Negre

 

Els paios de raça negra mai han format part de les meues parafílies sexuals, però això ha estat fins ara, i no només perquè, segons totes les fonts consultades, el color negre és el nou blanc per a esta temporada, sinó per moltes altres raons.

Amb els negres em passava el mateix que amb els asiàtics: em fan por. No sé si és conseqüència de l’eurocentrisme que cultive amb tanta dedicació o a la (mala) educació ultraconservadora i tancada de ment que he rebut des de menut.

De fet, la màxima aproximació sexual que he tingut amb un exemplar de raça negra tingué lloc una matinada, quan tornava a casa, i em vaig trobar amb un empleat de la neteja viària al meu carrer i li vaig preguntar, com qui pregunta l’hora, si volia follar.

Per a la meua sorpresa, el xic arribà a pujar a casa, però em digué que per follar amb ell hauria d’amollar cinc cents euros.

Recorde que vaig alçar una cella i li vaig dir mentre tornava a obrir la porta del carrer:

- Crec que eixa quantitat no està al meu abast. Ho sent.

Tret d’esta anècdota, que crec que no havia d’haver confessat, el meu interés per la raça negra era inexistent.

Però fa setmanes que això ha canviat i ara em sent veritablement atret pels exemplars de raça negra.

La responsable ha estat la sèrie The wire (llegiu de gúaiah), que estic devorant amb ànsia estes últimes setmanes.

The wire ens conta els intents de la policia per fer front al tràfic de drogues a Baltimore, una de les ciutats més negres dels EUA, sense cap mena de moralina ni cap intent d’ensenyar-nos una lliçó.

Esta lluita entre negres-policies i negres-traficants té per resultat una sèrie que barreja les millors trames i els guions de The Sopranos i l’humor negre i càustic de Six feet under i uns personatges tendres i miserables al mateix temps.

Un joia de ficció, en definitiva, coronada amb el personatge d’Omar, un gai negre que roba els traficants per gastar-se els diners amb els seus amants: tot un exemple a imitar.

I per si fóra poc, els crèdits compten amb la veu de Tom Waits.
 

Referències

La conversa més inefable d’un cap de setmana durant el qual he combinat a parts iguals el temps relaxat i el destrellat més estupefaent tingué lloc divendres nit, a la barra d’un bar, com no podia ser d’una altra forma:

- ¿Qué tal? -vaig iniciar la conversa amb el meu interlocutor: un home gras que vorejarà (almenys) els cinquanta anys i que dedica el seu temps a introduir al mercat la pitjor droga de València.

- ¡Hoooombre! ¡Cuánto tiempo sin verte, Raúl! -em contestà alhora que m’allargava la mà.

Mentre valorava la conveniència de fer veure a l’home gras que Raúl no és el meu nom, ell mateix es corregí:

- Joder, siempre me pasa lo mismo: te llamas Martí y no Raúl, ¿verdad?
- Sí, -em vaig afanyar a reprendre la conversa- pero eso es un detalle sin importancia... ¿Qué tal el verano?
- Pues hemos abierto durante todo el mes de agosto. Alguien tenía que dar servicio... y, por cierto, hace un rato han venido un par de amigos tuyos.
- ¿De verdad? -vaig dir intentant mostrar indiferència mentre li pegava glop a la copa que portava.
- Sí, y estaban un poco ansiosos, la verdad.
- Vaya, lo siento -vaig fingir.
- Me han dicho: Somos amigos de Martí, un tío que es gay.

Vaig apurar la copa i només vaig poder grunyir mentre me’n recordava dels parents que els meus amics tenen soterrats al cementeri:

- Sí, bueno, es que mis amigos me conocen así...

I després d’uns segons de silenci més que incòmode, vaig fer la única pregunta que tocava fer:

- Oooye, ¿y tienes algo para mí?

Després d’una transacció que durà mig segon, em vaig reunir amb els meus amics, que m’esperaven a uns metres de distància:

- Ja ho tens?
- Sí, ja ho tinc, refillsdeputa... però per què hòstia havíeu de dir-li a un puto camell que sóc gai?
- Jo què sé, Martí... tu has dit que el coneixies i nosaltres hem donat referències.

Metabloc

La setmana passada vaig fotre un d'aquells claus que només poden passar-me a mi.

L'altra part implicada es un xic que vaig conéixer abans d'estiu i pel qual em sentia -i em sent- interessat, ja que el xic té moltes qualitats. Malauradament, la seua feina l'ha portat uns quants centenars de quilòmetres de València i ara estem en un moment de pausa.

Al poc de temps de conéixer-nos i per curar-me en salut li vaig confessar que este espai on line existia, perquè, malgrat tot, algunes vegades aprenc la lliçó.

El que no podia imaginar-me era que el meu acompanyant pretenia fer una lectura dramatitzada d'alguns extractes del que he escrit en este espai virtual durant estos últims mesos i aconseguir un comentari de l'autor.

Estàvem estesos al llit i el xic començà a llegir.

- Açò és cert? -va preguntar en acabar el primer paràgraf.
- Clar que sí -vaig contestar.

Llegí un segon paràgraf i em preguntà:

- I açò, és cert?
- Clar que no -vaig contestar.

Va entendre que no pensava contestar les seues preguntes i va riure.

- Fem una cosa, - vaig intervindre- tu continua llegint i jo aniré tocant-te mentre ho fas.

Intentà reprendre la lectura dels extractes, però abans d'acabar el primer full ja estàvem per feina.

Malenconia

Ahir vaig passar un dia estrany. Em trobava afectat d’una mena de malenconia i no sabia a què atribuir-la: al fet que havia passat una mala nit i gairebé no havia dormit més d’una hora seguida, al fet que a la feina on em prostituïsc cada dia se’m fa més difícil veure-li la cara al cap del despatx i no vomitar o a la ressaca d’un cap de setmana durant el qual he passat més hores ebri que no pas sobri.

Però res d’això era la causa del meu estat, ja que no recordava que a finals de la setmana passada el xic que feia de novio va tindre un mort sobtada: va patir una descàrrega elèctrica. Em trobava, sense saber-ho, en ple dol.

- Ja l’has mort? -em preguntà un amic.
- Sí -vaig respondre sense dubtar. - I per què ha estat?
- Li vaig telefonar dijous i no em va tornar la telefonada.
La vida útil dels novios cada dia és més curta.

2008

Cames

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.

2008

Nata vintage

Ahir vaig arribar a casa a migdia completament desfetet: la ressaca de la guàrdia de dimarts es concretà en un judici dels que la Llei anomena ràpids, però que en el meu cas s’allargà durant més quatre hores i acabà per exasperar-me.

En arribar a casa, però, m’esperava la cadira que vaig comprar fa unes setmanes: la Nata vintage (Nascuda vintage, en cristià), de l’estudi italià AnAtomic Factory, que ha justificat la seua creació amb el següent manifest:

(...) Il nuovo nasce già vecchio. Facciamo quindi una provocazione: quale modo migliore, per rendere vintage una sedia, di prendere in prestito un bastone (stereotipo del vecchio) e sostituirlo ad una gamba?

En poques paraules, i per a aquells que no enteneu la llengua de Dante i de Berlusconi: el que han volgut posar de manifest els toscans d’AnAtomic Factory amb la creació de la cadira Nata Vintage és una crítica cínica al gust del disseny pel vintage com tendència cíclica i recurrent.

Independentment de tot això, i ara que ja tinc a casa la cadira -més escultural que no pas funcional- em pregunte inquiet: què cony faig amb ella?

Tafanejar a la platja

Dissabte, després de deixar G al seu cotxe, vaig marxar a la mar a passar la resta del cap de setmana. Només portava un parell de pantalons curts i el llibre El año del diluvio de Mendoza, a la maleta. Bé, també portava darrere meu Matt, i el seu pot de pinso, i el seu llit, i els seus joguets, i la seua corretja, i les seues llepolies, perquè viatjar amb gos és així de complicat.

Després de dinar em vaig deixar caure a la platja i just al meu costat tingué lloc una imatge que em va resultar molt tendra, no sé si perquè realment ho era o perquè em trobava en un estat post coïtum exagerat.

La qüestió és que als pocs minuts d’haver-me instal·lat i ja amb el llibre entre les mans, una família àrab es col·locà al meu costat: els pares eren joves i atractius, ella portava un biquini* negre i ell unes bermudes** roges molt curtes, i tenien un xiquet d’un any i mig amb un cap molt gran.

Obriren un para-sol, estengueren les tovalloles i, mentre el xiquet jugava amb un poalet, el pare tragué d’una nevereta blava dos cerveses i li n’allargà una a la seua dona.

Es van passar la vesprada entre rialles i mostres discretes -però no tant com es podria presumir- d’afecte i tot i que parlaven àrab entre ells, era fàcil imaginar que s’ho passaven de conya.

En un moment donat, el pare s’alçà i li apropà al xiquet un brick de suc, li posà la palleta i li digué en castellà:

- Venga, bébetelo.

El xiquet intentà agafar el brick amb la mà, però el pare li explicà:

- No, que tienes arena en las manos. Papá te lo da.

Estava contemplant l’escena (i els tors del jove pare) quan vaig escoltar que la mare cridava alguna cosa en àrab i m’assenyalava amb el cap. En girar-me vaig coincidir amb la mirada del pare, que em mirava amb una barreja d’estranyesa i desafiament.

Vaig decidir concentrar-me en l’obra de Mendoza i vaig deixar de tafanejar la vida dels altres.

* * *

* biquini, de bikini, marca registrada per L. Réard amb el nom d'un atol del Pacífic, on s'experimentà la bomba atòmica.
** bermudes, del nom de les Illes Bermudes, clarament.

Evidentment

Tinc una amiga que es veu obligada a parlar en públic contínuament. Ella és política. I advocada. I professora a la Facultat.

Malgrat això, no té una gran capacitat oratòria i introdueix cada frase amb un ‘evidentment’. I ho fa sempre. Amb cada frase.

Si algú vol mostrar-se taxatiu no hi ha res millor que fer ús de determinades expressions per deixar ben clar que el que diem és indiscutible. Però no convé abusar, ja que este hàbit, evidentment, demostra les limitacions comunicatives d’una professional que, evidentment, té en la paraula i en el seu ús, evidentment si l’ús que fa és el correcte, l’instrument més preat per a l’exercici de la seua professió. Evidentment.

Després de la última intervenció pública de la meua amiga, es va apropar i em preguntà què m’havia semblat.

- Mira, si et sóc sincer, no estava escoltant.
- No? Per què?
- Per què m’he dedicat a comptar les vegades que has dit ‘evidentment’. I quan he arribat a setze ho he deixat córrer.
- Però és que ‘evidentment’ no té sinònims!
- Sembla clar? És obvi i òbviament? Resulta evident, no podem posar en dubte, és indiscutible?
- No està malament... però és que ‘evidentment’ sona millor.

Arribats a este punt només podia dir una cosa:

- Evidentment.

Coses que mai haurien de passar a un vestidor

Dimecres vaig canviar l'horari de natació. Estava fart de coincidir amb els xiquets que van als cursets i em vaig apropar a la piscina abans de sopar.

Però el resultat fou encara pitjor: justament a eixa hora la piscina oferia un curs per a dones obeses, postmenopàusiques i enfundades en banyadors negres tan grans com una lona de circ.
En realitat no sé si és necessari complir amb els tres requisits esmentats o si, per exemple, és possible enfundar-se un banyador roig, però el que és ben cert és que totes les assistents al curset responien al perfil descrit.

La imatge de les dones des de sota l'aigua, a banda de recordar-me una foto prou coneguda d'Olivier Blaise d'una elefanta índia nadant al mig de l'oceà, transmetia pau i assossec i, per què no dir-ho, també aconseguí fer desaparéixer el poc instint sexual que em queda.

En acabar els meus trenta llargs, em vaig dirigir als vestidors pesarós i convençut que mai obtindria res de profit de la piscina, a banda, és clar, de l'escultural cos que estic cultivant.

Però no podia estar més equivocat, ja que just darrere meu entrà al vestidor un nadador que no havia fitxat encara: era un xic d'uns trenta anys i responia al perfil übersexual: masculí, amb pèl i lleugerament musculat.

La providència divina ordenà que la meua taquilla i la seua estigueren una al costat de l'altra i que no hi haguera ningú més al vestidor.

Em va saludar, obrí la seua taquilla i em donà l'esquena mentre es treia el minúscul banyador que portava. Jo em vaig quedar quiet, contenint la respiració, encara amb el meu banyador posat, i gaudint de l'espectacle amb l'excitació d'un autèntic pervertit.

A continuació es va girar, completament nu, i em va mirar directament als ulls. Instintivament vaig apartar la mirada i la vaig fixar al fons de la taquilla, fins que vaig escoltar que em deia:

- Hui l'aigua de la piscina estava molt freda, no creus?

Jo volia dir que sí, perquè en realitat ho estava, però tenia la boca tan seca que només vaig poder fer un gruny.

- Ara pareix que ja estiga entrant en calor. Mira.

Vaig traure el cap de la taquilla a poc a poc, molt a poc a poc, fins que em vaig trobar amb el paio, que continuava mirant-me amb un somriure porc a la cara mentre es palpava el piu, que començava a acumular sang i a guanyar llargària i consistència.

Em vaig quedar quiet, gaudint del cos del nadador i sense poder articular paraula. Però que jo no diguera res no importava massa, ja que ell parlava per tots dos:

- Després de nadar el millor que pots fer és pegar-te una bona dutxa, saps?

Vaig mirar al meu voltant: no hi havia ningú i només s'escoltaven les rialles de les elefantes que continuaven al curset i la idea de compartir una dutxa m'excitava de mala manera.

Vaig dubtar un segon, durant el qual només podia pensar en el cos del nadador i en el morb de muntar-m'ho amb ell, i finalment vaig prendre una determinació: Martí, has de fer-ho.

Però just quan estava a punt d'amollar el sí, quiero, es va escoltar com algú obria la porta del vestidor al meu darrere. Em vaig girar i en eixe moment vaig comprovar com la possibilitat de muntar-m'ho amb el nadador desconegut s'esfumava: quatre vells d'uns cinquanta anys entraven per la porta i s'acomodaven als bancs del vestidor amb tota la parsimònia del món.

Em vaig girar de nou per veure com podíem continuar amb l'encontre, però el meu nadador ja havia fugit a les dutxes i m'havia deixat sol.

Sol amb mig d’un vestidor i amb una erecció.

Busca qui t'ha pegat.

Yo para ser feliz quiero un camión

Les imatges de la màfia dels transportistes tallant carreteres en protesta per l’augment del preu dels carburants m’han emprenyat de mala manera, i això que fins ahir encara no m’havia afectat directament.

Òbric parèntesi. L’únic punt positiu d’esta crisi tan global és que posa en evidència les misèries del sistema capitalista i del lliure comerç: ens encanta el lliure mercat fins que les coses van malament i és aleshores quan demanem a l’Estat que intervinga i estableixca, per exemple, un preu mínim per al gasoil/gasoli. Tanque parèntesi.

I m’emprenye per moltes raons: perquè la violència prostitueix el dret de vaga dels treballadors, perquè les protestes estan mal plantejades i són absolutament insolidàries, perquè les principals reivindicacions són il·legals i contràries al Dret de Unió Europea, perquè afecten tota la població i no només qui porta un camió, perquè ha generat una psicosi terrible entre els consumidors, els quals han deixat buits, entre altres, el supermercat de baix de ma casa i perquè afectarà greument la malmesa economia espanyola.

Però m’emprenya especialment perquè justament ahir vaig comprar una cadira italiana per internet, i amb la puta vaga dels transportistes no sé quan la tindré a casa, i no puc esperar.

Sóc una víctima de la crisi.

Mátame camión.

2008

Dilluns i bon dia

Este cap de setmana vaig decidir sincronitzar la meua vida amb la crisi del PP, i optar per una calma tensa.

Calma, perquè entre els plans comptava amb un acte polític i amb un cap de setmana de platja, de sol i de relax.

Tensa, perquè a l’acte polític vaig tindre una forta discussió en públic amb un regidor i la seua amant (!) per uns articles publicats al meu blog polític que no els havien fet gens de gràcia i perquè el mal oratge m’impedí, de manera totalment injusta, prendre tot el sol que volia.

- Compte amb el sol -m’advertí un amic quan marxava.
- Mira: preferisc un melanoma que este color de pell tan apagat que fa riure a la piscina.

Però ni un melanoma ni un to apagat, ja que he tornat després d’un cap de setmana de vi, d’unes poques hores de sol i de moltes de sofà, de peus descalços i, sobretot, de bona companyia.

Això sí, el cap de setmana que ve no hi tindrà res a veure, excepte per la bona companyia.

2008

Ink!

Dimarts se’m va trencar un bolígraf just quan començava el matí i em vaig tacar les mans de tinta. En lloc d’enviar-lo a fer la mà, el vaig guardar a la bandolera, ja que tinc molt interioritzat un discurs de la iaia que ha esdevingut indeleble, com la tinta: de tirar ningú es fa ric.

El boli ha viscut a la bandolera sense causar cap desastre. Fins ahir, dijous, i en el pitjor moment.

Em trobava al despatx del fiscal que m’han assignat per al judici d’este matí, provant a aconseguir una rebaixa en la pena sol·licitada a través d’una conformitat.

Òbric parèntesi: ja he comentat moltes vegades que la majoria del judicis penals es resolen abans d’entrar a Sala amb una negociació amb el fiscal. Sí, com al Gran Basar. Tanque parèntesi.

Pels tres robatoris que s’imputaven al meu client, la petició inicial sobrepassava els 10 anys i mig de presó, però després d’una forta negociació i d’implorar com un xiquet, alhora que barrejava arguments tan convincents i contradictoris com 'pero, venga, si a mi cliente le espera otra condena por homicidio: no le castiguemos en exceso, que es buen chico', la condemna final quedà en només 7 anys de presó.

El fiscal, que resultà ser molt amable, em digué:

- Venga, Martí, voy a apuntarte la pena para cada delito, así no te liarás.

Però el seu montblanc no funcionava i em demanà un boli.

I com és fàcil imaginar, vaig traure justament el boli amb el qual m'havia tacat les mans el dimarts i li'l vaig allargar al fiscal.

En destapar-lo, una bola immensa de tinta negra caigué sobre la taula, sobre els papers i sobre la mànega esquerra de la camisa del fiscal. El seu rostre canvià immediatament.

Em vaig quedar mort i després de disculpar-me mil vegades em vaig alçar per marxar, però des de la porta encara em vaig atrevir a preguntar:

- Señor fiscal, esto no afectará a mi cliente, ¿verdad?

I ell em digué:

- No, letrado: no sería justo que pagara el acusado por su culpa.

2008

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (i II)

- En primer lloc, cal tindre ben clar que el dolor que provoca una ruptura no és etern i que no cal dramatitzar en excés. Sé que ara mateix no és cap consol, però és cert.
- Tens raó, no és cap consol. Què més?

- M’ho imaginava. Anem al gra: una de les coses que he aprés després d’haver-me empassat la primera temporada de Tell me you love me i de In treatment és que el moment de la ruptura és un dels més importants d’una relació: cal anar amb molta cura i provar a deixar les coses clares i resoltes per evitar els fantasmes i no tancar la relació en fals.
- Això m’ho podies haver dit quan ho vaig deixar i no ara. Què més?

- En segon lloc, després de deixar ben clares les coses, cal guardar i, sobretot, respectar el dol. Ja saps que els ecs! moren i...
- Sí, que cal mantindre la distància i evitar el contacte durant una temporada, això ja ho sé.

- Molt bé, doncs.
- Però què faig si me’l trobe de casualitat, com em va passar dissabte.

- Ací tenim el tercer punt clau que cal tindre present en el moment de la ruptura: dividir-se la ciutat com persones civilitzades, de forma que us garantiu no coincidir fins que supereu el dol.
- Estàs de conya, no?

- Clar que no. És fonamental per evitar situacions desagradables sense estar preparat, com el primer reencuentro.
- Però tu ho has fet alguna vegada, això de dividir-te la ciutat?

- Mira, jo no sé ser raonable en les ruptures, ni sóc massa bo per guardar el dol, ni tampoc m’he dividit mai la ciutat, però una cosa tinc clara.
- A vore...

- Que no vull trobar-me amb cap ecs! a la Bounty.

2008

Tres coses que cal saber sobre les ruptures (I)

Ahir em va telefonar un amic per comentar-me un incident que havia tingut durant el cap de setmana.

- Estic un poc avergonyit, així que no faces sang, per favor.
- No t’ho puc prometre, però ho intentaré -vaig fer broma.

En poques paraules, este cap de setmana passat el meu amic havia coincidit a la mateixa discoteca amb el seu ex, amb el qual no havia mantingut cap contacte des de la ruptura, que resultà ser força dramàtica.

- El reencuentro... M’interessa el tema, només espere que et comportares com una autèntica princesa de gel.
- Pitjor...
- Pitjor?! No em digues que et vas posar a plorar i que li vas demanar una segona oportunitat!
- No tan pitjor, home.

S’amagà. S’amagà i fugí de la discoteca. No fou, òbviament, l’opció més digna, però tampoc una catàstrofe.

- Martí, què opines?
- Mira, estimat, si no estaves preparat per fer front a la situació, em sembla perfecte -vaig resoldre, tot i que he de reconéixer que em sembla que en este diagnòstic em projectava una mica.
- De veres?
- Clar, home. Però te’n diré més: hi ha tres coses sobre les ruptures sentimentals que no pots oblidar.
- I quines són?
- T’ho diré demà.

2008

El carro

M’havien telefonat des del Departament d’Investigació per assistir un detingut: el gitano més guapo que he vist mai.

- ¿Y qué ha hecho este chico, agente? -vaig preguntar al meu agent favorit mentre un altre li llegia els drets al detingut.
- Ha sido de pura casualidad: tenemos un caso bastante serio entre manos que afecta a varias chatarrerías de la zona y a este chico le hemos sorprendido con siete carros de Mercadona en la furgoneta.
- Vaya... ¿y Mercadona ha presentado denuncia?
- Sí: parece ser que estos carritos valen una pasta: casi 300 euros cada uno. Y el sargento ha decidido que pase la noche en los calabozos.

En escoltar estes paraules del meu agent favorit, el gitano es posà a pregar:

- Por favor, abogao, sáqueme de aquí. No he hecho ná malo: los carros me los encuentro por la calle.

En aquell moment vaig tindre un dubte ètic i deontològic: contrariava el meu agent favorit o lluitava per evitar una nit de presó a un pobre xic que era víctima de la política repressiva d’un supermercat?

Però el dubte durà dos segons:

- Agente, no lo veo nada claro. Voy a tener que hablar con el sargento ahora mismo.

I després d’una conversa de pocs minuts amb el sergent, durant la qual vaig fer ostentació del meu magnetisme i encant personal i, sobretot, d’una amenaça d’habeas corpus, un recurs especial per evitar les detencions il·legals, el meu gitano i jo érem al carrer.

Per al judici del gitano pense fer ús d’una prova que m’ha subministrat Youtube: els primers 10 segons del vídeo demostren la versió del meu client:


Definitivament, el meu gitano és innocent.

Una cita és una cita

En la vida ens trobem amb persones que apareixen i desapareixen i ens deixen, o no, una empremta més o menys forta.

El cas és que sempre agraïm una telefonada per sorpresa de qui pensàvem que havia desaparegut i, en este cas, qui em telefonà era un xic amb el qual vaig tractar fa més o menys un any.

Puc recordar que era atractiu, lleugerament més jove que jo i amb una mirada força canalla, i em va demanar un cita per a esta setmana.

Hem quedat per a divendres.

El problema és que la cita tindrà lloc a la sala de comunicacions del centre penitenciari on es troba intern, acusat d’un homicidi en grau de temptativa i de tres robatoris a tres entitats bancàries.

Però, caram, ningú és perfecte.

I una cita és una cita.

2008

Supermodelo 2008 (II)

De la nova edició de Supermodelo2008 em quede amb dos factors claus: el primer és la nul·la capacitat neuronal dels concursants que exemplificaré amb el diàleg que es va viure durant els càstings entre una professora i una concursanta:

- Tienes los dientes fatal. Hay que arreglarlos.
- Ya lo zé. Me quize poner los alambritos con el dinero de la beca, pero al final me dio miedo.

Òbric parèntesi. Esta conversa, d’altra banda, em fa qüestionar seriosament el sistema de beques que aplica la Junta de Andalucía, però eixe és un altre tema. Tanque parèntesi.

L’altre factor clau del programa és el mestre d’estilisme, l’inefable Jousi, que es passa tot el temps qüestionant el gust dels concursants i fent-los veure que estan completament out, amb expressions com: ¿Una camiseta de Mickey Mouse? Esto es tan 1998... ¡estás atrapada! o Me encanta tu trenza asimétrica de verano de 2006 mentre posa cara de fàstic, o quan començà: 2001, 2003, 2002... y el horror.. mentre assenyala penjolls i arracades de les concursantes.

El que Jousi vol trobar, i mai trobarà a Supermodelo2008, són les tendències de 2010, perquè recordeu, estimats, que les que de 2009 ja han desfilat a les passarel·les internacionals.

Siga com siga, porte tota la setmana comportant-me com Jousi i assenyalant, de forma completament arbitrària, tot allò que em sembla démodé: Nena, los dramas sentimentales son tan primavera-verano de 2007 o ¿Que pretendes ligar con tu físico? Xixi, ¿te quedaste en los 90?

Gràcies al cel i a l’infern, la meua iaia (amb la qual dine tots els dies) em va baixar els fums:

- Vols que demà dinem fideus? -em va proposar.
- Fideus? Però és que vivim en 1983, iaia?

La iaia em va mirar amb cara d’indiferència i amollà:

- Jo no sé en quin any estem, fillet -i segur que no ho sap- però estic segura que has menjat fideus totes les setmanes des de 1983.

I la iaia té raó.

Drama

La setmana passada vam assistir plens d’espant a les imatges que ens arribaven des d’Àsia: d’una part, el tifó Nargis a Myanmar deixava un rastre de destrucció i més de 77.000 morts i 55.000 desapareguts, mentre la Xina sofria un terratrèmol que s’emportava per davant més de 40.000 vides i deixava 30.000 desapareguts.

Especialment sagnant ha estat el cas de l’antiga Birmània, sotmesa des de 1989 per una Junta Militar que ha prohibit durant setmanes l’arribada d’ajuda humanitària internacional per a la població civil.

Però les situacions dramàtiques no només es viuen a l’Orient Llunyà, ja que mai sabem quan podem patir-les ben a prop.

I si no que algú m’explique per què la primera vegada que coincidisc amb un txitxo als vestidors de la piscina ha de canviar-se de roba a tota velocitat i donant-me l’esquena, de forma que vaig haver d’acontentar-me amb una visió ràpida i fugaç del millor cos que he vist i intuït en molt de temps.

El món és tan injust.

- - -

Però per despropòsits de veritat, em pregunte com és possible que la bella Itàlia haja esdevingut una caricatura?

2008

Frenesia judicial (II)

El cas d’assassinat que em va tocar defensar, com vaig avançar ahir, tenia tots els ingredients necessaris per a escriure un fulletó ben esperpèntic: els tres acusats tenien versions contradictòries i força impossibles sobre la mort de la víctima, que es materialitzaren en unes confessions delirants i plenes d’anècdotes pròpies d’un llibre de Mendoza, de la corda d’El misterio de la cripta embrujada.

Els tres detinguts eren sospitosos d’haver assassinat un vell de 81 anys amb el qual compartien domicili, però ignoràvem quin havia estat el grau de participació de cadascun dels acusats en els fets, i això era el principal objectiu de les declaracions:

- Mira, la Fiscal me ha ofrecido un buen acuerdo, -vaig proposar a la meua clienta als calabossos dels Jutjats- pero necesito que digas la verdad.
- Pero si el abuelito se murió él solo... nadie lo tocó. Por eso llamamos a la funeraria.

Vaig respirar i vaig dir:

- ¿Que murió solo? ¿Por eso el de la funeraria encontró vuestra casa llena de sangre y el cuerpo lleno de moratones?, ¿Por eso la Guardia Civil encontró una bolsa con ropa manchada de sangre en tu casa?, ¿Por eso las zapatillas de tu marido tenían restos de sangre?, ¿Por eso...
- Fue mi marido.

Vaig somriure i:

- Muy bien. Eso es justo lo que quiero que digas cuando estés ante la juez. Sólo eso.

Però una vegada dalt, clar, la tia digué lo que li isqué de la figa.

Les versions dels tres acusats i les inculpacions que es feien entre ells obligaren a nomenar un advocat per a cadascun dels detinguts, per garantir una correcta defensa, la qual cosa forçà a cada advocat a pressionar els altres dos implicats per aconseguir-los una confessió i descarregar de la culpa el propi defensat.

I jo, no sé si perquè estava esgotat o perquè no havia menjat res en deu hores, tret del sucre de la màquina de café, em vaig mostrar especialment agressiu, gairebé com un fiscal:

- ¿Es usted violento? -vaig preguntar al principal sospitós, que era el marit de la meua clienta.
- Yo diría que no... pero soy hipertenso -em respongué l’acusat, amb tota la tranquil·litat del món.
- ¿Hipertenso? Pues según consta en autos usted ha agredido en los últimos meses a todos los protagonistas de esta historia: a su mujer, a sus hijos, a la víctima y al otro acusado. ¿Quiere agredir a alguien más antes de que acabemos con esta declaración?

Però l’acusat no entrà al drap com jo esperava. Però sí quan li vaig fer la següent reflexió:

- Afirma que en dos horas consumió dos gramos de cocaína.
- Sí, entre las 8 y las 10 de la mañana, antes de volver a casa.
- Mire, me cuesta creer que usted solo, sin compañía, consumiera dos gramos de cocaína en dos horas. Esa cantidad requiere, por los menos, unas cuantas horas más.
- ¿Y usted cómo lo sabe, abogado? -em contestà ja una mica emprenyat.
- Es el señor letrado quien hace las preguntas. Y usted quien las contesta. Continue, letrado.
- Gracias, Señoría.

I vaig empassar saliva.

Però un dels moments més inefables que vam viure, tret de quan vam descobrir que una paleta de cuina (escumadora en estàndard i espumadera en castellà) havia estat l’arma del crim, tingué lloc amb la declaració del tercer acusat.

Nota prèvia: durant les declaracions, la jutgessa o el jutge de torn resum allò manifestat per l’acusat a l’oficial, que ho copia a l’ordinador, i normalment ho introdueix fent ús d’expressions com: el acusado manifiesta, el dicente afirma... etcètera.

Quan l’acusat acabà de contar no recorde quina història, la jutgessa començà:

- El dicente afirma que se encontraba en el...
- Perdón -intervingué l’acusat: no me llamo Vicente, me llamo Carlos.

I a continuació s’escoltà a la jutgessa:

- Letrado, no se ría, que esto es serio.

Però jo no podia parar.

2008

Imatge de Francisco de León

Cap/pac

Dimecres vaig patir una de les pitjors guàrdies que recorde: robatori, bulling, violència de gènere, simulació de delicte... però també vaig viure una situació força còmica.

A mitjan vesprada aparegué al despatx un client (o ecs!client) molt problemàtic, una mica begut i amb ganes de gresca.

Este client i el cap del despatx han protagonitzat alguns incidents desagradables davant la secretària i davant meu estes últimes setmanes, però el que passà dimecres supera qualsevol situació vergonyosa que haja presenciat mai. I això que n’he presenciat i n'he protagonitzat massa.

-¿Dónde está ese hijoputa? -fou la benvinguda que em dóna en obrir la porta.
- Manolo, tranquilízate -vaig provar a posar pau mentre tornava a la meua taula i continuava amb el conveni de separació que em portava entre mans.
- ¡Aquí no eres bienvenido! -cridà el cap del despatx massa dramatitzat, segons el meu parer.

A continuació els dos titans van creuar acusacions, insults i improperis mentre Anna, la secretària, i jo teníem la sensació de ser invisibles, fins que...

- ¡Chiquito, chiquita! -ens cridà l’energumen- quiero deciros que vosotros sois buenas personas. No como este hijoputa.
- Gracias, Manolo -vaig dir sense apartar la mirada de la pantalla.
- Y quiero que veáis esto... -continuà mentre sostenia un ninotet de Winnie the Pooh, del qual penjava un mòbil- ... porque en este móvil tengo grabado a vuestro jefe metiéndose rayas el sábado con sus amigos.

I el despatx es va quedar en silenci durant massa segons (només s’escoltava respirar el fax i la impressora) al mateix temps que Anna es portava les mans a la cara, jo em quedava blanc com un ratlla i el cap del despatx nivi com un gram sencer.

- ¡Eso es mentira! -cridà el cap del despatx massa tard si volia resultar creïble.
- Lo tengo aquí, por si lo queréis ver -amenaçà novament Manolo, i jo vaig dir massa prompte:

- ¡Yo sí!
- Martí!! -cridaren alhora Anna i el cap del despatx.

Finalment, però, la sang no arribà enlloc i van marxar tots dos del despatx: el cap i Manolo.

- Anna, tu li contes a algú el que passa en este despatx? -vaig preguntar quan ens vam quedar sols.
- No, Martí, em fa vergonya dir que treballe ací. I tu?

I jo la vaig mirar, vaig respirar i vaig amollar:

- No, jo tampoc.

I vaig continuar amb el conveni de separació.

2008