos i per curar-me en salut li vaig confessar que este espai
on line existia, perquè, malgrat tot, algunes vegades aprenc la lliçó.

El que no podia imaginar-me era que el meu acompanyant pretenia fer una
lectura dramatitzada d'alguns extractes del que he escrit en este espai virtual durant estos últims mesos i aconseguir un comentari de l'autor.

Estàvem estesos al llit i el xic començà a llegir.

- Açò és cert? -va preguntar en acabar el primer paràgraf.
- Clar que sí -vaig contestar.

Llegí un segon paràgraf i em preguntà:

- I açò, és cert?
- Clar que no -vaig contestar.

Va entendre que no pensava contestar les seues preguntes i va riure.

- Fem una cosa, - vaig intervindre- tu continua llegint i jo aniré tocant-te mentre ho fas.

Intentà reprendre la lectura dels extractes, però abans d'acabar el primer full ja estàvem per feina.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Dark room (i II)

 
- Oye, perdona. ¿Sabes qué tal está este sitio?

No podia donar crèdit. Davant meu tenia un home d’uns quaranta anys que em parlava amb un accent tan
repijo com la seua indumentària: una camisa ratllada, uns pantalons de pinces, uns nàutics i, la joia de la corona: el jersei als muscles a l’estil madrileny o valencià de la Gran Via. Semblava, tot plegat, el regidor del PP de qualsevol poble del Nord de Madrid.

- No tengo ni idea... -vaig començar- es que es la primera vez que vengo a este sitio y... bueno, en realidad es la primera vez que vengo a un sitio de
estos, así que no te puedo ayudar.

El
pijo em va mirar i m’amollà:

- ¿Pero es que no trabajas aquí?

Òbric parèntesi. No només el
pijo no em va creure, sinó que totes les persones que coneixen esta història han posat en dubte que realment fóra el primer cop que un servidor xafava una cambra fosca. Eixa és la reputació que m’he guanyat després de tant anys. Tanque parèntesi.
 
Un cop dins, vam anar a la cerca de la cambra fosca propiamente dicha, que es trobava a una mena de soterrani ple de corredors, d’escales i d’habitacions il·luminades a dures penes per unes pantalles que emetien porno.

L’ambient general era de penombra i què feia cadascú i amb qui ho feia s’endevinava perfectament, tret d’una zona on la foscor era total i on havies d’orientar-te pels gemecs i els brams que emetien els participants d’allò que estigueren fent en aquell moment (i es feia de tot, que conste).

A esta zona més fosca era on estava realment l’acció i una llum tèrbola llançava de tant en tant una lleugera claror sobre el grup de cossos que s’amuntegava al final de la sala.

Romandre massa minuts a estes sales tenia un risc (i un interés afegit), i és que als pocs segons d’entrar-hi notaves, indefectiblement, com una mà començava a palpar-te l’entrecuix i t’accelerava el ritme cardíac.

Abans que la cosa se n’anara de les mans, ja que la meua intenció era mantindre els pantalons al seu lloc, em limitava a despatxar el meu palpador de torn amb un
nain (no en català) correcte i educat i tots els usuaris dels serveis de la dark room es mostraren respectuosos amb la meua voluntat, però en destacaré dos casos:

- Nain! -vaig dir a un que estava passant-se de la lleugera ratlla que m’havia fixat.
- ¿Qué? ¿Perdona?
- Hòstia! Si és la marica madrilenya!

I la madrilenya va fugir: imagine que tornà a l’hotel on s’allotjava amb la seua dona i els seus fills.

El segon cas fou una mica més surrealista: un palpador no atenia els meus
nains! i em vaig veure obligat a preguntar a un amic que es trobava a prop meu:

- Com collons es diu
deixa’m en pau en alemany?

Però abans d’obtindre la resposta del meu amic, el palpador hi intervingué:

- ¿Y cómo se dice eso mismo en español?

I jo vaig empassar saliva. Però el palpador tornà a la càrrega:

- I com es diu en català?

I només vaig poder grunyir:

- Es diu... es diu igual.

Era com estar a casa.

2008

divendres, 11 de febrer de 2011

Dark room (I)



La millor de les nits que vaig passar a Berlín, que també resultà ser la nit de la qual tinc més records, fou la del dissabte.

Havíem tornat a un local que divendres ens agradà molt i que es trobava al costat del pis on ens quedàvem (una mena de
zulo que m’havia deixat un ecs! de fa mil milions d’anys) i on la música de divendres havia resultat més que digna.

Dissabte, però, i no entenc ben bé la raó, la disco organitzà una festa
madònica: una mena d’homenatge a aquella dona vella que fa aeròbic a l’escenari i que es traduí en un allau de cançons de la rossa i en una imatge del seu cul enfundat en lycra.

- No hi ha res millor per ací prop, perquè açò és una puta merda!? -em vaig queixar a un català que portava uns mesos vivint a Berlín i que havíem conegut eixa mateixa nit.

- Home, està el Connection... tot i que és
una mica més fort...

- Què vol dir
una mica més fort? -vaig preguntar.

I sembla que
una mica més fort en català de Berlín significa un local on la música és infernal, però que compta amb un al·licient: té una cambra fosca.

Òbric parèntesi per a heterosexuals i despistats en general. Una cambra fosca -o
dark room- és un establiment obert al públic i que ofereix un espai més reservat on la llum és gairebé inexistent i al qual toques, et toquen, folles i et follen sense saber massa bé ni què estàs tocant ni a qui t’estàs follant. Sexe, llibertinatge i perversió en estat pur, doncs. Tanque parèntesi per a heterosexuals i despistats en general.

- Hem d’anar -vaig dir i, per si no havia quedat clar, vaig repetir: Hem d’anar ja.

Un passeig en metro i 7 euros d’entrada després ja érem a l’interior de Connection i mentre deixàvem les jaquetes al guarda-roba una veu em va inquirir a l’esquena:

- Oye, perdona. ¿Sabes...

Continuarà...


divendres, 4 de febrer de 2011

Berlín i Colònia: una aproximació


Després d’uns dies de platja, vaig marxar a Alemanya en companyia del meu amic A.: l’objectiu d’esta primera incursió en la bàrbara Germània era gaudir de les ciutats de Berlín i de Colònia, sense estrés i sense presses, ja que aprendre alemany no forma part de cap llista d’objectius vitals de qui ací escriu.

De la visita a les dues ciutats es poden extreure una sèrie de conclusions sobre el caràcter alemany gairebé tan absurda com insubstancial.

Primerament, caldria desmentir un tòpic: sí que hi ha alemanys atractius, però en són minoria, ja que la immensa majoria dels joves tenen cara de Hans (nom genèric amb el qual em vaig referir al 80% dels alemanys que em creuava pel carrer) i tots els vells tenen cara de tindre segrestada una filla al soterrani de sa casa i de violar-la sistemàticament.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que Josef Fritzl era austríac, però què voleu que us diga, jo crec que en la idea pangermànica de món ideal. Tanque parèntesi.

Una altra qualitat dels alemanys és que tenen un gust exquisit per a combinar. Per a combinar les xancletes amb qualsevol cosa: amb l’abric, amb el polar, amb el paraigües, amb l’impermeable... i tot això sense perdre l’elegància natural de la raça ària.

Per últim, no sé si serà per la pluja, pel fred o per haver perdut la Segona Guerra Mundial, però els alemanys tenen un caràcter sobri, tímid i retret, en el sentit de poc comunicatiu, que els converteix en una mena de porta blindada.

Un exemple: a una discoteca de Berlín, el meu amic A. féu un intent d’aproximació a un jove ari que ballava sol a la pista, i per fer-ho optà per la clàssica pregunta: Disculpa, saps a quina hora tanca esta discoteca?

I el jove Hans, més Hans que mai, contestà:

- Tanca a les set, així que et queden tres hores si vols pillar alguna cosa esta nit.

Andreu no em deixà, perquè és home de pau, però a mi m’entraren ganes de matar al puto Hans.

O millor: de tancar-lo a un soterrani i de violar-lo sistemàticament.


2008


divendres, 28 de gener de 2011

Escorcoll

La primera setmana d’agost vaig haver de treballar, i just en contra del que havia pensat, vaig haver de treballar molt, tal com em tocarà fer esta primera setmana de setembre.

En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.

De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.

D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.

Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:

- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.

Va somriure i m’amollà:

- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.

Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.

2008

dilluns, 24 de gener de 2011

Estiu 2008


Este estiu té sabor de platja, d'Emma Bovary, de Beiging 2008 i d'Spanair, de Berlín i de Colònia, de cambra fosca i de suor negra, de registres domiciliaris i d'advocats mediàtics, de Jean Cocteau i de Dennis Cooper, d'hores de sol i de pell salada, de Matt al sofà, de Chomsky, de Benni i de Tabucchi, de Swingtown, d'Ossètia i d'Abkhàzia i d'una Rússia que torna a ser més URSS que mai, de sexe a mig dia, de ràbia, d'adéus i de benvingudes... de tantes coses.

Desabrochen sus cinturones y pónganse cómodos: empezamos.

2008

dilluns, 17 de gener de 2011

Foto, foto


Dimarts vaig rebre la telefonada d’un xic que estes últimes setmanes s’ha deixat caure per casa alguna nit i em va preguntar quan pensava tornar a convidar-lo.

Li vaig dir que esta setmana ho tenia molt complicat, perquè dimarts vaig assistir al Ple de l’Ajuntament; dimecres vaig celebrar una cita-sopar que tenia pendent des de feia massa temps amb un xic que necessita assessorament legal de forma contínua; i ahir dijous vaig passar el dia en companyia d’un xic que m’interessa, tot i que no sé encara si molt o poc.
I crec que ell tampoc ho té massa clar, la veritat.

Tot plegat resulta massa estressant, ho sé.
Però tornem a la telefonada, ja que després d’haver concertat una cita per a la setmana vinent, la conversa arribà a un extrem en el qual el meu interlocutor reconegué que estava “fet un pendó”.

No vaig poder evitar somriure i dir-li:

- Estimat, crec que no saps amb qui estàs parlant -ja que, en efecte, no ho sap- i a més, després d’una relació de sis anys de fidelitat extrema com la que has
patit, crec que et pots permetre una temporada dissoluta...

- És que crec que
tot açò se me n’ha anat de les mans...

M’explicà que en dos dies i mig havia passat per tres llits diferents, follat amb quatre persones i que en un dels claus havia intervingut una càmera digital per deixar constància del moment a través de fotos i vídeos.

- Imagine que no t’hauràs deixat fotografiar follant... -vaig preguntar.

- Home,
els vaig dir que no em feren fotos de cara -em contestà amb tota la tranquil·litat del món.

Però la seua resposta no em va servir de res i vaig explotar, no sé si per una mostra tan evident d’inconsciència o per pura enveja:

- Però tio, has d’anar amb compte: que eres mestre a una escola!

2008

divendres, 14 de gener de 2011

No, no et reconec


Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé,
ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

 2008

dimarts, 11 de gener de 2011

La cita més avorrida del món


Porte un parell de setmanes donant tota mena d’excuses per no quedar amb un ecs! que viu a Anglaterra però que sempre passa unes quantes setmanes a València per vacances.

Des que arribà s’ha dedicat a insistir per quedar amb mi i jo m’he dedicat a deixar passar els dies i a inventar pretextos per evitar la cita, però ahir ja no podia més i vaig decidir quedar d’una vegada per totes i acabar amb el suplici.

Per un moment vaig pensar que estava comportant-me com un xiquet i que, tal volta, estava exagerant les coses, perquè, em vaig dir a mi mateix, tampoc ha de ser per a tant: és només una cervesa, te la beus i te’n vas.

Però puc jurar -i perjurar- que foren les dues hores més avorrides i desaprofitades de la meua vida: l’
ecs! es passà tota l’estona parlant-me dels fons estructurals que la Unió Europea destina a Lituània, de la conferència que pronuncià a Praga i que en breu serà publicada i de la qual em va prometre un exemplar dedicat, dels seus avanços en l’estudi del polonés i de com Brussel·les ja no és el que era, després de la crisi d’identitat del poble belga.

Mentre ell parlava jo em dedicava a mirar com el vent jugava amb les fulles dels arbres i com un teuladí menjava molletes de pa a la taula del costat, fins que, segons sembla, em vaig relaxar en excés:

- Martí, t’has adormit?

Les seues paraules em van tornar al món dels vius, però ell continuava just enfront meu, disposat a reprendre la conversa i només li vaig dir:

- No, no dormia... només descansava la vista.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails