Feia mesos que una companya de la Facultat m’assetjava telefònicament. Després de dos anys sense haver-li vist el pèl i sense saber res d’ella (l’última vegada que em va telefonar fou quan morí son pare i només per fer-me una consulta sobre l’herència) començà a insistir: ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos? ¿Cuándo quedamos?
Jo sempre inventava alguna excusa o li deia que estava molt enfeinat.
No és perquè la xica em caiga malament, no. És perquè les coses havien vingut així, jo havia fet una marxa i ella una altra, i allò que podíem tindre en comú havia desaparegut amb el pas del temps.
Des que acabà l’estiu, però, les seues telefonades es feren molt més freqüents i a mi ja no em quedàvem excuses, i per això ahir, finalment, vaig accedir a prendre una cervesa amb ella.
Resultat: hora i mitja de conversa avorrida sobre la seua feina, açò és, sobre la gestió de deutes d’una empresa financera.
Mai més.
2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada