Adéu a 2007

Si fos capaç de creure en l’ordre còsmic (o en qualsevol altra teoria de responsabilitat vital més enllà del feng shui) pensaria que 2007 ha estat un any just pel que fa als meus afers de llit/cor.

I seria just perquè he passat la primera meitat de 2007 sense voler creure el que em deien i la segona meitat de l’any provant a ser jo qui meresqués una mica de fiducia i de confiança. I en cap cas he pogut fer-ho amb èxit.

Si fos tan ingenu -i tan exageradament conseqüent- per a pensar que els nostres actes marquen el nostre futur o, en unes altres paraules, que tenim allò que meresquem, hauria de fer-m’ho mirar.

He passat massa temps soterrant nóvios i sentiments, com si fos un assassí en sèrie, però això s’ha acabat, perquè si enguany he aprés alguna cosa és que fugir de les emocions i mantindre la cuirassa i el semblant impertèrrit no porta enlloc.

2007 ha estat una barreja perfecta de goig i dolor.

I em va bé.

2007

Trau el cap!

Després d’una ruptura no desitjada el que s’ha de fer és tindre el cap i les mans ocupats, i acceptar totes les cites que mentre ha durat eixa relació has deixat passar.

Amb esta filosofia al cap, vaig dedicar la setmana passada a programar un seguit de cites per tal de prendre l’aire i una bona dosi de martinis amb vodka. A una d’aquelles cites vaig tindre de partenaire una jove promesa de la política valenciana. Un xic amb trellat, educat i atractiu, amb inquietuds vitals força respectables i amb una quantitat infinita de contactes polítics: gairebé tan llarga com el metre noranta que feia d’alçada.

La cita durà dues hores i mentre ell només prengué un refresc i un suc de taronja, a mi em va donar temps a demanar tres martinis ben carregats d’Absolut.

- Sempre beus tant els dimecres? -em va preguntar quan la cambrera deixà la tercera copa a la taula.

- No, clar que no... -vaig provar a excusar-me-, però hui ha estat un dia molt dur.

Quan ens vam acomiadar pensava que el meu alcoholisme havia llançat a perdre la cita, però res més lluny de la realitat, perquè el jove polític d’interessantíssim futur no trigà ni una hora a telefonar-me i a proposar-me un segon encontre.

2007

Canviaré la toga per una gel·laba

Hi ha coses que la Justícia hauria de fer-se mirar. La principal i més important hauria de ser prohibir els judicis abans de les 11 del matí, sobretot quan la nit anterior ha estat convidada Cristina Narbona al programa 59 segundos.

Ahir tenia un judici a les nou del matí a la Ciutat de la Injustícia de València. El meu client estava acusat d’un delicte contra la seguretat del trànsit -conduir passadíssim-, un altre de desobediència -negativa a sotmetre’s a les proves d’alcoholèmia- i un tercer delicte per haver atemptat contra l’autoritat i per haver causat lesions a tres policies.

Un angelet, vaja.

En estos casos, i si tenim en compte que les proves eren contundents, el millor de tot és negociar amb el Fiscal i tractar d’aconseguir la pena més baixa. És una feina que cal fer els dies anteriors, per tal d’arribar a la Sala amb un acord més o menys tancat.

El Fiscal d’este cas és un home encisador i m’oferí transformar el delicte d’atemptat -castigat amb un any de presó- en una simple falta d’alteració de l’ordre públic -penada amb 60 euros de multa-, aplicant-hi l’atenuant d’alcoholèmia.

Com he dit al principi, la Justícia hauria de fer-se mirar algunes coses i sobretot els judicis a les nou del matí.

2007

Lladre

El País continua rebaixant la qualitat informativa de les seues notícies i per això este cap de setmana ha publicat una enquesta sobre els hàbits sexuals de les dones espanyoles.

Entre moltes dades absurdes, l’estudi afirma que les dones de la Confederació Ibèrica de Nacions foten entre dos i tres claus per setmana i que només tenen quatre parelles sexuals al llarg de la vida.

- Aleshores, segons eixe estudi, durant estos dos mesos m’he perdut entre 16 i 24 polvos, veritat? -m’amollà una amiga.

- Dos mesos, nena?

- Eixa no és la qüestió…

- I quina és?

- La qüestió és saber qui és la puta que m’ha robat els polvos que em corresponia fotre a mi.

Després d’un breu silenci vaig anunciar:

- No he estat jo, t’ho jure.

- Ja ho sé, guapo, ja ho sé.

2007

Adiós, boludo

El xic argentí ha decidit posar fi a la nostra relació amb un puto correu electrònic ple de misèria, d’estupideses i de molt poca vergonya.

Així que anit vaig decidir convocar un aquelarre per posar-lo a parir i per provar a passar pàgina, tot i que no vam fer ni una cosa ni l’altra:

- ¿Qué se supone que tengo que hacer con sus cosas? -vaig preguntar amb l’enèsima copa de vi a la mà.

- ¡Tíralo todo! -ordenà una amiga amb tendència autodestructiva.

- No, no seas tonto, -intervingué una amiga més conservadora: quédate lo caro y tira las chorradas.

- En realidad, chicas, -vaig tornar- se trata de cosas sin importancia: el corcho de alguna botella de vino que nos bebimos, las notas que me dejaba por la mañana, algún trozo de papel...

El aquelarre guardà silenci durant uns segons i finalment:

- Vaya, Martí, eso es muy bonito...

- Gracias...

- Pero no seas idiota: ¡tíralo todo!

Finalment, he optat per demostrar-me a mi mateix un mínim grau de maduresa emocional. Les he guardat a una caixa de fusta (i no, no és cap metàfora) i m’he promés no mirar-les més del que siga estrictament necessari.

Em quedaré amb els bons moments (que en són un munt) i provaré a gaudir-ne amb el seu record.

És, almenys, el que se suposa que toca fer.

2007

¡Chúpame la polla!

En novembre una companya em va passar un assumpte del qual no podia fer-se càrrec per motius que no tenen massa interés. Es tractava d’un judici de faltes molt senzill, derivat d’una baralla entre veïns. La cosa no havia arribat a les mans, però el veí denuncià el meu client per haver-lo amenaçat.

- ¿Usted amenazó a su vecino? -preguntà el Fiscal a l’inici de la vista oral.

- Yo sólo le dije que me chupara la polla -confessà el meu client sense cap mena de rubor, en contra del que li havia aconsellat, i afegí a continuació: Le dije que me chupara la polla más de cien veces: chúpame la polla, chúpame la polla, chúpame...

- Creo que lo hemos entendido -tallà el Fiscal.

- ... la polla.

En aquell moment, n’estic segur, l’únic pensament que ocupava la ment del Fiscal, de la Secretària i de la Jutgessa era: i jo he aprovat una oposició per haver d’escoltar açò?

2007

California Connection (II): Californication

L’altre producte cultural que m’he dedicat a consumir esta última setmana de forma gairebé compulsiva ha estat la primera temporada de Californication.

Quan vaig tindre constància de la l’existència d’esta sèrie, el fet que el protagonista fóra David Duchovny em va parar un poc el peus: tot i que mai m’he empassat un capítol sencer d’Expediente X, no podia evitar una mena d’associació involuntària. I una mica il·lícita també, si he de ser sincer.

Però d’això res, perquè Duchovny està genial en el paper de Hank Moody, un desllenguat i cínic escriptor que abandona la costa Est per instal·lar-se a Los Angeles, però que només es dedica -bàsicament- a follar amb qualsevol cosa que se li pose a tir alhora que pretén tornar amb la seua ecs!, de la qual continua ben penjat.

El llenguatge explícit, les drogues, el tabac, l’alcohol i, sobretot, el sexe -en totes les seues formes i manifestacions possibles- són omnipresents en cada capítol d’esta primera temporada, que ja ha adquirit Cuatroº per a emetre-la en obert ben prompte.

Atents a la pantalla, perquè Mulder ha mort. Visca Moody!

2007

California Connection (I): Este libro te salvará la vida

-->

La setmana passada em vaig submergir en dos productes culturals tan típicament americans i, alhora, tan atípicament antiamericans, que només podien estar ambients a Los Angeles, Califòrnia.

El primer és el llibre Este libro te salvará la vida, d’A. M. Homes. Amb este títol, el primer que es podria pensar és que es tracta d’un llibre d’autoajuda, però després de llegir unes poques pàgines és fàcil adonar-se’n que en realitat es tracta d’un llibre d’autodestrucció: de com el mínim incident pot fer trontollar tot allò que crèiem tindre (i mantindre) i que consideràvem els fonaments sobre els quals es recolzava la nostra vida.

“La autora A.M. Homes disecciona con pulso de cirujana, tan precisa como descarnada, la vida de un yuppie obsesionado con la vida sana, con los hábitos correctos, con la conducta adecuada de puertas afuera. Todo chasis. Utiliza la citada disciplina del american way of life para denunciar la pérdida de los valores morales, la vida epidérmica y el olvido de lo que realmente importa, que son los abrazos y las charlas. Pero también los amigos, los donuts glaseados y el perdón”.

Robat de http://elcuadernorayado.blogspot.com/

2007

Els usos del preservatiu

Dilluns, en obrir el diari a la cafeteria dels Jutjats, em vaig topetar amb una nit de la meua vida del mes d’octubre. I a la secció de successos, per si fóra poc.

El Levante-EMV afirmava Detenidos por vender droga en Valencia dentro de envoltorios de preservativos. A priori podria tractar-se d’un d’aquells titulars de conya que ens regala gairebé tots els dies la premsa groga valenciana, però puc donar fe que és ben cert.

La notícia detallava el modus operandi de la banda: Los agentes identificaron a estas dos personas y comprobaron que el objeto entregado era el envoltorio de un preservativo, que tenía en su interior un tubo transparente del mismo grosor y tamaño que el elástico, y en el centro un envoltorio que contenía cocaína simulando ser la goma del preservativo.

El que el diari no sap, òbviament, és que un condó com aquell acabà una nit d’octubre a la taula de qui feia d’amfitrió d’un sopar de tardor ni que el servei de distribució era a domicili ni que feia les delícies de gran part de la comunitat moderna del centre de València.

Quines coses.

2007

El diploma

El cap del despatx ha decidit decorar l’estudi amb els seus títols acadèmics. A la tradicional orla de la Facultat de Dret (!) i al títol de la llicenciatura (!!) ha decidit sumar una col·lecció de diplomes obtinguts després d’assistir a diferents cursos.

- Cal demostrar al client que qui té davant seu és un expert, i els diplomes donen eixa imatge -em va dir mentre es furgava una orella.

- Home, però si els veuen de prop se n’adonaran que cada curset era només de quatre hores lectives i que val més el marc que una altra cosa -li vaig amollar.

- Per això els he penjat tan alts, home.

Però per si les meues condicions laborals no eren prou indignes -estic temporalment sense ordinador i les parets estan folrades de diplomes de merda- esta vesprada la passaré amb el pirat del cap del despatx, perquè m’ha apuntat a un curs sobre prevenció de riscos laborals.

- No volia anar sol, i així podem xarrar -em va dir.

- Però els dimecres de vesprada els tinc lliures -vaig protestar.

- Martí, que en realitat no és un curset -va provar a consolar-me i afegí: Resulta que una mútua d’assegurances ha organitzat en un hotel una trobada d’advocats per a presentar nous productes per als clients.

- Què?! -vaig dir espantat mentre les expressions mútua d’assegurances, trobada d’advocats i nous productes per als clients retronaven al meu cap.

- Sí, home, estarà molt bé. I saps que és el millor de tot?

- Què? Que ens donaran un diploma?

- Exacte!

2007

Sergio o la estultícia

Ahir tenia cita amb un client. Li direm Sergio.

- Sergio, la cosa es seria: el Fiscal ha hecho su escrito de calificación y no es bueno: te pide una pena de multa de 12 euros diarios durante 8 meses.

- Eso es un euro y pico al mes, ¿no?

- No, Sergio, no. 12 euros diarios. Eso son casi tres mil euros.

Li vaig explicar que la pena de multa consisteix a una quota diària (12 euros) durant un període determinat de temps (8 mesos).

- ¡Pero si yo no he hecho na’! -protestà.

- Bueno, Sergio, según el atestado algo sí que hiciste: el lunes la policía te dió el alto, pero tú decidiste huir…

- Es que no llevaba los papeles del seguro -em va interrompre.

- … el martes te plantaste en comisaria y dijiste que te habían robado el coche…

- Por si habían pillado la matrícula -tornà a interrompre’m.

- … y el miércoles la policía te sorprendió en tu propio coche, justo delante de la comisaría.

- Es que mi novia vive allí y fui a recogerla.

Estava a punt de matar-lo.

- Y encima lo confesaste todo.

- Sí, es que no me gusta mentir.

En realitat, Sergio ha tingut sort, perquè el Fiscal només ha considerat un delicte (la denúncia falsa) i no ha volgut tindre en compte el delicte de desobediència quan la policia li demanà l’alto i ell decidí escapar.

- ¿Y qué me recomiendas? -em preguntà no massa conscient de res.

El vaig mirar als ulls i vaig pensar quina llàstima, tan guapo però tan ximple i li vaig dir:

- Empieza a ahorrar.

2007

Dimarts horribilis

Ahir fou un dia horrible: només alçar-me del llit vaig notar un fort dolor al coll que s’estenia fins el muscle dret.

Sembla que durant la nit una mala postura em provocà una considerable contractura al trapezi dret, que feu que en tot el dia, i encara hui, no puga moure el coll ni el braç sense que em faça molt de mal.

Però el dia encara podia empitjorar: en arribar a casa a hora de dinar em vaig trobar amb una carta certificada d’Hisenda que m’informava que sóc objecte d’una inspecció fiscal i que l’administració vol el meus llibres comptables i les meues factures de tot el 2006 per revisar-les amb lupa perquè els resultats no els quadren.

Com sé, positivament, que existeixen irregularitats en els mòduls fiscals que pague cada trimestre (conseqüència de la deixadesa, no d’un ànim de frau, que conste) he decidit entregar-me a les autoritats i no fugir del país, que era la primera opció que barallava.

- Me duele el cuello, me duele el brazo y Hacienda quiere empapelarme… ¿por qué no vienes mañana a cenar? -vaig implorar al meu argentí per telèfon des del llit.

- Lo siento, guapo, pero no voy a poder: el jueves a primera hora tengo la sesión fotográfica de la que te hablé para un catálogo de muebles, ¿te acuerdas?

- Es cierto: tengo un novio modelo -vaig amollar i, al mateix temps que pronunciava eixes paraules, desapareixia el dolor i la por a Hisenda i a convertir-me en el Julián Muñoz de l’Horta de València.

Després de massa segons de silenci durant els quals, de ben segur, dubtà de la meua estabilitat mental, continuà:

- Bueno, en realidad los modelos son los muebles; yo sólo decoro las mesas, las sillas…

- Calla -el vaig interrompre i afegí: No me quites la ilusión y dime si vendrás a visitarme a la cárcel cuando Hacienda me encierre de por vida.

- Bueno, ya veremos… -em contestà.

- Claro, como ahora eres modelo…

2007

Mort

Fa temps que baralle la idea de la meua mort. De la meua pròpia mort. I la imagine de mil formes: d’una malaltia estranya, d’un horrible accident, devorat per un animal desconegut, pel tret d’una pistola, d’un atac al cor, d’una sobredosi...

Òbric parèntesi. És curiós, perquè sempre que idealitze la meua mort, imagine que moriré jo sol, en el sentit que cap altre morirà amb mi. I és que així ningú m’eclipsarà. Tanque parèntesi.

He de reconéixer que inicialment la idea de la meua pròpia mort em provocava angoixa, sobretot quan imaginava una mort traumàtica especialment violenta o una mort conseqüència d’una llarga malaltia, però ara ho porte molt bé.

Estic mentalitzat que la meua mort pot tindre lloc en qualsevol moment i ja no em tortura la idea, perquè puc dir que estic preparat per a morir. Podria morir als 40 anys o demà mateix, i em tindria igual.

L’assumpció d’este posicionament fatalista i una mica irracional (allò racional és témer la mort) m’ha permés ser conscient de moltes coses i valorar els dies des d’un altre punt de vista, però ma mare no comparteix este raonament:

- Fill, no sé com pots viure així -em va dir dissabte a hora de dinar mentre informava la meua família d'este nou posicionament vital.

- No tinc ni idea, mamà. Però no sé per què, pensava que tots vivíem així.

2007

Conoce al enemigo (II): La frustrada fustigada

- Carinyo, creus que sóc del tipus de dona que espanta els homes?

Glop a la copa.

- Xixi, eres prou guapa per follar totes les nits, però hauries de saber que els homes heteros s’espanten amb qualsevol cosa. No és culpa teua. Vols fumar?

Un altre glop a la copa i encenem dos cigarrets.

- Has destruït els meus somnis, puta. Pensava que si no follava era perquè els homes em veien com una...

- ...com una Matahari? Honey, no sigues ingènua.

Un altre glop i un parell de calades.

- I de què tenen por els homes heteros, si es pot saber?

- Tenen por de tot: d’enamorar-se, del rebuig, del compromís, de deixar-se portar, de perdre el control... De tot, vaja.

Un glop més i una mica més de fum.

- I, perdona bonita, però les dones i els mariques no tenim els mateixos temors?

- Clar que sí, però qui vol escoltar coses tan terribles sobre ell mateix?

Ens mirem, rematem les copes i apaguem el cigarret.

- Vols una altra copa, guapo?

- Clar que sí. La necessite: tant de cinisme m’ha deixat la boca seca.

2007

Heterofòbia vs Bromance

Un amic gai diu que només existeixen dos classes d’heteros: aquells que t’odien perquè no et comprenen i aquells que t’odien perquè volen follar-te.

Sembla clar que el meu amic no ha llegit la última editorial de la revista Vanidad, en la qual Lucas Arrault parla d’un nou fenomen: el bromance.

El bromance és, en realitat, un acrònim anglosaxó format per brother i romance i fa referència a la relació d’amistat que s’estableix entre un home heterosexual i un altre gai.

El bromance, doncs, vindria a ser una mena de relació o col·laboració entre diferents espècies basada en l’absència de rivalitat sexual i que reportaria beneficis per tots dos individus.

Li vaig explicar al meu amic heterofòbic el concepte del bromanticisme i la seua resposta fou contundent:

- Sembla clar quins són els beneficis que obtenen els homes heteros d’una relació bromàntica: una nova perspectiva de la vida, una forma d’apropar-se a les dones, un interlocutor amb el qual tractar temes que els altres heteros mai podrien resoldre (relacions i sexe, principalment) i algú que els diga quin color els resulta més afavoridor... però... i els gais, què guanyem amb els bromàntincs?

Després d’escoltar l’exabrupte heterofòbic del meu amic, només vaig amollar:

- No ho sé, la veritat. Encara no tinc massa clar què pensar del bromance... i tampoc si paga la pena que ho faça.

2007

L'esclava

Tinc un cas la mar d’interessant: un ionqui denuncià la seua germana perquè afirma que li robà una esclava d’or (!) per donar-la al seu fill.

Després de les surrealistes declaracions dels protagonistes d’esta història jo esperava que la jutgessa arxivara el cas directament, donat que es tracta d’una freakada, però ahir el Jutjat em va enviar una providència en la qual la jutgessa afirma:

“Visto el estado de las presentes actuaciones requiérase a (...) a fin de que en el plazo de cinco días presente al Juzgado la esclava de (...) mediante fotografía donde aparezca ésta de forma clara y que permita su correcta identificación, a fin de proceder a la posterior tasación pericial”.

La Justícia és una dona de barri d’extraradi.

I segur que em toca a mi fer-li la foto a la puta esclava.

2007

La companya

Feia mesos que una companya de la Facultat m’assetjava telefònicament. Després de dos anys sense haver-li vist el pèl i sense saber res d’ella (l’última vegada que em va telefonar fou quan morí son pare i només per fer-me una consulta sobre l’herència) començà a insistir: ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos?

Jo sempre inventava alguna excusa o li deia que estava molt enfeinat.

No és perquè la xica em caiga malament, no. És perquè les coses havien vingut així, jo havia fet una marxa i ella una altra, i allò que podíem tindre en comú havia desaparegut amb el pas del temps.

Des que acabà l’estiu, però, les seues telefonades es feren molt més freqüents i a mi ja no em quedàvem excuses, i per això ahir, finalment, vaig accedir a prendre una cervesa amb ella.

Resultat: hora i mitja de conversa avorrida sobre la seua feina, açò és, sobre la gestió de deutes d’una empresa financera.

Mai més.

2007

Necessite autocontrol

Porte unes setmanes d’eufòria. La meua relació amb l’argentí va sobre rodes i ja no sé parlar amb els amics de cap altra cosa. Ni tampoc amb els desconeguts, com les cambreres de la Bounty…

El meus temes de conversa (i els meus pensaments) es limiten a ell, a què m’ha dit, a quin detall ha tingut amb mi, a com m’ha mirat en un moment donat, a com ha estat l’últim clau que hem fotut…

Fins i tot el meu comportament públic s’ha vist afectat per esta eufòria descontrolada i em passe tota l’estona pendent d’ell, de què diu, de què li diuen, de què riu…

De manera inconscient m’he convertit en un ser monotemàtic, exasperant, obsessiu i una mica neuròtic.

I això no està bé. Gens bé. I he de controlar-me.

2007

Realitat vs ficció

política real // política ficció

Mentre el Parlament espanyol aprovava ahir la Llei de Memòria Històrica, la qual, entre altres coses, obligarà els ajuntaments a retirar tots els símbols feixistes i el Consell Interterritorial de Sanitat estenia l’assistència dental gratuïta per als xiquets de 7 i 8 anys i aprovava la vacuna contra el càncer d’úter, també gratuïta, per a totes les dones, Marianico ens regalava un vídeo sense desperdici.

Amb una imatge propera a l’esperpent, el líder del PP ens deixava perles com: Yo estoy orgulloso de ser español. Sé que los españoles también lo están. Por eso, pido a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, el doce de octubre lo manifiesten con franqueza.

Marianico no tenia prou amb el discurs més ranci que he vist en molt de temps. No, i per això ha afegit a continuació: Y que hagan algún gesto que muestre lo que hay en su corazón. En casa o en la calle, de forma individual o con la familia y amigos. Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sienten por España.

Marianico, t’has passat.

religió real // religió ficció

L’arquebisbe de València, Agustín García-Gasco, consagrarà una església per honrar els màrtirs de la Guerra Civil. És a dir, aquells religiosos que moriren per l’odi a la fe.

L’Església Catòlica i el PP critiquen la Llei de la Memòria Història perquè divideix els espanyols, però no els tremola la veu a l’hora de defensar un projecte que s’alçarà tot just en la mateixa ciutat que compta al seu Cementeri General amb una de les foses de republicans més grans de tot l’Estat, amb més de 25.000 morts.

Per coses com estes, demà 12 d'octubre, jo em sentiré orgullós de ser persona. I de tindre un nóvio argentí: cadena perpétua para un sacerdote católico por siete asesinatos cometidos durante la dictadura argentina.

Els dijous molen més

Ahir tenia la vesprada lliure i vaig aprofitar per dinar amb l’argentí. A migdia em deixava caure pel carrer de la Puríssima, a Ciutat Vella. A la terrassa de sa casa, i mentre el Micalet feia sonar les campanes tres cops ens empassàvem una pizza quattroformaggi i un parell de birres.

- Con esta lluvia apetece hacer una siesta, ¿no crees? -em va suggerir.

- Si con “siesta” quieres decir “follar”, me apunto.

Però no, perquè sembla que en el dialecte argentí siesta significa follar dues vegades i encara vam escoltar els cinc cops de les campanes del Micalet al llit.

De sa casa vam fugir fins el centre perquè havia de comprar-me una camisa per a la puta boda que tinc dissabte nit, però finalment en vaig comprar dos. De Joan d’Àustria vam anar a la Nau de la Universitat i al centre Octubre, on ens esperava l’exposició commemorativa del centenari de Renau i un meravellós catàleg amb tota la seua obra per només vint-i-cinc eurets.

Després d’acomiadar-me de l’argentí als peus de la Llotja quan ja passaven les huit, vaig enfilar a casa dels meus pares carregat amb les dos camises i el catàleg de Renau, disposat a ser convidat a sopar.

Mentre em feia el café vaig recordar que eixa mateixa nit s’havia convocat un ple municipal i em vaig plantar a l’Ajuntament per ser testimoni directe de l’espectacle, que no resultà gens decebedor. Rematava el dijous en companyia d’uns quants regidors i d’un parell de gerres de cervesa.

Això és un dijous com déu mana.

2007