No, no et reconec

 

Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé, ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

 2008

Cames

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.

2008

Evidentment

Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
- Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.

O sea, yo qué sé

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

Converses del cap de setmana

El cap de setmana ha estat completet. Vaig començar dijous, amb un sopar en companyia d’unes amigues a casa per presentar Matt en societat. El gos estigué a l’alçada de les circumstàncies i es portà com l’adult que és, però no una de les convidades:

- Si voy a la cena se creerá que voy sólo por él y seguro que piensa que soy una pesada, así que antes de aceptar tengo que saber si él va y si no va, pues entonces sí que iré.

- Cariño, eres tonta de remate. Y cómete la ensalada, anda.

Divendres vaig passar el matí als jutjats i em vaig declarar fan incondicional de la nova jutgessa del número 3:

- Que sepa que esto no va a quedar así, que pienso ir a la tele a contar todo lo que me han hecho -es queixà l’acusat, el qual, gràcies a la providència, no era el meu client, sinó el contrari.

- Me parece estupendo, -li contestà la jutgessa- pero avíseme cuando vengan los de la tele para que me compre un vestido nuevo.

Dissabte vaig estar de guàrdia i em tocà un nou cas (o millor: no-cas) de violència domèstica: una adolescent denuncià la seua parella perquè li digué ‘puta y guarra’.

- I perquè et digué això? -preguntí durant la declaració.

- Porque le he dejado y quiero quedarme con el piso.

La vaig mirar espantat i em vaig mossegar la llengua, perquè estiguí a punt d’amollar: és que motius no li falten, nena.

- Ah, y también quiero una orden de protección de las que anuncian en la tele.

- ¿Crees que puede hacerte algo? –preguntà l’agent de la guàrdia civil.

- Que va, si no tiene ni media hostia, pero la orden es gratis, ¿no?

De la comissaria vaig volar al centre, i vaig sopar amb el meu amic Andreuet i el seu ex, un catòlic irlandés independentista que treballa per a la BBC (busca qui t’ha pegat!) i vam fer una incursió al sempre inefable ambient de València.

- Vols coca -em proposà un senyor major amb les mans molt llargues.

- Molt amable, però no.

- Crec que te conec, podria ser? -insistí el senyor major.

- Estic segur que no i, per favor senyor, no em toque.

2008

Cap d'any

Per deixar enrere 2mil7 i, sobretot, per donar la benvinguda al 2mil8 vaig optar per fugir a Barcelona i submergir-me en les seues nits de descontrol i destrellat.

Especialment inefable resultà la nit de Cap d’Any, durant la qual vaig -i vam- viure tot un seguit de moments indescriptibles i inenarrables: des de l’escorcoll a què em va sotmetre un mosso d’esquadra amb una pereta impossible a les cinc del matí, passant per una crisi d’al·lèrgia, diverses estafes estupefaents i alguna que altra alienació, fins a la confessió que em va fer una xica a la barra de la discoteca:

- Acabo de hacerle una mamada a tu amigo en la calle.

- Bien hecho, xixi.

Som un any més vells, però algú es pensava que amb l’Any Nou recuperaríem el seny?

2008

Lladre

El País continua rebaixant la qualitat informativa de les seues notícies i per això este cap de setmana ha publicat una enquesta sobre els hàbits sexuals de les dones espanyoles.

Entre moltes dades absurdes, l’estudi afirma que les dones de la Confederació Ibèrica de Nacions foten entre dos i tres claus per setmana i que només tenen quatre parelles sexuals al llarg de la vida.

- Aleshores, segons eixe estudi, durant estos dos mesos m’he perdut entre 16 i 24 polvos, veritat? -m’amollà una amiga.

- Dos mesos, nena?

- Eixa no és la qüestió…

- I quina és?

- La qüestió és saber qui és la puta que m’ha robat els polvos que em corresponia fotre a mi.

Després d’un breu silenci vaig anunciar:

- No he estat jo, t’ho jure.

- Ja ho sé, guapo, ja ho sé.

2007

Adiós, boludo

El xic argentí ha decidit posar fi a la nostra relació amb un puto correu electrònic ple de misèria, d’estupideses i de molt poca vergonya.

Així que anit vaig decidir convocar un aquelarre per posar-lo a parir i per provar a passar pàgina, tot i que no vam fer ni una cosa ni l’altra:

- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.

- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.

- No, no seas tonto, -intervingué una amiga més conservadora: quédate lo caro y tira las chorradas.

- En realidad, chicas, -vaig tornar- se trata de cosas sin importancia: el corcho de alguna botella de vino que nos bebimos, las notas que me dejaba por la mañana, algún trozo de papel...

El aquelarre guardà silenci durant uns segons i finalment:

- Vaya, Martí, eso es muy bonito...

- Gracias...

- Pero no seas idiota: ¡tíralo todo!

Finalment, he optat per demostrar-me a mi mateix un mínim grau de maduresa emocional. Les he guardat a una caixa de fusta (i no, no és cap metàfora) i m’he promés no mirar-les més del que siga estrictament necessari.

Em quedaré amb els bons moments (que en són un munt) i provaré a gaudir-ne amb el seu record.

És, almenys, el que se suposa que toca fer.

2007

Conoce al enemigo (II): La frustrada fustigada

- Carinyo, creus que sóc del tipus de dona que espanta els homes?

Glop a la copa.

- Xixi, eres prou guapa per follar totes les nits, però hauries de saber que els homes heteros s’espanten amb qualsevol cosa. No és culpa teua. Vols fumar?

Un altre glop a la copa i encenem dos cigarrets.

- Has destruït els meus somnis, puta. Pensava que si no follava era perquè els homes em veien com una...

- ...com una Matahari? Honey, no sigues ingènua.

Un altre glop i un parell de calades.

- I de què tenen por els homes heteros, si es pot saber?

- Tenen por de tot: d’enamorar-se, del rebuig, del compromís, de deixar-se portar, de perdre el control... De tot, vaja.

Un glop més i una mica més de fum.

- I, perdona bonita, però les dones i els mariques no tenim els mateixos temors?

- Clar que sí, però qui vol escoltar coses tan terribles sobre ell mateix?

Ens mirem, rematem les copes i apaguem el cigarret.

- Vols una altra copa, guapo?

- Clar que sí. La necessite: tant de cinisme m’ha deixat la boca seca.

2007

La companya

Feia mesos que una companya de la Facultat m’assetjava telefònicament. Després de dos anys sense haver-li vist el pèl i sense saber res d’ella (l’última vegada que em va telefonar fou quan morí son pare i només per fer-me una consulta sobre l’herència) començà a insistir: ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos?

Jo sempre inventava alguna excusa o li deia que estava molt enfeinat.

No és perquè la xica em caiga malament, no. És perquè les coses havien vingut així, jo havia fet una marxa i ella una altra, i allò que podíem tindre en comú havia desaparegut amb el pas del temps.

Des que acabà l’estiu, però, les seues telefonades es feren molt més freqüents i a mi ja no em quedàvem excuses, i per això ahir, finalment, vaig accedir a prendre una cervesa amb ella.

Resultat: hora i mitja de conversa avorrida sobre la seua feina, açò és, sobre la gestió de deutes d’una empresa financera.

Mai més.

2007

Conoce al enemigo: la insegura recelosa

Les dones són un important objecte de desig dels homes i, al mateix temps, el seu principal maldecap. Per això hui encete un minimanual on retrataré, sense caure en la misogínia, el principals perfils dels prototipus de dones.

La insegura-recelosa

Sí, perquè la inseguretat porta al recel, a la desconfiança i a la sospita continuada. Este model de dona dubta de tot, perquè no té res clar. Són persones que van per la vida sense saber què volen ni quan ni com. I no estic parlant de dubtes existencials o metafísics. No. Estic parlant de dubtes tan bàsics com, per exemple, si prefereixen un gelat de maduixa o de pistatxo.

Estos dubte, òbviament, s’estenen a tots els altres camps de la seua vida, de forma que el caos vital en què es troben immerses no els deixa donar un pas sense qüestionar-s’ho tot.

Esta inseguretat patològica es fa encara més irracional quan es tracta de valorar o tractar les relacions sentimentals, perquè les dones insegures-receloses són extremadament punyeteres: no saben si t’estimen o no t’estimen, no saben si cal deixar-ho o apostar per la relació, no saben si volen follar o prefereixen dormir. Y así hasta el infinito y más allá.

Este model de dona canalitza la seua inseguretat cap a la pitjor forma possible: el recel i la malfiança. Donada la seua incapacitat manifesta per, primer, saber què cony vol i, després, prendre la determinació de portar-ho endavant, la dona insegura recela i malfia de tot déu, la qual cosa amarga el caràcter i frustra a nivell personal.

Totes les dones són susceptibles de caure en el parany de la inseguretat i acabar amb el temps com una dona recelosa i malfiada, però, no cal dramatitzar, xixis, perquè hi ha solució.

I la solució, al contrari del que podia semblar, és ben senzilla: només cal prendre el timó de l’iter vitae o, si preferiu, de la pròpia vida i ser capaç de determinar les necessitats reals i allò que veritablement interessa.

Querida amiga, tú puedes conseguirlo.

Sopar de Lost

Anit tenia dues convidades a sopar i el menú era ben senzill: el primer plat consistí a una ració de teràpia sentimental conductiva, ja que tots tres ens trobem en relacions més o menys incipients, amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, por i emoció.

Vaig informar les meues convidades que ja porte una foto del meu nóvio NIF a la cartera, ja que de matí havia esmorzat amb ell i me l’havia regalada, perquè acabava de renovar-se el DNI i en tenia de sobra.

- ¿Estás de coña? -em van preguntar amb mirada escèptica.

- Claro que no. Mirad.

I els vaig mostrar la foto que hores abans, a la caixa del supermercat, em va caure sobre la cinta transportadora mentre buscava la targeta de crèdit per pagar els últims ingredients del sopar.

- És el meu nóvio -vaig dir a la caixera mentre recuperava la foto de les seues mans. És guapo, eh?

Este gest, més propi de quan eres un adolescent que no pas un postadolescent, com és el cas, em sembla tendre, vintage i nyonyo, però m’agrada, així que no s’accepten crítiques, ni destructives ni, molt menys, constructives.

El segon plat del menú era l’últim capítol de Lost, la sèrie més filladeputa que han fet mai a la televisió.

Ara, però, estic ansiós: he d’esperar una setmana sencera per gaudir d’un nou capítol de la sèrie i unes quantes hores per tornar a tindre el xic NIF a casa.

Imatge de Villancico

Converses nadalenques

Primera part: El Nadal, bé o en família?

I

- Martí, vols tastar este vi? És de l’any 56! -em pregunta mon pare.

- No, papà, em sembla obscé beure un vi que té més anys que jo.

- Clar. Vols dir que no és per la ressaca que portes? -apunta ma mare.

- Sí, en realitat una mica també és per això, però fica’m una copa.

II

- Papà Noel els ha portat una guitarra elèctrica a cada xiquet! -em diu ma mare deixant-me als genolls un xiquet.

- Ja ho veig, mamà -dic mentre deixe el xiquet al terra- i em sembla obscé regalar a xiquets del primer món un joguet fabricat per xiquets del tercer món.

III

- ¿Habéis visto mi nuevo móvil? Es el modelo de D&G para Motorola -diu la meua cosina mentre trau un aparell de color or i afegeix: Victoria Beckham lo tiene igual.

- Amb eixa brillantor resulta inevitable veure’l, Begoña. I em sembla obscé gastar-se eixos diners i comparar-se amb la Beckham: almenys ella està flaca.

Segona part: “Navidad, blanca Navidad”

I

Diumenge, al carrer, 3.30 h, aprox.

Ferran: Martí, em deus set euros i mig.

Martí (escandalitzat pel preu d’una ratlla): Set euros i mig? Però si jo només en vull una.

Ferran (irònic): Una? Segur que després en vols més.

Silenci.

Martí (resolutiu): També tens raó.

II

Dissabte, Carretera de Barcelona, hora desconeguda i transcripció aproximada

Agent de la Benemèrita (oferint l’aparell a Ramon): A ver, joven, sople aquí.

Ramon: Claro, agente.

Agent de la Benemèrita (indignat): Joven, es mejor que colabore y que no tire el aire por la nariz.

Ferran (borratxo): Ramon, tio, no la lies.

Juanjo (amb trellat): Ferran, calla; Ramon, bufa.

III

Divendres, Bounty, 4.30 hores aprox.

Martí (borratxo): Mira, xixi, el que has de fer es deixar-te de ximpleries i buscar una bona polla…

Lesbiana: Pero si yo soy…

Martí: ¿Lesbiana? Si salta a la vista, cariño. Y eso no me gusta nada.

IV

Dissabte, Piccadilly, 4.30 hores aprox.

Martí: Xixi, qué haces aquí tan sola y en esa postura tan yóguica (de ioga, s’entén).

Xica Rara: Es que no me gusta este sitio.

Martí: A nadie le gusta Piccadilly, honey, pero con esa actitud tan victoriana no ligarás.

Xica Rara: Tienes razón. Y esta noche y con este frío no me apetece nada dormir sola... ¿qué me dices?
Martí (estupefacte): Que me voy con mis amigos.

V

Diumenge, Bounty, 5.30 hores aprox.

Joanet: Tio, i tots estos són heteros?

Martí (amb resignació cristiana): Els meus amics són tots heteros. Todos, toditos, todos.

Joanet (sospirant): Ai… però hi ha un que em provoca dubtes…

Martí (amb actitud tomateril): Qui, qui, qui... a veure si és el que jo em pense!

VI

Divendres, Bounty, 3.30 hores aprox.

Desconegut: Des que t’he vist entrar m’has donat un morbo que te cagas.

Martí (incrèdul): Calla, calla, que segur que això li ho dius a tots.

Desconegut: Que no, tio, que tens un no sé què pervertit que me posa molt.

Martí (resignat): Ale.. Busca qui t'ha pegat!

Desembre 2006

La2

Ahir em vaig empassar la programació nocturna de La 2. El programa Enfoque comptava amb la presència, entre altres, de Gaspar Llamazares i del diputat del PP José María Lassalle, del qual em declare fans absolut.

El debat girava al voltant de la pregunta "¿Existe una verdadera separación entre Iglesia y Estado?" i la millor intervenció fou la d'un fatxorro del grup Hazteoir.org que afirmà que en els últims temps estem assistint a la implantació d'una nova religió estatal: la d'allò políticament correcte, que suposa, entre altres coses "la exaltación del homosexualismo frente a lo que es natural".

M'encanta, perquè és cert, ja que a continuació vaig presenciar el programa D-Calle, presentat per una flaca Cayetana Guillem Cuervo, amb la col·laboració de la Terremoto i amb música de capçalera d'Amparanoia i ambientació de Pauline en la Playa.

Al programa, doncs, es respira un ambient rollo-bollo que fa por. El millor fou l'entrevista a una estupenda Julieta Venegas: "El amor siempre está ahí; a veces lo perseguimos; a veces nos persigue; a veces nos jode; pero siempre está ahí".

desembre 2006

Bigàmia

Non ti muovere i Una comedia ligera són els llibres que estic llegint en l'actualitat.

Hi ha persones, però, i sobretot dones heterosexuals que per seua joventut encara no estan desenganyades de la vida i de l'amor, que m'han dit moltes vegades que són incapaces de llegir dos llibres alhora perquè els produeix esquizofrènia.

Òbric parèntesi. Estes dones no saben que en realitat el que estan fent és portar la monogàmia i la fidelitat a extrems patològics. Tanque parèntesi.

I dic jo: si he estat capaç de mantindre diverses relacions al mateix temps, si puc barrejar este fotolog amb la meua vida personal i professional sense que tinga massa conseqüències, si puc combinar el meu compromís polític (busca qui t’ha pegat!) amb l'addicció al vodka... llegir dos llibres alhora no té cap mèrit, veritat?

Setembre 2006