dimarts, 28 de desembre del 2010

Una d'italians...


Sembla mentida que al mateix temps que la pràctica totalitat de la gent que conec es dedica a pensar en les vacances d’estiu (un servidor inclòs, òbviament), passen tantes coses al món: els cent primers dies del nou Govern socialista, la crisi econòmica s’emporta per davant el 5% del valor en borsa de Telefónica, la detenció del criminal de guerra Karadzic, la desarticulació del comando Guipúscoa d’ETA...

Però de totes les notícies que vaig escoltar i llegir ahir, la que més em va colpir tingué lloc divendres passat a Nàpols: la mort de dos xiquetes de raça gitana ofegades a la platja de Torregaveta.

La notícia no era, sorprenentment, la mort de les dos xiquetes romaneses, de 15 i 13 anys, sinó la indiferència dels banyistes, que prenien el sol tan tranquils mentre els cossos de Violetta i Cristina continuaven estesos a l’arena.

Segons les agències de premsa, la notícia ha commocionat tot Itàlia, tot i que fa poques setmanes grups organitzats -d’italians- botaven foc als campaments dels romanesos i el govern -italià- ordenava deportacions massives i retallades dels drets dels immigrants en mig del silenci d’estos italians que ara es commouen amb les imatges de les xiquetes mortes.

La indiferència dels banyistes que ocupaven la platja i parlaven pel mòbil al costat dels cadàvers pot resultar repulsiva, però la hipocresia de la premsa i de part de la societat italiana encara ho és més.

dijous, 16 de desembre del 2010

La tornada


Després d’un cap de setmana barceloní durant el qual ha passat gairebé de tot, tret de bons concerts, no em sent capacitat per fer ni tan sols un mínim resum.

A les poques hores d’entrar al Fòrum vaig perdre el compte dels euros que havia gastat, dels litres de vodka que vaig prendre i de la droga que vaig consumir, així que la millor manera (i la més gràfica) per resumir el cap de setmana serà si reconec que quan tornava cap a València, diumenge de vesprada, vaig haver de vomitar dos cops al lavabo de l’Euromed.

Esta autodestrucció tan meravellosa m’ha deixat l’estómac fotut i, potser, un principi de cirrosi hepàtica, però també un somriure a la cara.
Un somriure infantil i ingenu, però un somriure al cap i a la fi.

dimecres, 15 de desembre del 2010

La recepta de l'abric

Fa un parell d’anys dues bombes tan destructives com les que els EUA van deixar caure sobre les ciutats d’Hiroshima i de Nagasaki van explotar al si de la meua família, confirmant -una vegada més- que la meua família és cada cop més decadent i petitburgesa. Més francesa, en definitiva.

D’una part, es va descobrir que un membre del nostre clan era infidel a la seua dona, la qual va decidir oblidar l’
incident a canvi d’un abric fet amb el pellam d’unes quantes dotzenes de martes gibelines.

Òbric parèntesi. En aquell moment vaig considerar -i ara també ho pense- que em semblava totalment injust que els pobres animalots hagueren de pagar les infidelitats d’un home que presentava tots els símptomes de la crisi dels quaranta, però sembla que els únics capaços d’entendre els sentiments d’una dona dolguda i enganyada són els venedors de la secció de pelleteria d’El Corte Inglés. Tanque parèntesi.

Si aquelles banyes constituïren el nostre Hiroshima particular, Nagasaki fou el descobriment per part de la família que un dels membres més propers patia la síndrome d’Otel·lo o deliri de gelosia (
celopatía o delirio celotípico en cristià), que vindria a ser una mena de trastorn de gelosia extrema que pren la forma de paranoia i que porta l’afectat a considerar-se objecte d’enganys continus per part de la seua parella.

En unes altres paraules: l’afectat per esta síndrome viu convençut que la seua parella es folla tot allò que se li posa per davant, sense comptar amb cap mena de prova o indici raonable. Simplement ho creu.

La síndrome d’Otel·lo, doncs, és molt més destructiva que la infidelitat perquè suposa un desgast emocional difícilment suportable: una cosa és que t’acusen d’infidel quan realment ho has estat (això pots assumir-ho), però una altra cosa ben diferent és suportar acusacions continues per part de la teua parella per una cosa que no has fet.

I és que, per a tranquil·litat de les martes i dels visons del món, no tot es cura amb abrics de pell.


dimarts, 14 de desembre del 2010

Por catatònica

Ahir a mig matí vaig fugir del despatx per fer-me un café al bar. A la barra, mentre fullejava el diari, vaig escoltar la conversa de tres desfaenats que analitzaven la situació política i econòmica entre copes de terry i ducados negres.

Es van queixar gairebé de tot, però centraven la seua crítica en la crisi econòmica, vinculant-la directament amb els immigrants.

Era curiós escoltar com, segons estos brillants analistes, els culpables de la crisi eren els equatorians i els romanesos que treballen a la Confederació Ibèrica de Nacions i no el preu del petroli, l’especulació immobiliària dels darrers anys o l’augment dels preus dels productes d’alimentació, motivats -també!- per l’especulació internacional.

La capacitat discursiva i analítica dels contertulians era gairebé la mateixa que la d’una pedra, però això no significa que no represente el sentiment o parer general d’un segment important de la població.

I això sí que fa por.

Però com no vull semblar ni inquiet, ni compromés, ni indignat, reproduiré una conversa amb l’
ecs!novio catatònic que tingué lloc durant el sopar d’anit:

- Vols café o una copa -vaig oferir mentre replegàvem els plats.
- Vull una altra cosa: que deixes els plats on estan i em folles.

I un amfitrió ha de fer el que li manen.

2008


dimecres, 1 de desembre del 2010

Dimarts i (per fi) bon dia


Una de les proves més evidents i simptomàtiques que indica que no estic bé del cap és com puc passar de la depressió postcapdesetmana (així, tot junt) a l’eufòria més des-tre-lla-ta-da (així, amb guionets). I a l’inrevés.

Si dilluns no vaig ser capaç d’anar cara l’aire en tot el dia perquè em trobava pesarós, esgotat físicament i amb la moral una mica baixa, ahir vaig tindre un dia frenètic.

D’una part, finalment, vaig tancar dos temes pendents del proper cap de setmana: com anar a Barcelona i on dormir durant el Summercase.

En segon lloc, vaig dinar amb un xic que em va agradar i em va fer gràcia, tot i que reconec que vivim a universos paral·lels: jo vaig considerar el dinar una
primera cita, però ell ho definí com una presa de contacte. Les diferències són abismals (i abissals) entre un concepte i l’altre, tot i que estic convençut que pot haver-hi un segon intent.

Almenys, així ho espere.

I per si fóra poc, el xic que considerava mort tornà des de l’infern per convidar-se ell mateix a sopar a casa hui dimecres. Hi ha forma de traure profit de tot açò?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails