Metabloc

La setmana passada vaig fotre un d'aquells claus que només poden passar-me a mi.

L'altra part implicada es un xic que vaig conéixer abans d'estiu i pel qual em sentia -i em sent- interessat, ja que el xic té moltes qualitats. Malauradament, la seua feina l'ha portat uns quants centenars de quilòmetres de València i ara estem en un moment de pausa.

Al poc de temps de conéixer-nos i per curar-me en salut li vaig confessar que este espai on line existia, perquè, malgrat tot, algunes vegades aprenc la lliçó.

El que no podia imaginar-me era que el meu acompanyant pretenia fer una lectura dramatitzada d'alguns extractes del que he escrit en este espai virtual durant estos últims mesos i aconseguir un comentari de l'autor.

Estàvem estesos al llit i el xic començà a llegir.

- Açò és cert? -va preguntar en acabar el primer paràgraf.
- Clar que sí -vaig contestar.

Llegí un segon paràgraf i em preguntà:

- I açò, és cert?
- Clar que no -vaig contestar.

Va entendre que no pensava contestar les seues preguntes i va riure.

- Fem una cosa, - vaig intervindre- tu continua llegint i jo aniré tocant-te mentre ho fas.

Intentà reprendre la lectura dels extractes, però abans d'acabar el primer full ja estàvem per feina.