divendres, 28 de gener de 2011

Escorcoll

La primera setmana d’agost vaig haver de treballar, i just en contra del que havia pensat, vaig haver de treballar molt, tal com em tocarà fer esta primera setmana de setembre.

En un clar exercici d’apriorisme vaig pensar que seria una setmana d’agost relaxada i tranquil·la, sense massa feina, però fou tot el contrari: casos d’última hora, una guàrdia diabòlica i les presses de tot el món per solucionar la seua vida abans d’estiu em van portar de cul.

De tota la feina destacaré dos casos que m’han convertit en un advocat força mediàtic, una mena de Rodríguez Menéndez però sense fuga i, per descomptat, molt més atractiu: d’una part, vaig haver de defensar dos algerians acusats de formar part d’una banda de contraban de telèfons mòbils i de material informàtic robats i que la premsa va exagerar fins l’infinit.

D’altra banda, vaig assistir al meu primer registre domiciliari: una unitat especialitzada de la Guàrdia Civil, expressament traslladada des d’Andalusia, ens portà a la Secretària del Jutjat i a un servidor a la casa de l’acusat d’una dotzena de robatoris per buscar la roba amb la qual havia perpetrat els suposats delictes.

Mentre els agents obrien i tancaven els armaris de la casa, la Secretària del Jutjat, el seu Louis Vuitton i un servidor ens miràvem de reüll i ens delectaven amb la mitja dotzena d’agents amb accent andalús que suaven com mai he vist suar un home.
Un cop finalitzat l’escorcoll, i ja de tornada al Jutjat, la Secretària em preguntà:

- Era tu primer registro, Martí?
- Sí, y me ha encantado, a pesar del calor y de que he sudado... -i en l’últim moment vaig canviar l’expressió ‘como un cerdo’ per un: mucho.

Va somriure i m’amollà:

- Bueno, creo que no has sido el único -alhora que llençava una mirada furtiva a l’agent de la Benemèrita que conduïa el cotxe oficial i es ventava amb l’acta del registre, la tinta de la qual s’havia escorregut.

Al matí següent, però, la premsa no es feu ressò d’esta conversa, però sí de l’èxit de l’operació.

2008

dilluns, 24 de gener de 2011

Estiu 2008


Este estiu té sabor de platja, d'Emma Bovary, de Beiging 2008 i d'Spanair, de Berlín i de Colònia, de cambra fosca i de suor negra, de registres domiciliaris i d'advocats mediàtics, de Jean Cocteau i de Dennis Cooper, d'hores de sol i de pell salada, de Matt al sofà, de Chomsky, de Benni i de Tabucchi, de Swingtown, d'Ossètia i d'Abkhàzia i d'una Rússia que torna a ser més URSS que mai, de sexe a mig dia, de ràbia, d'adéus i de benvingudes... de tantes coses.

Desabrochen sus cinturones y pónganse cómodos: empezamos.

2008

dilluns, 17 de gener de 2011

Foto, foto


Dimarts vaig rebre la telefonada d’un xic que estes últimes setmanes s’ha deixat caure per casa alguna nit i em va preguntar quan pensava tornar a convidar-lo.

Li vaig dir que esta setmana ho tenia molt complicat, perquè dimarts vaig assistir al Ple de l’Ajuntament; dimecres vaig celebrar una cita-sopar que tenia pendent des de feia massa temps amb un xic que necessita assessorament legal de forma contínua; i ahir dijous vaig passar el dia en companyia d’un xic que m’interessa, tot i que no sé encara si molt o poc.
I crec que ell tampoc ho té massa clar, la veritat.

Tot plegat resulta massa estressant, ho sé.
Però tornem a la telefonada, ja que després d’haver concertat una cita per a la setmana vinent, la conversa arribà a un extrem en el qual el meu interlocutor reconegué que estava “fet un pendó”.

No vaig poder evitar somriure i dir-li:

- Estimat, crec que no saps amb qui estàs parlant -ja que, en efecte, no ho sap- i a més, després d’una relació de sis anys de fidelitat extrema com la que has
patit, crec que et pots permetre una temporada dissoluta...

- És que crec que
tot açò se me n’ha anat de les mans...

M’explicà que en dos dies i mig havia passat per tres llits diferents, follat amb quatre persones i que en un dels claus havia intervingut una càmera digital per deixar constància del moment a través de fotos i vídeos.

- Imagine que no t’hauràs deixat fotografiar follant... -vaig preguntar.

- Home,
els vaig dir que no em feren fotos de cara -em contestà amb tota la tranquil·litat del món.

Però la seua resposta no em va servir de res i vaig explotar, no sé si per una mostra tan evident d’inconsciència o per pura enveja:

- Però tio, has d’anar amb compte: que eres mestre a una escola!

2008

divendres, 14 de gener de 2011

No, no et reconec


Ahir em vaig trobar amb una amiga que no veia des de feia anys. La última notícia que en tenia era que s’havia separat del seu home i que havia passat la meitat del seu matrimoni vivint a un càmping de Castelló, amb mobles de plàstic i cadires de platja.

En definitiva, el matrimoni que somia qualsevol adolescent.

Com deia, feia mil anys que li havia perdut la pista, fins que ahir me la vaig topar de camí als jutjats i decidí, unilateralment, posar-me al dia de la seua vida:

- Saps que em vaig separar?
- Sí, ho havia sentit -i quan estava a punt d’afegir alguna fórmula de cortesia continuà:
- El meu home li agarrà gustet a la nit i bé, encara no sé la quantitat de diners que s’ha gastat, però podem parlar tranquil·lament d’un desfalc. I d’un fracàs de matrimoni.
- Ho sent, nena -vaig afegir sorprés per la sinceritat d’una declaració tan íntima.
- Bé,
ja em coneixes: quan no m’agrada una cosa, trenque ràpidament.

I va sonar estrany, però vaig mentir perfectament:

- Sí, clar que et conec.

I dic que vaig mentir perquè no recorde absolutament res de com era la meua amiga.

 2008

dimarts, 11 de gener de 2011

La cita més avorrida del món


Porte un parell de setmanes donant tota mena d’excuses per no quedar amb un ecs! que viu a Anglaterra però que sempre passa unes quantes setmanes a València per vacances.

Des que arribà s’ha dedicat a insistir per quedar amb mi i jo m’he dedicat a deixar passar els dies i a inventar pretextos per evitar la cita, però ahir ja no podia més i vaig decidir quedar d’una vegada per totes i acabar amb el suplici.

Per un moment vaig pensar que estava comportant-me com un xiquet i que, tal volta, estava exagerant les coses, perquè, em vaig dir a mi mateix, tampoc ha de ser per a tant: és només una cervesa, te la beus i te’n vas.

Però puc jurar -i perjurar- que foren les dues hores més avorrides i desaprofitades de la meua vida: l’
ecs! es passà tota l’estona parlant-me dels fons estructurals que la Unió Europea destina a Lituània, de la conferència que pronuncià a Praga i que en breu serà publicada i de la qual em va prometre un exemplar dedicat, dels seus avanços en l’estudi del polonés i de com Brussel·les ja no és el que era, després de la crisi d’identitat del poble belga.

Mentre ell parlava jo em dedicava a mirar com el vent jugava amb les fulles dels arbres i com un teuladí menjava molletes de pa a la taula del costat, fins que, segons sembla, em vaig relaxar en excés:

- Martí, t’has adormit?

Les seues paraules em van tornar al món dels vius, però ell continuava just enfront meu, disposat a reprendre la conversa i només li vaig dir:

- No, no dormia... només descansava la vista.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails