Referències

La conversa més inefable d’un cap de setmana durant el qual he combinat a parts iguals el temps relaxat i el destrellat més estupefaent tingué lloc divendres nit, a la barra d’un bar, com no podia ser d’una altra forma:

- ¿Qué tal? -vaig iniciar la conversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà (almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir al mercat la pitjor droga de València.

- ¡Hoooombre! ¡Cuánto tiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava la mà.

Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’home gras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:

- Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl, ¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- pero eso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pues hemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que dar servicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigos tuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferència mentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban un poco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Me han dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.

Vaig apurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordava dels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:

- Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...

I després d’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la única pregunta que tocava fer:

- Oooye, ¿y tienes algo para mí?

Després d’una transacció que durà mig segon, em vaig reunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres de distància:

- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc, refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un puto camell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que el coneixies i nosaltres hem donat referències.

Polvo in extremis

Per arrodonir un cap de setmana ben complet i de socialització extrema que ha inclòs, entre altres coses, un sopar a casa amb unes amigues (primera ressaca), un allipebre a l’Albufera (segona ressaca) i un concert i una nit de modernor desaforada (tercera ressaca) no hi ha res millor que rebre la telefonada d’un antic polvo per acomiadar el diumenge com déu mana:

- Tio, són les nou de la nit i estic desfetet -vaig contestar a la seua proposta de fotre un clau per apurar el cap de setmana, el que vindria a ser un ‘polvo in extremis’.

- Va, que en un quart d’hora puc estar a ta casa -va insistir.

Vaig dubtar deu segons i finalment vaig amollar:

- Dóna’m mitja hora.

I és que sóc tan fàcil de convéncer.

Menorca: el jaleo

Quatre dies a Menorca donen per a molt: per a llogar un cotxe sense frens i recórrer mitja illa, per a perdre’s per Ciutadella i per Alaior, per a visitar la pedrera de S’Hostal i la Naveta dels Tudons, per a dinar a Fornells, a la costa Nord, i per a flipar a Benibèquer, a Binisafúller i al Cap d’Artrutx, al Sud.
I per a passar hores al sol de les cales d’En Brut i d’En Pudent, que en contra del que els seus noms indiquen, ni són brutes ni pudentes, sinó tot el contrari, i per a nadar entre peixets de colors i a saltar des de les pedres a unes aigües tan netes i tan blaves que semblaven de mentida.

I per a fer robats als turistes italians que jugaven entre les pedres i lluïen bronzejat i tors.

Però no tot ha estat sol, platja, gastronomia, paisatge i voyeurisme, ja que les festes de Gràcia de Maó i l’abús de la pomada em van convertir en protagonista d’una d’aquelles coses que només em poden passar a mi.
A mi o a Rasoir, no ho sé ben bé.

Tot va començar la nit de la festa grossa de Maó, durant la qual la gent ompli el centre de la ciutat gaudint amb l’art del jaleo, que és una mena d’exhibició de doma de cavalls menorquins, que aixequen les potes i la gent hi passa per sota. Hi participen més de 100 cavalls i la gent s’amuntega per estar com més prop millor.

Al mateix temps que este espectacle té lloc, rius de pomada -una beguda a base de ginebra i llima- ompli el cos dels assistents a la festa i com que un servidor no podia ser menys, vaig començar a beure gots de pomada, un darrere l’altre i sense cap mena de mesura, talment com un autèntic maoista, gentilici amb el qual em vaig referir a tots els habitants de Maó que vaig conéixer aquella nit.

Els records de la nit, però, s’esborren de matinada fins... fins la una del migdia següent, hora en la qual vaig despertar per culpa d’un sol que em cremava la cara a un banc públic a prop d’una ermita, just a dalt d’una muntanya.

Abans de preguntar-me com collons havia arribat allà dalt i emprendre el camí de tornada a la civilització, la qual cosa em costà més d’una hora a peu, vaig fer una primera valoració dels danys, que resultà ser mínima: no havia perdut res, ni la cartera ni el mòbil. Només la poca dignitat que em quedava.

La meua amigueta Anna m’esperava al cotxe, que era on havíem de dormir en un principi, i quan vaig aconseguir trobar-la, vam decidir passar la resta de la vesprada a la cala des Rafalet, que es trobava ben amagada al Sud de l’illa.

Ja recuperats després d’una migdiada, vam decidir tornar al Nord, que era on ens allotjàvem, amb tan mala sort que vam caure víctimes d’un control d’alcoholèmia de la Guàrdia Civil de Trànsit.

- ¿Ha realizado el control alguna vez? -em preguntà un agent amb corrector dental a la boca.

Vaig barallar la possibilitat d’explicar-li a l’agent de la Benemèrita que mai havia estat subjecte passiu de cap multa de trànsit, ja que, de veritat, sempre he estat un conductor prudent, però en lloc d’això em vaig limitar a amollar un lacònic:

- No, agente, es mi primera vez.

Vaig prendre aire i vaig bufar.

- Vaya, es positivo, por poco, pero positivo -anuncià l’agent.

Vaig estar temptat d’explicar-li a l’agent que feia més de deu hores que no tastava una gota d’alcohol, que havia estat a la platja i que havia passejat per la muntanya, que era impossible que donara positiu després de tanta estona i que ja ni tan sols tenia ressaca, però només vaig maleir la meua nul·la capacitat per sintetitzar l’alcohol i vaig demanar:

- Bueno, lo siento. Dígame qué tengo que hacer.

I ara he de fer moltes coses.

 2008

Berlín i Colònia: una aproximació

 

Després d’uns dies de platja, vaig marxar a Alemanya en companyia del meu amic A.: l’objectiu d’esta primera incursió en la bàrbara Germània era gaudir de les ciutats de Berlín i de Colònia, sense estrés i sense presses, ja que aprendre alemany no forma part de cap llista d’objectius vitals de qui ací escriu.

De la visita a les dues ciutats es poden extreure una sèrie de conclusions sobre el caràcter alemany gairebé tan absurda com insubstancial.

Primerament, caldria desmentir un tòpic: sí que hi ha alemanys atractius, però en són minoria, ja que la immensa majoria dels joves tenen cara de Hans (nom genèric amb el qual em vaig referir al 80% dels alemanys que em creuava pel carrer) i tots els vells tenen cara de tindre segrestada una filla al soterrani de sa casa i de violar-la sistemàticament.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que Josef Fritzl era austríac, però què voleu que us diga, jo crec que en la idea pangermànica de món ideal. Tanque parèntesi.

Una altra qualitat dels alemanys és que tenen un gust exquisit per a combinar. Per a combinar les xancletes amb qualsevol cosa: amb l’abric, amb el polar, amb el paraigües, amb l’impermeable... i tot això sense perdre l’elegància natural de la raça ària.

Per últim, no sé si serà per la pluja, pel fred o per haver perdut la Segona Guerra Mundial, però els alemanys tenen un caràcter sobri, tímid i retret, en el sentit de poc comunicatiu, que els converteix en una mena de porta blindada.

Un exemple: a una discoteca de Berlín, el meu amic A. féu un intent d’aproximació a un jove ari que ballava sol a la pista, i per fer-ho optà per la clàssica pregunta: Disculpa, saps a quina hora tanca esta discoteca?

I el jove Hans, més Hans que mai, contestà:

- Tanca a les set, així que et queden tres hores si vols pillar alguna cosa esta nit.

Andreu no em deixà, perquè és home de pau, però a mi m’entraren ganes de matar al puto Hans.

O millor: de tancar-lo a un soterrani i de violar-lo sistemàticament.

2008

No, no et reconec

 

Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé, ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

 2008

La tornada

Després d’un cap de setmana barceloní durant el qual ha passat gairebé de tot, tret de bons concerts, no em sent capacitat per fer ni tan sols un mínim resum.

A les poques hores d’entrar al Fòrum vaig perdre el compte dels euros que havia gastat, dels litres de vodka que vaig prendre i de la droga que vaig consumir, així que la millor manera (i la més gràfica) per resumir el cap de setmana serà si reconec que quan tornava cap a València, diumenge de vesprada, vaig haver de vomitar dos cops al lavabo de l’Euromed.

Esta autodestrucció tan meravellosa m’ha deixat l’estómac fotut i, potser, un principi de cirrosi hepàtica, però també un somriure a la cara.
Un somriure infantil i ingenu, però un somriure al cap i a la fi.

A&A

Divendres vaig convidar dos amiguets gais a sopar a casa, A&A, amb la lleugera intenció de fer d’alcavot, però sembla que només sé fer-ho entre heteros, ja que no es va produir cap resultat evident.

En acabar de sopar vam emprendre una d’aquelles terrorífiques nits d’ambient, que ens portà per un reguitzell de locals infames i la situació era tan lamentable que vaig haver de refugiar-me en el vodka amb llima, com a taula de salvació/perdició.

La ingesta massiva d’alcohol em portà a protagonitzar escenes més pròpies d’un adolescent que no pas del postadolescent que sóc, sobretot a un antro de mala mort on tot, absolutament tot, estava folrat amb un animat print de zebra africana: des dels sofàs i els coixins, passant per les parets i els tamborets de la barra, fins el billar.

A aquell antro no només vaig tirar a terra una asta amb la bandera de l’arc de Sant Martí, sinó que vaig robar una boa de plomes negres que formava part d’un atrezzo inefable.

Per rematar la nit de despropòsits em vaig trobar amb un lector que m’amollà:
- Què fas ací? Buscant històries per al bloc?

Després de tot això, vaig decidir passar la resta del cap de setmana a la platja, cremant-me i expulsant vodka a través dels porus de la pell.

2008

Evidentment

Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
- Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.

Gandy per a un diumenge

Diumenge vaig passar més d’una hora cara l’espill comprovant els efectes d’un cap de setmana de destrucció gairebé suïcida: era impossible esborrar el rastre de dos nits de massa alcohol, massa tabac i massa hores de festa. I, sobretot, de massa euros deixats a moltes barres i a les mans d’algun camell.

Els valencians teníem una cita a Mislata, que celebrava una nova edició del Mimed, amb The Pipettes i La Casa Azul en el paper de caps de cartell. Les primeres, que actuaren el divendres, em van decebre una mica en directe, però el segon em va sorprendre: l’esperava molt pitjor.

En acabar els concerts començàvem un periple que divendres em va portar, per exemple, a acabar a un after de mala mort jugant al futbolí amb uns desconeguts.

Tot això rememorava diumenge cara l’espill, amb la sensació de precipitar-me a la temuda i depressiva ressaca dominical, quan vaig tindre un flaix i vaig recordar una imatge que havia vist a El País Semanal quan arribava a casa i que de ben segur podria evitar-me la depressió de diumenge: les fotos del model David Gandy, a càrrec de Manuel Outumuro.

El britànic Gandy, a qui tots hauríem de recordar per la campanya que protagonitzà l’estiu passat d’un perfum de Dolce&Gabanna, s’ha convertit en el model fetitxe* dels dissenyadors italians i sembla representar una nova tendència en moda masculina: el retorn a les formes i a la voluptuositat.

Benvingut siga ja que, de moment, a mi ja m’ha salvat un diumenge.



La paraula 'fetitxe' ha arribat a la nostra llengua des del castellà fetiche, però és que abans ja havia recorregut mitja Europa: del portugués dialectal africà feitiço passà a l’italià (feticcio), i en acabant al francés (fétiche), d’on el van adaptar els castellans.

Un mot viatger, doncs.

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (i II)

- En primer lloc, cal tindre ben clar que el dolor que provoca una ruptura no és etern i que no cal dramatitzar en excés. Sé que ara mateix no és cap consol, però és cert.
- Tens raó, no és cap consol. Què més?

- M’ho imaginava. Anem al gra: una de les coses que he aprés després d’haver-me empassat la primera temporada de Tell me you love me i de In treatment és que el moment de la ruptura és un dels més importants d’una relació: cal anar amb molta cura i provar a deixar les coses clares i resoltes per evitar els fantasmes i no tancar la relació en fals.
- Això m’ho podies haver dit quan ho vaig deixar i no ara. Què més?

- En segon lloc, després de deixar ben clares les coses, cal guardar i, sobretot, respectar el dol. Ja saps que els ecs! moren i...
- Sí, que cal mantindre la distància i evitar el contacte durant una temporada, això ja ho sé.

- Molt bé, doncs.
- Però què faig si me’l trobe de casualitat, com em va passar dissabte.

- Ací tenim el tercer punt clau que cal tindre present en el moment de la ruptura: dividir-se la ciutat com persones civilitzades, de forma que us garantiu no coincidir fins que supereu el dol.
- Estàs de conya, no?

- Clar que no. És fonamental per evitar situacions desagradables sense estar preparat, com el primer reencuentro.
- Però tu ho has fet alguna vegada, això de dividir-te la ciutat?

- Mira, jo no sé ser raonable en les ruptures, ni sóc massa bo per guardar el dol, ni tampoc m’he dividit mai la ciutat, però una cosa tinc clara.
- A vore...

- Que no vull trobar-me amb cap ecs! a la Bounty.

2008

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (I)

Ahir em va telefonar un amic per comentar-me un incident que havia tingut durant el cap de setmana.

- Estic un poc avergonyit, així que no faces sang, per favor.
- No t’ho puc prometre, però ho intentaré -vaig fer broma.

En poques paraules, este cap de setmana passat el meu amic havia coincidit a la mateixa discoteca amb el seu ex, amb el qual no havia mantingut cap contacte des de la ruptura, que resultà ser força dramàtica.

- El reencuentro... M’interessa el tema, només espere que et comportares com una autèntica princesa de gel.
- Pitjor...
- Pitjor?! No em digues que et vas posar a plorar i que li vas demanar una segona oportunitat!
- No tan pitjor, home.

S’amagà. S’amagà i fugí de la discoteca. No fou, òbviament, l’opció més digna, però tampoc una catàstrofe.

- Martí, què opines?
- Mira, estimat, si no estaves preparat per fer front a la situació, em sembla perfecte -vaig resoldre, tot i que he de reconéixer que em sembla que en este diagnòstic em projectava una mica.
- De veres?
- Clar, home. Però te’n diré més: hi ha tres coses sobre les ruptures sentimentals que no pots oblidar.
- I quines són?
- T’ho diré demà.

2008

Acidus, acida, acidum

Fa temps que vinc notant clars símptomes que evidencien que m’estic fent major.

El primer el vaig descobrir fa setmanes, quan vaig determinar que el meu cos només pot suportar un dia de farra durant el cap de setmana. I amb prou feines.

Però la meua presència a la festa Nasti que tenia lloc a l’antic LeClub de l’Albereda, ara rebatejat amb el nom de Barberbirborbur!, em confirmà uns quants símptomes més. El principal: que ja no puc amb determinades actituds.

Sí, és cert que la modernor buida mai ha estat del meu gust, però és que divendres no em vaig poder controlar, i no hi havia res que m’agradara.

Ni tan sols el fet d’estar a la llista de convidats -obra i gràcia de Paquito&Lula- em va compensar: és cert que no vaig pagar entrada, però vaig beure tant i tant (i tant!) que la invitació no m’isqué a compte.

No m’agrada no reconéixer la música que sona durant tota la nit, no m’agrada sentir-me antiquat perquè porte unes converse, per exemple, i no unes sabates blanques de xarol*, no m’agrada que em presenten com ‘Rasoir’ i no com ‘Martí’, no m’agrada que una festa incloga un espectacle de l’abominable ball Tecktonic, no m’agrada la mirada altiva d’adolescents que no sabrien fer la o amb un canut, no m’agrada coincidir al bany amb una moderna que es recol·loca una lent de contacte de color verd...

Però el pitjor de tot, el que no puc suportar, és no haver lligat.

I que conste que, almenys, un parell de xics interessants sí que hi havia.

Per sort, dissabte em vaig treure una espineta...

* * *

*Xarol, del portugués charâo 'laca', i aquest, del xinès txat-liao, compost de txat 'vernís' i liao 'tinta; tintura d'oli'.

2008

Maria San Gil acabarà amb mi

La setmana passada no estigué dura només per a Mariano Rajoy. Sembla que l’esperit de María San Gil no ha tingut prou amb fer-li la vida impossible al gallec i també feu acte de presència als meus somnis i em proporcionà una nit de dissabte de malsons i al·lucinacions.

No sé si fou culpa de la presidenta del PP d’Euskadi o de l’amanida de fumats que vaig sopar, de la tertúlia de psicoteràpia de sobretaula o de l’aigua de València que no pagàrem al Carme, del vodka que em vaig fotre a un antro d’adolescents amb palestina o del fet d’haver tornat a casa a les quatre del matí.

Siga com siga, la nit de dissabte vaig tindre una activitat REM frenètica i vaig patir uns somnis plens d’escenes de violència, de sexe salvatge, d’al·legories i de converses impossibles de desxifrar i, el pitjor de tot, estava sempre acompanyat dels concursants masculins de Supermodelo2008.

Sembla que és definitiu: m’he quedat sense cervell per culpa de Cuatro. I d’El País Semanal. I de Vanidad.

I de María San Gil, clar.

2008

R i la feina

Ahir em va telefonar un company de facultat que m’estime molt. No ens vèiem des que es va casar l’estiu passat i em va sorprendre molt la seua telefonada.

- Vols que passe a per tu i ens fem un café? -em proposà.

En trobar-nos ens vam emocionar. De tots els companys de facultat, és justament d’R de qui guarde més bons records. Vam passar els cinc anys de carrera un al costat de l’altre, tot i ser tan diferents com som, aprovant i suspenent les mateixes assignatures, i després fent el Doctorat.

Però R no optà per l’exercici del Dret. En realitat, de la colla dels amics de la Facultat, l’únic que decidí prostituir-se vaig ser jo. La resta es dedica a la banca, a l’Administració, al món de l’empresa o, com ha fet R, ha anat pegant bacs pel món.

- Què estàs fent ara, tio? -li vaig preguntar.

Em va contar que treballa a una empresa del moble, al departament d’importació, i que la feina l’avorreix de mala manera, que es passa setmanes senceres fora de casa i que no sent realitzat.

- Per a fer el que faig no calia que haguera estudiat -es queixà.
- Home, sempre hauràs tret alguna cosa de profit -vaig provar a consolar-lo.

- No ho sé, tio -va dubtar i preguntà: I a tu com et va?
- No em puc queixar, la veritat. M’agradaria que el cap del despatx no es drogara entre setmana i que fóra una miqueta més professional, però, pel que fa a la resta, molt bé.

Em va mirar i afegí:

- Saps què? De tant en tant em pregunte si vaig fer malament no dedicant-me a l’exercici.

La conversa prenia un to massa melodramàtic, massa de divan.

- Mira, en realitat no és per a tant: te toca fer-te càrrec de situacions complicades, has d’estudiar contínuament, els ingressos són inestables, has de barrejar-te amb personatges menyspreables, la competència amb els companys és ferotge i has de tindre un estómac a prova de bombes. No és per a tant, tio.
- Potser tens raó.

Però no la tinc, perquè m’encanta la meua feina.
M’encanta el que faig i m’ho passe de conya.

2008

London City One

En els plans d’este tercer (!) viatge a Londres no entrava desfasar massa, per molts motius: perquè volia desintoxicar-me de dos caps de setmana de vici, perquè hi havia moltes coses que volia visitar, perquè tot i que l'euro està molt fort la lliura encara ho està més i perquè entre el grup d'amics que ens aventuràvem a la capital anglesa es trobava el meu germà, que és qualsevol cosa tret d’un al·licient a festejar res.

Anava a Londres amb una exposició entre cella i cella: la retrospectiva que la Tate li dedicava a l’artista madrileny Juan Muñoz.

Fa anys que conec la seua obra, però mai havia tingut l'oportunitat de veure-la en directe i de gaudir de les sensacions que les figures de Muñoz transmeten a l’espectador: desassossec i intranquil·litat.

A més del preu de l’entrada (les exposicions temporals es paguen) no vaig poder evitar fer-me amb el catàleg de la retrospectiva per un bon grapat de pounds.

El mateix em va passar diumenge de matí a la National Portrait Gallery (NPG) amb una exposició de retrats de la revista Vanity Fair, el catàleg de la qual ja fa companyia al que vaig comprar fa un parell d'anys de l'exposició Face of Fashion, també a la NPG.

A més d’art, però, Londres ofereix la típica gastronomia britànica (els sandvitxs* del Tesco, bàsicament) i justament per això ens vam delectar amb menjar xinés, thai i japonés, tot i la por que els tinc als asiàtics.

La nit més divertida, però, tingué lloc al Soho, quan vam conéixer un anglesa que…
Bé, això ho deixe per demà.

***

* sandvitx és un epònim ben britànic, ja que deriva de l'anglés sandwich, del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual ideà esta mena de menjar simple perquè el comte no hagués de deixar la taula de joc.

O sea, yo qué sé

La destrellatada nit de dissabte començà amb la festa de comiat d’un amic que marxarà a Londres almenys durant un any i entre els convidats es trobaven les ties més bolso i els xics més intranscendents i pijos de València.

De fet, la frase que més vaig escoltar fou 'o sea, yo qué sé', de forma que quan vaig ser conscient de com estava el panorama vaig celebrar que la nit de dissabte perdíem una hora i que a les dues caldria avançar el rellotge: una hora menys de suplici.

De totes les converses absurdes que vaig escoltar em quede amb la d’una xica, el nóvio de la qual treballa a Iran.

- ¿Y qué tal lleva tu novio trabajar en el país de Ahmadineyad? -vaig preguntar.
- Pues lo lleva fatal, porque dice que allí no hay ocio.
- Bueno, pero eso es el sueño de cualquier novia: que cuando tu novio está lejos no pueda salir -vaig dir provant a fer conya.
- Que va, que va -contestà i afegí: me ha dicho que allí las chicas cuando van a una fiesta se quitan el pañuelo y se maquillan mucho, las muy lobas.

Davant eixa resposta em vaig adreçar a una amiga que ens escoltava i li vaig preguntar indignadíssim:

- Has vist quina resposta? Esta gent que té al cap, redéu?
- Però es que no ho has vist? -em contestà la meua amiga: porta una diadema.

I després d'un minut de silenci només vaig poder dir:

- Clar, això explica tantes coses...

2008

No, no eres gai

Després d'una nit de marxa acostume a lamentar-me per haver begut tant i per haver fet i dit coses que no hauria d'haver fet ni d'haver dit.

Però este no és exactament el cas de la nit de dissabte passat: lamente haver begut tant perquè no sóc capaç de recordar què passà exactament ni com se succeïren els esdeveniments.

I això ho dic perquè encara no sé com vaig acabar la nit de dissabte enrotllant-me a una discoteca poligonera amb l'amic d'una amiga, al qual calia pressuposar una heterosexualitat indiscutible.

Puc recordar que em preguntà si era gai i que jo em vaig negar a contestar:

- Xic, t'he conegut només fa una estona. No creus que és un poc prompte per a intimar d'esta manera?

Però ell no es donà per vençut i insistí unes quantes vegades més. I el següent flaix que recorde és que estàvem enrotllant-nos just al costat de la barra, després d'haver perdut a la resta dels amics, i que m’amollà:

- Crec que no sóc gai.

I jo, incapaç de resoldre un enigma tan seriós, només vaig poder afegir:

- Jo crec que tampoc ho eres.

2008
Imatge de gais a una campanya de D&G

Pasqua

Durant estes vacances de Pasqua he tingut temps de fer tot el que volia i més encara: dimarts vaig començar a nadar a la piscina, he avançat en el meu pla de trobar un marit ideal i divendres vaig tindre una cita amb un candidat, m'he emborratxat fins a dir prou, m'he enganxat a Fama, he pres el sol i l'aire i m'he banyat els peus a la mar amb Matt, he vist com a un amic li partien la cara uns bakales la nit de dissabte i a un altre intentaven robar-li la bandolera, m'he enamorat i desenamorat en la mateixa nit i he estat de guàrdia amb el jutge més cínic del món.

- Veo que este chico ha sido detenido en 35 ocasiones en los últimos 4 años... Martí, su cliente lleva una carrera meteórica -em digué alhora que acompanyava la frase amb un gest de la mà que simulava descriure la trajectòria d’un meteorit.
- Lo sé, Señoría.
- Bueno, tranquilo, no le falta mucho para probar las mieles de la cárcel.

Finalment, però, el jutge considerà que no era massa correcte enviar algú a presó el dissabte de Pasqua i el deixà en llibertat, això sí, amb l’obligació de presentar-se al jutjat el dia 1 i 15 de cada mes. Només per si de cas.

2008

Jornada electoral

La meua jornada electoral començà en eixir de la Bounty: un amic i jo vam decidir que havíem de visitar els col·legis electorals que començaven a constituir les seues meses per preguntar als valencians més matiners què pensaven fer amb el seu vot.

La primera parada fou a la Nau de la Universitat, al carrer Comèdies, i el que allí ens vam trobar era indicatiu del que sabríem poques hores després: quan encara no eren les huit i mitja del matí els iaios i les iaies del centre de la ciutat ja feien cua per anar a votar la dreta, amb el sobre preparat de casa i les paraules de Losantos retronant al cap.

Vam decidir parlar amb els interventors i els apoderats dels diferents partits, que es mostraren prou accessibles donades les circumstàncies: el meu amic i jo érem dos borratxos que donaven pel cul de bon de matí.

Entre els interventors del PSOE es trobava Ximo Cádiz, exresponsable del col·lectiu Lambda de València, a qui vaig voler recordar l’incident amb la freak de la Trasobares.

D’allí vam anar al col·legi Lluís Vives on vam mantindre una agradable xarradeta amb un interventor del PP:

- Qui creus que guanyarà? -li vam preguntar
- Jo ho tinc clar: Zapatero guanya a Espanya, però a València arrasarem.

I el tio encertà del tot.

Ja al poble vaig replegar Matt, les ulleres de sol i la premsa i vam anar a acompanyar el meu amic a votar.

A mig dia entrava al llit i m’alçava a hora de votar encara mig borratxo i ara, amb ela resultats electorals a la mà, em pregunte: hauré votat el PP i no ho recorde?

Quin país…

2008

Confiança sexual

Dijous vaig convidar unes amiguetes a sopar, una de la quals es troba al bell mig d’una relació que no sap com treure’s dels dits.

- Quisimos volver a hacerlo, pero no se le levantó -ens informà mentre s’omplia la boca de pasta amb salmó.
- ¿Otra vez?
- Sí, otra vez… -confirmà una barreja perfecta de salmó i de resignació.
- Puede que estuviera nervioso, que hubiera bebido… -provà a consolar l’altra amiga.
- Esto tiene mala pinta… -vaig voler aportar optimisme a la conversa.
- Dice que… bueno… que no hay… que no tenemos confianza sexual -reconegué finalment l’amiga afectada.
- ¿Para qué tanta confianza, nena? -vaig preguntar.
- Hombre, es lógico que haya algo más que…
- ¿Pero ese qué quiere: follarte o mearte encima?
- ¡Martí! -cridaren totes dues alhora.
- Lo siento, chicas, pero es así: si tienes un mal polvo es culpa de él, pero si tienes dos  polvos malos, entonces es culpa tuya.
- Samantha Jones dixit.
- Ecco.

2008